diumenge

El Tamarisc més que un arbre.




Moltes vegades hem vist dibuixat en Papir un del símbols mes importants de la mitologia Egipcia.

No té res a veure amb el que es diu que van sorgir de l'acàcia de Iusaaset, la que els egipcis consideraven el seu l'arbre de la vida, referint-se a ell com el "arbre en el qual s'inclouen la vida i la mort."

En la mitologia egípcia, en la Enéada de Heliópolis, la primera parella, a part de Shu i Tefnis  (humitat i sequedat) i Geb i Nut (cel i terra), van ser i potser el mes coneguts Isis i Osiris.

Un mite molt posterior, explica com Seth va matar a Osiris, col·locant-ho en un taüt, i llançant-ho al Nil. El taüt va arribar a ser incrustat a la base d'un tamarisc.

Des de llavors  va ser el Sagrat Sicòmor dels egipcis perquè van considerar que estava en el llindar de la vida i la mort, connectant els dos mons.

El Tamarisc, una bellesa de la natura i l' autèntic arbre de la vida.

I que és la vida ?



Ahir el meu fill agobiat en ple treball de recerca de 2º de batxillerat em preguntava , mama per tu que és la vida ?
Jo tombada al sofa amb les ulleres de llegir posades, vaig deixar el llibre i m' el vaig mirar, i com poques vegades em passa no vaig saber que contestar, suposu perquè es una pregunta d' aquelles que no m' he parat a fer mai.

I de sobte perduda en la seva carona d' expectació em van venir una i mil raons, no sé si de definicions de la vida pero si de respostes per donar-li.

La vida és la teva carona al mati quan no et vols aixecar, o quan em mires per sota les ulleres com ara, quan et tires damunt meu al sofa, quan em preguntes si estic trista i m' abraces, quan m' emprenyes amb la teva patxorra .

La vida es assaborir mirades, assajar picades d'ullet, aprendre somriures, forjar il·lusions, inventar paraules.

La vida es dels valents, dels que no és conformen amb tapar buits, hem d'omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades, assaborir intensitats, creuar el pont que ens porta a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap al lluny per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes  deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a aquestes mans, a aquestes mirades que ens tendeixen i amb les quals no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

I mentre jo reordenava tot el meu ventall de conceptes, el meu fill tornava a estar ensimismat amb el seu treball, em vaig adonar que m'estic fent gran, i que ja faig com feia la mare, en una simple pregunta pràcticament li faig una dissertació filosòfica.

Prou ...


Des de divendres al vespre estic regirada, mentalment he passat per tots els estats, llàstima, tristor, rabia, impotència, fins i tot m' he traslladat en el temps als atemptats que vaig viure a Egipte fa anys, aquella sensació de buidor, d' incertesa, de no saber que esta passant i que sobretot la rao de tot plegat.

Pero quan hi han tants sentiments retrobats es quan mes capacitat tinc per regenerar-me i posar les coses al seu lloc.

Seguim pagant les conseqüències de la famosa foto de les Azores que son quatre i no sé per quina estranya rao mai surt Durao Barroso que també hi era junt amb els salvapatries de George W. Bush, Aznar i Blair, encara que aquest ultim va demanar perdo a la humanitat pero quan el mal ja estava fent i la historia ens condemna amb les pitjor de les conseqüències per quatre malparits ja retirats que encara segueixen vegetant com animes en pena per aquella mentida amb la que van justificar una guerra.

I cert quan recapitules t' adones que pel mon no totes las víctimes tenen la mateixa categoria i es moment de dir que tenir respecte per les víctimes és assenyalar a els qui ahir van armar als seus assassins i avui es vesteixen de dol. Això és tenir respecte, i el contrari és precisament utilitzar perversament el dolor per intentar encobrir la veritat

Som sentiment ...

video


I ahir mentre escoltava les incongruències de tots aquells que no entenen res, que es pot ser del Nord o del Sud i quan un andalús a la Sexta deia que ell també volia l' independència perquè va triar Catalunya per una vida millor sense renunciar a les seves arrels, vaig recordar en els meus avis paterns, d' Almeria on "la yaya" sempre em deia quan van marxar exiliats a França, ¿ves nena lo bien que hablo catalan? i era un d' aquells catalàs dispersos que també formen part del nostra idioma perquè l' intenció, les ganes i el voler integrar-se s' han guanyat el carinyo, l' admiració i el respecta de tots.

