Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

De neteja pel passat


Fa uns dies que miro de de reüll l'habitació, aquesta que sempre té la porta tancada per no veure el desordre, a la que ja no hi cap ni una andròmina mes, la habitació dels mals rotllos com diu el meu fill, la que esta plena de caixes, i calaixos, de mil històries que s'escorren per cadascun dels seus prestatges i a la que de tant en tant busco el no sé què, que no he trobat en cap un altre lloc.

Però avui que tinc temps he entrat per retrobar-me amb trossos de la meva vida on alguns ja no encaixen enlloc.

En un racó un aparell d'abdominals a mig muntar i el propòsit d'utilitzar-ho algun dia, les parets revestides de fotos de viatges, deserts, el Nil, un sol inmens de cartro pedra, llunes penjades a les parets de argila, rams antics de flors de cap per avall dormits de tant temps, dues figures de Mickey i Minnie de plàstic gegants, caixes d'eines per als meus nyaps, caixes de cartró unes sàviament col·locades per mesures i colors, i d' altres a l'espera de desempolsar-les i arxivar-les en un contenidor perquè ja no tenen res que explicar.

I penso que ara es guarden sentiments en discs durs, en correus electrònics, els trossets de la meva vida descansen en aquesta habitació, llibres amb alguna flor seca, retrats fets a llapis, sota-gots amb un dibuix dedicat, cartes de la meva mare, cromos de futbol de quan era petita d'en Neeskens, Migueli, etc, perfums en miniatura, roses del desert que són bocins d' historia, punts de llibre, entrades de cine d'una primera cita, i alguna samarreta amb aroma de pell d'una llarga nit.

M' aturat en moments en el que el temps savi com ningú ha fet desaparèixer del passat i que jo havia aparcat en les estanteries del que ja no dol, en aquests prestatges de ruptures, en les que una estupidesa transitòria nomes reté els bons moments i en els que amb el temps col·loquem seny i anem repassant una a una com si d'un trencacoscles es tractés totes les peces que no han encaixat en aquesta jungla de despropòsits.

I és llavors quan desapareixen els petons que van quedar orfes, les promeses abandonades i els frecs de pell que engarrotaven els músculs i cremaven les mans.

Ja no es distorsionen records de nits d'insomni per angoixes desmesurades d'incomprensions i sobretot el buit de sexe trist i desolador al compàs de gemecs de desafinats sentiments.

Presumptes polvos salvadors i miraculosos que van a la trobada del perdut i esperant tontament que ens ajudi a trobar el sentit que no es troba en tota la resta de les coses.

Moments que recordats resulten tan agònics com la immensa solitud dels ulls que es perden en l'infinit del no saber on mirar quan en l'altre costat del llit nomes hi dormia el costum i la rutina i amb un somriure penso en la meva estupidesa revestida i adornada, en el temps que no tornara ni el vull, en fantasmes i aprenents i amb tots aquells instants que només eran pretextes per no mirar a la vida als ulls.

I em quedo amb el que vull, sense rutines, a l' espera del meu ressorgir en una boca que em devora, compartint els vapors d'aquesta humitat que ens desfona i ens desfà, perquè amor són totes les raons que ens uneixen a la vida i al llit, abraçats i contemplant-nos.

I sé que a vegades manca valor per ser un mateix, per acceptar aquesta part nostra que no ens agrada ni a nosaltres mateixos, saber despullar-nos de la roba i de l'ànima amb aquest punt de brusquedat que dóna aquesta excitació permanent quan mana el cor , desplomats, vençuts i rendits, ressorgim convertits en pols amb sabor a mel, vida i sexe...

És llavors quan em reconec alliberada, sense obligacions ni càrregues, retenint nomes l'essència del temps,sense núvols de les que baixar perquè ni existeixen els prínceps ni són blaus,i en aquesta milesi-ma de segon recordat m'adono que desprès el viscut i del ridícula que he sigut de vegades, per sort aquest segon és passat.

