dissabte

El Misteri del Nil



Només es una petita part d' un gran documental, pero ningú es pot quedar indiferent davant semblant tribut a la terra.

Terra com a essència a l'essència de l'ésser humà...

Ens passem la vida sense entendre gran cosa del que succeeix fora de nosaltres i amb prou feines poc del que ens succeeix a nosaltres mateixos.

Patim contratemps i creiem que el món s'hauria de parar a contemplar-nos.

Però el món segueix el seu curs i la vida no s'expressa en els fragments aïllats dels éssers vius... sinó en la seva plenitud, amb tota la seva cruesa i la seva magnificència.

La vida és un instant que va començar fa milions d'anys... que s' encongeix per moments i s'eixampla quan li ve de gust.

Que s'expressa en aquests fragments que som les persones i en aquesta espurna insignificant de llum que és la condició humana .

En aquesta part del documental emesa aqui, és respira aquesta pau que inunda un món aliè a     l' absurd, on irradia el contacte de l'home amb la natura en tot el seu esplendor, una natura i un home aliè a la corrupció a la qual ens sotmet la vida i que pertorba la ment enverinant-nos els sentits.

Em van emocionar aquestes imatges per la seva càrrega emotiva, i pel fons que emergeix els moments que emboliquen a aquesta expedició que neix en el Nil Blau, remunta pel Nil Blanc i arriba al Mediterrani.

Com travessen països i deixen ànimes enrere que els han obert les portes al seu món...

Un món que mancat per quasi tot l'essencial... desborda humanitat, ofereix compartir i ens deixa veure en retalls, trossos d'aquesta altra vida que no ha sucumbit a les malalties morals que pateix la nostra.

Tutejar al desert, submergir-se en aigües d'un Nil font de vida que amaga els mes grans secrets d'una terra verge que no entén de colors, de religions ... d'insolidaritat ni intoleràncies.

Inviolable i decent aliena de la mà de Déu, per la grandesa del seu esperit , la decència dels seus sentiments i l'orgull de pertànyer a una terra que els enalteix i els condemna amb la força d'una naturalesa salvatge.

El seu director Jordi Llompart, va perdre a la seva filla en el primer viatge de Jana de 7 anys a Namíbia, en un accident.

Diu Llompart::

" Que el pas per la vida no té sentit sense espiritualitat."

"No em refereixo a la religió, sinó a la voluntat de retrobar-nos amb aquest món allunyat de la violència i la desestructuració de la condició humana".

Relacionat amb això va editar " El cor damunt la sorra "

Un llibre impressionant, un cant a la innocència, a la recuperació de la infància, un llibre que fa sentir el realment bo de la naturalesa humana, a qui una estranya energia li dictava línies que parlen de l'amor incondicional.

El relat brolla dels sentiments, inquietuds i desitjos que li transmetia Jana.

A mi se m'encongeix l'ànima davant la seva generositat , per fer-nos participis del dolor que representa la perduda d'un fill i lliurar-nos tal llegat de sentiments.

Aquest llibre que tantes vegades he llegit amb el meu fill per fer-li compartir aquest altre món que per sort ha mamat des de petit i que està exempt de la maldat de l'ésser humà.

Des de llavors la vida de Jordi ha estat lligada per sempre a Africa, va perdre que el mes estimava en el continent que mes estimava, quina incongruencia veritat?.

Quedant lligat per sempre amb llaços eterns a un món tot cor ple d'ànimes de sorra i gana que desborden decència i humanitat.

I és que al final com va dir Demòcrit

" Davant la mort tots els homes habitem una ciutat sense muralles"

Recomano el documental , les seves imatges, la seva música impressionant, el seu contingut...
I sobretot els fonaments morals i humans en els que ha estat realitzat,que avui mes que mai ,davant la situació que estan vivint aquestes gens recobra tota l'essència d'uns moments compartits.

PD- La música de fons també forma part de la banda sonora del documental

10 comentaris:

  1. Magnific el vídeo. M'ha resultat complicat llevar la música de fons del teu blog per a poder-lo escoltar, però a la fi ho he aconseguit.
    Les cites que ens has deixat ens conviden a una reflexió molt profunda i tan necessària de tant en tant.
    Sols he solcat les aigües del Nil una vegada i cada vegada que algú l'esmenta em fa reviure aquella experiència d'una manera molt especial.
    Gràcies pel teu escrit i la teua recomanció.
    Un plaer llegir-tr, com sempre.

    PS: a mi l'express de Calders també em recorda la canço de Penelope:)

    ResponElimina
  2. Gràcies Iris, la música de fons la pots parar si vols o baixar-la.

    ResponElimina
  3. La vida és un instant etern i el ser un fragment part del tot. I tanmateix un tot en retornar, si n'és capaç, a l'origen -que jo penso, rau en la senzillesa de les formes. En el cor que veu les coses que en silenci, parlen... No hi ha límits
    tret d'aquells que erigim entre nosaltres i la vida.

    Que tinguis un bon cap de setmana, Martona...

    ResponElimina
  4. Jordi Solà,tens raó quan sortim de la senzillesa i de la veritable essència del que som és quan no trobem la llum i ens perdem entre laberints.

    Jordi Dorca, benvingut sempre.

    ResponElimina
  5. Marta, tot i tractar-se d'un món ben allunyat, la frase de Demòcrit: "Davant la mort tots els homes habitem una ciutat sense muralles", m'ha recordat la complicitat que es crea als hospitals entre la gent que comparteix habitació i un patiment semblant. Es tracta d'uns lligams difícils d'explicar en un altre context. Potser perquè un bon amic passa uns moments molt difícils amb el seu fill a l'hospital i de tant en tant l'acompanyo, m'he sentit identificada amb el fons del teu magnífic article.
    Una abraçada, Martona!

    ResponElimina
  6. Tens raó Montse i la veritat és que tots forme'm part de la mateixa essència, en moments com el que ens dius d'hospitals,de dolor o de situacions desesperades és quan ens adonem del vulnerables que som i sobretot l'igual que som els éssers humans davant el dolor.

    Jo recordo la tarda que va morir el meu pare, aquella tarda en la mateixa planta van morir tres persones mes, no ens coneixíem de res però quan varem sortim al passadís ens vam abraçar uns als altres donant-nos el pesam, són moments molt íntims en els que nomes ens poden entendre els que els viuen encara que no ens coneixem de res.

    I és llavors quan penso en l'imbecilidad de l'ésser humà, en les ganes de complicar-nos la vida amb odis, rancúnies i mentides i en el sols i nus de vanitats que ens presentem tots tots davant la mort.

    Molta força bonica per tu i el teu amic

    ResponElimina
  7. Hola Marta: M'agrada com escrius i el què escrius, sempre amb aquesta sensibilitat que s'hi nota arreu.
    Avui t'he robat una foto i una frase pel meu post. Espero que m'ho perdonis. De totes maneres, cito la procedència i cito el teu blog.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Gràcies Jaume i res a perdonar tot el que aquí hi ha es per compartir, preciós el text per cert, felicitats!!

    ResponElimina
  9. I no ens deixarem d' emocionar mai amb aquestes oi?
    Neus

    ResponElimina