Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Seduïts per la vida



Podria dir que el que més m' agrada de la meva feina son les nits de desert, tan és que siguin escandalosament estrellades o nits fosques de tempesta de sorra, l' escenari convida a despullar l'ànima i encara que quan surti el sol tot segueixi  igual i tots els buits és reconverteixin en la rutina de sempre, ens haurem deixat portar per les sensacions que es remouen dins de cadascun de nosaltres.

I asseguts sota l'anonimat del no coneixes d'abans reparem en els pocs moments en els que ens aturem a compartir vida amb els altres, i on les nostres vivències són el mirall que mai esgota les ànsies de llibertat, saber encaixar al lloc al que pertanyem o saber escapar d'ell.

Fa poc vaig llegir una entrevista amb l' actor Ramon Madaula al diari ARA on feia una reflexió força interessant, deia entre altres coses que amb els anys afortunadament es perd la por, el tenir que estar demostrant, o agradant com si la vida fos un examen constant, quan del que es tracta es de ser un mateix i acceptar-se i acceptar a qui es te al costat tal com és.

La sensació de viure en llibertat és un ànima que obre les ales per embolicar-se de picades d'ullet, d' instants, recerques, troballes,tot el que no es veu i que és imprescindible per ser feliç i que no cap a la maleta.

Saber volar quan l'aire es torna irrespirable, obrir les finestres i deixar que el sol ens il·lumini la cara, buscar en un mateix l'autentica necessitat d'estimar-se, de difuminar-se entre mil cels escampant-se en tots ells sense carregar responsabilitats en esquenes alienes.

No conformar-se amb tapar buits, omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades, de vides que transcorren paral·leles a la nostra i que assaborida en la seva intensitat pertorba els fonaments mal assentats de les obligacions.

Creuar a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes ... deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a les mans on no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

Lliurar-nos sense regles, sense normes, arribar a aquest lloc tan intim i personal al que tantes vegades hem posat traves per accedir i viure'ns en tempestats de passió, tempestes d'humitats i pell, fosos en llengües deslligades i cors que van mes allà de cossos assedegats de sexe.

Lope de Vega va dir: "Som un moment de llum entre dues foscors eternes" , jo afegeixo que som passos lents i ferms en la voluntat de veure cada vegada mes a prop aquesta ombra de llibertat que s'endevina en l'horitzó.

Una nit d' aquestes dona per conèixer-nos una mica mes tots plegats i acceptar que uns som el que som perquè no ens permeten ser mes, altres som el que volem ser sense el permís dels demés, i alguns som nomes una cara amb ulls sense miralls sincers on reflexar-se però tot i que existeix un abisme entre tots, hi han nits que sota un mateix cel aprenem que l' important a vegades no és llegir els silencis,és saber omplir-los.

19 comentaris:

  1. Sóc el primer de comentar, i sóc, per tant, el primer de lliurar-me a l'aventura de la llibertat. Tant com puc. I amb la llum de les paraules que de vosaltres aprenc.

    ResponElimina
  2. Ser lliure o sentir-se lliure que és tan com saber viure.

    Un plaer

    ResponElimina
  3. ara mateix pagaria per una nit d'aquestes....obert a escoltar i dir el que els cor ens dicti.
    Un escrit molt encisador.

    ResponElimina
  4. Enveja d'aquestes nits, tot i saber que tampoc són les nits del desert que hi porten, que si volguéssim podríem aventurar-nos a ser lliures. Com diu en Jordi, ho intento tan com puc, amb l'ajuda dels intercanvis potents.

    M'ha agradat molt el teu escrit, Marta

    ResponElimina
  5. Ah! I m'oblidava de la foto... preciosa!

    ResponElimina
  6. Garbi son nits on baixem de la vida una estona i reparem una mica en nosaltres mateixos, tan és el lloc, la qüestió es saber buscar moments per compartir sabent que la vida no nomes és aquesta voràgine constant del dia a dia per sobreviure.