I tanco la porta darrera meu pensant seriosament que aquesta habitació el que necessita només es una mà de pintura perquè m' adonat sense dubtes que jo mateixa era el pitjor dels meus fantasmes.

17 comentaris:

  1. No et castiguis , tots tenim l'esgolfa plena de baguls i pols ... endementres escrius benissim.

    ResponElimina
  2. No, si no em fustigo, al contrari és alguna cosa aixi com recórrer d'un en un cadascun dels trossets dels quals estem fets, sense idealitzar-los i posant cada moment a l' estanteria dels records, de les vivencies i de tot allò que forma part de la nostra vida.

    Encara que si et dic la veritat amb algun he pensat , nena tu estaves tonta o eras tonta!!!

    ResponElimina
  3. Hola Marta: Estic d'acord amb en Miquel Àngel que escrius molt bé. El que més m'agrada dels teus posts és com descrius els sentiments íntims. Seguiré entrant i llegint-te. Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Hola Marta.
    És el primer cop que visito el teu blog i m'encantarà seguir-lo, per la qual cosa l'afegeixo a la meva llista de blogs.
    Salutacions des de Sitges.

    ResponElimina
  5. Jaume sempre he pensat que transcriure un sentiment és el mes senzill que hi ha, no cal donar voltes ni adornar-lo, nomes deixar-se portar.

    Albert es casa teva sempre que vulguis.

    Gràcies a tots per ser hi

    ResponElimina
  6. Marta, doncs sort que se t'ha ocorregut entrar-hi, en aquesta habitació dels mals endreços, i passar-hi una llarga estona. Ara ja saps que no hi ha fantasmes, no cal tenir més por. Les teves reflexions són sempre terapèutiques per als qui et llegim, perquè sempre hi trobem alguna suggerència útil per aplicar a la nostra vida.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  7. Montse si es que a vegades tot es tan senzill com deixar que la vida ès ventili una estona i aixi tot torna al lloc on pertoca sense magnificar res.

    Petonet maca

    ResponElimina
  8. La teva porta s'obre (o tanca) al revès de la meva. La vida és cruel com ella sola. Felicito a qui la sàpiga gestionar. El present ens avisa de que futur li pot donar lliçons de crueltat al passat. Disculpa, que molt no animo.

    ResponElimina
  9. Florenci, vull pensar que quan es tanca una porta s' en obra un altra i és cert que a vegades ho fa en el moment menys oportú i quan potser necessitariem obrir-la de bat a bat per respirar.
    En aquest moment et diria que no sé com serà el futur, però sí que el present s' esta deixant moltes coses pel camí i el pitjor de tot es que cada vegada s' emporta un trosset més de tot el que som.

    ResponElimina
  10. Em quedo amb l'últim paràgraf.
    Jo mateix sóc el pitjor dels meus fantasmes.
    Ben cert.

    ResponElimina
  11. Si senyor el pitjor, sort que les mamarules s'arreglen amb l' edat

    ResponElimina
  12. Jó Marta, como me ha recordado tu lectura a la "cambra dels pares", la de cosas y recuerdos que tenían guardados; que gozada en parte el encontrar trabajos de la escuela y que llorera por otro lado.
    Bona setmana.

    ResponElimina
  13. de vegades
    cal una petita revolta
    per evitar que la rutina es transformi
    en deixadesa i oblit
    salut estimada!

    ResponElimina
  14. Fantástico Marta
    Felicidades
    Te sigo desde ahora
    Un abrazo
    Carlos Pérez
    Fotografía diferente en: Hay luna vacía

    ResponElimina
  15. MQ, la rutina és el primer pas pel l' asfixia i l' aburriment i és quan es abandonem al sobreviure de cada dia. I aixó mai.

    Carlos bienvenido y un placer, me voy un rato a ver los vacios de tu inmensa luna.

    ResponElimina
  16. Soc una persona donada a guardar tot allós que crec que m'agrada, tinc tan que ordenar, que necesitare dues vides més per fer-ho.
    el mon gira, i gira sense pausa.
    La meva vida no te rutina, pero l'enyoro de vegades.

    ResponElimina