Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Es Nadal ...



...i penso que les persones
totes, som històries
som moments
que cada segon viscut amb les seves mil arestes ho son
protagonistes o secundaris tan és
el realment important es trobar-se 
en qualsevol esglaó de la vida.

Bones Festes a tothom..!!

La Marató de TV3

En aquest mes on tot són bons propòsits, sembla que nomes en aquests dies hàgim de ser més bons, més humans, més tolerants i millors persones.


Des del meu agnosticisme no crec en el Nadal, no crec en festes que fomenten el consum i s'obliden que el realment important és fomentar tot l'any aquests sentiments de concòrdia que ens farien ser una mica millors a tots.


Hi ha molta gent que especialment aquest any ho està passant malament, no cal viatjar a països tercermundistes, en el nostre entorn hi ha famílies que viuen en la pobresa,persones que no poden subsistir cap dia de l' any perquè han entrat en aquest espiral d' atur i falta drets en la que s' ha convertit la societat d' avui en dia.


Es van apropant dates que no m'agraden, que m'entristeixen i m'irriten en pensar que són dies en els que per tradició consumista tinc l'obligació d'entendre'm amb els qui no m'he entès en tot l'any.


Dies que són una condemna assumida,encadenats als convencionalismes, a l'embafador de la situació com requereix la societat.


I amb refot que nomes en aquesta època hagin d'existir bons propòsits, que nomes en aquestes dates hàgim de ser més bons, més humans, més tolerants i millors persones.

Segons sembla la misèria, la fam i la falta de recursos de moltes famílies tenen la data de caducitat el 31 de desembre, i durant aquest temps es igual que la resta de l'any visquin en la pobresa, perquè els estatuts del Nadal ens regeixen i nomes se'ns permeten acceptar la seva indigència en aquestes dates.


Són dies carregats d'absències, i de dolor per tots els somriures que no veiem, per les quals pressentim però no estan presents, absències que ens han arrencat sense voler.


Dies en els que no tenim les mateixes presses d'abans, on la data sembla estar muda, en els quals tenim el dret a equivocar-nos, a enfadar-nos , a perdonar-nos i sobretot a suportar-nos.


Repartim disculpes i perdons embolicats en llacets vermells i paper de regal pero per dins seguim sent tan reconsagrats com sempre.

M' agradaria que no fos necessari tanta despesa de temps, d'energies, de ganes i de forces, d' aparences, de diners i de paciència, nomes en tindria prou amb la mirada, l'abraçada, la mà estesa, un missatge sorpresa, una conversa pendent.


En tindria prou amb saber que totes les paraules tendres dites aquests dies no les mastegaré sense poder-les digerir la resta de l'any.


Un any mes arriba la Marató de TV3, la nostra, la de la solidaritat,on cents, milers de persones hi posen les ganes i les il.lusions perque s' agafin ben fort la gent que les necessiten, els milers d' anònims que la seva vida es una lluita diària contra la malaltia i el temps.


Les cançons de la Marató d' aquest any em semblam espectaculars, perfectes, sentir a un Raphael i tans d' altres canta en català, en català si, l' idioma amb el que em parla el cor i soc capaç de posar-li noms, deixo aquí un bocinet des de el cel de la nostra catalanitat amb Sergio Dalma i l' Escolania de Montserrat, l' orgull de la cultura i la llengua del nostra pais.




"Quan estic trist i els ànims tinc per terra
quan no he previst que el cor em tracti així,
jo vull sentir la força que tu em dónes i que estem junts fins que arribi la nit.
Em dónes força per superar els obstacles, em dónes força per creuar l’oceà.
Sóc tan fort quan dintre meu et sento.
Em dónes força per sempre et vull amb mi.
Em dónes força per superar els obstacles, em dónes força per creuar l’oceà.
Vull sentir la força que tu em dónes i que estem junts tota l’eternitat"

dimarts

Nosaltres i els nostres fills



Alguna vegada he vist aquests programes que fan a la televisió d' adolescents problemàtics on els seus pares s' han d' escoltar insults i fins i tots tolerar el que el nen o nena dins dels seus emprenyaments destrossi el mobiliari familiar.

"Energúmens" que tan els hi fot pegar a la mare com insultar al pare, i llegeixo aterrada com cada vegada hi han mes casos de maltractaments familiars o de violència amb companys d' escola, per aixo penso seriosament que és moment d'esbrinar que falla en el sistema educatiu dels nostres fills per a intentar posar-li remei des del parvulari.

A mi no em serveix que em diguin que vivim moments difícils i que les situacions a les famílies poden derivar en males convivències plenes d' insults i vexacions, qui mes i qui menys esta sotmès en aquest moment a situacions que no l' agradaria estar visquent en el pla laboral i fins i tot barrejat amb problemes personals, però el cert es que necessiten afiançar valors, no cal religiosos, el ser persona no te res que veure amb la religió i sí amb uns principis morals en altres models de societat en la que lo superficial no sigui el que estipuli el nivell de consciència.

