Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Immensament vius



He vist la pel.licula "La insoportable levedad del ser" de Milan Kundera, el llibre em va agradar mes potser per les seves frases cotundents que vaig assaborir profundament.

 "Fer l'amor amb una dona i dormir amb ella són dues passions
 no només diferents sinó gairebé contradictòries".
 L'amor no és el desig d'anar a dormir amb algú ... és el desig de dormir al costat d'algú ...

I jo sé
que no existeix món fora del teu llit
despert o adormit destrueixes tots els límits
obrint totes les portes perquè t'endevini i quan de tant estimar-te em desvetlli...
el meu cos sencer et contemplarà fins a saciar-me'n.

Peró també sé
que puc gaudir de tu
estimar-te sense pressa
tenir-te sense temps
viure't sense pors
colar-me en les teves fantasies i regalar-te un orgasme.
Llepar-te entre les cuixes fins a beure'm glop a glop el teu nom.
Incitar-te amb el rastre que et deixa el meu sexe entregat
Blasfemar-te amb les meves mans
pervertint-te amb els meus llavis
desbordant-te amb la meva llengua.
Embolica't en els meus pecats i submís entre les meves cames
 mostrant-me la teva redempció...

Perque la felicitat es el desig de repetir 

 Com diu la cançó
 Dormir amb tu és conèixer la dimensió que té un vers
 sentir que dormo i alhora conèixer l'univers ...

Una història que podria ser la història de qualsevol altra.


dimecres

Ja n'hi ha prou ...



A qui li interessi o es doni per al·ludit ...

Indignada que dies enrere quan en assemblea es decideix desallotjar la Plaça Catalunya un grup de persones, el de sempre, els que a qualsevol celebració o esdeveniment en aquesta ciutat hi posa'n cull-arada,van decidir desobeir l'assemblea deslegitimant el moviment i la decisió de la majoria.

Des-de llavors la plaça es un niu de merda, de antisistemes i demès encoberts que poc aporta'n al moviment del 15M i molt a les seves miseries personals o contractades.

Lamentable, vergonyós indignant em resulta l' actuació d'un grup de sis, deu, o cent impresentables infiltrats a les portes del Parlament de Catalunya, amb uns parlamentaris que no oblidem ens agradi o no, han estat escollits per la majoria dels ciutadans, i havent d'entrar per la porta del darrera o el helicòpter com el cas del President Mas han sigut increpats, veja'ts i agredits.

No sé si son tots o eren uns quants, però l' imatge del nostra Petit País ha quedat a l' alçada de qualsevol país tercermundista per les seves actituds violentes,agressives i poc democratiques.

Ja val de fer l' imbecil, deia Ghandi que la violència nomes genera violència, i no es una frase feta, es la realitat que desencadena en la falta de respecta d' uns amb els altres, siguin parlamentaris, gent del carrer,Mossos d' esquadra o fins i tot els periodistes que feien la seva feina..

A tots ens han afectat las retallades d' una u altra manera, fins i tot el fet que haguem d' aguantar  a un cap imbecil que ens ha reduït la jornada i que ens fa la vida impossible perquè el mercat esta aturat i sap que no marxarem, però son els nostres misèries i manifestant-les de forma violenta i poc democràtica ens deslegitima el dret que tenim els ciutadans a manifestar-nos, perque ens fallen les formes.

Aixi que j' hi ha prou d' imbecils, nomes nosaltres podem parar els peus aquest quatre energúmens que tan soroll fan i que no son el reflex de ningú ni de res, i que segurament si el Mossos des de un principi els haguessin obert expedient haurien observat que son sempre el mateixos que mouen la merda, tan és que sigui per les celebracions del Barça, a concentracions per qualsevol tema o senzillament per la caiguda de la fulla a la tardor, tan és perquè no tenen res mes que fotra i si l' ordre de desestabilitzar la societat en nom del que mes convingui en aquell moment.

Una mica de seny sis plau, perque aquesta guerra es de tots i si no lluiten junts anirem tots plegats a fer punyetes, tan és si de la maneta o a osties perque ja no hi haura remei.

dissabte

El meu particular Nil




( ... )
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa...
 
( ... )

Walt Whitman

És dur ser pares, però mes dur és ser pare i mare, tenir la responsabilitat de criar sola a una personeta, inculcar-li valors en una societat en la qual alguns il·luminats culpen dels mals de la societat a les famílies "desestructurades" com ells diuen, quan ser separat o divorciat és una opció personal com qualsevol altra, una elecció molt valenta i meritòria d'els qui no es conformen amb l'apatia, la rutina, el desamor o la mentida.

