diumenge

Jugant amb la paraula lamentar...





No et lamentis per lamentar-te, els laments són aire i ofeguen.
I ofeguen fins on volem i sense que ningú s'entossudeixi a treure'ns-els, ni a ells ni a les matinades buides, ni a les decepcions, ni els somriures, ni els petons, ni tot l'après, ni els seus ulls, ni les nostres llàgrimes, ni el seu fins a sempre, ni el nostre adéu.
És lamentable lamentar-se per laments que lamentablement no tenen remei.
El realment lamentable seria lamentar-se per no haver tingut centenars de motius per a lamentar-nos.
Partint d'aquí, el realment bonic és que els laments no han estat en va mentre han durat, agraint que des d'ahir fins a sempre, lamentar-se és la forma més humana de reconèixer que els laments bateguen...

El contrari, el no arriscar-se sense viure, hauria estat el més lamentable dels laments...

dilluns

Nit de Reis

Una nit dona per coneixe'ns una mica més i acceptar que uns som el que som perquè no ens permeten ser més, altres som el que volem ser sense el permís dels altres, i alguns som només una cara amb ulls sense miralls sincers on reflectir-se, però tot i que existeix un abisme entre tots, hi ha nits que sota un mateix cel, aprenem que l'important a vegades no és llegir els silencis, és saber compartir-los.


diumenge

Atemporal




La veritat és que no m'afecta especialment res, els anys t'ensenyen a gestionar les teves prioritats i emocions, i l'altre dia en una xarrada amb amics, parlaven del poc que ens preocupa envellir quan ho intentes fer en plenes facultats tant físiques com mentals, i és cert, no penso en futurs llunyans, només en deixar-me portar i viure el moment immediat al després, tal com vingui.

Sé que sempre centro el meu "jo" a l'abans i després d'Egipte, però no pot ser d'altra manera, perquè sense aquesta més que experiència, fe de vida, no seria com sóc, i hauria deixat pel camí molts altres jo que conviuen amb mi i que em fan sobreviure entre els meus dimonis.


Fa uns dies quan va sortir Sergio Dalma a televisió, em va sortir de l' ánima posarme a cantar com una posesa, i explicar-li al meu fill que quan va sortir "Esta chica es mia" allà pels anys 90, jo vivia a El Cairo, i una amiga que va venir de vacances a veurem, em va portar el CD, i em va agradar tant i tant la canço que la posava a tota hostia cada dia, fins que un matí un veí, musulmà ell, em va dir que perquè no baixava la musica que cada dia estàvem igual i li vaig dir, amb el meu encara escuet àrab de llavors i careta de nena bona, que era la Biblia cantada.... i em va demanar disculpes.

El meu fill (una copia molt i molt millorada de mi) em va dir, Marta quan sigui gran vull tenir la teva poca vergonya...la veritat és que m' ho vaig agafar pel costat bo...

Més que un cos, som energia, i ens movem per impulsos, amb fils apenes perceptibles que són imperibles al pas del temps, i tant de bo sempre sigui així fins el final, perquè donant una ullada a la realitat quotidiana, estic convençuda que res acaba en aquest món tan superficial fet a mida de les vanitats de tothom, quan s' aconsegueix sortir d' aquesta espiral de conformismes i estereotips, guanyem al vertigen del nostra entorn i malgrat semblar ser un caos en les nostres pròpies realitats, ja som molt més lluny del tot plegat.

Seré els teus ulls al camí ....



Ja sabeu que no crec en el Nadal, de fet cada vegada crec en menys coses d'aquesta societat hipòcrita i plena d' aparences, feta a la mida dels que són només la façana del que voldrien ser, dies que només fomenten el consum. 

Sembla que la misèria, la fam, i la falta de recursos de moltes famílies tenen la data de caducitat el 31 de desembre, i durant aquest temps no importa que la resta de l'any visquin en la pobresa, perquè els estatuts del Nadal que ens regeixen només se'ns permet acceptar la seva indigència en aquestes dates.


Dies carregats d'absències, dies en els que no tenim les mateixes presses d'abans, on tenim el dret a equivocar-nos, a enfadar-nos, a perdonar-nos però sobretot a suportar-nos.

Repartim disculpes i perdons embolicades en llaços vermells i paper de regal.

No caldria tanta despesa de temps, d'energies, de ganes, de forces, de diners i de paciència, seria suficient amb dues mirades que es retroben, amb una  abraçada sense temps, la mà estesa, aquella conversa pendent i que totes les paraules tendres dites aquests dies, no les mastegués sense poder-les digerir la resta de l'any.

Molta llum per tots en aquest nou any que és a punt de néixer, i molta sensatesa i seny per intentar un món més amable, més tolerant i més humà.



