Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dimarts

El do del silenci




Des de la meva finestra on la nit es conjuga amb el silenci, penso si alguna vegada serè capaç de dibuixar aquest so mut que em lliga i m'uneix mitjançant un fil invisible que em transporta en un vol ras fins als confins d'on m' agradaria estar.

Un silenci que és sentir i contemplar per a trobar en el límit de l'imaginable el principi de l'únic.

Sense presses, submergida en aquesta manca de sorolls que de vegades m'atordeix i on el temps és nomes un rellotge de sorra que rellisca entre els dits fonent cadascun dels instants...

Silenci timit on reconèixer-se en altres ulls, alimentar-se d'altres boques,olorar-nos com essència més enllà de somnis dormits i desperts, modelar-nos, fer-nos i desfer-nos ordenats en un passat que no batega en el temps.

Lligada al desitj de beure't, de tenir-te entre les meves mans, mes enllà de les meves cames amb paisatges que van i vénen davant dels meus ulls , impetuosa com una rosa de Jericó quan s'obre a la vida.

Silenci que ni crida ni vol ser escoltat, silenci que vetlla nits dibuixant moments sense nom en la meva memòria,que es para en cada solc i deixa petjada en cada pam d'una geografia a cegues un dia dibuixada.

Aquest silenci que és amic, compartit, sublim i lliurat, en una habitació secreta i intima, un pensament, un ànima inquieta en el batec del silenci mes pur.

Ser i silenciar-nos junts, sense conjurar-nos en paraules vana'ls, en altra forma de dir i dir-se, fonent-nos en aquest murmuri insonor que és el batec dels nostres desitjos.

I ara desprès de tant de temps vull seguir escoltant el silenci dels altres en mirades on hi ha més paraules que en un llibre escrit, sense fer callar pensaments, donant sentit a la quietud i al sentiment que no vol ser revelat, perquè hi ha moments en els quals el silenci ho és tot i on les paraules no arriben a dir res.

dissabte

Tornem a captivar els sentiments



"Torna a mirar les roses".

Entendràs que la teva és única al món"

i li va regalar l'ùltim secret:

Solament amb el cor hi podràs veure-hi bé

"L'essencial és invisible als ulls".

( La guineu al Petit Príncep )



He escollit aquest paràgraf per desitjar-vos a tots unes bones festes, podria haver estat qualsevol  altre d'aquest conte on s'amaga tota una filosofia de vida, després del missatge que mai hem de perdre la capacitat de sorprendre'ns, d'imaginar, d'il·lusionar-nos...

A mesura que creixem ens recreem en coses sense sentit perdent en elles més temps del necessari, un temps que mai tornarà i ho desaprofitem en parides que es limiten a passar sense profunditzar en el fons del que som.

El Petit Príncep cau en el desert del Sàhara des d'un petit planeta en el qual viu només amb una rosa que li havia dit que ella era única en la seva espècie.

Queda una mica decebut quan comprova que a la terra hi ha moltes roses. Però una guineu que coneix després li fa entendre que tot allò que estimem es converteix en únic per a nosaltres.

És donar importància a les petites coses, per poder comprendre després millor les mes grans.

Una rondalla com la vida mateixa plena de fantasia i imaginació, amb situacions en un món en el qual ens podem perdre o fer-lo nostre però preparats per sortir de vegades amb alguna llàgrima desbordant-nos el cor.

Intentar canviar l'actitud en aquest món materialista i competitiu on els valors més importants han estat vençuts per les tecnologies que dia a dia ens van deshumanitzant cada vegada mès.

Delectar-se de les coses senzilles, com el Petit Príncep que amb una posta de sol va quedar commogut, (en realitat van ser 43 vegades que va veure posar-se el sol en un dia)...

Aquest és el meu desig per a tots, no tornar la vista enrere en el que no té remei, i fer-nos llum en tota aquesta foscor que ens envolta, saber interpretar l'amor i els sentiments sense pors ni frustracions, agafats de la mà dels nostres desitjos per aprendre a descobrir-nos amb l'ànima.


" El desert és bonic- va afegir el Petit Príncep...
Això és veritat. Jo sempre he estimat el desert.
Un pot asseure's sobre una duna de sorra sense veure ni escoltar res.
I, no obstant això, sempre hi ha alguna cosa que brilla en el silenci.
-El que embelleix el desert- va respondre el Petit Príncep-
és que sempre s' amaga un pou en qualsevol lloc" ...



Us desitjo en aquest nou any que siguem capaços de trobar pous de vida en el nostre desert particular, menjar-nos les pigues i la pell, assaborir-nos les cantonades dels ossos, emborratxar-nos de tendresa i inflamar-nos de deliri, senzillament donar i donar-nos cada dia milers de raons per continuar.