    Carme cert, aquest moments no haurien de ser a les nits de desert nomes, però de fet és el que a mi em passa i en general a la gent que per primera vegada te la oportunitat de fer-hi un "vivac", potser l' escenari convida a sincerar-se i adonar-nos que en realitat es necessita ben poc per ser feliç i que quan un es capaç d' esbrinar les seves mancances assumint-les tenim molt guanyat.

    La foto es d' Egipte

    Gràcies per compartir

    ResponElimina
  7. El desert i la mar son els dos espais de la terra on la fina ratlla de la corvatura de l’horitzò ens fa adonar que estem en un astre al bell-mig de l’univers , que res ens separa d’ell, que estem horitzontals i en el seu mateix pla, que el contemplaríem igual des-de Júpiter o qualsevol altre planeta o estel, ens fa sentir que formem part de la seva immensitat, que som una molècula de la seva energia i els sentiments i emocions que sentim son mes prop de l'infinit i la llibertat que dels convencionalismes de la civilització i per això som mes prop del que realmente som. Feliçitats i gràcies per obsequiar-mos amb aquesta entrada.

    ResponElimina
  8. El desert i el mar tan és, aromes, colors, el tacte de la sorra em fan cada mes viatgera d'aquest món amagat, un mon que quan es descobreix sempre s' ha de tornar, es necessita tornar i on ens convertim en col·leccionistes de moments sense temps...

    Gràcies per fer-me descobrir aquest espai teu tan ple de llum, t' he deixat el comentari aqui perque en el teu blog no he pogut.

    Gràcies de nou

    ResponElimina
  9. Dificil tarea llenar los silencios, aunque para nada imposible si cuentas con la ayuda de ese tapiz celeste.
    Bona reflexió.

    ResponElimina
  10. Roigbalterra desde hace tiempo ya no creo en los imposibles y los silencios a veces solo son el miedo a desnudarnos y presentarnos tal y como somos sin mascaras ni caretas y bajo este cielo o cualquier otro parece que la vida nos desarme y nos invite a conjugarnos como esencia de lo que realmente somos.

    Un placer

    ResponElimina
  11. Marta, m'agradat l'expressió "coleccionistes de moments sense temps ...", pot ser hom escriu per poder tornar en qualsevol instant al moment en que ho va escriure i sentir les mateixes emocions que aleshores. I qui ha estat a la vora del foc en un vivac o en una jaima al desert , en la coberta d'un veler fondejat en una cala o senzillament a sobre la sorra de la platja en una nit estrellada vivint la singularitat del moment ho sap ben be.

    ResponElimina
  12. Es la veritat Ignasi,en el fons és aixi, a la vida anem col·leccionant moments que passen i queden retinguts de forma intemporal, tant dóna la resta de les circumstàncies i el que ha passat al final, el realment important és tot el sentit que va tenir en el seu moment.

    Saber recórrer a ells sense nostàlgies ni penes cada vegada que ho necessitem perquè sempre hi ha un moment, una circumstància, un color o simplement un aroma que ens fa retrocedir en el temps i tornar a evocar-los.

    Jo sempre dic que estem fets de moments i aquests moments, tots i cadascun d' ells, és el que al final ens converteixen en el que som.

    La singularitat del moment també és el sentir-nos lliures i uns privilegiats davant l' immensitat de l' escenari que ens ofereix la natura.

    ResponElimina
  13. Si Marta, crec en les paraules i en la musica per transportar-nos emocionalment, al igual que en l’energia de  determinats indrets,  en com determinats paisatge ens atrapen i tenim la necessitat intima de gaudir-los i tornar a ells. L'escriptor Paul Bowles va escriure  "sin haberlo formulado jamás expresamente, sentía que mi existencia se fundamentaba, en parte, en la convicción irracional de que ciertos lugares de la superficie terrestre encierran más magia que otros”  i en la seva novela, "El cielo protector",  transcriu aquesta convicció quant el protagoniste, Port i la seva companya Kit, en arribar dalt d'una muntanya en que es contempla tota l'immensitat del desert,  diu: "añoro momentos como éste, lugares como éste, más que nada en el mundo" ... després d'un dels passatges mes memorables de la novela, quant es fa fosc, torna a n'aquell indret, sol... "Allí arriba, entre las rocas, hacía frío, el viento nocturno soplaba. No había luna; no podía ver el desierto delante de él, muy abajo, sólo veía el duro fulgor de las estrellas, arriba en el cielo. Se sentó en la roca y dejó que el viento lo refrescara. pedaleando de regreso a Boussif se percató de que nunca podría decirle a Kit que había regresado allí. Ella no entendería que él hubiera querido regresar sin ella. O a lo mejor, caviló, lo entendería demasiado bien."

