Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Seduïts per la vida



Podria dir que el que més m' agrada de la meva feina son les nits de desert, tan és que siguin escandalosament estrellades o nits fosques de tempesta de sorra, l' escenari convida a despullar l'ànima i encara que quan surti el sol tot segueixi  igual i tots els buits és reconverteixin en la rutina de sempre, ens haurem deixat portar per les sensacions que es remouen dins de cadascun de nosaltres.

I asseguts sota l'anonimat del no coneixes d'abans reparem en els pocs moments en els que ens aturem a compartir vida amb els altres, i on les nostres vivències són el mirall que mai esgota les ànsies de llibertat, saber encaixar al lloc al que pertanyem o saber escapar d'ell.

Fa poc vaig llegir una entrevista amb l' actor Ramon Madaula al diari ARA on feia una reflexió força interessant, deia entre altres coses que amb els anys afortunadament es perd la por, el tenir que estar demostrant, o agradant com si la vida fos un examen constant, quan del que es tracta es de ser un mateix i acceptar-se i acceptar a qui es te al costat tal com és.

La sensació de viure en llibertat és un ànima que obre les ales per embolicar-se de picades d'ullet, d' instants, recerques, troballes,tot el que no es veu i que és imprescindible per ser feliç i que no cap a la maleta.

Saber volar quan l'aire es torna irrespirable, obrir les finestres i deixar que el sol ens il·lumini la cara, buscar en un mateix l'autentica necessitat d'estimar-se, de difuminar-se entre mil cels escampant-se en tots ells sense carregar responsabilitats en esquenes alienes.

No conformar-se amb tapar buits, omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades, de vides que transcorren paral·leles a la nostra i que assaborida en la seva intensitat pertorba els fonaments mal assentats de les obligacions.

Creuar a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes ... deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a les mans on no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

Lliurar-nos sense regles, sense normes, arribar a aquest lloc tan intim i personal al que tantes vegades hem posat traves per accedir i viure'ns en tempestats de passió, tempestes d'humitats i pell, fosos en llengües deslligades i cors que van mes allà de cossos assedegats de sexe.

Lope de Vega va dir: "Som un moment de llum entre dues foscors eternes" , jo afegeixo que som passos lents i ferms en la voluntat de veure cada vegada mes a prop aquesta ombra de llibertat que s'endevina en l'horitzó.

Una nit d' aquestes dona per conèixer-nos una mica mes tots plegats i acceptar que uns som el que som perquè no ens permeten ser mes, altres som el que volem ser sense el permís dels demés, i alguns som nomes una cara amb ulls sense miralls sincers on reflexar-se però tot i que existeix un abisme entre tots, hi han nits que sota un mateix cel aprenem que l' important a vegades no és llegir els silencis,és saber omplir-los.

Desvaris d'una sacrílega


Em vaig educar en un col·legi religiós fins als 14 anys, potser per això vaig créixer amb idees una miqueta abstractes i utòpiques referents al sentit de la vida en general.

En aquella època anar a la missa de les 8 del matí tots els dies en la capella del col·legit era fer mèrits perquè pugessin la nota general de l' avaluació, mai vaig anar-hi potser per les creences poc convencionals de la meva mare cap a un Déu que no ens ve impost.

Fa molt de temps que la fe i jo tenim histories pendents, i m' agrada llegir per entendre els altres i ampliar mires en altres horitzons que moltes vegades em queden grans.

El món a vegades apareix molt caòtic, absurd, però sempre penso en que més enllà de l'aparença desordenada que pugui tenir, hi ha molt mes.

I crec en la vida com un do, com un regal immens on sovint ens sentim ben petits, i on la fe podria ser és una resposta que t'impulsa cap endavant.

Sempre m'he definit com una agnòstica convençuda, potser per rebel·lia, però fa temps que vaig deixar de creure en tot allò que escapa a la meva escarida comprensió d'acceptar el que considero injust i que sens dubte ho és per a molts éssers humans que viuen autentiques tragèdies.

He visitat Mesquites, Sinagogues, he pogut assistir a la fe dels altres, fe que mai he jutjat perquè no em sembla ètic entrar a qüestionar alguna cosa que no m'implica personalment , però si que he pensat que quan no es fa mal als altres, almenys no conscientment, tot és vàlid a l'hora de sentir-nos millor.

Peró amb els anys i desprès d'haver viscut molt encara que mai el suficient, em pregunto ...

Quina és la clau de la misteriosa selecció espiritual d'un Déu?

Mata a milers de persones mitjançant catàstrofes naturals, centenars en accidents d'avió, altres tants cada cap de setmana en les carreteres, o envia malalties descarnadores a nens que a prou feines han començat a viure.

