Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dimarts

El do del silenci




Des de la meva finestra on la nit es conjuga amb el silenci, penso si alguna vegada serè capaç de dibuixar aquest so mut que em lliga i m'uneix mitjançant un fil invisible que em transporta en un vol ras fins als confins d'on m' agradaria estar.

Un silenci que és sentir i contemplar per a trobar en el límit de l'imaginable el principi de l'únic.

Sense presses, submergida en aquesta manca de sorolls que de vegades m'atordeix i on el temps és nomes un rellotge de sorra que rellisca entre els dits fonent cadascun dels instants...

Silenci timit on reconèixer-se en altres ulls, alimentar-se d'altres boques,olorar-nos com essència més enllà de somnis dormits i desperts, modelar-nos, fer-nos i desfer-nos ordenats en un passat que no batega en el temps.

Lligada al desitj de beure't, de tenir-te entre les meves mans, mes enllà de les meves cames amb paisatges que van i vénen davant dels meus ulls , impetuosa com una rosa de Jericó quan s'obre a la vida.

Silenci que ni crida ni vol ser escoltat, silenci que vetlla nits dibuixant moments sense nom en la meva memòria,que es para en cada solc i deixa petjada en cada pam d'una geografia a cegues un dia dibuixada.

Aquest silenci que és amic, compartit, sublim i lliurat, en una habitació secreta i intima, un pensament, un ànima inquieta en el batec del silenci mes pur.

Ser i silenciar-nos junts, sense conjurar-nos en paraules vana'ls, en altra forma de dir i dir-se, fonent-nos en aquest murmuri insonor que és el batec dels nostres desitjos.

I ara desprès de tant de temps vull seguir escoltant el silenci dels altres en mirades on hi ha més paraules que en un llibre escrit, sense fer callar pensaments, donant sentit a la quietud i al sentiment que no vol ser revelat, perquè hi ha moments en els quals el silenci ho és tot i on les paraules no arriben a dir res.

dissabte

Tornem a captivar els sentiments



"Torna a mirar les roses".

Entendràs que la teva és única al món"

i li va regalar l'ùltim secret:

Solament amb el cor hi podràs veure-hi bé

"L'essencial és invisible als ulls".

( La guineu al Petit Príncep )



He escollit aquest paràgraf per desitjar-vos a tots unes bones festes, podria haver estat qualsevol  altre d'aquest conte on s'amaga tota una filosofia de vida, després del missatge que mai hem de perdre la capacitat de sorprendre'ns, d'imaginar, d'il·lusionar-nos...

A mesura que creixem ens recreem en coses sense sentit perdent en elles més temps del necessari, un temps que mai tornarà i ho desaprofitem en parides que es limiten a passar sense profunditzar en el fons del que som.

El Petit Príncep cau en el desert del Sàhara des d'un petit planeta en el qual viu només amb una rosa que li havia dit que ella era única en la seva espècie.

Queda una mica decebut quan comprova que a la terra hi ha moltes roses. Però una guineu que coneix després li fa entendre que tot allò que estimem es converteix en únic per a nosaltres.

És donar importància a les petites coses, per poder comprendre després millor les mes grans.

Una rondalla com la vida mateixa plena de fantasia i imaginació, amb situacions en un món en el qual ens podem perdre o fer-lo nostre però preparats per sortir de vegades amb alguna llàgrima desbordant-nos el cor.

Intentar canviar l'actitud en aquest món materialista i competitiu on els valors més importants han estat vençuts per les tecnologies que dia a dia ens van deshumanitzant cada vegada mès.

Delectar-se de les coses senzilles, com el Petit Príncep que amb una posta de sol va quedar commogut, (en realitat van ser 43 vegades que va veure posar-se el sol en un dia)...

Aquest és el meu desig per a tots, no tornar la vista enrere en el que no té remei, i fer-nos llum en tota aquesta foscor que ens envolta, saber interpretar l'amor i els sentiments sense pors ni frustracions, agafats de la mà dels nostres desitjos per aprendre a descobrir-nos amb l'ànima.


