diumenge

No cal posar títol



Recordo la primera posta de sol a Gizeh en els ulls de la meva mare.

Tant intensa com sóc per transcriure i reviure sentiments i emocions, i era incapaç de fer-li percebre l'infinit als peus de Abu Hol, i com es perd la prespectiva del temps.

Volia que visqués a la seva pell com passat i present conviuen sense molestar-se, i conviden a deixar-se anar passejant per bocins d'eternitat.

La meva sensació de "déjà vu", com sí tingues l'ànima amagada entre els seus dits i el meu cos vagues pel món fins el moment de tornar per quedar-me.

I ho va viure tant, que ahir rebuscant per casa vaig trobar dins d'un llibre una carta que em va escriure, i on deia que Gizeh va ser el punt de partida per poder arribar al meu fons.

dissabte

Sense etiquetes



Hi ha persones que fan olor d'amor i acceptació incondicional, d'abraçades llargues on se't tanquen els ulls sense paraules, moments de cor encongit i confiança tan íntima, que un més un... són un.  

Són els que no et eviten el vertigen ni la caiguda, sinó que ofereixen les paraules exactes que només pot regalar-te algú que es va cosir les ferides a aprenentatges. 

Són els que et diuen que això que "'el temps tot ho cura" no té sentit quan has provat a deixar-te bufar sobre les ferides.

Les pots trobar en llocs on l'especial i la senzillesa es troben i es donen la mà, que enriqueix la teva vida en petites dosis i fan deliciosa qualsevol situació en què estigui present i deixa al seu pas l'essència de moments irreemplaçables, perquè donen aquest impuls que necessitem per fer les coses que ens fan por.

Són el paracaigudes perfecte que ens regala confiança en nosaltres mateixos i es converteixen en la dosi exacta de valentia necessària per saltar amb la tranquil·litat de saber-se protegit en la caiguda.

Desprenen aquesta olor tan particular que habita en les petites coses, fan olor de llibre, a tassa de te amb menta, a cafè acabat de fer, a peluix, a nota en una rosa, a terra mullada i a lluna plena. 

Fan olor a vespre, a somnis, a cançó, a una posta de sol a l'estiu i a tarda de manta i peli, que ens trapassa la pell. 

Són expertes en escoltar els silencis i endevinar què passa al teu interior amb el so de la teva veu, perquè et coneixen al detall i saben que no mesures la distància en els quilòmetres que et sobren, sinó en les abraçades que et falten... 

Sempre i per sempre ... 

diumenge

El meu Karesansui



No sé si heu anat alguna vegada a un "Karesansui" és el nom dels jardins secs ( zen ) japonesos, però no aquestes imitacions on es mira més l' estètica, que el propi sentit de tot el que vol dir.

Un Karesansui, es un lloc molt íntim, i l'hem de fer molt nostre per poder aprofundir en el significat de cada element del entorn, roques que simbolitzen muntanyes, l'estabilitat i la força de la natura, petites pedres circulars representen l'aigua i la fluïdesa de pensaments o la sorra l'univers.


El meu gran Karesansui exterior, es l'esplanada de Gizeh, ho té tot, la sorra blanca, la grava, les pedres ondulades, les roques en la figura de la Esfinge i les muntanyes.

Molt s'ho prenen com un lloc turístic més, però quan realment trobes el sentit de totes les coses, és en la teva solitud, a primera hora del matí, quan tot just ha sortit el sol, o al vespre quan es va amagant per darrera les guardianes del Nil.

La vida és el que volem fer d'ella, i si no ens imposem ens va agafar dreceres que no ens deixen aprendre a mirar les coses, de tant veure-les, no mesurem el temps, ni les sensacions, ni gestionem les emocions perquè formen part de la nostra quotidianitat.

Recordo quan acababa la feina i anava a asseurem a una pedra allà davant d'elles, no sabría explicar les sensaciones, però si podría descriure un per un els silencis, i aquella pau tant buscada.

A casa meva també tinc el meu "karesansui", no és cap jardí espectacular, ni es un bocinet de Giza a la meva terrassa, més voldria jo !!, és el meu raconet de vida, aquella habitació feta de bocins de mi mateixa, de mobles restaurats, parets velles, que vaig fent poc a poc a la meva mida.
Un raconet fet de notes adormides en el temps, del ressò de paraules vives a la pell i a la memoria, de aromes de Padmini, de la calidesa i energia de un lampara de sal, i de melodíes atemporals...

Potser el món canvia massa ràpid, però en aquesta altra dimensió del meu racò passa de llarg de rutines, de superficialitats, de buits i fa que la font d'energia del meu jo més íntim, em retorni a la meva essència sense la necessitat de perdrem per laberints.


dissabte

Reliquies



Ahir la tarda vaig anar a un magatzem d'aquest de segona mà on pots trobar de tot, volia una espècie d'estanteries o tablons de fusta vella amb les seves tares per muntar un moble que només existeix a la meva imaginació.

