diumenge

Pel nou any ...



Va dir Arquimedes "Doneu-me un punt de suport i mouré el món", però avui potser en el final d'un dels pitjors anys de la meva vida m'atreveixo a dir, que mouré el món començant pel meu propi, i ho faré no per ser una egocèntrica o com a punt d'inflexió existencial, sinó com a forma de supervivència, ja no sé si tant física com moral, però si demanant l'absolució per tots els somnis arrabassats, per tots els sentiments calcigats, per totes les absències plorades, pels bocins de pell que no tornaré a sentir, però sobretot pel meu egoisme en voler ressorgir de les cendres,de renovar-me en promeses noves i girar la vida del reves. Després de tot, ...qui sap si potser necessitava tocar fons perque aquest fos el principi del començament.

Desitjo que aquest nou any ens porti a tots els somnis fets a mida, una abraçada sincera per tothom.

dissabte

Parlo de tu ...





Ha estat una nit freda, recordant-me en certa manera a una de tantes en aquests deserts que tant m' agraden, on em perdo cada vegada en la solitud del silenci, embolicada en una flassada de sentiments on busco respirar mes fort la vida.

Des de la terrassa de casa observo el cel, com la llum es nega a morir i fa d'això un espectacle ple de pau.

M'adono del petita que sóc quan el sol acaba i em dóna l'esquena, sempre m' ha meravellat aquesta sensació de llibertat quan s' obre el cel a l' horitzó.

Triga poc a desaparèixer darrera la muntanya, poc més d'un segon, com la vida...encara que sota els llençols aquesta nit senti només silenci,  la sensació de que un boci meu s' ha adormit en el temps.

Sempre he tingut por de que arribes aquest moment, que sense tu les paraules tendres em quedessin penjades a l'armari, tenir aquesta sensació d'ànima sense destí, de veu que no s'escolta i no sap reconeixia l'amor quan s'ensopega amb ell.

Ets un do de vida, on cap nota havia sonat mai abans, on et retrobava cada vegada que ho necessitava encara que no hi fossis en la forma que ho entenen els demes, llegint les petjades que em deixaves al vent per redescobrir-te a la volta de totes les cantonades de la meva vida.

El mateix dia que fa catorze anys que va néixer el meu fill, "mai mes tindrè un cumpleanys com aquest em deia avui", tu has marxat, amb el silenci de qui ha volgut passar de puntetes per la vida, però tu has deixat petjada a cada lloc on has trepitjat, has sigut vida i ens han omplert de vida gràcies a les portes que m' has obert a cada pas.

Ja no es nomes el que amb omple's, sinó el buit que m ' has deixat quan has marxat, però no vull llàgrimes ni riures perduts,vull recordar-te com el que ets, la meva mare, la meva llum i l' estel que cada nit vetllara pels meus somnis agafada a la mà del pare.

Gràcies mare per tant i tant amor

diumenge

Quin és el vostre???




Diuen que la veritable professió de Rajoy és Uròleg, perquè no ens deixa de tocar els ous ...

I amb tants i tants canvis, abans els treballadors teníem contractes establerts per conveni, el PP ara ha donat a coneixer les noves modalitats de contractes amb vigència des de que s'ho ha pres seriosament i amb dedicació aixó de tocar-nos els collons.

Aquestes són les següents modalitats de salaris:

Salari Ceba: El veus, l' agafes... i et fots a plorar!
Salari Canalla: No t'ajuda gens, nomes et fa sofrir, però no pots viure sense ell!
Salari Humor Negre: rius per no plorar!
Salari Preservatiu: Et talla la inspiració i s' emporta les ganes.
Salari Impotent: Quan més el necessites t'abandona.
Salari Dietètic: Amb ell menges cada vegada menys.
Salari de l'Ateu: Ja dubtes de la seva existència.
Salari Ejaculació Precoç: Apenes la veus i ja s'ha fos.
Salari Menstruació: Ve una vegada al mes i dura 3 dies.
Salari Tempesta: No saps quan vindrà, ni quant va a durar.
Salari Telèfon Mòbils: Cada vegada vénen més petitons.
Salari Walt Disney: Fa 30 anys que està congelat

Jo estic amb el Salari Preservatiu i "virgensita que me quede como estoy".