Africa es mor de gana, països sencers són devastats en guerres i centenars d'innocents moren en nom de qualsevol injustícia irracional.

A qui se li va ocórrer crear un món la salvació del qual requereix el sacrifici dels sants innocents?

Quina classe de creació va fer aquest ésser perfecte que necessita aliar-se amb el mal per provocar desgràcies?

Els designis són inescrutables, diuen.

Al final arribo a la conclusió que vam ser els homes els que varem inventar a Déu amb moltes cares i noms per imaginar que algú podria ser totpoderós i manejar-ho al seu gust justificant les seves xacres i les seves injustícies.

Tu ets tonta pensareu i amb raó penso jo, però clar posats a creure amb un Deu que tot ho pot, a tenir fe i a posar l' altra galta sempre, em pregunto, que en trèiem?

I no per mi que cada vegada estic mes desencantada de les creences i de tot allò que vulneri la llibertat de pensament del esser humà, sinó de tots aquells innocents que pateixen atrocitats en qualsevol de les formes que ens envia el totpoderós.

Recordo un llibre que vaig llegir fa molt temps sobre teories de diferents cultures per intentar superar aquesta etapa traumàtica de la "fi del món" que sovint es prodigaven en les classes de religió, on tot és amor i ens fan viure en la inòpia de la nostra ignorància.

Ja sabeu allò de :

El cel s'ajuntarà amb la terra ... es farà fosc i baixara Déu per impartir justícia...

En aquest llibre explicava que el món a arribat a aquest punt d'inflexió sense tornada, on ens mengem els uns a uns altres en nom de qualsevol aberració divina, tenint que anar desapareixent a poc a poc perquè neixi menys corromput i torni a començar el cicle de la vida.

Pensareu que estic sonada, tot pot ser, però ara com ara en la versió que mes raonable em sembla, perquè després de tantes injustícies em segueixo preguntant...

A qui se li reclama?

Mentrestant i fins que no em vingui una altra inspiració divina em refugio en el meu propi agnosticisme sense donar-li mes voltes, dono la raó al filòsof Rubert de Ventós que deia:

"Déu, entre altres inconvenients".

El meu màxim respecte per les creences de tothom, aquesta parrafada és només el que penso jo i potser amb els anys la meva mare tindra raó quan em deia " la teva fe és pensar que no la tens, mentre seràs capaç de passar-te la vida posant-li altres noms" pero ara per ara no ho veig gens clar.

Repassant l'actualitat...



Plou i he començat el dia una mica regirada i analitzant tal com esta la realitat d'aquest país vull dir un parell de coses .

Pertanyo a aquesta generació que ha sortit a les nits a divertir-se sense necessitat d'emborratxar-se o de col·locar-se, i molt menys d'agredir a ningú o de destrossar material urbà.

Em podien caure bé o molt malament els professors però mai hagués pensat en insultar-los, agredir-los o vexar-los, perquè d'haver succeït els meus pares m'haurien quadrat de la forma que haguessin considerat convenient i amb dos mastegots com a avançament, i per descomptat sense tenir la necessitat de cap psicòleg per pal·liar el trauma que em suposava els dràstics horaris que m'imposaven ni de denunciar-los per maltractament.

Els avis eren la veu de l'experiència, estaven atesos i eren respectats com a motor important de les famílies.

No es sentia parlar de pederàstia, de vexacions infantils i menys de maltractaments, i d'existir la llei era prou dràstica per castigar durament tals delictes.

L' abanderat de la televisio no era una dement del sentit comú i del protagonisme, una autoproclamada mare coratge per un polvo ben remunerat i quina capacitat moral no li arriba per pensar que mares coratge, són, som totes aquelles que exercim de mare i pare alhora, que tenim les esquenes prou amples per carregar amb tota la responsabilitat a coll sense tan sol plantejar-nos si podem o no.

Eren altres temps on s'acceptaven les denúncies socials DNI en mà i no amb qualsevol anònim indecent que pot ser produït per qualsevol tipus de animadversió cap als demandats o per diners.

Existia el respecte a la vida, cap a la parella, la nostra i la dels altres, mai la infidelitat, el divorci o el dolor eren retransmesos en directe davant la morbositat de tot el apis.

I ara que?

Per descomptat no puc aprofundir en tots els aspectes perquè tal com esta la situació a tots nivells en aquest país necessitaria alguna cosa mes que una entrada en un espai desconegut de nula repercussió mediàtica per vomitar tots i cadascun dels punts que han fet que perdi la confiança en aquesta societat i en els estaments que la representen.