Bon Nadal i feliç entrada i sortida d' any per tothom


dilluns

Deixa'm



Deixa'm gaudir de tu
saber que puc estimar-te sense pressa
 tenir-te sense temps
viure't sense entrebancs
colar-me en les teves fantasies i regalar-te un orgasme.
Deixa'm acariciar-te l'anima
i buscar-me dins teu
embolicar-me en el teu aroma fins a beure'm gota a gota el teu nom
assaborint els teus racons
des del rastre que et duu la meva humitat perquè em trobis.
Deixa'm gaudir dels espais que queden entre els teus dits
quan et despenges i rellisques per la meva pell saborejant el nostre gust per la vida
anegada en el teu fons
fosa a les teves mans
dolça en els teus llavis
embogida en la teva llengua
enroscat tu en el meu cos
clavada jo en els solcs de la teva esquena
paladejant el gust d'intimitat de les meves cuixes.
Deixa'm embolicar-te en els meus pecats
 per a mostrar-te la meva redempció... 

(De la meva Llibreta Retalls de Pell )

dissabte

Una mentida per amor



Fa anys vaig haver de sacrificar a la meva gossa de 13 anys, perquè un càncer no la fes patir més.

No sabia com dir-li al meu fill així que vaig buscar una raó per pal·liar una mica el dolor que sabia li suposaria la notícia.

Ell estava passant una etapa difícil intentant assumir la separació dels seus pares, bolcat en la gosseta quan imprevisiblement li va aparèixer la malaltia.

Sempre he pensat que els nens no vénen amb manual d'instruccions i tots els llibres que es puguin comprar sobre pedagogia infantil no serveixen absolutament de res, perquè la realitat és completament diferent i cap nen és igual a un altre.

Jo mai he pogut dir al meu fill SI o NO sense raons, sempre li he hagut d'explicar el "perquè" de les coses, potser perquè jo sóc igual i a tot li haig de trobar-li la seva lògica, sigui coherent o no.

En les meves nits de desert, m'agrada contemplar la nit, el silenci, aquest color que té el cel quan es reflecteix a la sorra, aquest aroma de terra que penetra en la pell i ens estremeix fins a les entranyes, el tu a tu entre l'home i la naturalesa, despullats de tot.

Em perdo en el seu cel i em faig totes aquestes preguntes que em fan sentir indefensa davant la força de la naturalesa, davant aquesta vida que és molt més profunda del que aconseguim a sentir i que les poques vegades que ho aconseguim és en solitud i és allà on vaig trobar la resposta.

Vaig pensar en la gosseta i en la possibilitat d'explicar-li al meu fill la situació, sense necessitat de enganya-lo perquè jo mateixa estic convençuda que darrera de cada estel hi ha un ànima i el firmament està ple d'elles.

El matí que vaig haver d'agafar a la gosseta li vaig explicar que la portava a un estel, que allà la curarien i que quan jo tornés a casa li senyalaria l'estel escollit perquè cada nit poguéssim explicar-li les nostres coses.

Al tornar amb tota la serenitat que vaig poder li vaig assenyalar l'estel que en aquell moment era el que més brillava en el firmament, li vaig dir que cada nit abans de ficar-se al llit mirés al cel i li expliqués a "Popsi" tot allò que havia fet durant el dia, i que si no li venia de gust dir-li res simplement li digués "bona nit" com havia fet sempre.

No oblidaré mai l'escena, tots dos asseguts a terra, abraçats, només em va preguntar quan temps estaria allà i li vaig dir que fins que estigues bona , però que mai oblidés que ella estava allà dalt mirant-lo, protegint-lo, perquè igual que ell pensava en ella, ella el recordava sempre i no deixarien de tenir-se mai.

Han passat els anys i fa dos mesos va morir el meu pare, una mort molt sentida, una mort que com totes no tocava en aquell moment, una mort que el meu fill va sentir especialment perque li va marxar no nomes l' avi  sinó també el seu confident i amic, volcant tota la seva tristesa a cuidar la seva gosseta tal com ell li va demanar.

El nen molt trist va dir-me que volia dir unes paraules l'enterrament d'avi.

Va explicar l' historia de la "Popsi" a la seva manera, va ser escruixidor per a tots, inesperat perquè a mi només m' havia preguntat el dia abans qué havia de dir, i jo l' únic que li vaig suggerir és que parlés dels seus sentiments, del temps que havien estat junts i del molt que sentia la seva absència.

Recordo que va haver-hi un moment durant la missa que mirant al cel li va dir:

"Avi...vés cap aquell estel tan gran que la "Popsi" t' espera per estar  junts i curar-vos plegats"

El meu pare tenia una gosseta "Menuda" la seva fidel companya des de fa molts anys en les llargues hores de silenci al costat de la meva mare malalta de Alzehimer, sumida al seu món i tan absent del nostre.

