Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dimarts

Nosaltres i els nostres fills



Alguna vegada he vist aquests programes que fan a la televisió d' adolescents problemàtics on els seus pares s' han d' escoltar insults i fins i tots tolerar el que el nen o nena dins dels seus emprenyaments destrossi el mobiliari familiar.

"Energúmens" que tan els hi fot pegar a la mare com insultar al pare, i llegeixo aterrada com cada vegada hi han mes casos de maltractaments familiars o de violència amb companys d' escola, per aixo penso seriosament que és moment d'esbrinar que falla en el sistema educatiu dels nostres fills per a intentar posar-li remei des del parvulari.

A mi no em serveix que em diguin que vivim moments difícils i que les situacions a les famílies poden derivar en males convivències plenes d' insults i vexacions, qui mes i qui menys esta sotmès en aquest moment a situacions que no l' agradaria estar visquent en el pla laboral i fins i tot barrejat amb problemes personals, però el cert es que necessiten afiançar valors, no cal religiosos, el ser persona no te res que veure amb la religió i sí amb uns principis morals en altres models de societat en la que lo superficial no sigui el que estipuli el nivell de consciència.

Estem molt acostumats a escenes violentes a televisió, videojocs, fins i tot en la vida real, i a certes edats realitat i ficció poden confondre's i ells s' envalenteixen i ho proven.

Models de violència, competitivitat, insensibilitat per part d'aquesta societat permissiva que cada dia es veu mes superada per les seves misèries i ens converteix a tots en persones individualistes, poc sensibles i proclius a la violència física i verbal.

Jo recordo quan era petita i potser no tant, perquè sempre he sigut molt rebel que el meu pare una vegada va dir-me que l' unic que no em perdonaria mai eren les mentides, perquè tot es pot parlar però una mentida es un engany, i recordo com vaig mentir en una situació delicada i amb va girar la cara d' un mastegot que si hi penso encara em fa mal però mai mes vaig tornar a dir cap mentida i no estic fent apología de la violencia pero si de les seves paraules, "prefereixo que ara ploris tu que mes endavant plorar jo perque ja no tinguis remei".

Aixo es el que jo he inculcat sempre al meu fill, i un cop al cul i dos també de petit s'els ha emportat perque era terrible i amb certes coses no es pot ser permisible perque no hi seriem a temps i en aquest moment a vegades em mossego els llavis i el segueixo escoltant però estem en un punt d'enteniment amb els seus tretze anys i ple d' hormones alterades, on no cal axecar-se la veu o dir mentides perque es pot parlar de tot fins i tot m' ha fet particip de les seves coses mes intimes i personals.

I si dic aixo no es perquè penseu que soc una mare diferent, no, soc una mare normaleta que esta educant-lo sola i amb molt poc temps per columpiar-me amb mi mateixa o amb tonteries, però si no hagués tingut aquesta comunicació amb ell per exemple no sé pas on haguéssim acabat perquè vaig pogue assabentar-me de les seves pors perquè un company de curs superior a l' institut el tenia intimidat i que solucionat el problema amb ell ara ho feia amb un altra poguen avisar als seus pares perque el nen no s' atrevia i la situació podia no haver acabat bé.

Des de petits i per diferents raons, motivades en gran mesura pels nostres horaris laborals,  els nostres fills es veuen obligats a créixer mes ràpid passant mes hores sols, el que comporta que no només l'aprenentatge s'acceleri, sinó també la visió que tenen sobre la realitat i la pròpia vida.

I quan llegeixo els diaris, no és només els casos de maltractament a dones, la falta de respecta en general, les vexacions als avis o violència entre adolescents , valdria la pena escarbar una mica en el fons de la qüestió i fer-se diversos raonaments cap a on esta derivant aquesta societat on l' esser humá ens anem denigrant cada dia una mica mes perque hem perdut els escrupuls.

No oblidem que els nostres fills son camí de convertir-se en tot allò que nosaltres fem d'ells i si tenen uns fonaments morals prèviament establerts la garantia de no fer ni fer-se mal àmplia la possibilitat d'encaminar-los cap al nostre objectiu de fer d'ells unes bones persones.

No deixem-nos portar per protocols ni del menor ni en cap aspecte de la vida, jo vaig topar amb ells durant la meva separació, mes idonis per als jutges que les dicten, que per als pares que han de seguir-los quan la custodia no es compartida , perquè en cap moment es valoren les situacions personals i si la comoditat d'una llei que generalment és austera tant per al pare com per al nen, ja que li priva del dret que té de compartir la seva vida amb tots dos, sense horaris ni dies pactats que poden arribar a convertir-se en autenticàs càbales per a quadrar-los.