Pero hi ha molts punts que jo tinc en consideració.

La permissibilitat dels pares davant els fills, la deshumanització de l'ésser humà, la falta de respecte i la manca de valors, i perquè no afegir la falta d'escrúpols i sentiments, perquè quan aquests existeixen, és la pròpia consciència la que no permet donar segons quins passos que van en contra d'un mateix i dels altres.

Tot sembla estar permès, no hi ha limitis, no hi ha fronteres entre el be i el mal, nomes la falta de principis  morals de cadascun a creuar-les.

No sóc la Mare Teresa de Calcuta, ja m'hagués agradat a mi tenir la generositat i la bondat d'aquesta gran dona, al contrari,  jo podria haver estat en el rànquing de les persones que pitjor han fet les coses, però l'experiència és un punt, un valor en alça que m'ha ensenyat a educar al meu fill perquè s' empapi d'uns valors ètics i morals que li ajudin a ser millor persona, a explicar-li els errors que vaig cometre jo, perquè al final els fills sempre són el que els pares fem d'ells.

Els errors serveixen per canviar en nosaltres tot allò que veiem en mirar-nos al mirall i no ens agrada,però en aquesta societat necessitem començar de zero.

No es pot romandre impassible o mirar cap a l'altre costat, el futur estarà en mans dels adolescents d'avui i nomes amb una bona base moral podem donar-li encara un gir a aquesta societat que cada vegada esta mes podrida.

Veig en la televisió aquests programes on adolescents, insulten, vexen i maltracten als seus pares, o aquests altres on la màxima aspiració d'elles és lluir contra mes recautxutades tinguin els pits millor, i ells bavejant tot muscle que són un insult a la intel·ligència de de l'ésser humà en general i al de la dona és particular.

I penso a la mà d' aquets esta el futur?,

Per altra part els partits politcs, tots i sense excepció són una "xarlotada" ningú busca solucions, els uns i els altres es limiten a tirar la merda en les teulades alienes a la recerca de sortides electorals, la corrupció, la manipulació, les mentides tot val per aconseguir les regnes d'un país que estan enfonsant entre tots.

El govern ven a les empreses, els sindicats venen al treballador, i els treballadors vivim sumits en la inestabilitat de pensar que passara demà.

Es gasta diners en estupideses, es creen mes subsidis en lloc de crear llocs de treball i des de fora i des de dins, i amb el poder que m'atorga veure la situació en altres països , pregunto que fan brigades senceres de ciutadans estrangers realitzant les obres de les grans ciutats,mentre als obrers del nostre país amb àmplia experiència en la construcció se'ls diu que no hi ha places per cobrir ?

Aquest és el sentiment de país, de patriotisme i d'Espanya del que tant es porten la boca els Srs diputats de tots els partits polítics que ens defensen? Mentre pares de família amb cotitzacions eternes fan cua tots els dies en les oficines de desocupació, o es passegen pels polígons industrials a la recerca d'un dret que ja per si hauria de venir atorgat.

No em valen excuses , portem ja bastants legislatures perdent el nord d'aquesta societat perquè aquesta crisi no ve del Sr. Zapatero, encara que aquest ajudant al fet que les coses vagin pitjor, aquesta crisi va tenir ja els seus inicis durant l'era Aznar, la seva permisibilidad amb les lleis de estrangeria, amb els permisos de treball, amb els contractes porqueria, etc

Ajudes a l'empresari i als autònoms, facilitats a les empreses amb expedient de regulació, i en el cas de Catalunya que donguin una mà a tantes altres empreses que veuen com es porten les seves cadenes de muntatge a altres llocs.

Que es baixin els sous els diputats, eliminint les dietes i extres i contribueixin a normalitzar la situació desesperant d'algunes famílies.

Ja sé que el que dic és una utopia, però és el meu dret a la rebequeria perquè estic fastigaxada que uns i uns altres nomes serveixin per abocar-se merda mentre els de sempre paguen els seus errors.

Srs polítics, que les famílies desestructurades no som les persones separades amb fills, per Déu!! desestructurada és una família que l'infortuni o la maldat els ha arrencat el dret de romandre units, de desenvolupar una vida digna o de veure créixer als seus fills.

No tot val, de fet amb els anys t'adones que molt poques coses valen la pena, i cabria la possibilitat que de tant en tant un s' atures a pensar al lloc que realment vol arribar, no com a meta, sinó com a ruta a prendre de les tantes possibles, un lloc més en el qual val la pena detenir-se sense la necessitat de danyar a ningú i valorant-se tant a ell mateix com als altres.