Estem molt acostumats a escenes violentes a televisió, videojocs, fins i tot en la vida real, i a certes edats realitat i ficció poden confondre's i ells s' envalenteixen i ho proven.

Models de violència, competitivitat, insensibilitat per part d'aquesta societat permissiva que cada dia es veu mes superada per les seves misèries i ens converteix a tots en persones individualistes, poc sensibles i proclius a la violència física i verbal.

Jo recordo quan era petita i potser no tant, perquè sempre he sigut molt rebel que el meu pare una vegada va dir-me que l' unic que no em perdonaria mai eren les mentides, perquè tot es pot parlar però una mentida es un engany, i recordo com vaig mentir en una situació delicada i amb va girar la cara d' un mastegot que si hi penso encara em fa mal però mai mes vaig tornar a dir cap mentida i no estic fent apología de la violencia pero si de les seves paraules, "prefereixo que ara ploris tu que mes endavant plorar jo perque ja no tinguis remei".

Aixo es el que jo he inculcat sempre al meu fill, i un cop al cul i dos també de petit s'els ha emportat perque era terrible i amb certes coses no es pot ser permisible perque no hi seriem a temps i en aquest moment a vegades em mossego els llavis i el segueixo escoltant però estem en un punt d'enteniment amb els seus tretze anys i ple d' hormones alterades, on no cal axecar-se la veu o dir mentides perque es pot parlar de tot fins i tot m' ha fet particip de les seves coses mes intimes i personals.

I si dic aixo no es perquè penseu que soc una mare diferent, no, soc una mare normaleta que esta educant-lo sola i amb molt poc temps per columpiar-me amb mi mateixa o amb tonteries, però si no hagués tingut aquesta comunicació amb ell per exemple no sé pas on haguéssim acabat perquè vaig pogue assabentar-me de les seves pors perquè un company de curs superior a l' institut el tenia intimidat i que solucionat el problema amb ell ara ho feia amb un altra poguen avisar als seus pares perque el nen no s' atrevia i la situació podia no haver acabat bé.

Des de petits i per diferents raons, motivades en gran mesura pels nostres horaris laborals,  els nostres fills es veuen obligats a créixer mes ràpid passant mes hores sols, el que comporta que no només l'aprenentatge s'acceleri, sinó també la visió que tenen sobre la realitat i la pròpia vida.

I quan llegeixo els diaris, no és només els casos de maltractament a dones, la falta de respecta en general, les vexacions als avis o violència entre adolescents , valdria la pena escarbar una mica en el fons de la qüestió i fer-se diversos raonaments cap a on esta derivant aquesta societat on l' esser humá ens anem denigrant cada dia una mica mes perque hem perdut els escrupuls.

No oblidem que els nostres fills son camí de convertir-se en tot allò que nosaltres fem d'ells i si tenen uns fonaments morals prèviament establerts la garantia de no fer ni fer-se mal àmplia la possibilitat d'encaminar-los cap al nostre objectiu de fer d'ells unes bones persones.

No deixem-nos portar per protocols ni del menor ni en cap aspecte de la vida, jo vaig topar amb ells durant la meva separació, mes idonis per als jutges que les dicten, que per als pares que han de seguir-los quan la custodia no es compartida , perquè en cap moment es valoren les situacions personals i si la comoditat d'una llei que generalment és austera tant per al pare com per al nen, ja que li priva del dret que té de compartir la seva vida amb tots dos, sense horaris ni dies pactats que poden arribar a convertir-se en autenticàs càbales per a quadrar-los.

Un nen no és un trofeu i la falta d'amor, d'enteniment o del que es vulgui dir d'una parella, mai ha de derivar en una lluita personal per ells, perquè a la fi i al cap és una situació que afecta a tots i repercuteix molt directament amb la conducta futura del nen.

No sóc una entesa en política però m'agradaria poder tenir grans coneixements en aquest moment per a aportar solucions, encara que sé que aquesta no passa per penes de mort ni per càstigs eterns en centres o reformatoris on poc o res bo han d'aprendre i si en saber rectificar conductes des de l' inici.

I sobretot cal dotar-nos d'humanitat per a canviar l'actual model de triomf individual de trepitjar a qui sigui necessari per a aconseguir el nostre objectiu, i aqui ens podriem incluir els adults també.

Intentar una societat de respecte i tolerància cap a totes les persones  perque si no es aixi només aconseguirem fer d' ells uns delinqüents i de la nostra vida un infern.

dissabte

Clar i Català



A la vida hi ha persones de molts colors, i quan vaig començar el meu caminar sola i lluny de casa ,em vaig topar amb essers que destil·laven a la seva mirada tots els colors impossibles de l'arc de Sant Martí.

