dissabte

Seduïts pel Barça

 22h 48m dissabte 28 maig


Aquest és el per qué? Mourinho
... Perque hem demostrat al mon qui som




Avui 28 maig matí ...


He crescut amb el Barça , aquest Barça de tardes incommensurables, les d'entrega d'en Neeskens corejant el seu nom en les graderies, les del "tarzà"Migueli jugant enguixat, les d'un Simonet al que varem catalanitzar pel seu lliurament i ganes, les de Carrasco en un corner durant cinc minuts en la final de la Recopa, per mantenir el gol de Hansi Krank a la prorroga en l'estadi de Saint Jakob esclatant les veus de les quaranta mil ànimes que allà ens trobarem.

Aquesta remuntada contra l'Anderlech de 3 gols amb un Zubiría que va arribar sense fer soroll i s'en va emportar l'afecte de tots, jo era molt petita però ho portaré a la pell fins a sempre.

Records que em remunten a la meva infantesa, als meus nervis en les graderies de la mà del meu pare, a les hores de tren camí a Basilea, a les nits a Les Rambles, o per aquests mons llunyans quan buscava forats per poder veure les finals de Sevilla, Paris o Roma envoltada de barratines i senyeres perque tots ens busquem quan som lluny de casa.

Un Barça que el meu avi explicava amb orgull que va ser símbol de la llibertat des dels subterranis de Can Barça durant la dictadura quan aprofitaven el clam de l'afició per fer funcionar aquestes impremtes que destil·laven pamflets contra el sistema.

Aquest Barça de les quatre barres ple de sentiments, de les llàgrimes per la mort atroç d'Urruti, o la de l'afició quan un autocar d'aficionats es va estavellar camí a Madrid causant molts morts, aquest Barça ple de sentiment de pais, d'orgull, de lliurament, que va omplir de sang els hospitals catalans quan l' accident de cotxe de l'esposa de Krank, el barcelonisme sencer sense demanar-ho ningú es va bolcar.

Això és el Barcelonisme, això és el Barça...

El de les nits en les que Puyal clamava als quatre vents l' Urruti t' estimo", les d' en Bassas empenyent amb la seva veu a un Barça fins als altars de la glòria, les d'un Nicolau Casaus abraça'n-se emocionat en les graderies, o les d' ara de "fot-li Pou" d' en Josep Mª Pou o el joc de paraules de "messi i mes  i  mes  d'en Puyal.

És la suor i sacrifici de tots, les mans obertes per els joves que creixent amb el mateix esperit, sense deus terrenals, on el somnis son la lluita diària i senzilla sense checks al portador , sense mercenaris amb el cor embolicat de divisme.

I ara aquí i avui , quan som en el mes alts cims de l' historia, sense saber que passara aquesta nit, el meu orgull de ser cule, de ser catalana no em cap a la pell, perquè em van ensenyar a estimar al Barça per damunt dels estels, malgrat els resultats i de titols, tal com li he ensenyat jo al meu fill, portant al Barça al cor.

Va deixar escrit a l' historia el President Narcís de Carreras "El Barça és més que un club", i aquestes sensacions i sentiments ens perdurant de forma intemporal, tan properes i intenses que paraules, moments , imatges donen una estranya sensació de complicitat quan a nits con avui les busquem pels racons de la nostra vida per reviure-les i fer-les nostres despertant-les de qualsevol somni passat o futur.

Vaig veure el documental ahir de "Seduïts pel Pep" i sí,  de creure amb Deu creuria en ell, avui posseeixo un ventall immens de motius mes desbordant-se entre les prestatgeries de les meves pestanyes per estimar-lo i admirar-lo encara més.

No podia ser d'una altra manera, ell ha fet del Barça un sentiment perquè el seu sentiment es el Barça, barrejats en l'essència del que som, un país tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí.

Gaudim d' aquesta nit i retinguem aquest moment tan dolç a la pell i a la memoria.


Un dia qualsevol




Hi ha dies que reconec que camino per la vida al meu ritme i no al ritme que gira el món i a vegades l'única cosa que aconsegueix és donar-me vertigen.

Avui les sensacions que guardo sota la meva pell es mostren a la llum com si el meu cos fos un forro reversible,d'aquests de posar i treure adaptable a cada moment i a cada circumstància, un dia d'aquests que sense anar a cap lloc, m'omplo de aquestes certeses en les que sempre m'he recolzat i que no sé si son bones o dolentes pero sense dubte son les meves.

