diumenge

El vell mite del punt G



Per a les dones el millor afrodisíac són les paraules
el punt G està a les orelles...
el que busqui més avall està perdent el temps...
( Isabel Allènde )

I res tan cert, perquè el punt G és a les mans, en els llavis, en les puntes dels dits, en les ganes de donar-se i profanar-se amb una llengua tan rotunda que ens fon el cor.

El punt G és travessar el silenci trencant les distancies de la pell, descalçant paraules, despullant vergonyes, pertorbar a la nit pervertint a l'amor, subornant a la tendresa, profanant al sexe per convertint-lo en obra d'art dels nostres desitjos.

És despentinar silencis entre les cames sense por d'acabar-se perquè l' imaginació converteix a les paraules en l'orgasme perpetu de la nostra existència .

dijous

El concepte de l' amor



Avui em demanaven uns companys de feina que son parella que els hi dones la meva opinió sobre la seva situació personal entre amors, desamors i mals rotllets d'un i l' altre.

- No la suporto mes deia ell...
- Cada vegada vol estar menys amb mi deia ella...
- Ha canviat deien tots dos...

Hem parlat de l'amor, de costums, de rutines, en el que van derivant els sentiments si no es cuidan amb el temps..

No tot serveix, ni serveix qualsevol persona per omplir espais i buits que l'ànima reclama.

No s'estima en plural ni es pot un creure amant i estimat quan el que es té al voltant no és mes que les restes de tot allò en el que van creure un dia i pretenen seguir creient malgrat l' asfixia que els produeix esta al costat d' algú sense il.lusió visquen nomes la realitat amb la que s'han de conformar.

Sempre he pensat que l'amor és el que som, no el que tenim, encara que de vegades la consciencia ens jugui males passades, i ens delimiti a aquest "estat d'alienació transitòria" que a vegades atonta i d'altres embriaga des de la ungla del peu esquerre fins a l'últim pel del cap.

Però no es canvia per amor, ni es dissimula, ni es maquilla, com tampoc es poden empastifar els sentiments amb records passats pretenent que siguin la base pel futur, enganya'n-nos per sentir-nos o creure'ns sentir enamorats.

Són els meus companys de treball, parella des de fa anys, els miro, i em veig a mi mateixa fa temps quan no tenia respostes i si molta por a obrir les finestres.

I no es tracta de buscar altres braços, es tracta d' arremangar els nostres i començar a trobar-nos perquè es necessita molt coratge per començar una vida tot sol, però es imprescindible el temps de dol per assumir-se i assumir la nova situació i no tornar-se a equivocar.

Els observo i no és amor el que és prodiguen, respiren ressentiment, desconfiança, busquen el seu ressorgiment personal en l'altre sense pensar que no sent feliç un mateix no pot fer feliç a ningú.

L'amor no és cec, és lúcid i amb el pas del temps afloren totes aquelles petites o grans coses que la "alienació transitòria" ens impedia veure, definint amb silencis les manques tant pròpies com a alienes.

El Nirvana Budista defineix a l'amor com un sentiment global, el sentir-se un mateix ple, segur de si mateix per poder donar-se als demés de la mateixa forma.

No ens hem d' empecinar en buscar la perfecció en l' altre, podem estimar a un ésser imperfecte, mirant-lo amb sorpresa, il·lusió, admiració, i el desig que cap dels seus defectes es pot emportar, anul·lant qualsevol indici de dubte, de ressentiment o d'empipament perquè l'únic que ens transmet és el saber que hi és i que sempre hi haurà un lloc enmig dels dos on retrobar-ses malgrat tots els problemes que comporta una convivència.

Per a mi això és amor.

La resta ganes de fotre's la vida un a l'altre, prodigant gelosia per veure qui surt mes enfortit de tanta estupidesa, sense respectar-se i sense adonar-se que l'única cosa que els ressorgeix és el mal que s' estan fent mutuament.

Val la pena continuar aixi?





dimarts

El temple del sol


Avui un tros d'eternitat recobra vida il·luminant la cara de Ramses II durant 24 minuts per commemorar el seu aniversari, aquest fet nomes succeeix tal dia com avui i el 22 d' octubre aniversari del seu accés al tron.

Dues vegades a l'any i durant aquest curt espai de temps, els rajos recorren els 60 metres des de l'entrada fins a arribar al sanctasanctórum del temple, per anunciar l'inici del mes del "Bert", que antigament marcava el començament de la temporada agrícola per als antics camperols egipcis.