Orgullosa de pertànyer a un país amb aquesta gent...


dimarts

Ho sento pero no, menys permissibilitat ....


Em poso a la pell com a mare d' un adolescent de 16 anys, al que controlo, m' emprenyo, m' esgarrifo, em sorprenc, i sobretot dialogo molt i mes.

Brego amb el meu fill sola des de que tenia quatre anys, i sempre he hagut de donar les gràcies als seus professors per la seva complicitat que m' ha fet la seva educació molt mes fàcil.

Recordo quan feia 1º ESO, en deia que tenia una professora de mates molt estricta, que "li donava molta canya" i inclòs no els hi deixava presentar els treballs amb borrons, una dona de la vella escola, com la meva mare, mestre de literatura que no em deixava passar ni una alhora de presentar les feines.

Ara a 1º de Batxiller em reconeix que esta molt agraït , que gracies a la professora i al nivell amb el que el va preparar te unes notes altes i ha pogut participar als Campus Itàca i a mes aquest any l' UAB  ha triat el seu treball amb un altra company per ajudar-lo en el treball de recerca.

Reconec que és una edat difícil, per ells i per nosaltres, perquè jo també he sigut adolescent, i he tingut les hormones alterades i els meus pares no van ser res permissius perquè jo era molt rebel i amb el temps els hi he agraït.

La Història es repeteix diuen, i aquí estic bregant amb un cel de nen però ... adolescent , i molts dies no sé si convidar-lo a sopar al Burger o fotra-li dos hòsties perquè amb treu de polleguera la seva paxorra, i de debò que penso que em be gran el càrrec de mare perquè pateixo, perquè hi ha situacions que no sé com gestionar-las perquè es va fent gran, però aquí estic, entregada a ell en una relació molt estreta, soc pare i mare alhora i per això m' haig d' esforçar mes.

Som el que fem d' ells sense dubte i m' enfoto quan sento parlar que normalment els nois conflictius venen de families desestructurades, perquè criar un fill sense pare o mare no es estar desestructurat, al contrari perquè la relació i la comunicació es molt mes intensa. Jo entenc com a desestructurada una casa on cadascú va a la seva sense preocupar-se del altra i amb poques mostres de carinyo.

Per aixo no estic d' acord amb aquest titular, perquè si es un nen, no hauria de tenir aquest tipus d' instints, i em sembla molt be la prudència en aquest moment, però sis plau que no ens facin ser comprensius perquè apart del dany moral en els seus companys, dues families han perdut una part seva i això no els hi tornarà ningú.

Ara no es hora de comprensió si no de prendre les mides que calguin perquè això no torni a passar, es feina de tots.

diumenge

Els limits ....

Deia García Marquez...
"he après que tothom vol viure en el cim de la muntanya... sense saber que la veritable felicitat està en la forma de pujar-la"

I a la vida t'esborres, et redibuixes, et trobes...
alteres les línies, les formes, ho acoloreixes,  rebusques les textures.
reconstrueixes en il·lusió les parts de tu mateix que es descomponen i al final t' adones que la felicitat es un estat d'ànim i que l' infinit ets tu mateixa i la capacitat que tens en assumir-te, en suportar-te pero sobretot en fer fàcil tot allò que a vegades es summament complicat.

dijous

Molta llum per tots nosaltres ...


Avui un dels dels Jordi's imprescindibles de la meva vida des de fa anys i anys, el meu estimat amic Jordi S. em deia que perquè felicitava el Nadal si no hi creia, i per una part te rao pero penso que ningú te la culpa de que jo sigui tan poc tradicional i que cada vegada m' agradin menys aquests dies perquè entre altres coses cada dia em falta mes gent.

Pero el meu agnosticisme es meu i encara que no crec en tots aquests dies envoltats en llacets de colors i bons propòsits, us vull desitjar molta llum en el nostra dia a dia i que siguem capaços de trobar pous de vida en el nostre desert particular,  emborratxar-nos de tendresa i inflamar-nos d' il.lusios, trobant cada dia milers de raons per continuar.