    ResponElimina
  14. Quan vaig llegir el llibre el vaig sentir molt meu, perquè és un immens viatge a l'interior d'un mateix, la solitud i el sentit de la vida, ple de mentides i desitjos entre una parella que fins llavors havien viscut atrapats en el seu món.

    Anys desprès vaig veure la pel.licula, i em va emocionar la musica i els paisatges, tota la varietat d'ataronjats del desert, i a mesura que anaven succeint les imatges m'anava convencent que jo havia estat allà, perquè m'havia atrevit a travessar a aquest altre costat de la vida.

    I recordo haver escoltat quan sortia del cinema que algú va dir " és que no queda gent profunda i entregada " i em vaig girar i li vaig dir " només has de donar un tom pel món i descobriràs la vida".

    I no ho vaig dir per pedanteria , ho vaig dir per convicció, perquè sé que aquesta història podria ser una història amb noms, una història real que com totes queden en la memòria de cadascun amb infinites possibilitats per qualsevol final, però al cap i a la fi una història digna de ser viscuda.

    I em quedo amb una de les frases "Crec que els dos tenim por del mateix, i per una mateixa raó,mai hem aconseguit, cap dels dos, entrar en la vida", una frase contundent que em va tocar en el mes profund, perque alguna vegada per por es deixa passar la vida de llarg.

    Gràcies per fer aquest recordatori de la pel.licula, m' has fet venir ganes de tornar-la a veure.

    ResponElimina
  15. El cert es que és un llibre immens per la seva narrativa, per les diferents lectures, els matisos, les interpretacions,... i on tots aquells que s'han buscat a ells mateixos en el seu interior, els que hem vist que amb els anys una relació de parella s’esvaïa com aigua damunt la sorra,... nosaltres ens em identificat amb el seu viatge i hem fet nostres determinades afirmacions o frases del llibre... curiosament les que citem son del mateix capítol i que la teva, a més, enllaça perfectament amb el comentari que fas, amb el monòleg del final de la pel•lícula ... http://www.youtube.com/watch?v=hPRF8hqQb88


    PAUL BOWLES: ¿te has perdido?
    - KIT: si
    - P.B.: Como no sabemos cuando vamos a morir llegamos a creer que la vida es un pozo inagotable,
    sin embargo todo sucede sólo un cierto número de veces y no demasiadas,
    ¿en cuantas ocasiones te vendrá a la memoria aquella tarde de tu infancia?,
    una tarde que ha marcado el resto de tu existencia,
    una tarde tan importante que ni siquiera puedes concebir tu vida sin ella,
    ¿quizás cuatro o cinco veces?, quizás ni siquiera eso,
    y ¿cuantas veces más contemplaras la luna llena?, ¿quizas veinte?,
    y sin embargo todo parece ilimitado.

    Hom ha destacat el caràcter viatger de PB, potser aquest aspecte no es més que l'exteriorització o paral•lelisme amb el seu interior de cerca permanent d'ell mateix i de la solitud que acompanya a tot viatger. Tot i que el propi PB va negar el seu caire autobiogràfic, a mi em costa distingir la descripció de la seva personalitat que ell mateix descriu en "Memories d'un nomada" de la personalitat de Port... o del fet que ell s’hagués prestat a participar en la mateixa pel•lícula i em sorprèn el semblant de l'actriu que encarna a Kit, amb la seva dona, la Jane... pot ser al final de la vida va creure que era millor canviar algunes de les seves consideracions... (com avui el president Jordi Pujol) ja que malgrat la relació tempestuosa que va tenir amb el seu progenitor, va voler que l'enterressin amb els seus pares a NY, ciutat que per un altra part sempre va manifestar que no li agradava, fins l'extrem de fugir d'ella...

