dijous

Desvariant un ratet ...



L'altre dia una d'aquestes revistes basicament "intelectuals" de perruqueria realitzava una enquesta sobre el prototip d'home que ens agraden a les dones divorciades mes grans de 35 anys.

( Serem una espècie en observació?)

Se'ns preguntava si en un home ens agradava el següent :

T'agraden els homes amb pírcing? - NO
T'agraden els homes amb tatuatges? - NO
T'agraden els homes depilats? - NO
T'agraden els homes amb arrecades? - NO
T'agraden els homes models? - NO
T'agraden els homes "metrosexuals"? Doncs NO
T'agraden amb els homes amb texans trencats? - NO
T'agraden amb els homes amb metxes?- NO

Em va semblar una enquesta per triar el nou nuvi a la Barbie, tipus Kent o mes bé a la Nancy que és mes de la meva època i sobretot si hi ha alguna persona tan simple com per plantejar-se aquesta rocada.

Al final la pregunta clau era com és el teu prototip d'home?

I aquí sí que em vaig parar a pensar el perquè existeix la necessitat d'haver de plantejar-se un prototip d'home o de dona en el cas d'ells.

Esta clar que en la nostra societat el món de les relacions ha derivat tant en el físic que ens hem oblidat que darrere de cadascun existeix un ànima amb prou feines perceptible davant els ulls dels altres i es una pena.

Mentre al món hi ha milers d'éssers que són maltractats, perden la llibertat de triar, de viure en un país en democràcia, d'estudiar, treballar i ser, en la nostra civilitzada Europa com si no existis cap mes problema del que preocupar-se pel fisic, en atosiguen amb anuncis que són autentiques apologies per convertir-se en "metrosexual" com si aixo fos una carrera de fons.

És com si la humanitat estigués amenaçada per les pelambreres dels nostres "Adans" per les seves arrugue-tes, els seus cabells blancs o la seva panxa de cervesa.

I amb plan conya penso que tampoc es qüestió de tenir a casa el model "catifa peluda tres cossos" ni necessitar un talla herba per a l'afaitat diari però com deia la meva àvia "on hi ha pèl hi ha alegria" sense la necessitat de tenir una plantació de canya...

I és que cuidar-se esta be però sense perdre l'essència del que és un mateix, perquè amb el temps una comença a passar de determinades superficialitats i es comença a quedar amb l'essencial lliurant-nos d'una enorme cadena d'esclavitud...

No serveixen de res els cossos imponents, o els de butxaques repletes amb totes les altres mancances, es tracta de complicitat, de mirades, de carícies, de silencis compartits...

Es tracta de tendreses inflamades a qualsevol hora, d'embolicar-se en els seus peus i estar cinc minuts més en el llit amb els ulls tancats resseguint amb un dit la seva respiració que és ressò del meu alè.

Es tracta de compartir tasques, d'abraçar-se a una esquena dormida per omplir-se el cos de vida sense molestar, amb prou feines perceptible pel batec del seu cor dormit que esta rendit sense batalles.

No crec en els estereotips, ni en fisics imponents, crec en la tendresa i en el deixar-se portar pel cor  perquè tot queda per viure quan ens enamorem , hi ha tanta vida nova per descobrir que ens reinventem cada matí despenyant-nos per malucs vertiginosos que sense lligams son capaços de mantenir-nos lligats per sempre.

Aixo és el que val la pena, el tornar d' un cor exiliat amb la vocació de donar i donar-se dempeus penetrant per cada ranura de vida i satisfer-nos l'u de l'altre per quedar fosos entre cuixes.

Tota la resta per mi és paper mullat.

13 comentaris:

  1. Suposo que va així, la cosa: ni prototipus ni malucs vertiginosos.

    El més important són els "contratipus".

    ResponElimina
  2. Avui en dia corren teories de tipus antropo-psicològiques (vaja parauleta m'acabo d'inventar) que justificarien el que a la dona (en abstracte) li agradi un estereotip d'home fort, alt......es diu que la dona busca de forma inconscient genètica d'alt nivell.....amb aquest argument també es justifica la promiscuitat en la dona.... Això obviament són teories. Al rerafons de tot plegat hi ha la importància del cos en la nostra cultura. Per a Ken Robinson hi ha "intelectuals" que pensen que el cos es simplement un mitjà de transport del cap...:)
    A mi em costa separar el cos d'una dona del seu interior, de la seva sensibilitat, de la seva inteligència..quan miro a una dona veig un conjunt que m'atreu o no i no vaig a cercar el perquè ni el perquè no i així m'he trobat dones molt atractives de totes les tipologies i ètnies imaginables, en canvi hi ha dones oficialment guapes que no les tocaria ni amb un pal.......

