Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

مصر



Egipte
Deia Terenci Moix:

"Molt abans que existís l'eternitat
va existir el Nil
fins i tot abans de la vida van existir les aigües de l'oceà
i l'alè que va segellar el pacte entre els déus i l'etern".


Així comença el seu llibre ..."La ferida de l'Esfinx".

I Einstein afegia..

"Hi ha dues formes de veure la vida
Una és creure que no existeixen miracles
l'altra és creure que tot és un miracle".


I el destí mai ens empeny a llocs que no desitgem anar, sempre triem nosaltres...


Triar Egipte és sumir-se a la saviesa d'Amón, on la vida és part d'aquesta eternitat que perdura en el temps i en la història del transcendental, del que mai pot deixar-se morir perquè fecunda vida més enllà d'aquestes vides.

Gravat en jeroglífics en un santuari de Sais en el Delta del Nil, indica que per als sacerdots egipcis, l'home tenia dues ànimes, una que era intel·lectual i una altra introduïda en l'ésser humà a partir de la revolució dels cossos celestes.

L'ànima intel·lectual era superior al cicle de la vida i gràcies a ella, alliberats de la fatalitat, els remuntava cap als déus i els feia amos del seu destí.

Encara recordo el moment en el qual vaig dir a casa que em marxava a Egipte.

Jo tenia 18 anys, volia veure món, escapar, conèixer altres cultures que poguessin donar-me les respostes que necessitava per trobar sentit a la vida.

Vaig atrapar moments i em vaig vestir amb ells per amagar les meves pors, vaig rellegir cartes, rebuscar mirades, vaig fingir seguretats i sobreviure a destemps.

Volia olorar les aromes d'aquests països dels quals tant em van parlar, perdre'm en els seus carrerons bruts, humits...resignats.

Conèixer a l'ésser humà quan el seu futur és el present i el valor just de les coses es mesura per batecs.

Des de llavors he mirat a la vida als ulls, he recordat sense oblidar, he rellegit tendres records, ordenat carícies, arxivat orgulls i pors, subratllat gestos, imprimit petjades en altres passos enquadernant moments.

He reorganitzat egos i prioritats, decorat la meva ànima de nou i he penjat l'orgull en les estanteries dels moments en els quals es va parar el temps.

He viscut plena en un món on ningú és mes que l'altre ni existeix tan sol la intenció per arribar a ser-ho.

He après a llegir la vida sobre la sorra, a l'intempèrie d'una lluna que es deixa dibuixar amb les puntes d'uns dits nus i humits per la calor del sol.

Sense prejudicis, sense temors, amb la certesa de ser igual a tots, sentint-me immensa davant el poder d'aquesta font de llum que ens converteix en vida que ens ensenya que la vida és un fil que enllaça ombres a través d'un laberint... sempre existeix al món una persona que espera a una altra, ja sigui en el mitjà del desert o en una gran ciutat com deia Coelho... i quan aquestes persones es troben passat i futur perden la seva importància.

Quant mes ens aproximem als somnis mes es va convertint la nostra llegenda personal en la veritable raó de viure.

Un dia el poble Egipci li va dir a l'Esfinx..."la dona que hi ha en tu ha de ser guardiana de tots els terrors".

Ella, milers d'anys més vella que nosaltres encara es manté en peus fent la nostra força digna de la seva i avui mes que mai aquesta força els ha d'il·luminar la foscor, aixecant-los sobre l'horitzó de totes les injustícies, descendint al capvespre per tornar a ocultar-se, congregant a la vida perquè els vents tornin a bufar sobre la terra i fecundi d'esperança des de les tíbies sorres d'aquest desert blanc fins al mes petit paratge humit amagat a la vora del Nil i els retorni tot el que ells ens han regalat durant milers de segles.

Aquest escrit és la meva modesta forma de rendre homenatge als meus amics Egipcis en aquests moments d'incertesa, a tots, als eterns e imprescindibles,i als que d' alguna manera han passat de puntetas per la meva vida,  a tot un poble que a traves de les seves gens i les seves ensenyançes ha fet de mi el que sóc, amb la plena convicció de que entre tots el que l' estimem aconseguirem que torni a ser llum a la fosco on s' amaga.


( La música de fons em transporta a tantes i tantes nits pel Nil )


6 comentaris:

  1. Pensava en tu aquests dies, i precisament em preguntava si publicaries alguna entrada dedicada al teu estimat Egipte. M'agrada quan
    parles d'atrapar moments i vestir-te amb ells.

    En breu publico al meu blog una entrada sobre el riu Nil. No estava gens premeditat, però l'atzar sovint té joc en la partida de la immediatesa...

    ResponElimina
  2. El plaer és mutuu, jo també estimo Egipte, des de lluny...

    ResponElimina
  3. Lletra i música m'acompanyen i m'ensenyen allò que els ulls de la mirada no podran veure.

    ResponElimina
  4. doncs ja ets una mica més sabia, perquè jo em costa decorar l'anima despenjar-la d'egos i saber prioritzar...

    (em recorda aquell sonet de'n WS : planto el meu jardí i decora la meva ànima per comptes d'esperar que em portin flors)

    en fi que m'agrada llegir-te i d'haver-te trobat en aquesta virtualitat

    una abraçada, amb estima

    Joan

    ResponElimina
  5. Marta, ja sabia tot el que per a tu significa Egipte, però cada vegada que et llegeixo m'adono una mica més de com l'estimes. No cal dir que em moro de ganes de visitar-lo i de contemplar-lo amb la visió de la teva mirada.
    Una abraçada, bonica!

    ResponElimina
  6. Egipte es un do, però el veritable Egipte, el que s'amaga dels itineraris,el que no és perseguit per autocars,ni eternitzat pel flaix de les càmeres, és l' auntentica ánima del poble.

    El de llargues nits en faluca pel Nil al só d'un banjo,el de passadissos foscos i carrerons amb olor a humitat.

    El de poblats indígenes amb regust a humanitat, el de les albades banyades en la sorra del desert.

    Aquest és el meu Egipte, sense temps, el que banya al Nil i fa olor d'espècies i encens, que no està dissenyat ni perseguit,que s'amaga de la mà devastadora de l'ambició i la vanitat,el que s'assaboreix d'amagat i tuteja en silenci a l'eternitat.

    Ni ha un altra Egipte fora del que ens ensenyen, és el meu i el de tots el que el coneixem des de les arrels, com tu Jordi segurament i n' estic segura que sobreviurà a les dictadures i als dictadors i tornara amb la plenitud de ser el país on mai es pon el sol.

    No sóc imparcial, es massa meu i he viscut masses anys entre ells per poder mirar-me les coses des de fora perquè no deixar de ser casa meva.

    Gràcies a tots

    ResponElimina