I en aquests dies on estic vivint d'a prop la separació d'un company de treball m'adono de les pors i els fantasmes que a tots ens han atemorit, moments en els que no cal romandre aturats mes temps del necessari perquè després es difuminen en alguna part de la nostra història com alguna cosa intemporal i sense fissures.

I em deia ahir, "em sento alhora que alliberat horroritzat per l'estabilitat de la meva filla" i em reconec en ell, però mes convençuda si cap desprès d'haver fet un pas endavant en la meva dignitat anys enrere, apostant per la vida, i sent capaç de compartir pors, dubtes, de deixar-les anar entre moltes hores de xerrades amb el meu fill ensenyant-li a escriure les fulles en blanc del que serà la història de la seva vida , llegint entre línies, detenint-se en cadascun dels parráfs, sense que el passar fulla a fulla es converteixi en una simple fugida cap a endavant.

És un procés, un pas mes cap a la llum per molt gris que ens sembli el cel alguna vegada, perquè desprès arriben dies com avui en els quals em sento especialment orgullosa quan ha superat el seu primer any d'institut amb matricula, i en la ultima conversa amb el seu tutor de seguiment m'ha comunicat la possibilitat que el meu fill dones classes a alguns dels seus companys en les matèries que han suspès.

Que dir? dons que estic en  una d'aquestes etapes en les que les converses amb ell són un autèntic luxe per mi, on em reconec rendida a aquesta dolçor que m'arrabassa pensaments i em permet assaborir la vida recentment descoberta.

Em perdo en la seva humanitat, en una mirada plena de colors on es fon l'ànima posada en paraules, banyant-me cada dia en aquesta tendresa sense comandes que em bressola i m'omple de llum.

Instants emmarcats d'innocència en els que les preguntes es desborden i on l'ensenyo que no fa falta començar a mirar la vida després de caure des d'un abisme, però sí saber escalar el buit per convertir-ho en alguna cosa mes que en un acte de fe en la vida.

M'emociona sentir la seva dolçor plena de contradiccions,dubtes, temors, desbordant batecs, que té la sensació de ser immortal sabent que futur és mirar sempre cap a endavant encara que de vegades trepitgi les fulles seques que segur anirà deixant al seu pas.

El miro i em reconec en ell, teixint poemes amb els sentiments, construint castells de sorra per esfondrar-se en algun d'ells, però deixant reposar la seva infància mentre assaboreixo a poc a poc tots els buits que li queden per omplir.

Vull que sàpiga de la vida a cada moment, que memoritzi cada instant i es quedi amb tots els gestos, amb tots els tactes, amb totes les aromes i totes les mans que davant ell s'estenguin.

Que aprengui a comprometre al cor i que faci de si mateix la llum de tots els meus somriures ...

diumenge

El do de la distracció


 
Les nits de treball donen per a molt, les esperes en els aeroports també i desprès d'arreglar el país, de bavejar amb el Barça d'en Pep, d'intercanviar-nos notícies de tots els amics repartits pel món, l'altre dia ens va donar per parlar dels nostres defectes mes aberrants.

El meu, qui em coneix bé sap que és la distracció.

La primera vegada que vaig sortir de casa desprès de néixer el meu fill va ser a la farmàcia, vaig "aparcar" el nen que dormia plàcidament en el seu Maxi Cosi, vaig comprar el necessari i m' en vaig anar, quan havia tancat la porta de l'establiment vaig tenir la sensació de deixar-me alguna cosa...

M' havia deixat al nen!!

El farmacèutic que em coneix de sempre, em mirava esperant quants passos mes donaria sense adonar-me, nomes vaig atinar a dir "noi és que no estic acostumada" !!

I no és per sentir-se orgullosa pero un dia el vaig anar a buscar a la guarderia i al sortir tot emprenyat em diu ¡¡ mama no m' has posat calcetes!! encara no tenia tres anys, l' havia posat la roba sense els slips...

És habitual en mi que sí algú em truca al mòbil i haig de marxar segueixo parlant per ell sortint de casa i quantes vegades tancant la porta de baix dic que esperin un moment que m'he deixat el mòbil dins, però el pitjor de tot és que com els interlocutors ja em coneixen, callen com a putes.

O quan aturada en un semàfor escoltant la radio s' en va el mon de vista i des de darrera m' haig d' escoltar allò de ... "nena!! no et va be cap color o que"????

