diumenge

Naturalitat davant de tot



Estic fins els ovaris del tema CONGUITOS...

Des de que sóc petita he vist els Conguitos a casa meva, aquelles boletes de cacauet cobertes de xocolata blanca o negre, personalment m'agrada més la negra perquè no és tan dolça.

I en aquesta societat més papista que el papa, ara resulta que els meus CONGUITOS, són una degradació a la raça negra...

Començo per dir, que un natiu del Congo s'anomena CONGOLEÑO, i que mai quan he menjat Conguitos, encara ara, no veig que m'estigui fotent a cap senyor baixet i rodonet, i sí no uns cacauets que són un vici i un no parar.
Ara bé, si tant problema tenim amb les boletes rodones banyades amb xocolata, que fem amb el blat de MORO, el braç de GITANO, o les galetes FILIPINOS.
Perquè del Tiro al BLANCO...ja ni parlem, oi?...

Deixem de buscar els tres peus al gat d'una vegada i visquem hòstia!!, que la diferència la marquem nosaltres quan deixem de veure les coses amb la naturalitat que tenen.

L'anormalitat de ser normal





No sé vosaltres, a mi m'agrada la solitud, aquelles estones que passo a la terrassa de casa amb una birreta, una copa de cava, de vi o una cola, depen del moment, i del que jo necessiti, per perdrem en aquest horitzó tant immens que és el cel.

El dia a dia quotidià fa tocar fons moltes vegades, perquè hem après a deixar de mirar les coses, i passar de puntetes, de tant veure-les

Vaig trobar-me una amiga pel carrer fa uns dies, i ens varem abraçar, una abraçada sincera, plena de llum, de sentiments, de les que t'omplen el cor i no calen paraules, ni em vaig adonar de les mirades del voltant, fins que una veu em va dir, que inconscients no veieu que no es pot abraçar? Tranquil, no et pensava abraçar, li vaig respondre, i em vaig quedar tant ample.... 

I mira que és senzill embolicar el cor de moments, deixar-se portar, no mesurar res més que no estigui entre la pell i els ossos, amb la força arrasadora d'un huracà, sentir-nos vius en una boca i embogir en un cos clamant redenció.

La vida a vegades és una carrera de fons per superar-nos a nosaltres mateixos, però cada cop menys, perquè hi ha més a viure, sense pors, sense complexos i menys a superar.


Recordar vells temps i viatjar sense bitllet de tornada, perquè encara que la història passi de moda, i hagin altres histories, sempre recordarem la millor part, perquè ens la sabem de memòria. 


No cal posar excuses per arribar tard, només cal arribar a temps, tancar el paraigües quan plou i sentir la pluja a la cara, sabent que potser no saps on vas, però que sempre arribaràs a algun lloc.


Perdre'm en el no-res, i en el tot, no només viure, sinó sentir-me viva.


Fàcil oi?

dimecres

La màgia de Sant Joan.



Ni cal dir que Sant Joan es una nit especial, per uns es tirar petards, fer fogueres, i coca.

Per mi és un ritual màgic des de sempre, quan vivia amb els pares, eren nits de coca i cava a la llum de la lluna al pati de casa, converses, aquell punt d' inflexió del meu pare que em deixava veure un glopet de cava o d' aquella barreja que és feia preparar ell, de moscatell i vi ranci.

Ja de més gran, i per aquests mons de deu, era també la meva nit allà on fos, sense cava,sense coca, però sempre la lluna i jo. Recordo les preguntes del meus companys, però que hi veus?, ho veig tot i em veig a mi, molt petita.

Més tard, encara la vaig estimar més, perquè vaig poguer compartir tot aquest ventall de sensacions amb qui no és necessitaven paraules per transmetre un sentiment i adonar-me que coincidir emocionalment amb qui és com tu, és meravellós. 

Ara, després del temps, la lluna és la mateixa, i segueixo fent especial aquesta nit, necessito els seus silencis, fer interminable una copa de cava, i lliurar-me nua i sense vertigen, tal com sóc.

Els anys no ens canvien, ens fa duals, i el que fa possible escapar d'aquesta dualitat és una mirada on reconeixes, i això a vegades, requereix el treball de tota una vida, una mirada que ens retorna a veure'ns sense filtres ni vergonyes, desinhibits de cos i moral, un despullat integrà i a cor obert.

I en nits com ahir, la sento tant meva com sempre, a pocs botons de deixar-me tota nua, i sense fer-me amagar l'ànima sota la brusa.



diumenge

Destí?...no, jo.





El final 
sempre sorprèn encara que estigui escrit des del principi...

L' ara mateix



No sé, tot sembla diferent, ahir al bus, no érem més de tres persones, i jo com sempre que no venen les meves companyes, venia escoltant música, i no sé si per la melodia que m'embolicava sencera i em feia retornar a anys que la ballava com una esbojarrada,o aquesta mena d'angoixa que darrerament prefereixo no aturar-me massa en reparar en mi, perquè no em deixaria respirar.