És increïble la sensibilitat dels animals quan els falta el seu amo, cap de nosaltres va poder suplir l'absència del meu pare i "Menuda" es va escapar de casa el dilluns 26, just dos mesos després de la seva mort.

Aquesta setmana ens han comunicat els Mossos que havia mort atropellada desprès d'una setmana intensa de buscar-la tots.

Aquesta vegada no li diré al meu fill perquè jo mateixa em sento impotent per fer-ho i no tinc paraules perque és com si a poc a poc estiguessin arrancant-me retalls de la meva vida, i he decidit enganyar-lo per primera vegada perquè aquesta vegada amb l' engany protegiré sentiments i no engrandiré ferides.

El seu avi va confiar en ell perquè la cuidés i a la meva mà està que no pensi que li ha fallat, prefereixo que mantingui l'esperança en què un ésser de bon cor l'ha acollit a casa seva i el pas del temps faci la seva feina.

Jo no crec en Déu, el meu agnosticisme queda més que reflectit en els meus escrits, però sí crec en alguna cosa, que no sé que és, però penso seriosament que ha d'haver-hi algú superior que d'alguna forma els reté a la terra quan ja han marxat per no deixar tan desemparats a tots els que ens quedem.
És la força de l'amor, i el saber que mai ens morim del tot, vull creure que aquests estels estan plens d'ànimes, d'éssers estimats que no ens abandonen i ens fan sentir menys desemparats mentre els seguim portant dins...

Aquesta vida no pot ser tant simple com per anar-nos sense més deixant darrera tant de dolor.

dimecres

El passat sempre es passat



Aquesta nit m' he colat a la teva habitació
mentre dorms entretenc les hores i vetllo els teus somnis...
Caminant per la nit
et veig perseguir un desig que va quedar atrapat en el temps
enterrant el teu cor fins els fonaments.
Nits on retinc a la memòria cada sentiment que trasbalsa els sentits quan et miro
sentint tot el que m' emporto de tu
i no et vaig sapiguer demanar
tornant fins a sempre cada nit a estimar-te a traves dels meus ulls
roçant els teus llavis amb el meu alè
sense tocar-los
per por a relliscar i caure a la teva boca.
Sense plorar
perquè no vull que cap llàgrima et mulli
i al despertar-te
em demanis que dormi amb tu.

( De la meva llibreta Retalls de Pell )

diumenge

Espera'm



Espera'm aquesta nit ...
arribaré entre somnis amb la llum apagada i encendré els estels
per veure't cridar-me en el silenci quan la meva pell calenta abrigui la teva.
L' alè se'm detindrà entre els teus racons
sentint el meu cos fondre's en el teu i les nostres dues meitats siguin una.
Encadenada als teus moviments et capturaré entre les meves parets.
S'emmotllaran al teu ritme i la meva suor i la teva es barallaran per evaporar-se.
La teva passió i el meu desig fondran els sentits.
La teva febre i el meu deliri apagaran les estrelles.
Em sentiràs.... t'estimaré...
i en els primers llamps del sol ens evaporarem en l'aire
quan el nostre amor enllumenarà el dia naufragant entre núvols
per ser dues gavines de capvespre buscant el seu nord en un últim petó.

( Marta



T'espere en la fosca nit,
impacient per retrobar-te entre somnis,
cridant en silenci i entrellaçada al teu cos,
resseguint-te amb deler
fins fondre'm amb tu.
Cavalgarem com unic genet
acompassant ritme i desig.
Apassionats cremarem tot sentit.
Tremolarà el cel estelar.
Hi serem allà dalt
entre les primeres clarors de l'alba
volant lliures a la llum del dia
com una única gabina vestida de blanc.

( Joana )

http://elboscdelsomnis.blogspot.com/



dijous

No és res senzill





Em preguntava aquest matí una amiga meva que hauria fet malament perquè la seva parella l'hagués deixat, i la veritat es que a mi en dies com avui m'agradaria tenir la resposta correcta, fos quina fos la pregunta.

Poder repartir en forma de certesses l'experiència de tot el que hem viscut, veient-me tan capaç de despullar l'ànima com de mantenir la mirada en uns ulls que durant uns segons em fan sentir vulnerable perque no sé que dir, amb la sensació que la complicitat del silenci guarda el rastre de la vida ja gastada.

No he sabut que dir-li perquè no existeixen les paraules justes per pal·liar el dolor del principi, i la vida cada vegada mes emprenyada no deixa cap senyal per això tantes vegades passem de llarg pensant que tenim temps, sense saber-nos mirar d'a prop, girant el cap cap a l'altre costat sense observar on trepitgem encara que ens atropelli aquesta aroma subtil d'altres moments que no s'esborren ni trepitjant sobre les mateixes petjades.