    Pels qui no hagueu vist la pel•lícula o voleu tornar assaborir-la...

    - per començar la música: http://www.youtube.com/watch?v=W1cAXLS-D6E&feature=mfu_in_order&list=UL

    - el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=WtPjs6kMg-4

    - una de les escenes: http://www.youtube.com/watch?v=wvdgTZmWZ0E&NR=1

    - dos reportatge de TVE, amb declaracions de Bertolucci i la Debra W.:
    http://www.youtube.com/watch?v=eW6oWL__zp0&feature=related
    http://www.youtube.com/watch?v=XMzeLTjR9I0&feature=related

    - i aquest enllaç ja és pels mes friquis :
    http://www.telva.com/2007/09/10/viajesgrandesviajes/1189411941.html
    hotel inclòs: http://elminzah.com

    un plaer Marta poder compartir i disculpa aquesta invasió de la teva entrada :)

    "ningú no pot deixar la seva petjada al desert,
    malgrat això, el desert ens deixarà sempre la seva empremta"

    ResponElimina
  16. El cert es que és un llibre immens per la seva narrativa, per les diferents lectures, els matisos, les interpretacions,... i on tots aquells que s'han buscat a ells mateixos en el seu interior, els que hem vist que amb els anys una relació de parella s’esvaïa com aigua damunt la sorra,... nosaltres ens em identificat en el seu viatge i hem fet nostres determinades afirmacions o frases del llibre... que curiosament son del mateix capítol i que la teva cita enllaça, a mes perfectament amb el comentari que fas, amb el monòleg del final de la pel·lícula ...


    http://www.youtube.com/watch?v=hPRF8hqQb88



    PAUL BOWLES: ¿te has perdido?
    - KIT: si
    - P.B.: Como no sabemos cuando vamos a morir llegamos a creer que la vida es un pozo inagotable,
    sin embargo todo sucede sólo un cierto número de veces y no demasiadas,
    ¿en cuantas ocasiones te vendrá a la memoria aquella tarde de tu infancia?,
    una tarde que ha marcado el resto de tu existencia,
    una tarde tan importante que ni siquiera puedes concebir tu vida sin ella,
    ¿quizás cuatro o cinco veces?, quizás ni siquiera eso,
    y ¿cuantas veces más contemplaras la luna llena?, ¿quizas veinte?,
    y sin embargo todo parece ilimitado.


    Hom ha destacat el caràcter viatger de PB, potser aquest aspecte no es mes que l'exteriorització o paral·lelisme amb el seu interior de cerca permanent d'ell mateix i de la solitud que acompanya a tot viatger. Tot i que el propi PB va negar el seu caire autobiogràfic, a mi em costa distingir la descripció de la seva personalitat que ell mateix descriu en "Memories d'un nomada" de la personalitat de Port... o del fet que ell s’hagués prestat a participar en la mateixa pel·lícula i em sorprèn el semblant de l'actriu que encarna a Kit, amb la seva dona, la Jane... pot ser al final de la vida va considerar que era millor canviar algunes de les seves consideracions... ja que malgrat la relació tempestuosa que va tenir amb el seu pare, va voler que l'enterressin amb els seus pares a NY, ciutat que per un altra part sempre va manifestar que no li agradava, fins l'extrem de fugir d'ella...


    Pels qui no hagueu vist la pel·lícula o voleu tornar assaborir-la...