Em volten pel cap paraules sense sentit, paladejo sabors absurds i m'adono que cada qui és cadascú, amb tot el dret a jutjar als altres, però amb les mateixes misèries que tots, embolicant-se de capes de sentit comú i humanitat i maquillant-se amb principis que venen disfressats de paraules sinceres que mai ho han estat tant.

Aquest matí pensava, el bons que som tots quan no se'ns escolta, quan compartim intimitat i opinions amb la porta tancada, quan maleïm a Déu i al seu pare en nom d'una idea, de la nostra veritat i enaltim la presumpta perfecció dels nostres principis i del nostre entorn.

Respiro i em desprenc de culpabilitats, de somriures de fusta, de sentiments de vidra, de sospirs encoberts, de mirades ambigües i de lletres escrites en memòries passades.

De consciències on el sol no surt ni fora ni dins.

Despulla de complexos, de culpabilitats, de penes i sobretot plena d'orgull, sense fissures, sense esquerdes, sense complexos, sense premisses ni conclusions.

Visualitzo pagines amagades, lectura de renglons en blanc, passos en terra mullat amb petjades prestades,cecs en un món de bornis...

Un simple i intranscendent dia al que s'arriba fent un volt a la vida, passant de llarg de les ombres i no tenint cap pressa per tornar esborrant amb cada pas la petjada del pas anterior.

Parlo de decència, d' honestedat, de sentit comú, d'enteresa, de tots aquests adjectius, que es prediquen, s'escriuen, es narren, es poetitzant...i no són mes que un mirall fet trossos del que alguns porten tota la vida intentant reconstruir amb les seves misèries.

Què és la ètica del poder o el poder sense ètica? perquè al final nomes es tracta d' aixo, manipular, mentir y difamar en el nom de la patria, que els corruptes no ho siguin tant perque tot val i els que ho son s' omplin la boca de la merda dels demes per justificar-se.

Ètica és la que el poble sigui el que cada dia es ven  l' ànima per buscar una mica de dignitat, la mateixa que uns i altres malvenen per mantenir-se ferms a la llotja de l' ambició.

Avui és un dia de reflexió, pero per qui? Potser aquesta sigui la meva o potser sigui un altre de les meves "mamarules".

Tele "Tercer Reich"

...i demés merdes



Y es que no pone bocadillo de queso, pone ENTREPÁ ...

...y esto que es una panadería le llamén
    FORN DE PÁ
Si senyors com l' acudit d' aquell que va anar a França...   
Y esto que es queso, que se ve claro que es queso , le llamen fromage!!!!!! 

 
S' emprenyen els feixistes com Alfonso Rojo, Eduardo Garcia Serrano, Pio Moa, Isabel Durán, Jimenez Losantos, Horcajo, etc.

Intereconomía en ple i demés canals hooligans politics o esportius com en el cas de la retransmisio de Sergio Sauca per TVE o el muntatge de tele madrid contra Pep Guardiola o les imatges retocades del partit contra el Madrid.

Aferrims ells dels precursors de la guerra de L'Iraq i de la manca de drets humans.

Estan cabrejat des que els espanyols van rebutjar les idees d'Aznar, va pensar que la majoria del país era partidària de la guerra de L'Iraq, que era més pro-USA que pro-Europa, que era més centralista que autonomista, que preferia l'arrogància a la humilitat, que es creia les mentides i les manipulacions de TVE, RNE, A-3, COPE, Interconomia, Onda Cero, ABC, La Razón, El Mundo... etc

Menteixen sense escrúpols, falsejan els fets i la posició dels altres, com fan els compinxes de la seves publicacions en línia i els seus clients ideològics del PP.

Lenin va dir que la veritat és sempre revolucionària, un dels seus col·laboradors ho citava l'altre dia exactament al revés: "la mentida és un arma revolucionària".

Aquesta gent són conversos, i com a tal estàn fanatitzats a combatre de totes les maneres possibles allò mateix que defensava temps enrere.

Com per exemple Losantos que per qui no ho sàpiga va ser comunista, i com en els seus temps estava imbuït d'aquesta ideologia, amb les filías i fòbies que això provoca: consciència de classe, antifascista, anticlerical, enemic del capital, rebuig de la bandera borbònica, a favor de la revolució marxista-leninista, etc. etc., és a dir, tot el contrari del que és ara.

Una mica similar a aquell jove jueu cridat Saulo que perseguia feroçment als cristians, i que a l'assabentar-se que a Damasc havia sorgit un grup d'ells munta en el seu cavall i acompanyat d'altres correligionarios es dirigeix a aquesta ciutat amb l'ànim de reprimir-los.