No hi ha raons per als sentiments, potser en això consisteixi la vida, en la fusió inexacta de tot el que ens envolta, amb els peus ferms a terra de vegades,a la vora del precipici altres i en caiguda lliure la majoria, la dissolució perfecta de cos i ànima, barrejades de manera heterogènia que ens descobreix que darrere de qualsevol corba del camí pot haver-hi uns ulls mirant-nos i és quan recordem haver passat ja alguna vegada per aquell indret i haver acabat amb la pell plena d'esgarrapades.

Però que mes dóna mentre se'ns desfan els moments entre els dits, mentre siguem capaços de construir un cel sencer ple d'estels perquè no ens falti la llum, d'estirar les matinades perquè tarda a sortir el sol dibuixant albades en aquest clatell que implora rendició,d'omplir d'asfalt els camins per fer-los més transitables, de buidar-se saltant des de totes les altures per superar la por i el vertigen.

I al final només li he dit que per damunt del mal moment no es pot obligar a que ens estimin però si cal decidir sí el que tenim és el que volem i reconstruir la vida sense dreceres, sense pujar-se en les voreres, sense atropellar als que vénen en l'altra direcció, sense mentides colant-se per finestres mal tancades, aprendre a besar mes allà dels llavis, allà on es guarda la tendresa despullada de pors, nomes sent nosaltres mateixos no existira foscor capaç de fer-nos caure perquè sempre recordarem tots els motius pels quals cada vegada ens hem aixecat.

diumenge

Viatjar



Viatjar és apurar moments que la vida ofereix sense guions, sense pautes, sense temps, assaborits en aquesta mil.lesima de segon que fa d'ells únics i irrepetibles.

Viatjar no és contractar un pack que inclogui tot un destí, ni és consumir llocs desafiant al rellotge, viatjar és viure aquestes altres vides que transcorren paral·leles a la nostra, és mirar, saber observar des d'aquest altre costat de món que ens venen, és dignificar a l'ésser humà,és respirar aromes de terres desconegudes fer-les nostres i descobrir humanitat entre la història.

Buscar l'ànima entre carrerons, descobrir tots els matisos d'una albada, trobar l'essència d'un paisatge entre les arrels dels seus costums, paladejar el que ens ofereix d'humà cadascun dels instants que van passant davant sense esperes i que ens ensenyen a conèixer-nos una mica mes a nosaltres mateixos i a les nostres manques quan sortim del nostre entorn habitual.

Sense presses , sense temps, aprenent a mirar, a veure'ns, a reconèixer-nos, ampliant el nostre coneixement i les nostres emocions, derrocant fronteres dins del nostre ésser i fora del nostre territori.

Obrir els ulls i viure'ns sense equipatges, ser viatgers de la nostra pròpia vida, conèixer totes les realitats veient passar altres éssers amb les seves vides carregades a l'esquena, éssers que des de la seva mirada treuen el cap tímidament a la nostra, penjats del seu somriure i marcats per les seves cicatrius.

És l'oportunitat d'albirar altres paratges, de xerrades assossegades i plaents, de mirades còmplices i somriures sincers, de temps de solitud en els que plorar abraçats davant la bellesa d'una posta de sol, o plorar sols a l'ombra d'un paratge sentint la suau sorra que ens mulla els peus.

Viatjar, tenir mes dies de vida, compartir taula, converses, abraçades i mirades, instants fecundats de descobriments mutus, de tendreses obertes al desconegut, oberts de ment i pell .

Viatjar com a testimonis de la nit i el dia, de músiques que ens emboliquen de brises tranquil·les que              s' emporten i porten aromes que per sempre quedaran amb nosaltres, viatges d'anada que no es compren amb cap bitllet perquè són vida.

Ho va dir el meu admirat Konstandinos Kavafis:

"Consumit el temps que ens va ser donat, si no aconseguim la riquesa que dóna el coneixement, no hi haurà nous ports i totes la partides seran inútils"


dijous

Declaració d' intencions



" Per ser etern es necessita estimar i per estimar es necessita saber cuidar el somni de qui la despositat a les teves mans"...

I no serà el teu privilegi serà el dels dos, quan el sol llepi els vidres i travessi la finestra lliscant-se pel sòl fins a aconseguir la nostra llum.

Es farà albada en dos cossos que es deixen bressolar, que se somien i se senten , que s'esperen amb la pell encesa i la llum apagada, per incendiar-se i fer-se eterns.

I ja res més existira fora de nosaltres, quan la meva boca busqui totes les respostes en els teus llavis i el teu cos busqui en les meves mans el plaer que arrenqui murmuris a la nit.

Vull ser tot el temps del teu temps, vull ser casa teva per al teu cos,melic que et reclami, pits que s'amaguin a les teves mans, mapa entre els meus dits quan les teves cames es tibin.