Un nen no és un trofeu i la falta d'amor, d'enteniment o del que es vulgui dir d'una parella, mai ha de derivar en una lluita personal per ells, perquè a la fi i al cap és una situació que afecta a tots i repercuteix molt directament amb la conducta futura del nen.

No sóc una entesa en política però m'agradaria poder tenir grans coneixements en aquest moment per a aportar solucions, encara que sé que aquesta no passa per penes de mort ni per càstigs eterns en centres o reformatoris on poc o res bo han d'aprendre i si en saber rectificar conductes des de l' inici.

I sobretot cal dotar-nos d'humanitat per a canviar l'actual model de triomf individual de trepitjar a qui sigui necessari per a aconseguir el nostre objectiu, i aqui ens podriem incluir els adults també.

Intentar una societat de respecte i tolerància cap a totes les persones  perque si no es aixi només aconseguirem fer d' ells uns delinqüents i de la nostra vida un infern.

8 comentaris:

  1. ¡Hola, querida!

    Tu inquietud es la de muchos padres de ahora como de abuelos que tan sólo observamos lo que hay... Menos mal que puedo por ese lado estar satisfecha. Pero aún desarrollando la vida lejos de este lado latino, se dan esos cuadros allá en ese norte de hielos y por estar cubiertos de todo por el momento. Unos, por carencias materiales y otros por falta de afectos o las dos cosas. No dejan de sorprendernos a todos en cualquier momento y en cualquier sitio; pero yo defendería a esos niños de los que les han engendrado alegremente y cuando la semilla no tiene ya otra solución les crece y brota para inundarlos de inquietud y no de lo que podemos imaginarnos cuando se es responsable y no se está preparado para asumir esa realidad a conciencia. ¡Es que es la generación nueva y necesita encaminarse lo mejor posible, de ella dependen muchos resultados positivos para el mundo que les dejamos! ¿Qué decimos de esos irresponsables que les han engendrado con limitaciones culturales, educativas y desventajas o falta de tiempo para controlar su crecimiento, lo que del mismo se deriva y no controlaban o iban aprendiendo con malos ejemplos desidia y falta de tiempo de sus progenitores?
    Indudablemente que de eso también tienen la culpa sus instructores públicos donde se dejan estas 'criaturas', que indudablemente deberíamos llamar salvajes energúmenos, potenciales manipuladores y delincuentes porque si no se corrigen serán basura social y si nos gobiernan, peor. Creo realmente, como tú, que es la educación la que falla pero no sólo aquí y sí en todas partes ¡y así nos va! Este mal producto con taras es su principal responsable la familia, pero es que tampoco en los planes de los gobiernos de uno y otro signo político y ni por consenso, se ha conseguido un acuerdo importante para dar contenidos positivos y valores humanos desde su inicio que no son panacea de algunos partidos como lo hacen ver o, de las doctrinas religiosas en las que creen cuya práctica moral contiene en cierta medida aunque no estemos de acuerdo en otras cosas; Es lo que se ve como como resultados en la adolescencia, la mala calidad entre los que pueden y los que no dar más, pues se encamina la enseñanza hacia la explotación de una mano de obra barata y aborregada por cuestiones de la necesidad que exigen los mercados, algo plano sin alternativas para otra formación alta, y se forman las masas para ser lo que conviene a la demanda, olvidando otras cosas que son del espíritu y la necesidad sensible de los seres que tienen obligación de razonar y ser más que individuos, valor potencial de unos valores en la fraterna convivencia y tolerancia, que sólo pueden ofrecer alternativas positivas en el seno de algunas familias y en la gran mayoría, porque donde no hay cultura o visión de un futuro mejor o intenciones, se desborda 'la masa' ante la injusticia de los que la manejan y no saben tampoco que se les está dirigiendo (...) Todo lo que hay y a lo que asistimos es a una avalancha y si no la evitamos nos dará de lleno, mientras sus promotores de esos cambios se soban las manos. Querida, son otras guerras donde no hay tiros, bombas y uniformes. Hay asignaturas que deberían repetir muchos padres como castigo en compañía de sus propios hijos, como terapia parche o curamales, porque allí si verían los expertos sociales y psicólogos y moralistas, qué es lo que falla en esta sociedad para mejorarlo pero debe ser que también es bueno tener una masa que se convierte en plastilina en manos de los políticos; porque lo que no se previene a tiempo es lo nos está afectando a todos en su resultado desde la economía hasta la crianza y ha madurado para que caiga y sea alimento de las ratas, gusanos y especuladores.