" El desert és bonic- va afegir el Petit Príncep...
Això és veritat. Jo sempre he estimat el desert.
Un pot asseure's sobre una duna de sorra sense veure ni escoltar res.
I, no obstant això, sempre hi ha alguna cosa que brilla en el silenci.
-El que embelleix el desert- va respondre el Petit Príncep-
és que sempre s' amaga un pou en qualsevol lloc" ...



Us desitjo en aquest nou any que siguem capaços de trobar pous de vida en el nostre desert particular, menjar-nos les pigues i la pell, assaborir-nos les cantonades dels ossos, emborratxar-nos de tendresa i inflamar-nos de deliri, senzillament donar i donar-nos cada dia milers de raons per continuar.

Bon Nadal i feliç entrada i sortida d' any per tothom


dilluns

Deixa'm



Deixa'm gaudir de tu
saber que puc estimar-te sense pressa
 tenir-te sense temps
viure't sense entrebancs
colar-me en les teves fantasies i regalar-te un orgasme.
Deixa'm acariciar-te l'anima
i buscar-me dins teu
embolicar-me en el teu aroma fins a beure'm gota a gota el teu nom
assaborint els teus racons
des del rastre que et duu la meva humitat perquè em trobis.
Deixa'm gaudir dels espais que queden entre els teus dits
quan et despenges i rellisques per la meva pell saborejant el nostre gust per la vida
anegada en el teu fons
fosa a les teves mans
dolça en els teus llavis
embogida en la teva llengua
enroscat tu en el meu cos
clavada jo en els solcs de la teva esquena
paladejant el gust d'intimitat de les meves cuixes.
Deixa'm embolicar-te en els meus pecats
 per a mostrar-te la meva redempció... 

(De la meva Llibreta Retalls de Pell )

dissabte

Una mentida per amor



Fa anys vaig haver de sacrificar a la meva gossa de 13 anys, perquè un càncer no la fes patir més.

No sabia com dir-li al meu fill així que vaig buscar una raó per pal·liar una mica el dolor que sabia li suposaria la notícia.

Ell estava passant una etapa difícil intentant assumir la separació dels seus pares, bolcat en la gosseta quan imprevisiblement li va aparèixer la malaltia.

Sempre he pensat que els nens no vénen amb manual d'instruccions i tots els llibres que es puguin comprar sobre pedagogia infantil no serveixen absolutament de res, perquè la realitat és completament diferent i cap nen és igual a un altre.

Jo mai he pogut dir al meu fill SI o NO sense raons, sempre li he hagut d'explicar el "perquè" de les coses, potser perquè jo sóc igual i a tot li haig de trobar-li la seva lògica, sigui coherent o no.

En les meves nits de desert, m'agrada contemplar la nit, el silenci, aquest color que té el cel quan es reflecteix a la sorra, aquest aroma de terra que penetra en la pell i ens estremeix fins a les entranyes, el tu a tu entre l'home i la naturalesa, despullats de tot.

Em perdo en el seu cel i em faig totes aquestes preguntes que em fan sentir indefensa davant la força de la naturalesa, davant aquesta vida que és molt més profunda del que aconseguim a sentir i que les poques vegades que ho aconseguim és en solitud i és allà on vaig trobar la resposta.

Vaig pensar en la gosseta i en la possibilitat d'explicar-li al meu fill la situació, sense necessitat de enganya-lo perquè jo mateixa estic convençuda que darrera de cada estel hi ha un ànima i el firmament està ple d'elles.

El matí que vaig haver d'agafar a la gosseta li vaig explicar que la portava a un estel, que allà la curarien i que quan jo tornés a casa li senyalaria l'estel escollit perquè cada nit poguéssim explicar-li les nostres coses.

Al tornar amb tota la serenitat que vaig poder li vaig assenyalar l'estel que en aquell moment era el que més brillava en el firmament, li vaig dir que cada nit abans de ficar-se al llit mirés al cel i li expliqués a "Popsi" tot allò que havia fet durant el dia, i que si no li venia de gust dir-li res simplement li digués "bona nit" com havia fet sempre.

