Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Llegim malament el món i després diem que ens enganya (Tagore)

La veritat és que faig una ullada a les revistes del cor quan no tinc mes remei que passar per la perruqueria, i entre esperes llegeixo aquests reportatges que parlen de dones impressionants amb cases increïbles, un marit meravellosament ric, un bebè de disseny i un cos espectacular gràcies a parts a la carta, gimnasos, lipoescultures,cirurgies i poc treball.

Una vida envejable als ulls de totes aquelles dones que amb prou feines tenim temps de mirar-nos al mirall, que hem passat embaràs treballant com cabrones, sortint i entrant dels nostres moviments hormonals com si fossin portes giratòries.

Per cinc minuts ens submergim en aquesta propaganda alienant perquè semble que si no pensem com la societat diu, hem de creure que ens sentim miserables en les nostres vides, per ser rosses o morenes, primes o grosses, amb mixelins, potes de gall, varius, gasos i flatulències o potser per no tenir temps de ficsar-nos en tot aixó.

I veus cases amb mobles de canya de bambú en el jardí tapissats en color ivori, on asseure'ns amb aquestes esplèndides camisoles eivissenques blanques que tant afavoreixen a unes pells daurades de rajos "uva", adornades amb impressionants collarets d'or tan grossos com les taques que alguna vegada ens han provocat les baves dels nostres fills.

Després resulta que per aquests mobles no tenim ni lloc on posar-los i una llum divina ens torna a la realitat i a sentir que les coses que mereixen la pena no poden ser etiquetades ni exposades a cap aparador.

Ningú per molt socialment qualificat que estigui s'escapa a les incongruències o putades de la vida, és el joc de viure, moments dispars i diversos que fan de nosaltres el que som per molt que el vulguem adornar.

A la televisió tot son anuncis en contra l' edat, com superar-se a si mateix i al veí del costat, els nostres adolescents estan plens de punyetes, l' adolescència apart de ser una edat difícil esta resultant un gegant amb el que lluita en molts fronts, les nenes somniant amb els pits de silicona si treuen bones notes i els nens amb uns muscles descerebrats i en mig de tot cada vegada mes problemes de anorèxies, bulímies i desquiciats sense escrupuls.

L'edat no és una malaltia, com tampoc ho és l'alopècia, els mixelins o el viure en un pis hipotecat a 25 anys amb un IPC al que invoquem clemència cada vegada que ens arriba la revisió.

Els anys no nomes aporten arrugues, cadascuna d'aquestes lineas d'expressió són un món de petits detalls en forma d'assoliments i fracassos , inseguretats, veritats nostres i alienes que ens donen una altra perspectiva del que haurien de ser les prioritats dels éssers humans.

El pas del temps a mi m'ha tornat mes impertinent, sense obligacions de mesurar-me amb els estereotips que marca la societat, estereotips que d'altra banda ni em serveixen ni els vull perquè no m'han servit de res en el meu caminar per la vida, assumint que del cel a l'infern hi ha un pas quan l'únic que regeix és l'imatge i els continguts es balancegen per la vora de l'abisme amb l'únic propòsit de fomentar tot allò que els altres volen observar.

La vida són moments viscuts, fer-se gran sense traumes, sense coaccions, ser conseqüents amb l'edat sense pretendre fer-nos convictes d'una condemna que amb els anys ens va sumint en un pou fosc i ple d'inseguretats.

Sense remordiments per no poder ficar-nos en una 36, sense complexos perquè no som addictes als gimnasos, sense traumes pel pas del temps, sense maquillar anys amb vestimentes que bé podrien haver estat tretes dels armaris dels nostres fills.

Sense gelosia per no col·leccionar marits meravellosos amb data de venciment, per elles tots!!, perque inconscientment rebobinem restes de convivències i ens felicitem perquè potser tant luxe i tant glamur depènen de la capacitat de tragaderas que tingui cadascuna.

Els criteris que regulen les nostres relacions personals de vegades s'extralimiten i impera l'absurda creença d'impressionar, confonent ètica amb estètica.

Ser dona,ser persona, alguna cosa mes que siliconar-se els pits, vestir-se amb grans marques i utilitzar maquillatges que fan de nosaltres una ombra del que varem ser rallant el ridícul.

Ser home, ser persona no és passar-se hores en el gimnàs inflant-se els músculs,depilar-se les cames, marcar bíceps o comprar-se eslips amb suspensoris que els marquin el cul i la resta.