Aquí tens la meva pell, el meu temps, les meves paraules, amb gana del quotidià, on els meus peus caminaran al costat dels teus, on el pes de la vida s' agafara de la teva mà i de la meva, amb els ulls oberts vetllant els teus somnis esperant veure arribar tot el que s'amaga darrere la finestra cada matinada.

Deixa'm estimar-te, i desfer les costures que cobreixen la teva pell, enfonsar-me dins teu, fondre'm amb els teus somnis, el teu sexe i les teves paraules, quedar-me tota la nit i oblidar en cada segon amb tu l'altra vida que fora ens desvetlla.


dissabte

El "Boig per tu"



He vist un programa a TV3 on fan un repas a les canços mes emblematicas i aquesta setmana va tocar el  "Boig per tu " de Sau.

Recordo la primera vegada que vaig sentir a Sau i la primera vegada que vaig escoltar el "boig per tu", la vaig sentir meva des de la primera estrofa, sense ser un himne ni tan sols un poema
es la historia d' amor , deia en Carles a una dona, diu en Pep a la lluna, tan és , perquè es l' historia d' amor mes bonica fins llavors mai escrita.


La que estimes des de sempre
la que fas teva
la que es mira amb els teus ulls
la que beu dels teus llavis
la que et toca just on tu vols
la que et frega on demanes
Plena de paraules que esvaloten
de frases que encenen
regiren els sentits i emocionen a cada rengle.
La melodia que entra i encaixa al cor a la perfecció
plena d' imatges, de visions
de paraules que per dins cremen
i per fora acariciant la pell al ritme d' unes veus ofegant l' alè i embogint el cos
Boig per tu, sincerament meva
escoltada a la llum de l' albada per poder caure rendida a la teva pell
per rebolcar-me entre llençols
al calor de les teves mans que la dibuixen als meus llavis
resseguint a l'ombra del teu cos
que l' atrapa i èbria d' amor s' embolica amb ella i la fa seva.
A peu de lluna invocant vida sota la terra humida
esperant la nit entre les llàgrimes que es perdran a la pluja
sense poder arribar on ets tu
reflectint a la teva copa la meva llum
perquè la beguis i cau d' orella i amb la teva tendresa
fluixet em diguis que estàs servil i acabat ...  


dijous

Et proposo


Et proposo
regalar-te tot el meu temps
 passats... presents i futurs
regalar-me tota jo posada al teu nom

Et proposo
perturbar-te amb la meva olor
 desfer-te amb tendresa
fer teus els meus ulls i meves les teves mans
fins fondre'ns els llavis a una sola pell.

Et proposo
fer nostres els teus dubtes i les meves pors
incitar trobades de nits mullades i de matins humits
reinventar-te de nou
reescriure la meva ànima en els teus silencis
reescriure la teva tristesa resseguint pam a pam les teves ferides
 i cada vegada que et faci l'amor
reescriure't sencer.

dilluns

Quin regust té l'amor recordat?


És una vella pregunta que a vegades m' fet amb la certesa que no sempre el gust és el mateix.

De vegades, els finals fan justícia a una història d' amor compartida, el saber rescatar la dignitat d'hores gastades perquè no ens deixin un amarg record quan ens entossudim a enfonsar moments.

No és fàcil passar pàgina, cal aparcar ressentiments, dubtes,deixar de mentir-se un mateix i trobar el motiu per a enterrar d'una vegada tots els altres motius que sovint els sentiments amaguen però que la raó reconeix.

No sempre les paraules són les justes i sense voler-ho anem deixant petjades d'impotència espargides en un tros de paper o en l'aire que respira impregnat d'absències.

Les absències es pensen, es veuen...fins i tot de vegades es troben reflectides a la cara dels altres fins que els sentits reaccionen en les coses que més mal ens han fet.

Un somriure, una picada d'ullet, al final un amor recordat és com un petó, sempre queda el gust, el passat, les rialles, les mirades, les paraules, queixes i perquè no laments gravats en la pell i en una ànima feta trossos.

Però sempre penso que no som nosaltres qui decidim amb qui topar en la vida, però si amb qui ens agradaria passar la resta, nomes que això moltes vegades és qüestió de sort.


dissabte

Sense temps per estimar-se



Recordo quan els meus pares van complir els 50 anys de casats...

En una conversa amb la meva mare m'explicava els canvis que en ells s'havia experimentat amb els anys,les seves prioritats, els conceptes que canvien, els que es modifiquen i uns altres que apareixen i desapareixen.

L'edat influeix en les relacions, no és el mateix als 20 que als 30, com tampoc ho serà segurament segons anem avançant,pot perdre's la força però mai el tacte i la càrrega emotiva d'una simple carícia.

