Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Déu es va equivocar d' Edén

Deia Galeano:
...
Los nadie:
Los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre,
muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la
prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

(Eduardo Galeano) 



Sense aixecar amb prou feines uns pams del sòl ha vingut corrent fins a mi i entre els meus braços he descobert el somriure més bonic del món.

Juga amb el meu cabell fins a deixar-ho tan ple de pols i terra com les seves mans, devora caramels que canvien el color de la meva samarreta blanca cada vegada que agafat al meu coll frega el meu nas amb el seu i axuga les seves baves en ell.

Beneïda terra clandestina, de la qual brollen flors de les espines, on a la vida se li va parar el rellotge, i va amagar encanteris en les seves galtes, en aquests ditets que estrenyen els meus i desborden tendresa, en tants riures sincers, en tants petons que em vencen i em rendeixen a la terra seca i desvalguda d'aquesta Africa meva.

No hi ha paraules, és gana, desesperació, malalties, misèria transformada en mort i vida, darrera de cicatrius que recorren els cossos fins a immunitzar l'ànima.

Veure sortir el sol a Àfrica, veure l'extensió de la vida quan s'obre al cel perquè no cap mes cel en aquest cel i gravo el meu nom en els núvols perquè em reconeguin i em reclamin tornar.

De pell fosca i ulls negres és la meva ànima quan es banya en la lluna d'aquesta bandejada terra.

El la meva Àfrica, atrapada i redimida en capvespres vermellosos que sent de la vida presonera, mai la seva veu emmudeix i acollida en el mantell de l'horror canta la seva gana i la seva pena.

I és que no hi ha ningú que sigui Ningú, ni es mereixi ser Ningú, però la nostra falta d'humanitat ens fa oblidar aquests altres mons de misèria que forgen un immens món de Ningús...

Marta

"Quan dono l'aliment als pobres em criden Sant

Quan pregunto per què els pobres no tenen menjar... em criden comunista"


Don Helder Camara ( El Bisbe Vermell )



5 comentaris:

  1. Malauradament t'expliques molt bé. Dic malauradament perquè tens motius reals des d'on pots explicar el pa de la misèria humana imposada als innocents...

    Ai! en Galeano, l'haurien de recomanar i llegir i comentar a les escoles, als instituts, a la universitat..., però cadascú l'ha d'anar descobrint per ell/a mateix/a.

    Una Àfrica que l'hem robada assassinada violada i encara continuem des de l'Europa i les grans multinacionals americanes i de tot el món...

    Des del far una abraçada amb el mar de la sinceritat.
    onatge

    ResponElimina
  2. Cert Onatge, i el pitjor de tot es que no aprenen i cada vegada estem des deshumanitzats, sense donar importància a les coses que realment valen la pena i perdem el nord per burrades que nomes fan de nosaltres titelles d' aquest societat de consum on cada vegada donem menys importància als valors morals de les persones.

    A vegades penso que vaig néixer en un mon equivocat y quan viatjo per mons teòricament menys desarrollats que el nostre respiro del veritable sentit de la vida i de tot allò que no hauria de perdre mai l'esser húma.
    Gracies

    ResponElimina
  3. Un post magnífic! Passe des del blog de Galionar. Et visitaré més sovint. Els temes que ací tractes al teu món s'allunyen molt del materialisme de la societat de consum on cada dia nadem sense saber com escapar. Ací es respira la gran espiritualitat que sovint ens manca al nostre dia a dia.
    Passaré sovint.
    Gràcies per compartir.

    ResponElimina
  4. Estimada Martona, davant el teu article només em queda emmudir respectuosament d'admiració, perquè no es pot afegir res més. I la frase del Bisbe Vermell amb què el tanques és la més certera que he sentit en molt temps. N'estic segura que sempre tornaràs a Àfrica; el teu nom resta gravat als núvols i ella resta gravada al tu cor.
    Una abraçada, preciosa.

    ResponElimina
  5. Certifico tot el que has escrit en aquest post. Els que hem estat a Àfrica no ens la podem treure del cap. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina