diumenge

Espera'm



Espera'm aquesta nit ...
arribaré entre somnis amb la llum apagada i encendré els estels
per veure't cridar-me en el silenci quan la meva pell calenta abrigui la teva.
L' alè se'm detindrà entre els teus racons
sentint el meu cos fondre's en el teu i les nostres dues meitats siguin una.
Encadenada als teus moviments et capturaré entre les meves parets.
S'emmotllaran al teu ritme i la meva suor i la teva es barallaran per evaporar-se.
La teva passió i el meu desig fondran els sentits.
La teva febre i el meu deliri apagaran les estrelles.
Em sentiràs.... t'estimaré...
i en els primers llamps del sol ens evaporarem en l'aire
quan el nostre amor enllumenarà el dia naufragant entre núvols
per ser dues gavines de capvespre buscant el seu nord en un últim petó.

( Marta



T'espere en la fosca nit,
impacient per retrobar-te entre somnis,
cridant en silenci i entrellaçada al teu cos,
resseguint-te amb deler
fins fondre'm amb tu.
Cavalgarem com unic genet
acompassant ritme i desig.
Apassionats cremarem tot sentit.
Tremolarà el cel estelar.
Hi serem allà dalt
entre les primeres clarors de l'alba
volant lliures a la llum del dia
com una única gabina vestida de blanc.

( Joana )

http://elboscdelsomnis.blogspot.com/



dijous

No és res senzill





Em preguntava aquest matí una amiga meva que hauria fet malament perquè la seva parella l'hagués deixat, i la veritat es que a mi en dies com avui m'agradaria tenir la resposta correcta, fos quina fos la pregunta.

Poder repartir en forma de certesses l'experiència de tot el que hem viscut, veient-me tan capaç de despullar l'ànima com de mantenir la mirada en uns ulls que durant uns segons em fan sentir vulnerable perque no sé que dir, amb la sensació que la complicitat del silenci guarda el rastre de la vida ja gastada.

No he sabut que dir-li perquè no existeixen les paraules justes per pal·liar el dolor del principi, i la vida cada vegada mes emprenyada no deixa cap senyal per això tantes vegades passem de llarg pensant que tenim temps, sense saber-nos mirar d'a prop, girant el cap cap a l'altre costat sense observar on trepitgem encara que ens atropelli aquesta aroma subtil d'altres moments que no s'esborren ni trepitjant sobre les mateixes petjades.

No hi ha raons per als sentiments, potser en això consisteixi la vida, en la fusió inexacta de tot el que ens envolta, amb els peus ferms a terra de vegades,a la vora del precipici altres i en caiguda lliure la majoria, la dissolució perfecta de cos i ànima, barrejades de manera heterogènia que ens descobreix que darrere de qualsevol corba del camí pot haver-hi uns ulls mirant-nos i és quan recordem haver passat ja alguna vegada per aquell indret i haver acabat amb la pell plena d'esgarrapades.

Però que mes dóna mentre se'ns desfan els moments entre els dits, mentre siguem capaços de construir un cel sencer ple d'estels perquè no ens falti la llum, d'estirar les matinades perquè tarda a sortir el sol dibuixant albades en aquest clatell que implora rendició,d'omplir d'asfalt els camins per fer-los més transitables, de buidar-se saltant des de totes les altures per superar la por i el vertigen.

I al final només li he dit que per damunt del mal moment no es pot obligar a que ens estimin però si cal decidir sí el que tenim és el que volem i reconstruir la vida sense dreceres, sense pujar-se en les voreres, sense atropellar als que vénen en l'altra direcció, sense mentides colant-se per finestres mal tancades, aprendre a besar mes allà dels llavis, allà on es guarda la tendresa despullada de pors, nomes sent nosaltres mateixos no existira foscor capaç de fer-nos caure perquè sempre recordarem tots els motius pels quals cada vegada ens hem aixecat.

diumenge

Viatjar



Viatjar és apurar moments que la vida ofereix sense guions, sense pautes, sense temps, assaborits en aquesta mil.lesima de segon que fa d'ells únics i irrepetibles.

Viatjar no és contractar un pack que inclogui tot un destí, ni és consumir llocs desafiant al rellotge, viatjar és viure aquestes altres vides que transcorren paral·leles a la nostra, és mirar, saber observar des d'aquest altre costat de món que ens venen, és dignificar a l'ésser humà,és respirar aromes de terres desconegudes fer-les nostres i descobrir humanitat entre la història.

Buscar l'ànima entre carrerons, descobrir tots els matisos d'una albada, trobar l'essència d'un paisatge entre les arrels dels seus costums, paladejar el que ens ofereix d'humà cadascun dels instants que van passant davant sense esperes i que ens ensenyen a conèixer-nos una mica mes a nosaltres mateixos i a les nostres manques quan sortim del nostre entorn habitual.