Quan fas un volt al teu món i aprofundeixes en tu mateix t'adones que hi ha coses que podrien haver estat diferents i que potser amb l'experiència d'ara, amb la sabiduría que donen els fracassos, les prioritats serien unes altres i els fonaments en els quals ens construeixen una relació,diferents.

Què irreversibles semblen les decisions i quantes vegades transitem aquests vells camins que han resultat ser d'anada i tornada.

De vegades cal marxar per poder seguir avançant cap a qualsevol part i veure l'altre costat del mirall.

En plena joventut et deixes portar pel que veuen els teus ulls sense anar més enllà de la saviesa que amaguen algunes mirades que il·luminen a cegues mons sencers fets a mida...però et fixes en altres mirades que enlluernen amb llum artificial encara que estiguin buides i no hi hagi res que llegir.

Fa poc el meu pare m'explicava que durant les hores que la meva mare estava en el centre de dia la trobava a faltar, li vaig preguntar per què? sí la seva malaltia ja no li deixava ser ella mateixa ni conèixer a ningú, i em va dir que el fet d'estar assegut al seu costat i mirar-la el reconfortava.

Vaig pensar amb ella, en el que li hagués agradat escoltar-ho en alguns moments de la seva vida i en el que a tota dona l'agradaria sentir sempre.

Amb els anys no canvia l'amor, es modifica i es converteix en tendresa, en afecte, és aquest sentiment on les sensacions s'acomoden al temps i el plaer ve amb el coneixement de cada racó d'un cos que pot ser guia de l'altre.

La tendresa d'una abraçada sense temps, pell amb pell, sense secrets, sense pors, sense enganys perquè s'han teixit amb els fils de la confiança.

Estimar-se és aprendre,utilitzar el cos per arribar a l'ànima, allà on el temps deixa de ser temps i aconsegueix convertir una antigalla en un article d'incalculable valor.

Moments que no provenen de cap llloc,que són teus i els tens nets de paraules innecessàries...

Ser un mateix, aprendre a trobar-te entre les teves runes,sentir-se pletòric per sobre del temps i l'edat,retrobar a la persona que estimem amb la persona que varem ser .

Ho diu Serrat ..." pèls carrers s'han perdut els amants amb una flor i la seva tendresa"...


Marta

dimecres

Cosa de dos



Serem capaços d'apagar la lluna

quan arribi aquesta nit que ens devem?

quan els nostres ulls es facin petits de tant mirar-nos.

Tu i jo junts

eclipsant al món

desafiant la vida

davant l' immensitat d'un univers que només a nosaltres ens pertany.

Jo i tu contemplant-nos
un damunt l' altre regalant-nos sencers
en carn salvatge que penetra fins els ossos
destronant a l' aire per fer-lo esclau del nostre alè.

Lliurar-nos de les pors
de les cadenes
dels mals somnis
lligant-nos les mans amb el sentiment que es fon a la pell de l' ànima
donant-me com a tribut tal com sóc
desitjosa i valenta
sotmesa i submisa
possessiva i posseïda

Deixant de ser tu per néixer en mi.
deixant de ser jo per morir en tu...



diumenge

Una d'enquestes ...



No és com la de Galionart on la pregunta era sexe amb amor o sense amor, aquesta es menys profunda i d'una d' aquestes revistes que fan diverses enquestes als seus lectors, la d'aquesta setmana era :

Xocolata o sexe???

Per a sorpresa dels enquestadors la resposta majoritària va ser: LA XOCOLATA!!!

Per tractar d'entendre el que passava van realitzar una nova enquesta, on es demana enumerar les raons
de tal preferència.

Les principals respostes van ser les següents i sota de cadascuna d' elles les meves conclusions :


1. La xocolata és millor perquè si no és dura satisfà de la mateixa forma.
Depèn, per exemple la xocolata de pedra és molt dura però no té textura ni sabor i no es pot paladejar.

2. Un pot menjar xocolata en l'acte sense ser interromput pels policies.
El sexe tampoc, a veure qui ens prohibeix netejar el seient posterior amb l'aspirador...

3. Un pot menjar xocolata davant de la seva mama.
I fer sexe també, depèn en el lloc de la taula que asseguem a la mama

4. Si Un mossega amb força, la xocolata no crida ni reclama.
El sexe tampoc... s'infla i s'inflama...

5. Dues persones del mateix sexe poden menjar xocolata juntes, sense ser Insultades.
Que estem al segle XXI per Déu!!!

6. La xocolata no reclama si es menja molt ràpid.
El sexe tampoc perquè val repetir

7. La xocolata no deixa mal gust de boca.
El sexe tampoc solament ens deixa enganxosos

8. No es necessita mentir-li a la xocolata.
Ni al sexe, mentir perquè? si no ens fa mal el cap

9. A la xocolata no li importa si un és verge o no ho és.
Al sexe menys encara, si ho ets pensa portar-se un triomf, si no ho ets imagina sortir triomfant

10. Un pot menjar xocolata qualsevol dia de la setmana.
També sexe si esperem pacients desprès del futbol i precalentament durant el partit...