    - per començar la música:


    - el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=WtPjs6kMg-4


    - una de les escenes: http://www.youtube.com/watch?v=wvdgTZmWZ0E&NR=1


    - dos reportatge de TVE, amb declaracions de Bertolucci i la Debra W.:


    http://www.youtube.com/watch?v=eW6oWL__zp0&feature=related
    http://www.youtube.com/watch?v=XMzeLTjR9I0&feature=related


    - i aquest enllaç ja és pels mes friquis :


    http://www.telva.com/2007/09/10/viajesgrandesviajes/1189411941.html
    hotel inclòs: http://elminzah.com


    un plaer Marta poder compartir i disculpa aquesta invasió de la teva entrada :)


    "ningú no pot deixar la seva petjada al desert,
    malgrat això, el desert ens deixarà sempre la seva empremta"

    ResponElimina
  17. El cert es que és un llibre immens per la seva narrativa, per les diferents lectures, els matisos, les interpretacions,... i on tots aquells que s'han buscat a ells mateixos en el seu interior, els que hem vist que amb els anys una relació de parella s’esvaïa com aigua damunt la sorra,... nosaltres ens em identificat en el seu viatge i hem fet nostres determinades afirmacions o frases del llibre... que curiosament son del mateix capítol i que la teva cita enllaça, a mes perfectament amb el comentari que fas, amb el monòleg del final de la pel·lícula ...


    http://www.youtube.com/watch?v=hPRF8hqQb88



    PAUL BOWLES: ¿te has perdido?
    - KIT: si
    - P.B.: Como no sabemos cuando vamos a morir llegamos a creer que la vida es un pozo inagotable,
    sin embargo todo sucede sólo un cierto número de veces y no demasiadas,
    ¿en cuantas ocasiones te vendrá a la memoria aquella tarde de tu infancia?,
    una tarde que ha marcado el resto de tu existencia,
    una tarde tan importante que ni siquiera puedes concebir tu vida sin ella,
    ¿quizás cuatro o cinco veces?, quizás ni siquiera eso,
    y ¿cuantas veces más contemplaras la luna llena?, ¿quizas veinte?,
    y sin embargo todo parece ilimitado.


    Hom ha destacat el caràcter viatger de PB, potser aquest aspecte no es mes que l'exteriorització o paral·lelisme amb el seu interior de cerca permanent d'ell mateix i de la solitud que acompanya a tot viatger. Tot i que el propi PB va negar el seu caire autobiogràfic, a mi em costa distingir la descripció de la seva personalitat que ell mateix descriu en "Memories d'un nomada" de la personalitat de Port... o del fet que ell s’hagués prestat a participar en la mateixa pel·lícula i em sorprèn el semblant de l'actriu que encarna a Kit, amb la seva dona, la Jane... pot ser al final de la vida va considerar que era millor canviar algunes de les seves consideracions... ja que malgrat la relació tempestuosa que va tenir amb el seu pare, va voler que l'enterressin amb els seus pares a NY, ciutat que per un altra part sempre va manifestar que no li agradava, fins l'extrem de fugir d'ella...


    Pels qui no hagueu vist la pel·lícula o voleu tornar assaborir-la...


    - per començar la música:


    - el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=WtPjs6kMg-4


    - una de les escenes: http://www.youtube.com/watch?v=wvdgTZmWZ0E&NR=1


    - dos reportatge de TVE, amb declaracions de Bertolucci i la Debra W.:


    http://www.youtube.com/watch?v=eW6oWL__zp0&feature=related
    http://www.youtube.com/watch?v=XMzeLTjR9I0&feature=related


    - i aquest enllaç ja és pels mes friquis :


    http://www.telva.com/2007/09/10/viajesgrandesviajes/1189411941.html
    hotel inclòs: http://elminzah.com


    un plaer Marta poder compartir i disculpa aquesta invasió de la teva entrada :)


    "ningú no pot deixar la seva petjada al desert,
    malgrat això, el desert ens deixarà sempre la seva empremta"

    ResponElimina
  18. No invadeixes res, al contrari és compartir, de fet en aquesta voragine salvatge de vida que tenim ens estem oblidan de la verdadera essencia de les coses i de com disfrutar-les sense caure en els peranys de la societat consumista que cada vegada ens ofega mes.

    Un plaer

    ResponElimina
  19. Un grat descobriment aquest post i els seus comentaris. M'heu donat aire i he sentit goig al veure la vostra forma de sentir. Gràcies a tots per la vostra llum en aquesta nit sense lluna.

    Una abraçada

    ResponElimina