El que faltava ...




Repassant les solemnes declaracions del Rei, que te ous la cosa que aquest senyor que en moments puntuals del país no s' ha mullat per estar al menys al costat del poble, ara, quan mes fins la pebrotera estem d' ell i de tot plegat obri un bloc ( que no és "cachondeo, escarceo y otros meneos") , publiqui una carta que segurament li haurà escrit el seu millor enemic, potser fins i tot republicà per les burrades, deixant anar bajanades i pixades fora de test, demanant remar tots junts i no perseguir "quimeres", i potser les quimeres son il.lusions, pero molt mes sanes que perseguir elefants per matar-los...quins collons !!!!

Jo també remaria i a dos mans deu hores al dia si el meu sou fos el seu, si els meus gastos els pagues un altre i en lloc de regalar-me el 3 x 1 al Carrefour em regalesin un parell de ferraris i em recomenes per obrir algun negociet i quan l' obri com aquell que no ho veu, em deixi desviar alguns millonets per si les coses venen mal dades, perque jo deixo de pagar la hipoteca un mes i el que em desvian i enfonsen es la vida.

Ens venen una Espanya democràtica com a producte de millor futur, però sota una Constitució inamovible, una nació indivisible, una llengua única, una sola bandera i un sol esperit... l'Español amb Ñ de coÑo!!.

Estic farta del Rei, la Monarquia, el PP i de la moralina de tots ells, potser algú va pensar en algun moment que aquesta colla d' arreplegats arreglarien la situació del país???, que un govern de dretes amb antecedents retrogats i feixistes tiraria endavant un país ple de diversitat, de cultures i d' altres llengües tan importants com la que ells defensen trepitjant a totes les demès?

Retallen drets primordials, ens llisan a osties si ens manifestem, l' injecció de diners és pels bancs, la pujada de sous pels ministres, banquers, i mentrestant van sortint descerebrats que puja'n al carro de l' imbecilitat, l' ultim el president d' Extremadura, em sembla que si haguessin de fer exàmens psicotècnics per presentar-se a polític mes d'un tornaria a P-3.

Es preocupa'n pel sexe, els homosexuals, els toros, el català,  i els hi bufa la gent del carrer, la falta d' ajudes, de subvencions, que els nostres estudiants marxin a l' estranger a fer tesis, la falta de seguretat als carrers, no sé com acavarà aixo pero ara mateix l'unic clam que em surt de l' anima és ...

vagin a la merda senyors!!!


És la meva necessitat ....

Siguem sincers, separar-se té els seus avantatges, i passats els primers temps de retrets i males llets per part d'uns i altres, però sobretot del abandonat, ens desborden els moments "flower", el llit sembla mes gran, no hi ha pèls a la banyera, la tapa del WC sempre baixada, no hi ha escampall de roba bruta en el mes estrany dels llocs, el comandament a distància sempre està enganxat a les nostres cuixes al sofà, i anem perdent el sa costum del "tstststststs"a mitjanit perquè els roncs del parent ens atordeixen.

Hi ha dones que segurament no, però jo sóc una negada del bricolatge i al principi taladrador en mà ho he intentat tot, ja m'ho prenc com una qüestió personal perquè em sembla increïble no ser capaç de fer un forat sense perdre un tros de paret o sense que el cargol es donés la volta quan li treia l'ull de damunt, aixo quan  no entraba el meu veí vermell com un titot caixa d' eines en ma cridant " Martaaa on collons vols penjar els cuadres?" perque no el deixava fer la migdiada.

Ni que dir que les parets de casa meva semblarien un formatge gruyere si tots els meus quadres no estiguessin estratègicament penjats i la "masilla" no hagués entrat a formar part de la meva intimitat.

Però res és etern, i un bon dia quan mes desesperada estava va apareix "ell " a la meva vida, aquesta coseta llarga i rodoneta sempre disposada, a punt, amb unes dimensions exactes i perfectes per encaixar en tot el meu esser , suau i càlid al tacte, humit a la vista, pletoric en qualsevol postura, amb aquesta immensa protuberància que es magnifica i es desborda inflant-se a les meves mans d'una forma brutal, vessant la seva essència blanca i espessa quan els meus llavis li estrenyen .... aquest déu que em fa sentir immensa, pletòrica, tota una deessa del bricolatge, el millor invent per a una dona (desprès del vibrador), el meu company a la vida, ell ... el " NO MAS CLAVOS!!!!, però mira que costa treure-li el tap ostia!!!!.








dilluns

Em dic Catalunya i sóc una nació ...