El sol il·lumina primer el rostre de Ramsés II , després la seva esquerra on es troba l'estàtua del déu Ra, abans de moure's i il·luminar a la dreta del faraó per cobrir gran part de l'estàtua del déu Amón.

Una vegada més, el déu Ptah, assegut en un costat del sanctasanctórum del temple, es queda apartat dels rajos del sol, fent honor al seu origen de déu de la foscor.

De nou passat i present es conjuren llegant-nos trossos d'eternitat que ens condueixen mes enllà , per abans que es pongui el sol darrera de les seves sinuoses formes, encendre el foc que dona flama a tot l' etern.

diumenge

Abu Sid Ahmed




Sí Abu (pare), perquè un dels millors regals que m'ha fet la vida ha estat la possibilitat de conèixer a Sid Ahmed ,em va fer sentir summament afortunada creuar-me en aquests mons amb veritables estendards d'humanitat i dignitat humana.

Podia anomenar a altres persones que han marcat la meva vida d'alguna manera, no parlo d'amor, ara no, sinó aquest altre tipus de sentiment que no caduca i que ens manté units en la distància i en el temps.

Sid Ahmed era especial, musulmà creient i practicant, noble d'esperit ,defensor de la llibertat de l'ésser humà i de tots els seus drets, sense mes remei que obrir-me de bat a bat a la seva saviesa en tantes tardes compartint "taula" (un joc de taula àrab) i conversa amb l'aroma d'un te amb menta en una "haima" a la terrassa de casa seva.

Va ser un regal conèixe'l, vaig tenir la possibilitat de descobrir a cor obert tot el que no esta escrit en els grans reportatges, ni en cròniques dels telenotícies, ni en portades de diaris, veure en l'ésser humà alguna cosa mes que aquests estereotips que sovint ens venen com a símbol d'identitat.

Nits de Ramadà asseguts amb amics compartint postes de sol i dies de dejuni, amb l'ànima nua, fent tan fàcil treure's les sabates i deixar-les a l'entrada,com despullar-se de la resta de sentiments que ens ofeguen i ens pesen, sent mirall on mirar les nostres grandeses i les nostres imperfeccions.

Hem parlat de vida , de religió des de el meu agnosticisme jo, i des de la seva devoció per la religió islàmica ell, sabent tots dos que totes les religions portades a l'extrem, són instruments nocius en mans d'els qui s'aprofiten de la ingenuïtat de les bones persones.

I ens defensàvem d'aquestes gents sense escrúpols que busquen addictes en la pobresa sense ensenyar-los que el veritable valor de l'ésser humà es troba a ser amo de la seva pròpia consciència, perquè som mers actors en l'escenari de la vida, i els únics que realment serem responsables del resultat final de nosaltres mateixos.

" Abu no crec en poders divins" li deia, poders que condemnen, castiguen o obsequien la nostra actitud davant la vida, però si crec en la pròpia consciència, la qual ens delimita el que esta be i el que no ho esta, sabent amb certesa que el futur no depèn de la decisió de cap ésser suprem.

Com pot ser que no creguis en res ? em preguntava...

I crec, clar que crec, i ell al final ho va entendre, perque no crec en tot allò que coarti la meva voluntat o la meva llibertat personal, tinc les meves creencies personals encara que no estiguin capitulades en cap llibre, sense imposicions, sigui el que sigui el mitjà i el resultat al final.

Era un veritable plaer per als sentits xerrar amb ell i amb els seus amics, jo els explicava com era la societat en la vella Europa i ells es remuntaven amb enyorança a temps de Sadat i Nasser.

I quan el deixava l' abraçava i li deia "marhaba sogre", perquè sí, va ser sogre abans que amic, i mai varem deixar de considerar-nos família malgrat les voltes que va donar la vida en la meva situació personal, perquè sempre he pensat que passi el que passi pel camí no es poden esborrar els anys com si res hagués succeït.

És part de la nostra història, de les nostres vivències, bones o dolentes , però formen part de tot allò en el que ens hem convertit, i sense els encerts i els errors segurament no arribaríem a ser el que som.

Era l'avi del meu fill i el meu amic i quin millor llegat era que deixar-li la possibilitat d'aprendre d'ell.