Em veig reflectida al vidre amb la mascareta, i en l'impensable que hagués sigut anys enrere trobar-nos en aquesta situació, en els futurs a curt termini, demà passat ja és futur, perquè estem en mans d'uns autèntics dements.

I llegeixes, escoltes, i treus les teves conclusions, sense tenir un màster en res, però amb la saviesa que et dóna la vida i els anys recorreguts, i recuperes vells llibres d'història, i si, és cert, la història és cíclica, i és una roda que gira fins a passar dues vegades pel mateix lloc.

Realment puc dir que m'ha canviat la percepció de tot, des de sempre la majoria de la població veu el món en blanc i negre, evidentment, ni ho saben, ni ho reconeixen, i hi ha ments simples que ni tan sols tenen posicionament, es dediquen a sobreviure i poca cosa més, per ells l'essencial que s'obrin els bars, les platges i els centres comercials.

A mi tot això se me'n fot, la birreta la puc prendre al balcó o a la saleta de casa meva, i la platja, com l'altre dia hi vaig anar al vespre, necessitava olorar i escoltar el mar, era com comprovar que el món s'havia aturat però ell encara seguia allà, viu.

Trobo a faltar les abraçades, i ara que no em contestin que estan sobrevalorades o que ja tot arribarà, ja ho sé que tot arribarà , però arribarà a destemps, espero que no tardi massa i ja se'ns hagi endurit la pell.

I a poc a poc tornant a la quotidianitat, m'adono, que seguim igual de superficials que sempre, segueix costant mantenir converses profundes, poder despullar-se sencers, sense pors, vomitant el cor i sense filtres.

Som el que mirem, el que recordem, el que anhelem, el que jo escullo veure, el que em permeto dir, encara que posi la pota mil i una vegades, però sóc jo, els meus records fets a mida, perquè sempre em quedo amb el millor de tot i no tinc espai ni ganes per la resta.

Però els estúpids segueixen llegint els senyals a l'inrevés, sense adonar-se que les persones tenim una data de caducitat més que evident des de que estem vivint un fet històric... l'any que la terra va obligar al món a aturar-se.

Mamarules de diumenge



No sé si haurà servit d'alguna cosa la tragèdia que està vivint la humanitat, a mi m'ha servit per treure'm les poques pors que em quedaven.

De deixar-se la pell caminant sobre el filferro, perquè no passa res si un dia ens mirem i no ens reconeixem en el mirall, segur que l'endemà la llum l'incendiarà.

Dies de punt i coma, de bufar a l'aire, de silencis, de retrobaments i mirades, estem fets de trossos de pell, a vegades trossos desproporcionats, peces inexactes, però tan fetes a mida de la vida, que sempre encaixaran en algun cor, en algun lloc.

dimecres

Dissertacions meves



M'agrada molt llegir i anar a tota mena de conferència que em pugui ajudar a tenir més coneixements en qualsevol àmbit, i quan vaig descobrir a Oliver Sacks em vaig adonar que el cervell és un univers per explorar, i l'òrgan més important.

I amb Shinya Hiromi, com des del mateix cos ens podem curar i prevenir moltes malalties.

El meu fill em parlava molt de la viròloga xinesa Shi Zhengli, i dels
professors Dr. Tasuku Honjo i James P.Allison, guanyadors del Nobel de medicina del 2018, a les classes de química debatien el tema, perquè esta fent el TSG de final de carrera, i debatien si el virus corona és o no natural, per la forma de contagi que tenia.

I vaig començar a llegir-me els seus articles i els d' altres experts i viròlegs que no son dubtosos d'estar sota les ordres de cap govern... 


De fet, el virus no com a tal, si no com a situació, està reflectit a molts llibres de Astronomia, en el de Nostradamus mateix, però com són sures que has d' interpretar, jo l' havia interpretat malament, com la III Guerra mundial, que ben analitzat, per les victimes i la situació són força paral-leles.


No sóc cap experta, però si que penso que si fos un virus natural no hauria afectat a tothom, perquè els entorns són diferents, les defenses que tenim també i la climatologia sabem que són determinants alhora de desarrollar un virus. 

Hi han estudis que diuen que amb el canvi climàtic i per tant la descongelació dels glacials i del Pol Nord, tornen a aparèixer molts virus, que porten hibernats durant segles, i que només viurien a llocs càlids.

Un virus natural, només hauria afectat països amb la mateixa temperatura que a la Xina, per exemple. En canvi, s'estén a un país com Suïssa, de la mateixa manera que s'estén a zones desèrtiques. Mentre que si fos natural, s'hauria estès en llocs freds, però hauria mort en llocs calurosos, com deien al principi, i que ara han rectificat que no nomès no mort, si no que pot mutar.

Conspiració?

Doncs no ho sé, el que realment m' interessa es acabar amb aquest mal son, aquesta tragedia que estem vivint i els milers de morts que ens està costant, i tornar a abraçar a la gent que estimo ...