Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

La ment i nosaltres




Ahir la tarda vaig anar a una xarrada de neuropsicologia, m' agraden molt totes les possibilitats i alternatives que ens ofereix la ment per gestionar-nos les emociones i les infermetats evitar malalties tant físiques com mentals.

A vegades passem per moments que son com mirar-nos al mirall desenfocats i en blanc i negra, i en aquest món tantes vegades surrealista et trobes gent inconformista també que creu que la ment és l' òrgan més important del esser humà.

Les persones som alguna cosa més que petits estats d'ànim de felicitat i asseure'ns en una cantonada a veure -les passar i a pensar que hagués sigut si... o que seria si ...

Està molt bé això de qui dia passa any empeny, però quan has arribat possiblement a la meitat de la teva vida t'adones que no es comença a remuntar fins que no t'adones que acceptar les bufetades és una acta de maduresa, i segons d'on venen una acta de valentia, i que no passa res si la vida canvia a persones amb les que has compartit tot i tant convertint-les en desconegudes, es lloable que cadascú creixi amb la direcció que vulgui.

I aquesta reflexió que ens feien no només podria ser relacionada amb temes de parella, no ni molt menys, és molt mes immensa perqué és vinculant per totes aquelles relacions d'amistat, de família,  d'afecte, de feina,  que anem tenint al llarg de la nostra vida.

I com deia ahir un dels professors, aprendre a gestionar tot el que és deriva del viure és invertir en salut,  res millor que les decepcions per veure-hi clar i deixar-nos de preguntar que és veritat i que no ho és? , Adonar-nos que tot el passat queda al passat i que d'aquells cels ja no hi queda res ni hi vols tornar, és com si de sobte t'obrissin la porta i tu ja no et sents culpable per ser tu, peró si per no deixar entrar la llum, aquesta llum i aquest sol que espera pacient banyar-te tota sencera amb els seus llamps.
 Tal com esta la societat i la poca confiança al menys per part meva amb els medicaments, saber gestionar la ment és invertir en vida.

dilluns

Doncs apostem ...



A vegades 
et trobes sentencies a una fulla de llibre 
que valen més que tot el llibre sencer.



dimarts

Despullada...



Si, aquesta és la paraula amb la que m' he sentit aquests darrers dies, despullada i com si em faltes l' altra mitat de mi, del meu passat.

La setmana passada em van atracar, ja no només és el susto, el sentir-te desprotegida és tot allò que no suposarà res per qui ho hagi llençat i que per mi eren les restes d' un tot i que mai podré tornar a tenir.

El diners encara que important, només son diners , la targeta s' anul.la, el DNI es torna a fer, encara que suposi temps i maldecaps, pero fotos petites dels pares dedicades per darrera des de que vaig marxar de casa, les notes plenes de sentiments d' una Rosa de Sant Jordi, d' un dia d' aniversari, tot allò que forma part d' una vida.

I m' indigna pensar que part dels meus moments, els bocins de vida, de tot el que sóc han acabat a una paperera o perduts a l' oblit.

diumenge

Perquè li diuen amor ?


... quan per molts és comoditat, rutina, o senzillament angoixa perpetua.



Fa dies en el programa del Risto Mejide parlaven de l' amor, dels sentiments, de la parella, del matrimoni.

La veritat és que m' agrada el programa pero no m' interessava massa el tema perqué sóc de les que te molt clar tots aquests conceptes, i mai estaria amb de qui no estes profundament enamorada, el sexe personalment, només per una estona a mi no em serveix.

I quan estava a punt del zapping em va xocar l' opinió de Cristina Cifuentes que deia que és normal no estar enamorat desprès dels anys perqué l' edat i la convivència tot ho canvien, que de l' amor passes al carinyo per la teva parella i  vaig recordar una frase molt bona en una entrada de Montse Galionar  (( http://galionar.blogspot.com.es )) , que deia que cada vegada hi ha parelles que son més companys de pis i menys companys de vida.

El Risto per descomptat li va qüestionar tot el que deia al·legant que ell cada vegada esta més enamorat de la seva parella perquè la coneix mes.

I penso el mateix, sóc conscient que la vida cada vegada és més cabrona,  el ritme de la societat es brutal, però quan estàs enamorat realment, el temps només es una circumstancia a favor que t' ensenya a construir muralles que ens protegeixin,  buscar cels plens d'estels perquè no ens falti la llum, estirar les matinades perquè tardi a a sortir el sol dibuixant albades en un clatell rendit als nostres llavis en pells entregades i pletòriques de desig.

En un amor que és cosa de dos, d'emplenar-se mútuament els camins per fer-los més transitables i fàcils, de buidar-se sencers saltant des de totes les altures per superar la por i el vertigen, perquè quan més et coneixes menys por tens de ser tu mateix i més ganes hi han de despullar-te sencers sense que et qüestionin res.

I encara que pot semblar cursi per alguns, és amb el que jo crec.

Joan Margarit en el seu llibre Des d'on tornar a estimar , té una frase que ho resumeix tot, " Estimar és un lloc, perdura en al fons de tot, d' allà venim i és el lloc on queda la vida."