Avui el tinc present com a tantes vegades des que ens va deixar, no sé que pensaria de la situació actual del seu estimat país, però he sentit la necessitat de recordar aquells moments de tendresa quan ens presentava a casa meva a les 7 del mati amb "faves,picants i ous" abans d'anar-me a treballar, "perquè el te amb llet eren "wajish" (dolents) per a l'energia que necessitava una dona treballadora".

Però qui li treia l' il·lusió, al final el meu estomac va aprendre i es va acostumar a aquests desdejunis que eren descobriments de tota una vida que va començar en el Khartum i que va acabar al barri de Dokki massa aviat.

Però com sempre dic, ningú mor mentre se'l recorda,i sé que des d'algun lloc hi és,  al costat del meu pare,  sense necessitar mai mes que jo faci d' interpret per seguir xarrant ells dos i vetllant plegats les foscors dels que ens em quedat aqui.

divendres

Sense senyal



Fascismo, ideología política autoritaria que considera al individuo subordinado de los intereses a los intereses del estado.


Lenin va dir que la veritat és sempre revolucionària i Hitler que les grans masses sucumbiran més fàcilment a les grans mentides que a les petites.

Pero Winston Churchill: va dir Es pot enganyar sempre a un, es pot enganyar de vegades a tots, però no es pot enganyar per sempre a tothom.


 Són el que són i sempre ho han sigut ...

dimecres

L' oblit de la memòria



"No és estúpida aquesta fe que la gent diposita en el passat
 com si el passat fos més cert que el present o el futur?"

"Algunes coses m'espanten com a records
 però no puc saber què és el que hi ha a l'altre costat. "

"No puc recordar el nom de les malalties, però record el dolor.
Com algú que ha perdut la casa i encara guarda la clau."

"Per això el necessito a vostè
per que un incendi apagat pot seguir cremant tota la vida"

( ... )

Tokio ya nos nos quiere
(Ray Loriga)


Feia temps que anava darrera d'aquest llibre, estava fins i tot esgotada la seva edició de butxaca però fa uns dies va caure a les meves mans gràcies a lo pesada que puc arribar a ser quan m' ho proposo.

La veritat és que havia llegit les critiques i tenia tantes a favor com en contra i quan això succeeix és que bó o dolent el llibre no deixa indiferent a ningú.

Sincerament m'ha fascinat, és la visió de la vida des d'un nou estereotip de droga química que és capaç d'esborrar aquestes parts de la memòria que no desitgem seguir portant a coll.

El protagonista és el representant d'una companyia que ven un fàrmac que permet oblidar passatges de la vida real tan sol amb recordar-los en el moment d'ingerir-ho.

Seqüències molt rapides d'aquest home que decideix prendre la droga abusant de situacions caòtiques en l'angoixa de viure sense saber per què.

I mentre el llegeixo penso que és cert que l'argument és una mera utopia, però qui no desitjaria que algun passatge de la seva vida quedés relegat al mes ínfim dels oblits?

Deia Dostoievski, "Tota consciència és una infermetat" i si ho pensem be és cert , la consciència és una malaltia crònica de la qual no ens podem lliurar i que cadascú ha d'aprendre a portar.

I aquesta droga fa evadir-li de la vida, convertint-lo en un dement sense escrúpols que tanca la porta de la memòria i avança per camins perillosos plens d'excessos i barbàrie sense que quedi res darrera d'ell, perquè res recorda, alguna cosa semblant a una exploració sobre la tirania de les emocions.

La conclusió és que si be podem oblidar encara que sigui per mitjà de qualsevol tipus de substància química, sempre ens queda la por a equivocar-nos, a esborrar mes del que voldríem i perdre'ns aquests altres moments en els quals ens hem sentit vius sense la necessitat de buscar sensacions o emocions noves, admetent que la vida és un cúmul de circumstàncies que giren al voltant nostre i que en qualsevol moment es donen la volta i s'obre un ventall d'infinites possibilitats amb tot el bo i dolent que pugui existir en elles.

Res porta tan lluny d'una manera tan fàcil, però com diu l'autor " la memòria és com el gos més estúpid, li tires un pal i et porta qualsevol cosa"  i em pregunto que seria de la nostra vida si poguéssim rebutjar aquests records que ja no volem tenir.