    ResponElimina
  3. Cert hi han físics increïbles que amaguen animes idiotes, però tot i aixo segueixo pensant que les persones al marge del físic som tot un mon per esbrinar i per aixo no es necessiten manuals, estereotips, ni formules magistrals, la diferencia la marca el cor, per mi és tan senzill com aixo.

    ResponElimina
  4. doncs ja el tens el teu prototip, algú que sentis estima per ell i que vibri al tocar-te, al acariciar-te i que les seves ximpleries et facin somriure... amb estima i complicitat, l'afinitat és un tresor.

    apali!

    una abraçada

    (ah, els cadenats, sí sovint són mentals...)

    ResponElimina
  5. I des de quan aixo es diu prototip? jo sempre li he dit sentiment i quan sorgeix com deia la mare, hi han ulls que s' enamoren de lleganyes, la qüestió esta en saber treure el millor de nosaltres mateixos i de l' altra persona, perquè alguna vegada passa que no hem sigut capaços de arriba-hi fins el fons de la persona amb la que hem estat.

    PD- Dons els cadenats mentals a vegades son els de mes lligams perquè no admeten la realitat.

    ResponElimina
  6. Em quede amb la frase de ta mare:" Hi ha ulls que s'enamoren de les lleganyes".
    Ja em diràs el seu nom, m'agradaria fer un punt de llibre amb la seua cita i posar-li el seu nom, és clar.

    ResponElimina
  7. Iris, la meva mare es diu Eugenia.
    Gràcies pel detall

    ResponElimina
  8. Ara ho modifique, que m'hi he avançat!!!!

    ResponElimina
  9. coi, sentiment, és clar!
    però no tot-hom, ho sent així..
    una manera de definir-ho; el prototip del sentiment...(tant malament em comunico?)

    i la realitat sempre és subjectiva, les ulleres!

    una abraçada

    ResponElimina
  10. Ep Joan que no t'tho havia entès així i tens raó quasi tot és subjectiu en aquesta vida, menys mal veritat? sinó estaríem tots fets en serie.

    ResponElimina
  11. Em quedo amb la idea d'en Dorca: els contra-tipus! I és clar, la tendresa. Ai! Sempre!

    Felicitats pel teu blog!

    ResponElimina
  12. Una de les coses per la que m’agrada Internet,
    és per això, coneixes els pensament de la gent,
    aquells que mai comenten en la vida quotidiana
    sense aparences, també per aquet motiu
    mai he posat una foto meva.
    Total, qui l'interessa el meu físic?
    Serà per aquet mateix motiu, que hi ha molta gent
    que s'enamora per el ciberespai.
    (També te mol de risc de equivocar-se)

    Resumin, que a mi m'agrada saber com penses,
    quina opinió en tens de les coses quotidianes,
    és aquesta la millor bellesa.
    No m'agrada la gent postissa, paperera,
    i correcta per el simple cinisme de quedar be.
    hi mol personatge que posa bona cara pel davant
    i per el darrera diu el contrari.

    ResponElimina
  13. Be, el físic nomes es una referencia sense cap mes valor. La nostra finestra és un món obert a la vida, on uns ens presentem tal com som, i altres s' amaguen darrera del que els hi hagués agradat ser.

    Conec poca gent per aquest mitjà, uns passen cada dia pel meu costat en forma de resposta en aquest espai o jo en el seu, d' altres amb deixen entrar a les seves vides i els arribo a conèixer dia a dia compartint vivencies i pensaments.

    Gent que al marge de vides privades, sempre respectant-les, t' ofereixen amistat sense saber ni voler més enllà de res, i no vulnerar el límits de la intimitat de ningú.

    Peró a vegades passa i tu ho saps, no aquí sinó en altres foros polítics que em compartit que te "ous" la cosa, tant moderns tots i tant que volem demostrar que els prejudicis són dels demés, i al final sempre hi ha algú que cau en el parany d'enfonsar-se en la seva pròpia merda i que ens esquitxi a tots.

    Peró si algo donen els anys es seny i capacitat per decidir on vols o no vols estar i sobretot la certesa de que un és el que vol ser i no el que els demés pretenen que siguis, sense careta ni corassa.

    Tot es molt senzill quan es tracta de ser un mateix.

    ResponElimina