Sense presses , sense temps, aprenent a mirar, a veure'ns, a reconèixer-nos, ampliant el nostre coneixement i les nostres emocions, derrocant fronteres dins del nostre ésser i fora del nostre territori.

Obrir els ulls i viure'ns sense equipatges, ser viatgers de la nostra pròpia vida, conèixer totes les realitats veient passar altres éssers amb les seves vides carregades a l'esquena, éssers que des de la seva mirada treuen el cap tímidament a la nostra, penjats del seu somriure i marcats per les seves cicatrius.

És l'oportunitat d'albirar altres paratges, de xerrades assossegades i plaents, de mirades còmplices i somriures sincers, de temps de solitud en els que plorar abraçats davant la bellesa d'una posta de sol, o plorar sols a l'ombra d'un paratge sentint la suau sorra que ens mulla els peus.

Viatjar, tenir mes dies de vida, compartir taula, converses, abraçades i mirades, instants fecundats de descobriments mutus, de tendreses obertes al desconegut, oberts de ment i pell .

Viatjar com a testimonis de la nit i el dia, de músiques que ens emboliquen de brises tranquil·les que              s' emporten i porten aromes que per sempre quedaran amb nosaltres, viatges d'anada que no es compren amb cap bitllet perquè són vida.

Ho va dir el meu admirat Konstandinos Kavafis:

"Consumit el temps que ens va ser donat, si no aconseguim la riquesa que dóna el coneixement, no hi haurà nous ports i totes la partides seran inútils"


dijous

Declaració d' intencions



" Per ser etern es necessita estimar i per estimar es necessita saber cuidar el somni de qui la despositat a les teves mans"...

I no serà el teu privilegi serà el dels dos, quan el sol llepi els vidres i travessi la finestra lliscant-se pel sòl fins a aconseguir la nostra llum.

Es farà albada en dos cossos que es deixen bressolar, que se somien i se senten , que s'esperen amb la pell encesa i la llum apagada, per incendiar-se i fer-se eterns.

I ja res més existira fora de nosaltres, quan la meva boca busqui totes les respostes en els teus llavis i el teu cos busqui en les meves mans el plaer que arrenqui murmuris a la nit.

Vull ser tot el temps del teu temps, vull ser casa teva per al teu cos,melic que et reclami, pits que s'amaguin a les teves mans, mapa entre els meus dits quan les teves cames es tibin.

Aquí tens la meva pell, el meu temps, les meves paraules, amb gana del quotidià, on els meus peus caminaran al costat dels teus, on el pes de la vida s' agafara de la teva mà i de la meva, amb els ulls oberts vetllant els teus somnis esperant veure arribar tot el que s'amaga darrere la finestra cada matinada.

Deixa'm estimar-te, i desfer les costures que cobreixen la teva pell, enfonsar-me dins teu, fondre'm amb els teus somnis, el teu sexe i les teves paraules, quedar-me tota la nit i oblidar en cada segon amb tu l'altra vida que fora ens desvetlla.


dissabte

El "Boig per tu"



He vist un programa a TV3 on fan un repas a les canços mes emblematicas i aquesta setmana va tocar el  "Boig per tu " de Sau.

Recordo la primera vegada que vaig sentir a Sau i la primera vegada que vaig escoltar el "boig per tu", la vaig sentir meva des de la primera estrofa, sense ser un himne ni tan sols un poema
es la historia d' amor , deia en Carles a una dona, diu en Pep a la lluna, tan és , perquè es l' historia d' amor mes bonica fins llavors mai escrita.


La que estimes des de sempre
la que fas teva
la que es mira amb els teus ulls
la que beu dels teus llavis
la que et toca just on tu vols
la que et frega on demanes
Plena de paraules que esvaloten
de frases que encenen
regiren els sentits i emocionen a cada rengle.
La melodia que entra i encaixa al cor a la perfecció
plena d' imatges, de visions
de paraules que per dins cremen
i per fora acariciant la pell al ritme d' unes veus ofegant l' alè i embogint el cos
Boig per tu, sincerament meva
escoltada a la llum de l' albada per poder caure rendida a la teva pell
per rebolcar-me entre llençols
al calor de les teves mans que la dibuixen als meus llavis
resseguint a l'ombra del teu cos
que l' atrapa i èbria d' amor s' embolica amb ella i la fa seva.
A peu de lluna invocant vida sota la terra humida
esperant la nit entre les llàgrimes que es perdran a la pluja
sense poder arribar on ets tu
reflectint a la teva copa la meva llum
perquè la beguis i cau d' orella i amb la teva tendresa
fluixet em diguis que estàs servil i acabat ...  


dijous

Et proposo


Et proposo
regalar-te tot el meu temps
 passats... presents i futurs
regalar-me tota jo posada al teu nom

Et proposo
perturbar-te amb la meva olor
 desfer-te amb tendresa
fer teus els meus ulls i meves les teves mans
fins fondre'ns els llavis a una sola pell.