11. Un mai és molt jove o molt vell per menjar xocolata
Tampoc per al sexe si hi ha ganes

12. Quan un menja xocolata els veïns no escolten
Amb la boca plena amb el sexe tampoc

13. La grandària de la xocolata no importa, la qual cosa importa és el plaer que proporciona.
Similar al sexe, el tros de xocolata molt gran ennuega... el sexe també

14. La xocolata sempre té bona olor.
I el sexe sa també

15. No dol menjar xocolata per primera vegada.
Tampoc el sexe amb un bon reescalfament

16. La xocolata no transmet la SIDA.
El sexe amb envoltori tampoc

17. No és necessari usar condó per menjar xocolata.
Per tenir sexe tampoc si es menja la mateixa marca de xocolata

18. Ningú acaba una relació per falta de xocolata.
Tampoc per falta de sexe no ens enganyem

19. No és necessari esperar gairebé una hora per menjar-se una altra xocolata.
Uyyyy ni amb el sexe tampoc....

20. Desprès d' haver menjat xocolata ningú necessita quedar-se abraçat a l' envoltori.
Al sexe tampoc home!!, trec l' envoltori i em quedo amb la xocolata


Serà per aixo perque alguna vegada ens han regalat xocolates?
i perdoneu les meves impertinències sis plau , es diumenge.


dijous

Instants



T'he respirat en pinzellades de color, com aquest aroma a sorra que em retorna a l'infinit d'un moment màgic, únic, d'aquests que la vida m'obsequia en petites dosis, on jugo a parar el temps i atrapar-lo altra vegada.

Un moment tan meu que vull viure-ho i regalar-ho amb esgarrifances en la lluentor de les mirades que encenc, embolicada en xarxes invisibles que atrapen instants indescriptibles que em recomponen sencera com un gran trencaclosques al que no li falta cap peça per encaixar.

Asseguda a la vora d'un clarejar entre les dues vores d'un mateix món, conjugant passat i present sense comptes pendents, escrivint que encara recordo el teu cos quiet arrasant el meu coll fins a sepultar-ho sota paraules lentes.

En un naufragi infinit de plenitud que s'ajusta a la meva pell i t'estén immens en la meva vida sense haver de mirar-te per aprendre a veure't.


diumenge

Déu es va equivocar d' Edén

Deia Galeano:
...
Los nadie:
Los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre,
muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la
prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

(Eduardo Galeano) 



Sense aixecar amb prou feines uns pams del sòl ha vingut corrent fins a mi i entre els meus braços he descobert el somriure més bonic del món.

Juga amb el meu cabell fins a deixar-ho tan ple de pols i terra com les seves mans, devora caramels que canvien el color de la meva samarreta blanca cada vegada que agafat al meu coll frega el meu nas amb el seu i axuga les seves baves en ell.

Beneïda terra clandestina, de la qual brollen flors de les espines, on a la vida se li va parar el rellotge, i va amagar encanteris en les seves galtes, en aquests ditets que estrenyen els meus i desborden tendresa, en tants riures sincers, en tants petons que em vencen i em rendeixen a la terra seca i desvalguda d'aquesta Africa meva.

No hi ha paraules, és gana, desesperació, malalties, misèria transformada en mort i vida, darrera de cicatrius que recorren els cossos fins a immunitzar l'ànima.

Veure sortir el sol a Àfrica, veure l'extensió de la vida quan s'obre al cel perquè no cap mes cel en aquest cel i gravo el meu nom en els núvols perquè em reconeguin i em reclamin tornar.

De pell fosca i ulls negres és la meva ànima quan es banya en la lluna d'aquesta bandejada terra.

El la meva Àfrica, atrapada i redimida en capvespres vermellosos que sent de la vida presonera, mai la seva veu emmudeix i acollida en el mantell de l'horror canta la seva gana i la seva pena.

I és que no hi ha ningú que sigui Ningú, ni es mereixi ser Ningú, però la nostra falta d'humanitat ens fa oblidar aquests altres mons de misèria que forgen un immens món de Ningús...

Marta

"Quan dono l'aliment als pobres em criden Sant

Quan pregunto per què els pobres no tenen menjar... em criden comunista"


Don Helder Camara ( El Bisbe Vermell )



dimarts

El cor damunt la sorra




"Perquè no hi ha camins ni dreceres que ens tornin al passat
Tampoc hi ha hores... dies o minuts per a arribar
S'hi és o no s'hi és  ...però ningú hi pot tornar ..."


