dijous

El concepte de l' amor



Avui em demanaven uns companys de feina que son parella que els hi dones la meva opinió sobre la seva situació personal entre amors, desamors i mals rotllets d'un i l' altre.

- No la suporto mes deia ell...
- Cada vegada vol estar menys amb mi deia ella...
- Ha canviat deien tots dos...

Hem parlat de l'amor, de costums, de rutines, en el que van derivant els sentiments si no es cuidan amb el temps..

No tot serveix, ni serveix qualsevol persona per omplir espais i buits que l'ànima reclama.

No s'estima en plural ni es pot un creure amant i estimat quan el que es té al voltant no és mes que les restes de tot allò en el que van creure un dia i pretenen seguir creient malgrat l' asfixia que els produeix esta al costat d' algú sense il.lusió visquen nomes la realitat amb la que s'han de conformar.

Sempre he pensat que l'amor és el que som, no el que tenim, encara que de vegades la consciencia ens jugui males passades, i ens delimiti a aquest "estat d'alienació transitòria" que a vegades atonta i d'altres embriaga des de la ungla del peu esquerre fins a l'últim pel del cap.

Però no es canvia per amor, ni es dissimula, ni es maquilla, com tampoc es poden empastifar els sentiments amb records passats pretenent que siguin la base pel futur, enganya'n-nos per sentir-nos o creure'ns sentir enamorats.

Són els meus companys de treball, parella des de fa anys, els miro, i em veig a mi mateixa fa temps quan no tenia respostes i si molta por a obrir les finestres.

I no es tracta de buscar altres braços, es tracta d' arremangar els nostres i començar a trobar-nos perquè es necessita molt coratge per començar una vida tot sol, però es imprescindible el temps de dol per assumir-se i assumir la nova situació i no tornar-se a equivocar.

Els observo i no és amor el que és prodiguen, respiren ressentiment, desconfiança, busquen el seu ressorgiment personal en l'altre sense pensar que no sent feliç un mateix no pot fer feliç a ningú.

L'amor no és cec, és lúcid i amb el pas del temps afloren totes aquelles petites o grans coses que la "alienació transitòria" ens impedia veure, definint amb silencis les manques tant pròpies com a alienes.

El Nirvana Budista defineix a l'amor com un sentiment global, el sentir-se un mateix ple, segur de si mateix per poder donar-se als demés de la mateixa forma.

No ens hem d' empecinar en buscar la perfecció en l' altre, podem estimar a un ésser imperfecte, mirant-lo amb sorpresa, il·lusió, admiració, i el desig que cap dels seus defectes es pot emportar, anul·lant qualsevol indici de dubte, de ressentiment o d'empipament perquè l'únic que ens transmet és el saber que hi és i que sempre hi haurà un lloc enmig dels dos on retrobar-ses malgrat tots els problemes que comporta una convivència.

Per a mi això és amor.

La resta ganes de fotre's la vida un a l'altre, prodigant gelosia per veure qui surt mes enfortit de tanta estupidesa, sense respectar-se i sense adonar-se que l'única cosa que els ressorgeix és el mal que s' estan fent mutuament.

Val la pena continuar aixi?





13 comentaris:

  1. Com dius a vegades,tots hem estat a l'altre costat del llit i realment poc és pot fer quan dos són incapaços de tornar a tenir il·lusió.
    Neus

    ResponElimina
  2. Dues coses que jo sempre dic: Si no tens pressa per tornar a casa, separa't, no ets feliç. I l'altra :
    Felicita a qui es separa, doncs per fi ha deixat de perdre el temps.

    ResponElimina
  3. T'expliques molt i molt bé. M'ha vingut a la memòria un poema meu, que amb el teu permís...

    L’amor, no té sinònim.


    L’amor es viu i se sent, com les quatre estacions,
    generalment neix amb un florir, com la primavera,
    hi ha un esclat de vida entre dues persones,
    de vegades només en una...
    Després vindrà el sol i la vida de l’estiu.
    S’ha de procurar que no es cremi ni cremi.
    També vindrà una tardor d’amor, on les postes de sol
    no s’oblidaran mai. Dies curts, però records llargs.
    I de vegades inevitablement arriba l’hivern.
    El fred s’apodera de la vida, i de vegades
    no hi ha caliu, i la vida es mor.

