diumenge

Desitjos a l' univers

 

 Al contrari del que diuen alguns, a mi tota aquesta situació actual em dóna per pensar, potser perquè no m'agrada la que ara mateix em toca viure i contràriament al que pensava fa uns anys, estic desitjant trobar la manera, la forma, o els mitjans, com ho vulgueu anomenar, de marcar distàncies d'aquesta societat, no sé si deshumanitzada, si superficial, o només perquè jo sóc la rara, i encaixo cada cop menys.

Però des de fa un temps faig plans, a l'aire potser, però plens d'il·lusió i ganes.Trobar una casa antiga, reformar-la i fer-la a poc a poc meva, no cal que sigui massa gran, però que tingui molta llum, i molt jardí, per cultivar el meu hortet, i plantar tota classe de plantes i herbes aromàtiques.

La meva bodegueta de bons vins i caves, amb raconets per escriure, per restaurar mobles vells, per emocionar-me amb una posta de sol, sopar als capvespres a la llum de la lluna, i buidar-me en una matinada de llençols amb aromes de passió, amor i sexe.

Recordo amb un somriure, la casa dels pares a Montcada, el pare va fer una peixera amb pedres naturals, era d'aigua freda i l'omplíem amb aigua del riu, i amb aquells peixos taronges,i els petitons que anàvem a buscar al riu Besos, quan encara es podia pescar.

A mesura que ens fem grans mirem més enrere, no sé si per nostàlgia o perquè d'haver sabut el ràpid que passa tot, ens hauríem aturat a assaborir més els moments i hauríem deixat menys coses pel camí.

Però també és cert, que carreguem amb altres tantes que necessitem dur a coll, la innocència passa, però no la capacitat de sorprendre i sorprendre'ns, avançar o parar-nos a la meitat del camí, en un anar i venir de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, tenint la possibilitat de reescriure-las.

I al final, entre esbossos d'il·lusions i del que vols que sigui, saps que res que vagi més enllà de la pell i d'un batec, serà capaç de gaudir de la vida i d'assaborir la veritable essència del que som.

divendres

Resolt

 La solució perquè no quedin publicats anuncis i pajarracus de tota mena, es que m'ha arribi un filtre per mail, com passa a altres molts blocs i jo doni el consentiment per la seva publicació, i és el que he fet.

Cada vegada hi a més gent que no té res més a fotre, que tocar els pebrots al pròjim.

Gràcies

dilluns

Som sempre...



Si fossis temps...
series l'instant 
on vull quedar-me a viure...

diumenge

No ens quedem a la meitat...






Avui quan he entrat a llegir a Twitter, he vist a "Tendències" la mort del marit de Paz Padilla, m'he aturat a llegir la seva historia d' amor.

Es van enamorar molt joves, ho van deixar estar, cadascú es va casar pel seu costat, i al cap dels anys es van tornar a retrobar.

Els ha durat poc la felicitat, i ell ha marxat per una, de tantes maleïdes infermetats. 

Segurament és la història del molts, però al ser un personatge públic es més visible. Aquests darrers mesos i en plena pandemia, hi han moltes histories semblants, vides que s'han quedat a mitges, quedant tot encara per fer.

Viure és urgent, com deia l' estimat Pau Donés i segons passen els anys, ja no per l'edat, que sempre he pensat que és un estat emocional, sinó per la situació del món, sembla que s'hagi obert el temps enrere de la humanitat.

Segueixo llegint paràgrafs de Nostradamus, el vaig aparcar fa anys, i no fa massa el vaig tornar a recuperar perquè desgraciadament tot està escrit, i no em preocupa el final, em preocupa l' ara, el saber aprofitar el poc o molt que ens pot quedar, que no em quedi res pendent de tot el que vull, del que necessito fer, de tancar portes o obrir-les del tot, però no quedar-me al mig.


No cal buscar incansablement senyals que et diguin que estàs en el camí correcte, o buscar l'ordre, evitant frenades brusques, i vertigens. 
Cal deixar-se anar, i caure en el cor, en el cos, en el lloc, correcte o incorrecte, però que ens desboqui i ens despulli de pors.

