dijous

Som com som




Diuen que el temps ens canvia, i ens reorganitza, que ens va embolicant en capes d'indiferència i de fredor, perquè ningú pugui tornar arribar al nostre fons, a penetrar en la nostra tendresa, perquè es perd pel camí la capacitat de bolcar tots els sentits en un sentiment que ens engoleixi sencers.

Jo no ho crec, en el que sí crec, és que el temps, o millor dit les experiències, a la majoria ens fan més selectius, ja no et conformes en menys del que has tingut, i et vesteixes amb una cuirassa invisible, només perceptible per tu.

No té res a veure amb la fredor, ni amb la por, ni amb la resignació, perquè no vius resignat a res, vius un dia a dia quotidià, gaudint dels moments, sense involucrar als sentiments, sense donar masses voltes a res i  sense voler que ningú intenti entrar, ni evadeixi el teu espai personal d'emocions.

Ahir parlava amb la meva excunyada, més aviat germana, i em deia que tenia parella i que no li havia dit als seus fills ni a la seva familia, perquè no sabia bé com qualificar la relació, no percep aquella complicitat mental i física que és necessita per deixar-se anar, aquella desinhibició de cos i ànima quan saps que aquell cor, és el teu lloc. 

Em preguntava que faria jo, la meva resposta fa ser curta i concisa, fes que el que vulguis, pero no et conformis en estimar, ni que t'estimin a mitges.

I aquests dies que tenim tant temps de tot, rellegint entre els meus papers he trobat  una declaració d'intencions que vaig escriure fa temps.

Estimar-te és aquesta força que m'empeny a desitjar-te cada dia més, ancorada en el teu cos, en el teu temps i en el que em provoques quan em mires.

Senzill oi? 




dimecres

La nostra gent gran

A


Amb totes aquestes notícies que escoltem sobre les residències d'avis, no puc evitar pensar en els meus pares.

Entre l'estranya sensació de tranquil·litat perquè ja no hi són, i s'han evitat viure moments com aquests, ja van tenir els seus en la postguerra, l'enyorança, i el trobar a faltar aquesta abraçada atemporal que ens embolica en el seu caliu de protecció, més idíl·lic que real, perquè per llei de vida, som els fills els que acabem protegint-los a ells.


No m'agrada el dolor humà en ningú, però encara menys en els nostres grans, no entenc la deshumanització ni la falta d'escrúpols d'una societat que ens ha portat fins on som, en una carrera de fons que no acabarà aquí.


De petits ens ensenyen una sèrie de principis, oblidant-se d'ensenyar-nos també a mesura que passa el temps aquests principis els adaptem a la nostra conveniència, transformant tot el que ens molesta, perquè no entorpeixin les nostres prioritats. 


No som conscients de la nostra fragilitat, i ens emboliquem en capes de supèrbia que transformem en incendis que arrasen amb tot cada vegada que ens sentim acorralats, no ens aturem a escoltar la vida, a mirar el nostre entorn, perquè tot el que no siguem nosaltres ho aparquem en doble fila sense mesurar que el temps passa i el que fem, serà el que ens queda. 


No he estat una filla modèlica per res, de fet sempre he dit que he nascut a destemps, perquè arribo tard a la vida de tothom, també a la dels meus pares, però jo, més rebel que assenyada, sé que s'han sentit estimats fins al final a casa seva, i la seva marxa a part de dolor i sensació de buit, em va deixar la pau d'haver fet les coses be.


Ara veig les noticies i fan mal, no entenc aquesta manca d humanitat, ni entenc com es pot passar de puntetes per situacions tant dramàtiques com la mort d' avis sols en una residencia. 


Com vaig llegir una vegada, les persones perdem la consciencia de les coses de tan aprendre a no mirar-les...això sí, quan ja no hi siguin els ploraran tots, però ja no seran a temps...


dilluns

Egipte posat al meu nom I



Aquests dies tenim molt temps per pensar de tot i amb tots, de fet jo l'estic aprofitant per retrobar-me amb les meves coses, i amb els meus passats, col·locant a les estanteries del cor, el que viurà per sempre en mi.