Ser persona, reconeixes en un cos sedient sense envoltoris, avits de sentiments i sinceres perversions despullats de roba i d' anima, estimar-se, respectar-se, acceptar-se tal com un és, perquè som molt més que cares amb ulls i a la vida i al llit som paradisos per descobrir-nos i explorar-nos i no contenidors on coleccionar el buits de l' anima i llençar principis.

Pero ens venen una societat plena d' interessos econòmics que ens enverinen els sentits diàriament en revistes i televisions predicant la immoralitat de creure que l' imatge guanya mes addictes que el culte a la intel·ligència, i que voleu que us digui pretendre tenir o fer la vida dels altres a part de ridícul em sembla absurd i esgotador.

Em quedo amb l' estrofa d' aquesta cançó :
"Guapa es la historia de quien no se da por vencido
en el maravilloso mundo de encontrarse a uno mismo
de quien acepta cumplir años y seguir teniendo miedos
de quien llena la almohada de inseguridades
 pero al levantarse siempre hace la cama
de quien sonríe de verdad
y como antes sin darse cuenta de quien consigue que lo que quiere
y lo que le apetece hagan las paces
de quien hace del tiempo un aliado sigiloso que
cada mañana y frente al espejo del alma,
le hará sentirse cada vez un poco mas guapa."

( La Oreja de Van Gogh )

15 comentaris:

  1. Guapa!! ,Llesta!!!, Ardent com una llàntia!.Ràpida com una serpeta d'aigua!! Ja ahuries d'haver escrit quatre novel·les i viure com una reina dels drets de vendes mundials en due idiomes sense comptar l'Arabig, que es un mercat potencial de collons de mico!!! Li hauriem de donar les gràcies a la mare que et va parir!!!Cada vegada que n'encetes una la claves. Si no fos pel teu BLOG M'ABORRIRIA TANT QUE JA HAURIA PLEGAT EL MEU ,Total per només dir tonteries ...i fer lo ploramiques...
    Apa que t'he deixat a caldo he??? Que et pensaves que no em venjaria? pos Toma castanya!!!això per venir a ca meva a !"zurrar-me"! despiadadament.

    ResponElimina
  2. Apa, apa apa!!! en primer lloc lo de fer lo ploramiques , es perque t' espavilisssssss quan t' entran els cinc minuts de boira, si o si? perque saps que som MOLTS el que et seguim, llegim i estimem i et "zurrare" cada vegada que et vegi baixar a l' infern una estoneta.

    I la resta quan sigui gran, ara estic a la fase de plantar arbres, va un somriure.

    ResponElimina
  3. No caps en una 36?????? Molt malament!!!! Quina gran decepció!!!!
    És broma. Estic molt d'acord amb les teves reflexions d'avui. Vivim en una societat en la que es creen el que jo en dic "veritats i necessitats col·lectives" (individualment, mai pensaríem en aquestes "necessitats") que no pretenen altra cosa que dir-nos què, com i amb qui hem de fer les coses, com hem de ser, etc.
    Un bon post.

    ResponElimina
  4. És una reflexió molt bona, Marta, que hauria de ser absolutament innecessária. Si em permets dir-ho així, el que dius fa mal de tant obvi; i, en canvi, tanta i tanta gent sembla no entendre de què va, en el fons, la vida.

    Cadascú ha de fer el seu camí, només podem fer el nostre, cadascú el seu. No podem dir als altres com han de viure, en què han de posar el focus... però podem escrire coses com les que has escrit tu, i potser algú reflexionarà i se n'adonarà que s'estava allunyant molt, molt del camí.

    Aplaudiments, i gràcies!

    ResponElimina
  5. No,no,no res de 36 Exorcista i no sé si tallar-me les venes o deixarme-les llargues ja veus tu, que es portarà mes? La veritat com deia al post cada vegada els singulars ho tenim mes difícil com diria el nostra amic bloger Miquel Àngel,pero ja s'ho faran.

    Ferran es una pena que el que hauria de ser és converteixi amb reflexió oi? i és lamentable el que estem fent del esser humà.

    Gràciès per ser-hi

    ResponElimina
  6. Les venes? Sempre llargues! Jo crec que només hem de ser com som i ja està, obviant les tendències i fent la nostra.

    ResponElimina
  7. Les persones ens enamorem d'altres persones i el que volem es tot el conjunt i no tot un seguici de components que un cop trets pots perdre tota la passió.