    L’amor és com la vida, és fràgil, és fort,
    va a poc a poc, però de vegades és breu,
    passa de pressa, és profund, sempre és profund,
    jo diria que l’amor, mai no és superficial,
    algunes persones són superficials...
    També hi ha qui confon l’amor, amb altres coses.
    L’amor quan arriba es fa sentir, ens penetra,
    ens mulla, ens fa viure, riure, també fa patir,
    també és la llàgrima que acompanya penes i alegries.

    L’amor vol companyia i discreció,
    també vol vida i compenetració.
    L’amor no té sinònim, o és amor o no ho és.
    Hi ha amors de lluna plena, i d’altres que
    sempre són de quart creixent,
    també els de quart minvant, i els del fatal eclipsi.

    Des del far una abrçada.
    onatge

    ResponElimina
  4. AQUESTOS AMICS TEUS ESTAN EN PLENA FASE DE LLUITA PEL PODER. No els passa res més que s'entesten en dominar-se l'un a l'altre i això els genera frustració i ràbia peruqé cap dels dos es dona per vençut. L'amor es un conjunt de conceptes esparços. Quan Hom inicia la lluita per dominar a l'altre .L'amor ... aquest conjunt de coses fa temps que ha fet figa , només si s'adonen d'això tenen alguna possibilitat de recuperar-se ...

    ResponElimina
  5. Neus, i ho dic sempre he estat en aquell altre costat del llit i és el lloc al que mai penso tornar.

    Garbi, tens tota la raó, és mes recordo que quan em vaig separar la gent quan em trobava em deia "que greu em sap, com estàs, estaràs fatal oi?ho sento, que pena... etc, aixi que al final vaig optar per quan em trobava algú i em preguntava com estava contestar, " feliçment separada i tu?" per desdramatitzar una situació que ells mateixos dramatitzaven ja que penso que quan un arriba a l'opció de voler separar-se és amb total convicció.

    Onatge, un poema no nomes bonic sinó també molt sincer, perquè és l'autentica realitat, i tot la sèrie de sentiments, fets i danys col·laterals que succeeixen en una relació .

    Miquel Àngel, aquets companys s' empenyen en regar una flor que ja es morta perque quan queda amor queda la possibilitat de recuperar-se però quan la falta de respecta i comunicació és un habit millor que cadascun agafi el seu camí.

    Gràcies per ser-hi

    ResponElimina
  6. Perquè l'amor és tant complicat? És el primer cop que entro en el teu blog, però m'ha agradat i si m'ho permets, tornaré! Una abraçada!

    ResponElimina
  7. Benvinguda Ventafocs, i jo que penso que l'amor és la cosa mes senzilla del món? no serà que els complicats som els humans?
    Gràcies i ja saps que estàs a casa teva

    ResponElimina
  8. Marta,
    M'he ben espantat, quan he vist la soga vermella. Em pensava que era una corbata! Però ja està, ja ho he superat. Bona nit!

    ResponElimina
  9. Al igual que las infinitas calificaciones que se le da al amor,cuando se trata de desamor también son infinitas sus formas. A veces pienso que todo depende del tipo de combustible con el que se alimenta su llama.
    Gracias por ser y estar desde hace tanto ya, ah! y por el traductor. Un beso muy fuerte.

    ResponElimina
  10. Pues si Juan todo lo que concierne al amor es infinito y no viene con libro de instrucciones, igual que llega sin llamar coge la puerta y se va sin avisar.

    Siempre he considerado al amor como un resurgir dia a dia, saber interpretar miradas y leer entre silencios donde a veces no llegan las palabras.

    Buscar momentos y rescatarlos de las sombras,no dar nada por conseguido y aprender todos los dias a invadirnos de luz,habituarse uno al otro respetando espacios y abandonarse a los sentimientos.

    Y que decirte? las gracias a ti por ser desde hace tanto y tanto...

    ResponElimina
  11. Marta, creo haberlo dicho yá (o almenos pensado), tienes unos textos excelentes y verdaderamente profundos, gracias por tus comentarios.

    ResponElimina
  12. Gracias Roigbalterra, es sencillo cuando se tienen las cosas claras y no se quiere volver a andar sobre huellas ya pisadas.
    Un placer leerte

    ResponElimina