    Miseria pública que bien revuelta se recicla y ¡a vivir que son dos días!
    Un cordial saludo. Elisa

    ResponElimina
  2. Cierto Elisa, es un trabajo de todos en mutua colaboracion, padres y profesores para unificar fuerzas y hacer de nuestros hijos unas buenas personas.

    Dotarles de unos principios morales que sean la base donde apoyarse toda su vida, apartarles un poco de esta sociedad consumista de la cual piensan que todo se puede comprar con dinero y donde se premia el fisico por encima de cualquier otra condición humana haciendo adolescentes hechos en serie con fisicos espectaculares y almas idiotas que se curten el alma a base de espejos.

    Algunos de ellos incapaces de llegar al fondo de ellos mismos y de los demas ,ignorando que aqui fuera hay una vida real, una vida en la que el tiempo nos demuestra que bastante complicada ya es de por sí para encima no asumir que en la conciencia hay una linea muy estrecha que separa el bien y el mal y que tan solo con unos buenos cimientos morales seremos capaces de asumir lo que ella nos depare por muy duro que sea.

    No por consentirles mas sacaremos lo mejor de ellos, a veces es al contrario, y al margen de politicas o de politicos la esencia de nuestros hijos se va esculpiendo en casa, en los perqueños o grandes momentos, en nuestra actitud, en nuestra relacion con los demás , en el respeto mutuo y en una actitud muy clara y concisa, ser persona en toda la amplitud de la palabra.

    Un abrazo

    ResponElimina
  3. És una feina del dia a dia, no ens hem de cansar mai de dir el que i com s'han de comportar. Si aconsseguim que aprenguin humiltat haurem guanyat una guerra prou important.

    ResponElimina
  4. Realment és difícil tot plegat, però està clar que l'exemple que veuen a casa tard o d'hora acaba sortint.

    ResponElimina
  5. Em renyen si dic paraulotes, i em renyen si no escolto prou, i després em diuen que com puc ser profe, si a casa no faig bé els deures. Tens tota la raó, Marta, ser conscient és una feina a temps total.

    ResponElimina
  6. Hola Marta!
    Sobre el primer paràgraf: alguna vegada jo també m’he trobat amb aquesta mena de programes, programes socialment vomitius al meu entendre, i sempre he pensat allò que diuen "de tal palo tal astilla". Què es pot esperar d’uns pares que mostren impúdicament en públic les seves misèries familiars, suposo que a canvi d’uns dinerets? Cóm han de sortir els fills d’uns individus tan tarats com aquests? Els fills sempre apareixen com uns impresentables, sí, però em fan més pena ells que els pares.

    ResponElimina
  7. Fa temps que vivim en una societat malalta. Però recordo una frase de casa els meus avis, que eren de pagès. Una bufetada a temps salva de la forca. En el sentit no que s'hagi de picar literalment als fills, però sí que se'ls ha d'anar marcant clarament el camí, que tinguin uns valors propis i que es pot fer i que no. Vull lligar-ho amb una altre frase que sentia dir: Els arbres se'ls ha de dreçar tendres, que de grans no és blinquen. Suposo que és la saviesa de la vida de camp on tot seguia un cicle natural. Però crec que tot el que pots transmetre als fills i aprofitar per estar amb ells és feina guanyada. I no per molt temps, a vegades cinc minuts al dia només per a ells són millors de dues hores sense fer-los cas. Un somriure.

    ResponElimina
  8. Garbi es una feina que ens durarà tota la vida.

    :)Els pares som el seu millor exemple.

    Cantireta és que son moltes hores al dia eh?, i a vegades només a vegades ens podem permetre alguna tonterieta.

    Miquel, és vergonyós perque son un insult a l' intel.ligencia de les persones, no els fills, també els pares que a vegades son d'una
    especie a estudiar.

    Albert tenien rao els teus avis, a més, la nostra generació no és de las que ha sortit mes malament oi? perque miro enrere i segueixo pensant que hi ha un esgraó perdut.

    Gràcies a tots per la vostra opinio i per ser-hi

    ResponElimina