Sóc rareta però m' agradat molt perquè s'endinsa en els budells de la propia consciencia i la regira tota.

dilluns

A la meva mida




Caps sencer entre els meus braços on t'atrapo i embolico el teu cos nu
modelant-te amb les meves mans
com si fos de fang i argila la pell que neix dels meus dits.
Et desfaig recreant-me en tu de pam a pam per refer-te de nou
la meva obra mestra que reneix de l' escalfor dels meus llavis
obra que viu eternament inacabada entre les meves cuixes .
Et desfàs en mi perquè jo et faci a la meva manera
i jo et desfaig i et refaig per a fer-te infinit, inacabable...
per desmodelar la teva pell nua i tornar-la a esculpir amb carícies
Ets de mi la meva creació
l'obra més perfecta nascuda de les meves mans imperfectes.

( De la meva llibreta de viatge Retalls de pell )



dimecres

Parla el cor




- Que fas després?
- Dinem junts?

Per un segon vaig estar temptada de dir que no. Em sentia insegura, pero al final ...
D'acord anem , per què no?

Un escenari acollidor, rustic com a mi m' agrada i en l'ambient el murmuri d'altres converses amb prou feines perceptibles.

- Que vols beure?
  Vi del Priorat o Penedès

Notava les meves galtes cremant i com clavant la meva mirada a la seva se'm feia difícil traspassar aquest mur infrangible que havíem construït entre els dos.

Amb la copa a la mà i assaborint el primer glop li vaig dir :
Suposo que no m'has portat aqui per parlar del temps oi?
- No Marta, saps que no

La conversa va ser llarga amb una sobretaula de mes de tres hores i una tarda passejant pels carrers mullats d'un dia plujós i gris.

Em va parlar d'ell, de mi, de sentiments, de moments, de com dues vides paral·leles mai han acabat de creuar-se.

- És per l'edat, em va dir ell, ens portem vint anys quasi be

Bajanades vaig dir jo, precisament jo que mai he trobat masses vincles de connexió amb els de la meva generació i tinc tremends llaços afectius amb generacions anteriors dels quals no podria prescindir.

- Vas marxar molt aviat de casa i ens vam perdre
   Vaig tornar sempre i vaig seguir sense trobar-te

Però jo no volia retrocedir en el temps, no volia obrir nous fronts plens de retrets. Fronts mentals que ens impedeixen veure i pensar des de la raó, fronteres morals fetes amb pors, amb culpes, amb duels, amb frustracions i prejudicis.

Situacions teixides amb fils prou feines perceptibles però no per això menys dolorosos quan s'intenta travessar-les.

Aquestes fronteres que ens impedeixen ser nosaltres mateixos, avançar amb els passos del cor, deixant ressentiments i fent que les paraules siguin el fidel reflex de tot el que ens queda per dir.

Anar mes allà d'aquests murs que ens semblen inassolibles, saber que podem travessar-los excavant un túnel per sota o buscar una porta. 

Tan es el temps que aquest mur hagi estat en peus, cap resisteix la força dels quals decideixen derrocar-ho.

Però era un dia especial, estàvem junts i capaços de parlar-nos sense fissures, mirant-nos als ulls i reconeixent-nos en ells, parlem del seu divorci, del meu, del meu fill, dels seus, de totes aquestes petites i senzilles coses que se'ns havien escapat als dos.

Quan va arribar el moment d'acomiadar-nos el vaig abraçar, no em calia fer res mes, em parlava el cor.

Mentre caminava cap a casa sola pel carrer, vaig pensar que segurament no hauria servit de res, que a la vida no se la pot forçar i que les persones a vegades seguim caminant sense tornar la vista enrere evitant ombres que enterboleixen tot allò en el que creiem.

Em van quedar moltes coses per dir-li, però davant la seva sentència final

- És normal que no tinguem molts llaços afectius per la diferència d'edat ...

Vaig pensar que en aquest instant no m'importava massa el que ell digués perquè durant aquella tarda se'm van esvair una a una totes les escletxes de dolor i incomprensió i nomes vaig veure a qui tenia davant ...el meu germà, la resta allà cadascú.

dissabte

El Misteri del Nil



Només es una petita part d' un gran documental, pero ningú es pot quedar indiferent davant semblant tribut a la terra.

Terra com a essència a l'essència de l'ésser humà...

Ens passem la vida sense entendre gran cosa del que succeeix fora de nosaltres i amb prou feines poc del que ens succeeix a nosaltres mateixos.