La resta? doncs no ho sé cadascú que ho visqui com vulgui, però que no ho anomenin amor.




Meroe ...



Vaig descobrir aquestes Piràmides fa anys quan vaig fer la ruta del Nil Blau que comença a Etiòpia, per alguns son les piràmides oblidades en un semidesèrtic paisatge de Sudan, on el riu Nil discorre entre illes, s'alça la necròpoli de Meroe i les seves famoses piràmides, que van començar a ser excavades pels arqueòlegs a principis del segle XX.

Meravelles arquitectòniques erigides en el continent africà, la cultura Kush o la més coneguda, la Nubia, que s'estenia des d'Aswan, al sud d'Egipte, fins al Khartum, a Sudan, al llarg del Nil, només a la illa de Meroe, l'antiga capital d'aquesta civilització que va conviure amb egipcis i romans, s'han compatibilitzat prop de mig centenar d'aquestes construccions.

Pero tota història té la seva part fosca, i seria molt llarg d' explicar la codicia de Ferlini, un metge italià esdevingut en explorador i arqueòleg, que va contractar a nombrosos treballadors locals i els va ordenar demolir les piràmides de menor grandària. Després va destruir la part superior de la piràmide mes gran on tot el que va trobar s' ho va emportar en camells i va fugir en direcció a Berber, on va embarcar en el Nil. Una trista història de cobdícia humana que ha minvat significament el patrimoni històric, arqueològic i artístic de Meroe.

Pero a mi no m' agrada embrutar la historia o la memòria de tot el que m' estimo, i Meroe, Sudán, o Egipte no és un destí, de fet cap lloc on anem mai serà un destí, si sabem omplir l' anima d' aromes, de sabors, de pols, vent, sorra...deserts que atordeix els sentits i evoquen moments d'una història que malgrat els anys em segueix esgarrifant la pell.

I m' enamoro tant de carrers replets de gent, d'aparadors vestits amb colors extravagants com d' horitzons de sorra i dunes que rellisquen entre els meus peus i m' emboliquen en els tons ocres d' una matinada.

I recordo les piràmides de Meroe molt més petites però igual d'impressionant com les de Gizeh, inclinades de forma més pronunciada que les egípcies sense superar cap d' elles els vint metres d'ample a la seva base, per la qual cosa, des de la distància, semblen sepultades sota els plecs de les dunes de tons vermellosos conformant una de les vistes més espectaculars de Sudan.

Una ciutat recordada per ser un dels punts de referència utilitzats per Eratòstenes per calcular el diàmetre del nostre planeta i per les set dones que van governar les seves terres sota el nom de Kandake, esmentades en el Nou Testament de la Bíblia com Candace, la reina dels etíops.

Haig de tornar-hi ....



dissabte

Molta llum per tothom

No crec en deus ni en paradisos fets a mida, i em quedo amb la mitologia Egipcia que diu que Horus tenia per ulls al sol i a la lluna,i per mi origen de tota vida.

Per aquest nou any us desitjo viure, gaudir, menjar-se la pell i les pigues, despullar els sentits i desfer-se en un peto, abandonar-se al moment, mantenir calmades converses amb la vida, com preludi del que pot ser un tot. 

Pell amb pell, temps, il·lusió pel quotidià, on el pes de la vida s' agafarà d'una mà i de l' altra amb els ulls oberts vetllant tot el que s'amaga darrere la finestra cada matinada. 

Molta llum per tothom en aquest 2017

diumenge

Una de tantes histories...


Ahir al vespre vaig veure "Un monstruo viene a verme".

Ja havia llegit el llibre i com sempre em passa vaig trobar més descafeïnada la versió cinematogràfica, em va passar de forma descomunal amb "la Passió Turca" que ni de bon tros reflectia l'ànima de la història.

Sembla una història de terror, però és una trama intensa, que barreja a la perfecció la fantasia amb la més crua realitat.

Per mi el monstre és la vida, el món, el nostre món, tan vell i tan savi alhora.

Ho sap tot, i obliga al personatge a explicar-li la seva història, perquè sap que només quan ell s'enfronti a la seva realitat podrà ser feliç.

Ensenya a ser capaços d'expressar els nostres sentiments encara que no siguin els correctes. El silenci dol, i la resta de les lliçons que li dóna el monstre són també importants.

A mi no em va fer plorar el llibre ni tampoc ahir la pel·lícula, potser perquè el final era previsible o potser perquè a la vida ja he passat pels meus monstres, i al final t' adones que el pitjor enemic que tens ets tu mateix quan no li plantes cara al destí, a les situacions, a tu mateix i t' abandonis en la pena i en compadir-te.

Amb tot el respecte a qui li va agradar perquè és una novella que per qui no estigui preparat et destrossa per dins, però encara que soni molt bèstia el dia a dia de moltes persones es tant o mes dur que aquest encara que no el disfressin de monstre.

I encara que enganxa per la seva qualitat, perqué és un gran llibre i una gran pel·lícula, no t'adones de fins a quin punt està jugant amb els teus sentiments fins al final.