Et proposo
fer nostres els teus dubtes i les meves pors
incitar trobades de nits mullades i de matins humits
reinventar-te de nou
reescriure la meva ànima en els teus silencis
reescriure la teva tristesa resseguint pam a pam les teves ferides
 i cada vegada que et faci l'amor
reescriure't sencer.

dilluns

Quin regust té l'amor recordat?


És una vella pregunta que a vegades m' fet amb la certesa que no sempre el gust és el mateix.

De vegades, els finals fan justícia a una història d' amor compartida, el saber rescatar la dignitat d'hores gastades perquè no ens deixin un amarg record quan ens entossudim a enfonsar moments.

No és fàcil passar pàgina, cal aparcar ressentiments, dubtes,deixar de mentir-se un mateix i trobar el motiu per a enterrar d'una vegada tots els altres motius que sovint els sentiments amaguen però que la raó reconeix.

No sempre les paraules són les justes i sense voler-ho anem deixant petjades d'impotència espargides en un tros de paper o en l'aire que respira impregnat d'absències.

Les absències es pensen, es veuen...fins i tot de vegades es troben reflectides a la cara dels altres fins que els sentits reaccionen en les coses que més mal ens han fet.

Un somriure, una picada d'ullet, al final un amor recordat és com un petó, sempre queda el gust, el passat, les rialles, les mirades, les paraules, queixes i perquè no laments gravats en la pell i en una ànima feta trossos.

Però sempre penso que no som nosaltres qui decidim amb qui topar en la vida, però si amb qui ens agradaria passar la resta, nomes que això moltes vegades és qüestió de sort.


dissabte

Sense temps per estimar-se



Recordo quan els meus pares van complir els 50 anys de casats...

En una conversa amb la meva mare m'explicava els canvis que en ells s'havia experimentat amb els anys,les seves prioritats, els conceptes que canvien, els que es modifiquen i uns altres que apareixen i desapareixen.

L'edat influeix en les relacions, no és el mateix als 20 que als 30, com tampoc ho serà segurament segons anem avançant,pot perdre's la força però mai el tacte i la càrrega emotiva d'una simple carícia.

Quan fas un volt al teu món i aprofundeixes en tu mateix t'adones que hi ha coses que podrien haver estat diferents i que potser amb l'experiència d'ara, amb la sabiduría que donen els fracassos, les prioritats serien unes altres i els fonaments en els quals ens construeixen una relació,diferents.

Què irreversibles semblen les decisions i quantes vegades transitem aquests vells camins que han resultat ser d'anada i tornada.

De vegades cal marxar per poder seguir avançant cap a qualsevol part i veure l'altre costat del mirall.

En plena joventut et deixes portar pel que veuen els teus ulls sense anar més enllà de la saviesa que amaguen algunes mirades que il·luminen a cegues mons sencers fets a mida...però et fixes en altres mirades que enlluernen amb llum artificial encara que estiguin buides i no hi hagi res que llegir.

Fa poc el meu pare m'explicava que durant les hores que la meva mare estava en el centre de dia la trobava a faltar, li vaig preguntar per què? sí la seva malaltia ja no li deixava ser ella mateixa ni conèixer a ningú, i em va dir que el fet d'estar assegut al seu costat i mirar-la el reconfortava.

Vaig pensar amb ella, en el que li hagués agradat escoltar-ho en alguns moments de la seva vida i en el que a tota dona l'agradaria sentir sempre.

Amb els anys no canvia l'amor, es modifica i es converteix en tendresa, en afecte, és aquest sentiment on les sensacions s'acomoden al temps i el plaer ve amb el coneixement de cada racó d'un cos que pot ser guia de l'altre.

La tendresa d'una abraçada sense temps, pell amb pell, sense secrets, sense pors, sense enganys perquè s'han teixit amb els fils de la confiança.

Estimar-se és aprendre,utilitzar el cos per arribar a l'ànima, allà on el temps deixa de ser temps i aconsegueix convertir una antigalla en un article d'incalculable valor.

Moments que no provenen de cap llloc,que són teus i els tens nets de paraules innecessàries...

Ser un mateix, aprendre a trobar-te entre les teves runes,sentir-se pletòric per sobre del temps i l'edat,retrobar a la persona que estimem amb la persona que varem ser .

Ho diu Serrat ..." pèls carrers s'han perdut els amants amb una flor i la seva tendresa"...


Marta