De poc val aquesta entrada, de fet toca tantes coses sense profunditzar que és gairebé incongruent però mireu avui es un dia de pluja i sento el vent a la cara...

dimecres

Necessitat ...


de tu ...
de la teva boca vessant-se a la meva
del teu alè oferint-me l'aire que em falta
de tu...
del teu nom pronunciat i respost
del teu cos conquerit i vençut
de tot tu complert i rotund
a la suau i càlida tendresa de la teva carn quan s' envolta amb la meva.
Necessitat ...
de saber-te, de aprendre't, de beure't
més enllà dels meus somnis
dels que vetllo en les nits d'insomni i en els furtius insomnis de la nit
més enllà de l'ànima que et té sencer trencant soledats i nostàlgies
m'urgeix tenir-te entre les mans, entre els llavis
entre les cames
damunt o sota del meu cos possessiu
als meus peus
nu, agenollat, entregat i sotmès, encadenat i disposat.
Necessitat de sentir el frec de la teva pell calenta
sentir el gemec suau o el plaer que crides
modelar-te i recorre't
clavat als meus ulls, brillants, seductors, suplicants
convuls de desig i de luxúria
quan et dic t'estimo i el teu alè rellisca fins a fondre'm.

( De la meva  llibreta de viatge Retalls de pell )


dissabte

Sense embuts



Vaig anar a la presentació d' un partit polític fa uns dies perquè em va convidar un amic del meu pare, i vaig pensar que en certa manera que era una forma de que ell hi fos present.

Em vaig quedar sense paraules quan vaig veure les llistes electorals, amb un poble es coneixem quasi tots i sabem el tarannà d' un o l' altre sobretot si es fan notar.

En un acte social dies despres vaig tenir l'oportunitat de canviar impressions amb molta gent d'altres partits, conèixer gent anònima i uns altres no tant...

Ídols de fang alguns, aquesta és la sensació que sento quan veig les pancartes d'alguns polítics prometent la lluna perfectament encorbatats i embotits en un Armani.

Em va fer gràcia saber com tenen après el guió a l'ombra d'aquests altres feixistes que ja ens van governar un dia i que no volen deixar de governar en el regne dels cecs on ells segueixen sent bornis.

No sé, jo no em considero una cafre, ni el meu tarannà es passar-me les lleis pel forro de l'estupidesa, però de tant en tant m'agrada saltar-me alguna norma, aixecar-me sobre les misèries de la vida, per sobre del quotidià i les seves rutines i somiar lliurement, sense lligams de cap tipus i per descomptat sense que ningú em digui el que tinc o no que dir per quedar be.

Clar que m' agradaria un món a la meva mida, i a qui no? però sense manipular, gestionar o involucrar les il·lusions de centenars de milers d'innocents.

M'agraden els somnis sense cadenes, la llibertat sense necessitat de donar explicacions, m'agrada saber trobar i descobrir oportunitats en l'adversitat, i no m'agraden les etiquetes des que m'he adonat que sóc capaç de prescindir d'elles.

No confonc valor amb preu, perquè potser com diu un refrany " el meu regne no és d'aquest món" però la llibertat vol dir responsabilitat, per aixó hi ha els qui li segueixen tenint por.

Em fastiguegen molt aquests polítics amb normes carregades d'hipocresia que ens imposen el políticament correcte o el trascendenment incorrecte, crec que ser un mateix en tota circumstància concedeix suficient crèdit de llibertat personal com per deixar d'hipotecar-se amb conveniències socials.

El preu del poder, de la lleialtat, de l' ideologia, no hauria d'estar en alça ni valorar-se en la borsa de la vida, però cada vegada hi ha mes addictes que acaben per creure's les seves pròpies mentides, aprenentes de Déu que creuen estar per sobre del be i del mal, tan capaços d'inventar-se armes de destrucció masiva per provocar cortinas de fum, com de manipular a tota una opinió publica en nom de l' unitat del país.

No es pot jugar amb els morts ni coaccionar als vius, no es pot gestionar la veritat segons ens convingui, posar preu al vot i girar el món contra direcció per fer creure als pobres ciutadans il·lusos que queden que estem en mans de Satán.

Aquest país segueix amb el complex del toro i la pandereta al que va estar durant anys i encara aixi no aprenem de la història i tornarem a donar de menjar als mateixos gossos que ara vesteixen amb altres collarets.

Nomes veuen conspiracions, nacionalismes, manipulacions i com a projecte electoral enfonsar a l' oposició,sense cap mes idea, i al final em permeto l' impertinencia de arribar a la conclusió de que si cardessin mes... ens fotrien una mica menys.

I perdoneu eh! però estic una miqueta fins la barretina de que ens prenguin per ineptes