I com sempre em passa quan vaig aquests llocs em vaig embovar entre passadissos, i raconets per veure quanta història hi havia allà dormita'n.

En les estanteries dels llibres autentiques relíquies de tots els temes, amb enquadernacions bucòliques i de sobte va caure a les meves mans un de Mario Benedetti, no sóc molt de llegir Benedetti , però m'agraden algunes de les seves conclusions simples de l'amor, de la parella i de la realitat del quotidià.

Però en aquell llibre vell, fins i tot descolorit em va cridar l'atenció perquè estava ratllat, algú s'hi havia ensanyat i el vaig obrir.

Jo no crec en les casualitats, com tampoc crec en el destí, de fet he comprovat que som nosaltres el que movem els fils i quan ens quedem quiets és quan quedem en les seves mans, però per la nostra desídia, apatia i falta de ganes, no pel destí en si mateix.

I subratllat hi havia aquesta estrofa

"Bé, i què era? Encara no ho sé. M'atreien els seus ulls, la seva veu, la seva cintura, la seva boca, les seves mans, el seu riure, el seu cansament, la seva timidesa, el seu plor, la seva franquesa, la seva pena, la seva confiança, la seva tendresa, el seu somni, el seu pas, els seus sospirs.
Però cap era prou motiu per atreure'm compulsiva, totalment.
Cada atractiu es recolzava en un altre. Ella m'atreia com un tot, com una suma insubstituïble d'atractius, per ventura substituïbles."

I a la mateixa pàgina escrit a ma en un paper molt deteriorat, marronós, vell i doblegat, una frase:

Per Julia, a la que vaig sentir a la llum del dia clar i vaig estimar a les fosques ...

Em vaig emocionar, senzillament sublim, ni que dir que m' el vaig emportar cap a casa...

diumenge

Juliol

La vida són seqüències, unes t'agafen despentinada i altres vestides de nit, no cal ser prudents amb la passió o l'alegria, no hi ha temps...

Sempre més enllà de la cordura i la prudència hi haurà sentiments fets a mida o potser no,  petons que van de l'ànima a la boca, en pells amb o sense roba, que més dona!!! 

El que et retorna infinitament tot el que desitges mai serà la vida...ets tu.



Sant Jordi

Jo crec que és el dia més maco de l'any, per amor, per amistat, per sentiment de país, i perquè representem la tendresa amb una senzilla rosa i el seny amb un bon llibre.

I aquest any més mai, bona diada per tothom, però sobretot per tots aquells que fan que surti el sol encara que caiguin pluges torrencials, que lluiten contra els teus dimonis sense fer-li cas als seus, a tots aquells que somriuen per fora i s'ofeguen per dins i el seu salvavides ets tu.

PRESIDENT, CONSELLERS, CONSELLERES, RAPERS, CDR...


Catalans, Espanyols, Ciutadans del món, persones de bé i bones persones.
Bona Diada de Sant Jordi a tothom.

#LLibertatPresosPolítics



Un retall de pell més ...





Em demanes que sigui capaç de transcriure tot el que els meus ulls veuen, fent-te reviure el que la meva pell sent per banyar-te en els meus moments.

És la senzillesa de la vida que transcorre en la mirada, aquesta tendresa que s'escorre entre els meus dits i m'acaricia la pell en el sentir de les petites coses.

Sense límits ni esperes, sense angoixes ni penes, és l'aliment de l'ànima quan troba en ella mateixa la seva font per ressorgir.

I et penso en una intensa esgarrifança recorrent-me a l'albada, com una postal impregnada de nostàlgia en blanc i negre on el teu record la il·lumina de color.

I et perdo en la distància de la teva vida i la meva, on et retrobo en el tros que neix de trossets de les dues.

I m'alimento de la calor del sol, del color de la sorra, de les aromes de l'aire que em remunten a altres mons submergits en cadascuna de les dunes que travesso lentament per no desvetllar el misteri que jeu sota els meus peus.

No hi ha un altre racó on despullar l'ànima quan els sentits prenen la justa mesura per viure intercalant-se entre els ossos i la pell.

I respiro cadascuna de les escenes que transcorren davant meu fins a perdre-les en l'horitzó deformades i reconvertides en aire per fondre's en algun núvol enrabiat que dibuixa absències.

I és llavors quan sé que el meu món es redueix al contorn del ser que l'habita, on el silenci, la solitud, l'amor i la fé en els altres són trossos de pell que fugen espaordides de les paraules, on em basto amb imaginar un futur nu en algun lloc sense nom ,sent tan poderosa que m'atreveixo a desafiar amb els ulls oberts a cels i inferns inventant vides interminables.

Sense respostes, només rendida a la sorra que sota els peus em guia per la vida que uns altres somien.


PD- Us haig de dir que per fí m' he atrevit i el meu primer llibre "Retalls de Pell" ja s' esta començant a modelar, falta molt encara, estic seleccionant texts però començar és el primer pas per tot.