Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Abu Sid Ahmed




Sí Abu (pare), perquè un dels millors regals que m'ha fet la vida ha estat la possibilitat de conèixer a Sid Ahmed ,em va fer sentir summament afortunada creuar-me en aquests mons amb veritables estendards d'humanitat i dignitat humana.

Podia anomenar a altres persones que han marcat la meva vida d'alguna manera, no parlo d'amor, ara no, sinó aquest altre tipus de sentiment que no caduca i que ens manté units en la distància i en el temps.

Sid Ahmed era especial, musulmà creient i practicant, noble d'esperit ,defensor de la llibertat de l'ésser humà i de tots els seus drets, sense mes remei que obrir-me de bat a bat a la seva saviesa en tantes tardes compartint "taula" (un joc de taula àrab) i conversa amb l'aroma d'un te amb menta en una "haima" a la terrassa de casa seva.

Va ser un regal conèixe'l, vaig tenir la possibilitat de descobrir a cor obert tot el que no esta escrit en els grans reportatges, ni en cròniques dels telenotícies, ni en portades de diaris, veure en l'ésser humà alguna cosa mes que aquests estereotips que sovint ens venen com a símbol d'identitat.

Nits de Ramadà asseguts amb amics compartint postes de sol i dies de dejuni, amb l'ànima nua, fent tan fàcil treure's les sabates i deixar-les a l'entrada,com despullar-se de la resta de sentiments que ens ofeguen i ens pesen, sent mirall on mirar les nostres grandeses i les nostres imperfeccions.

Hem parlat de vida , de religió des de el meu agnosticisme jo, i des de la seva devoció per la religió islàmica ell, sabent tots dos que totes les religions portades a l'extrem, són instruments nocius en mans d'els qui s'aprofiten de la ingenuïtat de les bones persones.

I ens defensàvem d'aquestes gents sense escrúpols que busquen addictes en la pobresa sense ensenyar-los que el veritable valor de l'ésser humà es troba a ser amo de la seva pròpia consciència, perquè som mers actors en l'escenari de la vida, i els únics que realment serem responsables del resultat final de nosaltres mateixos.

" Abu no crec en poders divins" li deia, poders que condemnen, castiguen o obsequien la nostra actitud davant la vida, però si crec en la pròpia consciència, la qual ens delimita el que esta be i el que no ho esta, sabent amb certesa que el futur no depèn de la decisió de cap ésser suprem.

Com pot ser que no creguis en res ? em preguntava...

I crec, clar que crec, i ell al final ho va entendre, perque no crec en tot allò que coarti la meva voluntat o la meva llibertat personal, tinc les meves creencies personals encara que no estiguin capitulades en cap llibre, sense imposicions, sigui el que sigui el mitjà i el resultat al final.

Era un veritable plaer per als sentits xerrar amb ell i amb els seus amics, jo els explicava com era la societat en la vella Europa i ells es remuntaven amb enyorança a temps de Sadat i Nasser.

I quan el deixava l' abraçava i li deia "marhaba sogre", perquè sí, va ser sogre abans que amic, i mai varem deixar de considerar-nos família malgrat les voltes que va donar la vida en la meva situació personal, perquè sempre he pensat que passi el que passi pel camí no es poden esborrar els anys com si res hagués succeït.

És part de la nostra història, de les nostres vivències, bones o dolentes , però formen part de tot allò en el que ens hem convertit, i sense els encerts i els errors segurament no arribaríem a ser el que som.

Era l'avi del meu fill i el meu amic i quin millor llegat era que deixar-li la possibilitat d'aprendre d'ell.

Avui el tinc present com a tantes vegades des que ens va deixar, no sé que pensaria de la situació actual del seu estimat país, però he sentit la necessitat de recordar aquells moments de tendresa quan ens presentava a casa meva a les 7 del mati amb "faves,picants i ous" abans d'anar-me a treballar, "perquè el te amb llet eren "wajish" (dolents) per a l'energia que necessitava una dona treballadora".

Però qui li treia l' il·lusió, al final el meu estomac va aprendre i es va acostumar a aquests desdejunis que eren descobriments de tota una vida que va començar en el Khartum i que va acabar al barri de Dokki massa aviat.

Però com sempre dic, ningú mor mentre se'l recorda,i sé que des d'algun lloc hi és,  al costat del meu pare,  sense necessitar mai mes que jo faci d' interpret per seguir xarrant ells dos i vetllant plegats les foscors dels que ens em quedat aqui.

