Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dimecres

Més enllà de tot plegat



... I passa que en un racó de mon com aquest, lluny de la vida i proper a la solitud, encara que sovint semblem aliens a tot el que ens envolta i per il·lògic que pugui semblar el destí, de vegades succeeix que dues mirades que es troben d'amagat trenquen l'espera desordenada de tot allò que creuen invisible.

Sense temps, tantejant la vora perquè no se'ns porti la corrent, clavant els peus ferms perquè en creuar a l'altre costat ningú pugui esborrar el moment que esta per arribar.

Quan el món sembla estar a segles de distància, la vida comença a ploure davant dels ulls, i entre el mundanal soroll, el silenci mes absolut en uns llavis que no tenen mes paraules que la mateixa sintonia en la mirada que es barreja.

Una sensació de tendresa que penetra dins del cap i flueix fins al cor, convertint en senzill caminar sobre aigües tan profundes...

Respirant vida allà on l'aigua escup la sorra, amb l'ànsia arrossegada que ens devora penetrant en els llocs mes recòndits fins a trobar els engranatges mes vulnerables dels dos.

I no és tracta nomes d' amor, perquè si nomes fos una història d'amor no valdria la pena explicar-la, és pervertir la vida i sentir-se intens i viu en cada matinada.


7 comentaris:

  1. Hi sóc amb tu, Mara. Sempre hi ha al mon una persona esperant-ne un altra, siga en mig del desert o en una gran ciutat. Quan aquestes persones es troben i les seus mirades es creuen, la roda del temps s'hi paralitza i sols existeix i la gran certesa d'haver trobat un ànima bessona que t'acompanya en aquel precís moment. Mirades que retenim a la memòria i que ja mai més ningú ens pot furtar perquè algun dia van ser nostres, les vam sentir, les vam compartir i retenir al nostra retina, per a poder il·luminarnos, encara que siga per un instant amb elles aquelles nits en que la foscor és la més absoluta companyia.

    ResponElimina
  2. Aquest comentari teu és molt igual al que vaig fer jo precisament en una entrada en la qual parlava de la vida.

    I no sé si hi ha una persona esperant a una altra, vull pensar que si, pero la vida és molt llarga i ens creuem amb molta gent, a uns els deixem marxar i als que no, a vegades pensem ojala ho haguéssim fet.

    Jo crec en les cruïlles de camins, en aprofitar i traficar d'instants quan ens els trobem per les cantonades. De vegades no tot es redueix a una història d'amor, sinó a la història de la pròpia vida viscuda dins d'un mateix i el que fem d' ella.

    ResponElimina
  3. I tant que sí , Marta, no parlava d'amor, parlava de l'amistat de la llum que ens proporciona l'ànima bessona, en el sentit de sentir que algú ens enten. Hi ha moltes classes de mirades, i quan trobes una mirada que quasi sense que li parles et llig el pensament, sempre les recordaràs i sabràs que hi va ser i en qualsevol moment pots recordar el seu suport i sentit-te ben conhotrtada per la seua comprensió.

    ResponElimina
  4. Muchas felicidades para este año, dale vida a tus sueños y que la crisis económica pase de largo.

    ¡¡Feliz año 2011!!

    Un abrazo.

    ResponElimina
  5. si es una història d'amor autèntica, et transporta, si li poses tot el cor en mostra-la...
    la tendresa, la infinitat i l'instint, l'impuls que ets viu, la vida, el què sents...

    salut

    ResponElimina
  6. Bondad... dels teus escrits en trec una sensació a la que em mena l'instint . Ets una persona esencialment bondadosa, i ademés ho ets d'una manera insòlita, i en ser-ho, en mig de tanta desolació, et fa encara més singular. No et trenquis mai Martona. Ets com una obra d'art de un valor incalculable.

    ResponElimina
  7. hi ha un enorme desig i esperança en el escrit, esta amarat de tendresa i confiança: en els sentiments, en el futur, en les persones. Que els riu de les falsetats no et mulli.
    Avet

    ResponElimina