Pel camí se li apareix una llum que, encegant-lo, ho derroca del cavall i li increpa sobre la seva actitud.

A partir d'aquest moment, Saulo (San Pablo per als catòlics) es converteix en fanàtic en cas contrari i s'inventa l'Església que avui dia tots coneixem.

Altre cas és el de Torquemada, abans jueu i després martell d'heretges i especial botxí de la religió que abans professava.

No va voler Franc entrar en la masonería i no li van fer cas? dons millor ens hagues anat a tots, al menys no hagues donat tan pel sac.

Doncs aqust personatje de Losantos igual, amb la seva particular caiguda del cavall, que de segur no va ser una llet el que es va donar, sinó un cop de cap a terra que li va fer veure totes les llums possibles e impossibles canviant-li el seny.

Va passar de comunista al patètic feixista, mentider, manipulador, histeric, envejós, irritant i irritat, agre, colèric, rabios, violent, i radical ràdio-predicador que s'ha convertit.

Desitjo que tinguem memòria històrica i no tornem a repetir les conseqüències de les intencions dels il·luminats de qualsevol signe.

Perquè aquesta és la sensació que queda: que Aznar és Déu a l'ombra i aquets feixistes el seus profetes..

Fa por escoltar les mateixes paraules, arguments i intencions d'aquells franquistes sinistres, que vestits amb la seva camisa blava, van aconseguir castrar les idees de la societat assabenta reprimint-la salvatgement.

La grandesa de la democràcia és que ell podrà seguir dient el que vulgui, però no pensem que nosaltres poguem fer el mateix si gent com ell aconsegueixen algun dia el poder.

Esta enveninat i perque es creu les seves porpies mentides, pero com va dir Winston Churchill:

"Es pot enganyar sempre a un, es pot enganyar de vegades a tots, però no es pot enganyar per sempre a tothom".


Quina pena que tinguin a l' abast un mitja informatiu per fer apologia anticatalanista, feixiste, racista,de falta de dignitat, de coherència i de mala llet..

No es pot manipular a la opinió publica tergiversant la realitat, però així son ells i així son aquestes cadenes que fins i tot manipulan videos de partits de futbol per enveninar l' opinio i enganyar-la com si fosin imbecils.

H ho va dir Hitler: " Las grandes masas sucumbirán más fácilmente a las grandes mentiras que a las pequeñas"




Resumint el post sencer...

Un catalán en Madrid....

Estaban dos niños jugando a fútbol en una plaza en Madrid, cuando a uno lo ataca un feroz perro de los llamados Rottweiler. Pensando rápido, el otro chico arranca una tabla de una cerca y le da un golpe en el pescuezo al perro y éste muere.
Un reportero que pasaba observó la escena y corre a entrevistar al valiente niño. Escribe en su libreta:
"Valiente fan del Real Madrid salva a amiguito de las fauces de un agresivo perro".
-Yo no soy del Madrid- replica el pequeño héroe.
-Perdona, como estamos en Madrid, asumí que lo eras- contestó el reportero.
 Anota en su libreta:
"Valiente fan del Atlético salva compañero de un terrible ataque".
-Yo no soy del Atlético, tampoco- le dice el niño.
-Asumí que estando en Madrid, pues serías del Madrid o del Atlético.
 ¿Entonces de cuál eres?- pregunta el reportero.
-Del BARÇA!!- le dice el niño.
El reportero empieza una nueva hoja de su libreta y escribe:
"Independentista catalán  radical asesina a una pacífica mascota de familia".


Sincerament ¡¡ que els bombin tu!!

dijous

Un insult a la intel.ligencia

"No tiene disculpa la soberbia envidiosa de un señor entrenador transmitiendo a jóvenes jugadores en formación, a millones de aficionados y a todos aquellos que aman el fútbol (entre los que me encuentro) un narcisismo enfermizo que genera pleitos y, lesionando la riqueza de un club (sus relaciones sociales), puede enfermar el cuerpo de una competición tan deportiva como el fútbol. "

Dr. Carlos Fernández
Médico Psicoanalista
Especialista en dirección deportiva
INFORME MOU: ¿POR QUÉ MAMÁ, POR QUÉ EL BARCELONA ES LA CAPITAL DEL FÚTBOL?


La  poca memoria d' en Mou .....



A veure si segueixen parlant els inquisidors amb llengua de serp...
i si Mou, les imatges parlant...i portugues ademés.