I he decidit compartir amb vosaltres de tant en tant uns capítols del meu Diari de vida, els que són publicables...  que vaig començar a escriure quan vaig arribar a Egipte.

Feia dos mesos que havia arribat a Egipte i després d'un període breu de trobades i desacords amb la supèrbia aclaparadora dels que pensen que tot ho poden perquè és fàcil, vaig descendir al món dels humans i vaig aprendre a ser persona.

Recordo encara com si fos ahir, el dia que caminant pel carrer Taha Hussein, camí a Nefertiti, la meva primera agencia, a pocs metres de casa meva, vaig tenir per primera vegada la sensació que ho tènia tot.

En un instant em vaig atrevir a preguntar-me, puc ser més feliç?

I vaig donar un cop d'ull ràpid al meu entorn, la botiga de fruita, la carnisseria, la botigueta de begudes i telèfon, l'ambaixada Espanyola a la cantonada, i Abdu, el meu Abdu, un senyor gran, cuiner Sudanès de l'agència corrent per quant arribéssim cadascú amb el nostre peculiar humor matutí, socorre'ns amb el seu especial te amb menta i llet a primera hora.

Eren les 10h, pot ser una hora una miqueta tardana pel nostre país, però a Egipte el món gira més lent, es viu la nit com si fos el dia i els horaris es limiten al nostre temps de treball, que sempre acaba molt entrada la matinada.

Havia estat fent el "ckek in" fins a les tres del matí a l'Hotel Semiramis, amb Abd Aziz ( Sisin), que és va convertir desprès en un dels meus millors amics, del Transfer, i Salama guia natiu, un dels guies més savis del país, feia escassos treballs i sempre per a grups importants, era una font de saviesa, les hores d'espera eren tot un aprenentatge per a mi, no sols en el merament històric, sinó en les formes, en el pensament i sobretot en la mentalitat de qui deia no tenir pressa perquè el món no anava cap enlloc, tot un visionari.

Sempre he pensat que Egipte hi ha dos tipus de guies, els que veneren el seu treball i els que veneren els diners, la diferència entre uns i altres és l'actitud, els coneixements i sobretot el temps. 

Però com tantes coses a la vida, oi?

Temps sense presses per a ensenyar als que venim de fora la història del país que dorm a la vora del Nil, amb tots els seus matisos de presents i passats que s'han abocat en aquest actual Egipte que ens acapara, que ens ensenya a detenir-nos a pensar, a separar ànima i cos, i a raonar abans d'actuar.

De fet aquest Egipte tan desconegut, no és el que ens venen les agencies quan vols conèixer els veritables fonaments de la seva cultura, i endinsar-te en la seva gent.

I entre la senzillesa de les paraules sàvies de Salama i la seva mirada franca i paternal, em van desaparèixer els dubtes i l'inconformisme, per endinsar-me en un món de sorpreses i descobriments que moltes vegades no sàvia com ordenar, prenent consciència que aquell era el meu món i jo part de la seva gent, i que després d' aquesta vivencia, ja no podria encaixar mai més en un món tan superficial i de vanitats, com el nostre.

Continuarà... (si voleu)


diumenge

Utopies



"Homo sum, nil humanum a me alienum puto"

Hauria de ser el punt de partida de tot humà...



dissabte

Eterns

En moments com aquest l'alegria és un acte revolucionari
Cuidem-nos!!

divendres

Escoltem-nos


Pot ser la vida,
 ens està donant una segona oportunitat per deixar de maltractar-nos.
Escoltem el món
escoltem la natura
escoltem la vida...
els errors serveixen per canviar en nosaltres
 tot allò que no ens agrada quan ens mirem al mirall.

Estem a temps


dijous

Filosofant una mica més


No us passa que si poguéssiu apagaríeu la vida una estona?


Dies com aquests que estem vivim, on ens apareix desafiant, esborrant tots els límits entre el bé i el mal, aniquilant consciències, acaparant vanitats, adormint futurs, i ferint de mort, presents.


Una vida tan summament impertinent, que et recorda a mossegades que ara res és a les nostres mans, però com no és humana, és incapaç de calcular els metres de pell que necessitem per no sentir-nos nus.