La setmana passada intentava obrir l'oficina amb les claus de casa meva, però és que a mes emparrada i maleint a tots els déus perquè s' havia "inflat el pany" i no obria, encara sort que hi havia gent dins, els vaig dir que deixava la meva clau perquè la canviessin, però al arribar a casa em vaig adonar que estava intentant obrir amb la clau de la feina i llavors vaig atinar en el fet de que no era el forat el que estava inflat.

Un desastre si però és que va mes enllà de mi , ho prometo.

El mes sonat i de mes repercussió entre els meus, va ser un dia que em vaig trobar en Paco, feia molts anys que no el veia, era un programador informàtic del primer lloc on vaig treballar, el vaig veure a l'aeroport, jo asseguda a la cafeteria parlant amb un company mentre esperàvem per embarcar.

La qüestió és que vaig veure com a uns metres de mi s'apropava mirant-me i amb una rialla d' orella a orella,jo discreta com sempre, Paaaaaaaaaaaaco que fas aqui??? quina alegria nanu!!!! quan de temps!!! no has canviat gens, mes rodonet potser però la mateixa carona !!...

Amb la meva efusivitat habitual vaig sortir a buscar-lo, em vaig abraçar amb ell i li vaig plantar un parell de petons, vaig preguntar-li per la família, i el teu fill Dimas com està?, haurà crescut molt no?, el vaig tornar a abraçar i el vaig fer asseure's amb nosaltres.

Paco va asseure's una micona acollonit, i jo a la meva sense deixar parlar ,agafant les seves mans entre les meves, estava emocionada, m' havia trobat en Paco!!!, l'home que em va ensenyar a conviure amb el números binaris i les IBM la temporada que vaig treballar per la Generalitat, el vaig agafar per les galtes de pa i li vaig dir que estava canviat però les galtes eren les mateixes.

Ens varem intercanviar telèfons per quedar per sopar qualsevol nit i posar-nos al dia, quan ens van cridar per embarcar i em vaig despedir de nou amb mes abraçades, mes petons i molt emocionada, em va dir, "un plaer coneixet Marta però em dic Oriol i avui vaig de pilot reserva d'un vol, aixo si ,salutacions al Paco, però escolta sopar, soparem oi?

No era Paco!!

La qüestió és que havia deixat que jo continués amb la confusió, però com em va dir el company que estava davant, tal emotivitat i expressions d'afecte qualsevol em portava la contrària.

Em vaig posar vermella com un titot, em va donar un atac de riure , vaig ser la conya de tot Déu durant una bona temporada, i sempre se'm recorda l'incident quan em dóna per dir, "escolteu aquest no és ...."

Cert és que ser observadora no és la meva principal virtut , però em fa viure moments memorables que donarien per escriure un llibre, això si una confessió, ja m'he hagut de sentir dir del meu fill " aquesta no és la meva mare eh, jo vaig sol" quan vaig perdre el cotxe en un aparcament del Ikea i vaig haver de passejar-me per tots els pàrquings amb el comandament a la mà a veure a quin cotxe se li encenien les llums, tres quarts d'hora desprès, vaig donar amb ell i amb els ulls del meu fill mirant-me per damunt les ulleres com si alló no estigues passant de veritat, pero es el que hi ha ...

dimecres

Descobrir paratges







L'itinerari és llarg ...
i vull ensenyar-te tots els racons d'aquesta fascinant geografia.
Ressegueixo la teva esquena amb el tacte dels meus dits
t'omplo el coll de sabors
les cuixes de sensacions
t'estarrufo la pell i t'estimulo els sentits perquè vagis coneixent els canvis
de temperatura...
És l'hora d'inventar-me fantàstiques rutes per crear-nos i recrear-nos
llocs en els que et sentiràs indefens i atemorit ...
d' altres on convertir-te en salvatge i dur
Assaborir-nos tot sencers
Profanar cada racó de pell per a reconèixer-nos en paratges relliscosos i
foscos.
Reescriure'ns amb els llavis fins a memoritzar-nos...
Recorre'ns i tornar-nos a córrer el traçat amb ànsia però sense pressa...i
retenir-lo
Improvisar racons per endevinar... jugar la partida... i la revenja
Apagant focs en boques retrobades
Marcant amb suor els passos que penetren la teva geografia
T'ho vull ensenyar tot aquest matí...
darrera de les meves ànsies i al límit de les meves esperes...
Suspeses d'un incert desig de contenir-me
 d'arribar... 
d'ancorar-te en el meu port assedegat
on l' amor arriba a racons on ni tan sols sabíem que existien
i on jo sóc només una dona cremant en un home on ni l' oceà és suficient per
apagar el seu foc.
( De la meva llibreta de viatge Retalls de Pell )