No cal posar títol



Recordo la primera posta de sol a Gizeh en els ulls de la meva mare.

Tant intensa com sóc per transcriure i reviure sentiments i emocions, i era incapaç de fer-li percebre l'infinit als peus de Abu Hol, i com es perd la prespectiva del temps.

Volia que visqués a la seva pell com passat i present conviuen sense molestar-se, i conviden a deixar-se anar passejant per bocins d'eternitat.

La meva sensació de "déjà vu", com sí tingues l'ànima amagada entre els seus dits i el meu cos vagues pel món fins el moment de tornar per quedar-me.

I ho va viure tant, que ahir rebuscant per casa vaig trobar dins d'un llibre una carta que em va escriure, i on deia que Gizeh va ser el punt de partida per poder arribar al meu fons.

dissabte

Sense etiquetes



Hi ha persones que fan olor d'amor i acceptació incondicional, d'abraçades llargues on se't tanquen els ulls sense paraules, moments de cor encongit i confiança tan íntima, que un més un... són un.  

Són els que no et eviten el vertigen ni la caiguda, sinó que ofereixen les paraules exactes que només pot regalar-te algú que es va cosir les ferides a aprenentatges. 

Són els que et diuen que això que "'el temps tot ho cura" no té sentit quan has provat a deixar-te bufar sobre les ferides.

Les pots trobar en llocs on l'especial i la senzillesa es troben i es donen la mà, que enriqueix la teva vida en petites dosis i fan deliciosa qualsevol situació en què estigui present i deixa al seu pas l'essència de moments irreemplaçables, perquè donen aquest impuls que necessitem per fer les coses que ens fan por.

Són el paracaigudes perfecte que ens regala confiança en nosaltres mateixos i es converteixen en la dosi exacta de valentia necessària per saltar amb la tranquil·litat de saber-se protegit en la caiguda.

Desprenen aquesta olor tan particular que habita en les petites coses, fan olor de llibre, a tassa de te amb menta, a cafè acabat de fer, a peluix, a nota en una rosa, a terra mullada i a lluna plena. 

Fan olor a vespre, a somnis, a cançó, a una posta de sol a l'estiu i a tarda de manta i peli, que ens trapassa la pell. 

Són expertes en escoltar els silencis i endevinar què passa al teu interior amb el so de la teva veu, perquè et coneixen al detall i saben que no mesures la distància en els quilòmetres que et sobren, sinó en les abraçades que et falten... 

Sempre i per sempre ... 

diumenge

El meu Karesansui



No sé si heu anat alguna vegada a un "Karesansui" és el nom dels jardins secs ( zen ) japonesos, però no aquestes imitacions on es mira més l' estètica, que el propi sentit de tot el que vol dir.

Un Karesansui, es un lloc molt íntim, i l'hem de fer molt nostre per poder aprofundir en el significat de cada element del entorn, roques que simbolitzen muntanyes, l'estabilitat i la força de la natura, petites pedres circulars representen l'aigua i la fluïdesa de pensaments o la sorra l'univers.


El meu gran Karesansui exterior, es l'esplanada de Gizeh, ho té tot, la sorra blanca, la grava, les pedres ondulades, les roques en la figura de la Esfinge i les muntanyes.

Molt s'ho prenen com un lloc turístic més, però quan realment trobes el sentit de totes les coses, és en la teva solitud, a primera hora del matí, quan tot just ha sortit el sol, o al vespre quan es va amagant per darrera les guardianes del Nil.

La vida és el que volem fer d'ella, i si no ens imposem ens va agafar dreceres que no ens deixen aprendre a mirar les coses, de tant veure-les, no mesurem el temps, ni les sensacions, ni gestionem les emocions perquè formen part de la nostra quotidianitat.

Recordo quan acababa la feina i anava a asseurem a una pedra allà davant d'elles, no sabría explicar les sensaciones, però si podría descriure un per un els silencis, i aquella pau tant buscada.

A casa meva també tinc el meu "karesansui", no és cap jardí espectacular, ni es un bocinet de Giza a la meva terrassa, més voldria jo !!, és el meu raconet de vida, aquella habitació feta de bocins de mi mateixa, de mobles restaurats, parets velles, que vaig fent poc a poc a la meva mida.
Un raconet fet de notes adormides en el temps, del ressò de paraules vives a la pell i a la memoria, de aromes de Padmini, de la calidesa i energia de un lampara de sal, i de melodíes atemporals...

Potser el món canvia massa ràpid, però en aquesta altra dimensió del meu racò passa de llarg de rutines, de superficialitats, de buits i fa que la font d'energia del meu jo més íntim, em retorni a la meva essència sense la necessitat de perdrem per laberints.