Tenia raó la fada de Jana quan ella li demanava un moment per a tornar al passat...

He tornat a llegir el llibre " El cor damunt la sorra", no és  només  un conte infantil, és una d'aquestes històries que descobreixen aquesta essència de la vida que moltes vegades ens passa desapercebuda....

Un conte per a nens que ens remou les entranyes als adults...

Observar la vida des dels ulls d'un infant, assaborir cadascun dels moments que ens ofereix i mirar dintre de nosaltres cada vegada que sentim bategar el cor.

La primera vegada que li vaig llegir al meu fill vaig haver d'empassar molta saliva i moltes sensacions perquè anés una lectura amena, sense tristeses, i capaç de transmetre l'essència d'aquelles paraules tan profundament sentides.

Ahir a la nit estava sola i vaig sentir la necessitat de tornar a llegir-lo, assaborint cadascuna de les paraules que no estaven escrites i que arriben il·luminant des de la llum d'aquesta estrella on habita Jana.

Quan creixem ens adonem que la vida no és un conte de fades que hi ha moments en els que si poguéssim tornariem enrere per a no fer-ho tan malament i d'altres en els que ens preguntem en una prova d'humilitat on ens hem equivocat?

La vida en un anar i venir on et trobes amb molta gent, gent que t'han aportat vivències i altres que no han estat més que un breu alt en el camí.

Cadascun de nosaltres busca alguna cosa diferent en la vida, i amb els anys aprens que no sempre l'amor és el mes important, hi ha valors com la llibertat, la fe en un mateix i en els demés, l'amistat, la complicitat.

Perquè pot ser que l'amor no arribi mai... o no torni mai més...

Quan llegia el llibre el meu pensament volava per cadascuna de les converses que la Jana tenia amb la seva fada, potser penseu que em falta un bull, tal vegada, però jo també tinc una fada... no sé a quin que cel s'amaga, ni com és, però és el meu confident i amb la que m'esplaio quan sento la necessitat de despullar el cor sense que després me'l trenquin en mil trossos.

De vegades és només la necessitat de sentir-se comprès i alliberat de tot el que portem dins, reparar en sentiments , en sensacions, interrogant els sentits per a poder viure els moments sense presses, sense pors, i sense desil·lusions, sense preguntar i demanar respostes... deixant-nos portar pel que ens commou per dins.

Són moments amb un mateix en els que t'adones el fàcil que és tocar el cel sense deixar de tenir els peus a la terra, compartir emocions sabent que ningú sortirà ferit, i que no totes les  paraules abans dites en moments de debilitat es clavaran com estaques... aquestes que tant dolen quan s'escolten fora de temps.

M'he perdut dins del llibre i he recordat a la Marta nena, les històries que la meva mare m'explicava quan li parlava del meu amic imaginari, aquest que tenim tots quan som petits i que desapareix quan el cor creix.

Tan de bo aquest amic imaginari visqués sempre en la nostra ànima de nens, l'amic perfecte, el que ens fa els dies llargs i assolellats, el que aparta els núvols i ens axuga les llàgrimes.

Tan de bo fóssim capaços d'entendre que la vida és molt més senzilla que les històries per a no dormir que de vegades construïm al nostre al voltant , que no existen límits , espais o distàncies per a ser un mateix, per a donar-se en cada pas sense importar el que deixem enrere si no té remei, però si la llum que cadascun de nosaltres divisa des de l'horitzó.

Reconèixer que a pesar del viscut no totes les paraules estan inventades, ni totes les mirades buides ni totes les sensacions viscudes.

Saber que tenim les mateixes ales per a seguir volant en altres cels, nits de lluna plena per a banyar-nos en una deu d'estrelles i assecar-nos a l'ombra de l'arbre dels somnis penetrant en les seves arrels per a poder enterrar les penes i els fracassos.

A la vida no  fa falta escriure els versos més bonics del món, ni que ens baixin un cel estrellat ni que omplin els buits amb silencis.La vida és molt més senzilla que tot això, unes mans, una aroma, un somriure... un sentit.

El sentit de totes aquelles coses que es mouen al nostre al voltant i que no fa falta posar-los nom perquè perderien l'essència del que som.

Una matinada, una nit fosca, una tempesta de sorra, una ona de tendresa en el silenci d'uns llençols...

És el que som.

Viure sense la necessitat de pujar als núvols, ni d'enterrar-nos en el llot, simples i sincers , tant com per a ser capaços d'admetre que pot ser pel món no som ningú, però per a nosaltres mateixos hem de ser tot un món, perquè és la única forma d'estimar-nos com éssers humans i seguir avançant.

També jo m'he preguntat moltes vegades per què existim?

I ara ho sé,com diu la Jana perquè vingui algú i ens regui de tant en tant... 


Marta