És innat de qui tria la solitud, el mirar amb certa objecció a la vida, als altres els hi semblem a simple vista que son gent solitària i de breu estada com la sorra que tantes vegades han trepitjat els peus, però aquests éssers singulars com diu un bon amic meu tenen la capacitat d'estar sense cridar, d'ensenyar a mirar el món des d'aquest horitzó tan ampli que permet a l'ésser humà no ser presoner de cap pensament.

No sé vosaltres jo entec l' amistat com el punt de llum d'un univers d'extrema saviesa on en els horitzons es reflecteixen tots els llocs i els temps, deixant d'existir el moment, fent etern un batec i mes suportable un dolor.

Estic feta d'una altra pasta ho sé i admeto no encaixar gens en aquesta societat nostra perque vinc de més enllà, on s' enfoten de les bajanades d' avui en dia i on el realment important es sobreviure a les penalitats d' haver nascut en un mon on el sol nomes surt per uns quants.

De vegades coneixes a persones i penses que no han de mirar molt lluny per trobar al seu pitjor enemic, perquè encara que es passin la vida fugint el seu enemic seguira sent incondicionalment la seva ombra.

Quan arribes als 30, comences per passar dels estereotips, del que realment pensen els altres i del que diuen pensar, nadem contra corrent moltes vegades, arriscant-nos amb o sense necessitat de fer-ho, fins i tot de vegades primer ens piquem i després, per suportar la ficada de pota ens embriaguem i enfonsem en un altre merdè que distregui a la nostra consciència durant una estona.

Però els anys apart d'arrugues et porten saviesa, a uns mes que a uns altres també és cert i t'ajuden a entendre el feliç que seria la humanitat si visquéssim i deixéssim viure.

Un bon començament seria el respecte, la tolerància, dedicar-nos temps assaborir-nos i conèixer-nos sense màscares i sobretot no fotre'ns en la vida dels demés.

Descobrir-nos a poc a poc, sorprenent-nos en moments i potser horroritzant-nos en uns altres però acceptant-nos tal com som sense judicis.

Semble que estem rodejats de "clons" imbuïts del do de l'originalitat, aprenents de Rodolfos Valentino, sense temps, perquè per l' estupidesa no existeix l'edat, nomes les ganes d'aparentar el que no sé és, famolencs d'aventures i del sexe tàntric, plens d' incongruències i confirmant allò de que el sentit comú i intel·ligència no esta a l' abast de tothom.

Mestres d'una moral venuda a terminis administrada per ells mateixos, mes enllà del diví i de l'humà, amb dots d'oradors quan critiquen les incongruències dels demés i no s' aturen a les barbaritats pròpies de jugar i manipular la veritat per fer-la a mida de la seva imaginació corrupta.

M'hagués donat absolutament igual si me'ls hagués creuat pel carrer un dia normal qualsevol, de fet semblen estar fets en sèrie, però resulta que quan em venen a tocar la moral en totes les seves infinites possibilitats em carrega una mica i mes per un mail ple d' improperis i nick fals.

Entenc que per aquest mitja coneixem gent i ens formem una idea, de vegades encertada i d' altres de que res és el que sembla i en aquest món surrealista encara menys. La nostra finestra és un món obert a la vida, on uns es presenten tal com són, i uns altres s'amaguen en la identitat del que realment els hagués agradat ser.

No hi ha temps ni distàncies, no hi ha colors ni edats, nomes la intenció sincera o no...de cadascun a ser com és o com l agradaria que el vegin els altres.

Pero per sort també hi ha gent a la qual coneixes per transcriure sentiments, amb la que t'identifiques perquè molts dels seus conceptes i els seus valors són els propis , gent que ofereix la seva amistat i amb la que t'uneix una espècie de connexió de la qual saps poc perquè tampoc vols vulnerar els limitis de la seva intimitat, però gent que un dia em van entrar de ple i que és tant el que m'he emportat d'ells que sempre formaran part del meu equipatge de vida.

Aixi dons per aquest llepadorclitoria@yahoo.es , aquest fantasma ridicul li faig saber que jo escric el que em rota, tan és si de política, d' amor, d' amistat, del Barça de sexe o de qualsevol cosa que amb passi per la barretina en aquell moment, sense missatges subliminars i sense saber si els altres llegeixent entre lineas el que jo no pretenc ni busco.

I pel "il.luminat", el clítoris el pot anar llepant a sa mare que jo j' estic ben servida, la pobra dona deu ser una santa pero ha tingut la desgracia de parir un brètol d' intel·ligència distreta i potser fins i tot amb halitosis.

He dit.