Patim contratemps i creiem que el món s'hauria de parar a contemplar-nos.

Però el món segueix el seu curs i la vida no s'expressa en els fragments aïllats dels éssers vius... sinó en la seva plenitud, amb tota la seva cruesa i la seva magnificència.

La vida és un instant que va començar fa milions d'anys... que s' encongeix per moments i s'eixampla quan li ve de gust.

Que s'expressa en aquests fragments que som les persones i en aquesta espurna insignificant de llum que és la condició humana .

En aquesta part del documental emesa aqui, és respira aquesta pau que inunda un món aliè a     l' absurd, on irradia el contacte de l'home amb la natura en tot el seu esplendor, una natura i un home aliè a la corrupció a la qual ens sotmet la vida i que pertorba la ment enverinant-nos els sentits.

Em van emocionar aquestes imatges per la seva càrrega emotiva, i pel fons que emergeix els moments que emboliquen a aquesta expedició que neix en el Nil Blau, remunta pel Nil Blanc i arriba al Mediterrani.

Com travessen països i deixen ànimes enrere que els han obert les portes al seu món...

Un món que mancat per quasi tot l'essencial... desborda humanitat, ofereix compartir i ens deixa veure en retalls, trossos d'aquesta altra vida que no ha sucumbit a les malalties morals que pateix la nostra.

Tutejar al desert, submergir-se en aigües d'un Nil font de vida que amaga els mes grans secrets d'una terra verge que no entén de colors, de religions ... d'insolidaritat ni intoleràncies.

Inviolable i decent aliena de la mà de Déu, per la grandesa del seu esperit , la decència dels seus sentiments i l'orgull de pertànyer a una terra que els enalteix i els condemna amb la força d'una naturalesa salvatge.

El seu director Jordi Llompart, va perdre a la seva filla en el primer viatge de Jana de 7 anys a Namíbia, en un accident.

Diu Llompart::

" Que el pas per la vida no té sentit sense espiritualitat."

"No em refereixo a la religió, sinó a la voluntat de retrobar-nos amb aquest món allunyat de la violència i la desestructuració de la condició humana".

Relacionat amb això va editar " El cor damunt la sorra "

Un llibre impressionant, un cant a la innocència, a la recuperació de la infància, un llibre que fa sentir el realment bo de la naturalesa humana, a qui una estranya energia li dictava línies que parlen de l'amor incondicional.

El relat brolla dels sentiments, inquietuds i desitjos que li transmetia Jana.

A mi se m'encongeix l'ànima davant la seva generositat , per fer-nos participis del dolor que representa la perduda d'un fill i lliurar-nos tal llegat de sentiments.

Aquest llibre que tantes vegades he llegit amb el meu fill per fer-li compartir aquest altre món que per sort ha mamat des de petit i que està exempt de la maldat de l'ésser humà.

Des de llavors la vida de Jordi ha estat lligada per sempre a Africa, va perdre que el mes estimava en el continent que mes estimava, quina incongruencia veritat?.

Quedant lligat per sempre amb llaços eterns a un món tot cor ple d'ànimes de sorra i gana que desborden decència i humanitat.

I és que al final com va dir Demòcrit

" Davant la mort tots els homes habitem una ciutat sense muralles"

Recomano el documental , les seves imatges, la seva música impressionant, el seu contingut...
I sobretot els fonaments morals i humans en els que ha estat realitzat,que avui mes que mai ,davant la situació que estan vivint aquestes gens recobra tota l'essència d'uns moments compartits.

PD- La música de fons també forma part de la banda sonora del documental

dimecres

Ensenya'm



... a viure't ...
ensenya'm el misteri del teu cos
aquest misteri que amb passeja per les teves mans
que excita la teva ànima
i t'ensenya a viatjar pel cel amb mi a coll.
Ensenya'm a beuret com gotes d'existència
que rellisquen per les cuixes entre pell i pell
ancorant-se en tots els vespres d'una vida
per a obrir-se pas i assaborir-lo en primera fila.
Ensenya'm els sentits amb rituals
a fondre'm en unes mans que sostenen un cos que reconeix 
i s' obliga rendit entre el desig i un sentir sincer
Dibuixa'm a mà.
i aclapara'm amb uns dits
que en el seu deliri em busquen amb la mirada per si encara respiro.


( De la meva llibreta de viatge Retalls de pell )