13 comentaris:

  1. Bonic i tendre apunt, Marta. Carregat de sentiments, afecte i humanitat com sempre.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Ell no és mereixa menys Jaume
    Gràcies

    ResponElimina
  3. Moltes coses entranyables, Marta, en el teu article. Quina sort, haver pogut gaudir d'aquestes vivències tan enriquidores i que formin part del teu bagatge humà! Sí, segur que ell i el teu pare ara no necessiten intèrpret per poder conversar, i que vetllen plegats la Martona i el seu nen.
    Una forta abraçada, maca!

    ResponElimina
  4. he posat el teu blog a la meva llista d'amics i gràcies per tenir-me a la teva llista

    poso que ets del baix camp, si ets de Reus avisa'm que tinc llista apart per la gent del meu poble

    una abraçada

    ResponElimina
  5. Per la meva feina en el ram de la construcció he conegut molta gent musulmana, entre ells he trobat gent que realment val la pena i que escoltant les seves creences veus com a la seva manera són feliços així. També he conegut tot el contrari, gent radical amb la que no es pot parlar ni confiar. Però qui m'ha parlat del Corà amb la seva autèntica interpretació, vaig arribar a la conclusió que no té res que la diferenciï d'altres religions. Jo, agnòstic també, m'he arribat a preguntar: quina és la boa? si n'hi ha alguna, o la seva bondat depen de l'ús que se'n faci?
    Ufff......quin rollo t'he fotut. Bona setmana

    ResponElimina
  6. Montse realment em sento molt afortunada d'haver tingut l'oportunitat de creuar-me en la vida amb gent que han estat i són un veritable llegat d'humanitat.

    Té la mà Maria, no sóc de Reus, però en soc una enamorada i faig les meves escapades perquè les meves millors amigues viuen allà, jo sóc del Valles Occidental.

    Garbi jo també penso que les religions, totes en el fons són el mateix, el que les canvia és la seva forma d'interpretar-les i quan això es fa d'una forma extrema, tan perillós és l'integrisme islamic com el catolic o el jueu, perquè estic en contra de tot el que delimiti la llibertat de pensament dels éssers humans.
    I res de rollos sempre es bo compartir

    Graciès per ser-hi

    Un plaer

    ResponElimina
  7. Verdadera lliçó de vida,
    es tot un mon de mancances,
    per les persones com jo
    que mai em viscut, ni viure’m aquesta gran experiència,
    que tu has pogut gaudir malgrat els entrebancs
    que de segur no han segut pocs,
    perquè la diferencia de cultures ho fa pales,
    però que si convergeixen entre si,
    perquè les persones no les desuneix
    la llengua ni la fe,
    per diferents que pugin semblar entre si.

    Un plaer sempre poder llegir-te.

    ResponElimina
  8. com m'agrada llegir-te!(i no és adulació)
    percebo que és sentit, que hi ha estima, encara que diguis que no és amor.. i que és sinó l'estima?

    en fi un plaer...
    una abraçada preciosa.

    Joan

    ResponElimina
  9. Xarnego si alguna cosa bona te la meva professió es que m' ha donat la possibilitat de conèixer mon i de adonar-me lo petits que som dins del nostre, aprenent que no tot te un preu i que les úniques diferencies que hi han son las que ens marquem nosaltres mateixos, no hi han mes fronteres que las nostres pròpies. Un plaer tornar-te a veure per aquest raconet .

    Joan cert és amor, del incondicional, d' aquell que no marxa amb el temps ni s' esquerda amb la rutina, el que no entén de retrets ni de paraules que fereixen, com hauria de ser l'amor. I quan es coneix gent de la que es pot aprendre t' agafa's de la ma i mai mes la deixes marxar.

    Gràcies i sé que no és adulació perque també saps que no m' agradaria.

    ResponElimina
  10. VIDA!! SI SENYOR, VIDA DE LA BONA ... COLLON QUI ET FOT, MARTA!!! TAMBÉ TENS COSES QUE EXPLICAR TU HE?

    ResponElimina
  11. Ei Miquel Àngel, vida molta vida però no tot sempre bo,perque he viscut de tot i molt selecte, però en aixo consisteix estar viu.

    I et diré que em van regalar fa anys un llibre en blanc molt gruixut per escriure allà totes les meves vivències, i només i vaig posar el titul "Egipte i la mare que el va parir"...!!!aixo et donara una idea dels moments viscuts.

    Desprès tot passa i mes quan s' estima un país.

    ResponElimina
  12. M'has fet recordar aquells "amegah" (ancians, savis)que vaig trobar al Togo i al Benin. Quina sort poder passar estones amb persones així. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  13. Marta: Ser amo de la pròpia consciència; ho deia en Naguib Mahfuz: "la crisi no acaba amb l’ésser humà, però li mostra la seva natura i és en aquest moment que enforteix la seva voluntat per fer front als desafiaments" En altres mots:
    la consciència que neix quan hom s'emmiralla...

    Un plaer com sempre...

    ResponElimina