    ResponElimina
  8. He arribat fins a a tu des d'un bloc amic i tot s'ha remogut dins meu, t' estic llegint de principi a fi i tinc la necessitat de dir-te sense remor de paraules que estic impressionat.
    Tens algun llibre publicat o ho he entès malament?
    Carles

    ResponElimina
  9. La vida, com el trobar-se a un mateix o trobar-li sentit a ella mateixa no deixen de ser part del viatge. Hi ha gent que gaudeix del que veu, que s'atura a gaudir del camí. Altres només corren sense veure el que tenen al voltant per arribar no saben on. Com deia una familiar meva molt gran "nena, si a la meva edat no puc dir el que em doni la gana, malament. I si no els agrada que es fotin" Un somriure

    ResponElimina
  10. Els teus articles s'han convertit en imprescindibles per a mi, Marta, perquè em resulten estimulants i m'aporten una considerable càrrega d'optimisme. Suposo que moltes dones no tindrien problemes en fer-se grans si no fos per la tremenda pressió col·lectiva que ens ve donada per mitjans diversos de la nostra societat, des de les revistes del cor, els anuncis de tota mena, i fins i tot de les mateixes dones amb actituds autodestructives envers elles mateixes, possiblement causada per aquesta pressió. I és que de vegades costa estimar-se, enmig d'aquest mundillo...
    Personalment, senpre m'ha molestat qué em diguessin que la meva filla i jo semblem germanes. No, jo puc estar estupenda amb 50 anys, però amb molt d'orgull defenso l'edat que tinc i no vull que me'n treguin 10 o els que sigui. La saviesa que hem acumulat en el nostre trajecte no té preu i no hi hem de renunciar.
    Una forta abraçada, Marta, i bon diumenge!

    ResponElimina
  11. Garbi, l' amor hi ha una escena que m' encanta de la pel.licula QUAN HARRY VA TROBAR A SALLY que diu
    "Et vull quan tens fred i fa calor
    et vull quan trigues una hora per a demanar un entrepà, adoro la cara que fas quan em mires com si estigués boig, et vull quan després de passar el dia amb tu, la meva roba olora al teu perfum i vull que siguis tu l'última persona amb la que parlo abans de dormir-me per les nits.
    I això no és perquè estigui sol ni tampoc perquè sigui nadal, he vingut aquí aquesta nit
    perquè quan t'adones que vols passar la resta de la teva vida amb algú desitges que la teva vida comenci l'abans possible".

    A que és senzill? es que no hi ha mes.

    Carles gràcies,si ho has entès malament, brometes del angelet del bloc, benvingut

    Albert m' agrada de tan en tan sentar-me amb la vida i prendrem un cafe amb ella, i és quan m' adono que no es pot donar mitja volta a lo que una és,ni caminar per altres camins que ens allunyin del nostra ni inventar itineraris per semblar el que no som mentre el nostra cor batega per l' altre costat. Ser honest amb un mateix i la vida ens donará la resta.Un somriure

    Montse sempre he pensat que la meva virtut mes gran es que soc optimista per convicció, segueixo creient en aquelles petites coses que fan de la vida un mon de possibilitats, tot allò que no es pot comprar amb diners i personalment m' han ajudat a llegir la vida sense que m' enlluern-ni tot allò que de tanta llum encega i no deixa veurà la veritat.

    M' agrada la meva pell i l' únic que demano es salut per veure creixa el meu fill i fer realitat totes les meves il.lusions.
    I nena estàs esplendida!!!!Petonàs

    ResponElimina
  12. Aparte de suscribir todo lo que te dice M. Angel, te diré que cada vez que me hacecha-corroe la envidia, pienso, pienso y pienso y en eso no tienen porque ganarnos todos los amaneramientos de la cada vez mas extendida "colla" de..........pijos.
    Un abraçada Martay ............amunt sempre, que es lo que val.

    ResponElimina
  13. Roigbalterra nada mejor que ser un insubordinado de la vida viviendo colgados a una ilusion sin dejar a nuestros pies que toquen nunca el suelo. Un abrazo

    ResponElimina
  14. Hi ha gent que te tant mirar la vida dels altres es perd etapes senceres de la seva vida.
    Amb els anys et tornes mes exigent ...amb tu mateix. Molta gent, massa gent, no te projectes de vida, hi ha d'enmatllevar els dels altres.
    jo he planat tants arbre que ja no veig l' horitzó, i molts d' ells mai
    han donat cap fruit.
    Avet_blau

    ResponElimina
  15. gràcies marta per la teva visita i el teu suport

    i felicitats per aquest article, relament bona anàlisi de la " sucietat " en què vivim

    :- ) joan

    ResponElimina