Un punt i coma fet de bocins de tots els passats, que arriben del no-res,sense demanar, sense avisar i que no cal que et diguin, ja estic aqui.

Cometa Neowise...



Segueixo rebuscant entre moments, i em segueix emocionant el més simple, una picada d'ullet de la natura, una posta de sol, una matinada, uns llençols amb olor de pell, de nit de sexe, de sentiments, de records...

Qui acaricii les meves cicatrius i pregunti d'on va venir cadascuna, compartir un cafè, que la seva mirada et faci baixar les defenses, que no tinguis necessitat de prendre distancia, de mentir, perquè et sens vulnerable i insegura.

Que assimili els meus detalls més petits, qui sense paraules sigui el meu jo, el meu pensament, escodrinyi el meu cor i es quedi a viure. 

No m'agraden les arrels que lliguen a la vida, a la costum, a la necessitat, estar on vull, amb fam del cada dia, amb la pluja de lo desconegut mullant-me sencera, escoltant els batecs que em provoca tot ell sencer.

I en aquest moment màgic que la vida ens regala, em quedo quieta davant un instant perquè vull, lluny de mirades, de finestres, callada, amb fam d'horitzó, de vida, de cos, i amb totes les sensacions d'un capvespre estrenyent els meus turmells.


Naturalitat davant de tot



Estic fins els ovaris del tema CONGUITOS...

Des de que sóc petita he vist els Conguitos a casa meva, aquelles boletes de cacauet cobertes de xocolata blanca o negre, personalment m'agrada més la negra perquè no és tan dolça.

I en aquesta societat més papista que el papa, ara resulta que els meus CONGUITOS, són una degradació a la raça negra...

Començo per dir, que un natiu del Congo s'anomena CONGOLEÑO, i que mai quan he menjat Conguitos, encara ara, no veig que m'estigui fotent a cap senyor baixet i rodonet, i sí no uns cacauets que són un vici i un no parar.
Ara bé, si tant problema tenim amb les boletes rodones banyades amb xocolata, que fem amb el blat de MORO, el braç de GITANO, o les galetes FILIPINOS.
Perquè del Tiro al BLANCO...ja ni parlem, oi?...

Deixem de buscar els tres peus al gat d'una vegada i visquem hòstia!!, que la diferència la marquem nosaltres quan deixem de veure les coses amb la naturalitat que tenen.

L'anormalitat de ser normal





No sé vosaltres, a mi m'agrada la solitud, aquelles estones que passo a la terrassa de casa amb una birreta, una copa de cava, de vi o una cola, depen del moment, i del que jo necessiti, per perdrem en aquest horitzó tant immens que és el cel.

El dia a dia quotidià fa tocar fons moltes vegades, perquè hem après a deixar de mirar les coses, i passar de puntetes, de tant veure-les

Vaig trobar-me una amiga pel carrer fa uns dies, i ens varem abraçar, una abraçada sincera, plena de llum, de sentiments, de les que t'omplen el cor i no calen paraules, ni em vaig adonar de les mirades del voltant, fins que una veu em va dir, que inconscients no veieu que no es pot abraçar? Tranquil, no et pensava abraçar, li vaig respondre, i em vaig quedar tant ample.... 

I mira que és senzill embolicar el cor de moments, deixar-se portar, no mesurar res més que no estigui entre la pell i els ossos, amb la força arrasadora d'un huracà, sentir-nos vius en una boca i embogir en un cos clamant redenció.

La vida a vegades és una carrera de fons per superar-nos a nosaltres mateixos, però cada cop menys, perquè hi ha més a viure, sense pors, sense complexos i menys a superar.


Recordar vells temps i viatjar sense bitllet de tornada, perquè encara que la història passi de moda, i hagin altres histories, sempre recordarem la millor part, perquè ens la sabem de memòria. 


No cal posar excuses per arribar tard, només cal arribar a temps, tancar el paraigües quan plou i sentir la pluja a la cara, sabent que potser no saps on vas, però que sempre arribaràs a algun lloc.


Perdre'm en el no-res, i en el tot, no només viure, sinó sentir-me viva.


Fàcil oi?