No oblidaré mai l'escena, tots dos asseguts a terra, abraçats, només em va preguntar quan temps estaria allà i li vaig dir que fins que estigues bona , però que mai oblidés que ella estava allà dalt mirant-lo, protegint-lo, perquè igual que ell pensava en ella, ella el recordava sempre i no deixarien de tenir-se mai.

Han passat els anys i fa dos mesos va morir el meu pare, una mort molt sentida, una mort que com totes no tocava en aquell moment, una mort que el meu fill va sentir especialment perque li va marxar no nomes l' avi  sinó també el seu confident i amic, volcant tota la seva tristesa a cuidar la seva gosseta tal com ell li va demanar.

El nen molt trist va dir-me que volia dir unes paraules l'enterrament d'avi.

Va explicar l' historia de la "Popsi" a la seva manera, va ser escruixidor per a tots, inesperat perquè a mi només m' havia preguntat el dia abans qué havia de dir, i jo l' únic que li vaig suggerir és que parlés dels seus sentiments, del temps que havien estat junts i del molt que sentia la seva absència.

Recordo que va haver-hi un moment durant la missa que mirant al cel li va dir:

"Avi...vés cap aquell estel tan gran que la "Popsi" t' espera per estar  junts i curar-vos plegats"

El meu pare tenia una gosseta "Menuda" la seva fidel companya des de fa molts anys en les llargues hores de silenci al costat de la meva mare malalta de Alzehimer, sumida al seu món i tan absent del nostre.

És increïble la sensibilitat dels animals quan els falta el seu amo, cap de nosaltres va poder suplir l'absència del meu pare i "Menuda" es va escapar de casa el dilluns 26, just dos mesos després de la seva mort.

Aquesta setmana ens han comunicat els Mossos que havia mort atropellada desprès d'una setmana intensa de buscar-la tots.

Aquesta vegada no li diré al meu fill perquè jo mateixa em sento impotent per fer-ho i no tinc paraules perque és com si a poc a poc estiguessin arrancant-me retalls de la meva vida, i he decidit enganyar-lo per primera vegada perquè aquesta vegada amb l' engany protegiré sentiments i no engrandiré ferides.

El seu avi va confiar en ell perquè la cuidés i a la meva mà està que no pensi que li ha fallat, prefereixo que mantingui l'esperança en què un ésser de bon cor l'ha acollit a casa seva i el pas del temps faci la seva feina.

Jo no crec en Déu, el meu agnosticisme queda més que reflectit en els meus escrits, però sí crec en alguna cosa, que no sé que és, però penso seriosament que ha d'haver-hi algú superior que d'alguna forma els reté a la terra quan ja han marxat per no deixar tan desemparats a tots els que ens quedem.
És la força de l'amor, i el saber que mai ens morim del tot, vull creure que aquests estels estan plens d'ànimes, d'éssers estimats que no ens abandonen i ens fan sentir menys desemparats mentre els seguim portant dins...

Aquesta vida no pot ser tant simple com per anar-nos sense més deixant darrera tant de dolor.

dimecres

El passat sempre es passat



Aquesta nit m' he colat a la teva habitació
mentre dorms entretenc les hores i vetllo els teus somnis...
Caminant per la nit
et veig perseguir un desig que va quedar atrapat en el temps
enterrant el teu cor fins els fonaments.
Nits on retinc a la memòria cada sentiment que trasbalsa els sentits quan et miro
sentint tot el que m' emporto de tu
i no et vaig sapiguer demanar
tornant fins a sempre cada nit a estimar-te a traves dels meus ulls
roçant els teus llavis amb el meu alè
sense tocar-los
per por a relliscar i caure a la teva boca.
Sense plorar
perquè no vull que cap llàgrima et mulli
i al despertar-te
em demanis que dormi amb tu.

( De la meva llibreta Retalls de Pell )