Quan una nació considera que té una dependència indigna, ser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat.

Som-hi tots !!!



Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres
(Joan Fuster)



 

dimarts

Tòpics típics en plan conya ( o no ) de la parella



Aprofitant que fa una calor inhumana i el millor pla pels que hem esgotat les vacances és ficar-se a una botiga de congelats a passar el dia, llegint fins i tot les caixes dels espinacs per ser-hi mes estona, penjo una cucada que he escoltat a la radio aquest mati, m' ha fet gracia perquè és el típic tòpic des de fa anys.
Realitat o ficció??? o potser una mica de tot ???


Abans : Dos per nit. -
Després : Dos per mes.
Abans: Em deixes sense alè! -
Després: M'estàs ofegant ostiaaaa!
Abans: No paris,no paris...! ! -
Després :No comencis reiet que tinc son ! !
Abans : Febre de dissabte a la nit. -
Després : Monday Night Football.
Abans : "El so de la música" -
Després : "Els putos sons dels roncs"
Abans: Estar al teu costat... -
Després : Uffff fes-te a un costat!
Abans : M'agraden les dones amb curves -
Després : Mai m'han agradat les gordes!
Abans : Em pregunto que faria sense ell. -
Després : Em pregunto que cony faig amb ell.
Abans : Ets tant Eròtica nina 
Després : Ets una Neuròtica tia.!!-
Abans: La nena vol el biberonet...
Desprès: Un altra vegada empalmat?
Abans: Amor sembla que estem junts des de sempre. -
Després : Osti tu sempre estem junts!
Abans : Ella adora com controlo les situacions.-
Després : Ella diu que sóc un manipulador egolatra i maniatic.
Abans : Ahir al vespre ho vam fer també al sofà. -
Després : Ahir pels seus collons vaig dormir al sofà.
Abans : Hi havia una vegada...
Després : Fi

diumenge

El mite de les reputacions



Els entrebancs a la vida t'ensenyen a caminar sobre els teus passos per evitar traïcions, falsos comportaments, actituds i sobretot suposicions.

Quan vaig començar a estudiar periodisme en un xerrada col·loquial algú va dir " el rumor és l'avançament de la notícia", no sé en el que derivaria aquesta conclusió en el mon de l' informació perquè poc desprès vaig deixar penjada la carrera, però a la vida d' aquesta conclusió discrepo bastant.

Amb els anys m'he adonat que tant el rumor com la suposició quan se li fan cas són les pitjors armes que existeix per destruir la reputació d'una persona.

I opino com Mae West quan deia : " He perdut la meva reputació. Però no la trobo a faltar" ...

Aquest matí xarrant amb un ex company de feina i amic em deia que estava molt amoïnat per la petita que te 6 anys perquè la mare de la seva filla, separat ell, estava agafant molt mala reputació i patia per les repercusions a la nena.

L' explicat les incoherencies de la reputació quan vaig aconseguir el meu primer contracte important de treball a El Caire precisament per no ficar-me al llit amb un individu, el qual quan el vaig conèixer mesos abans jo no sàvia que temps després seria l'encarregat de fer-me l'entrevista en una selecció de personal per la meva nova agència.

I no ho dic jo, m'ho va dir ell mateix quan temps desprès varem coincidir en una ruta i li vaig preguntar per què jo?, en un moment en el qual jo era molt conscient de que encara estava bastant peix en angles i nul·la en àrab.

Em va dir que la reputació és molt important i li vaig qüestionar si tenia la mateixa forma de mesurar les reputacions dels altres com la seva, dons la d' ell en concret havia estat molt qüestionada i no per això perdia la credibilitat ni la confiança de tots els que treballaven amb ell que el consideraven un gran professional, sense entrar per res en la seva vida personal.

Després que això succeís vaig pensar que hagués passat d'haver-me ficat al llit amb ell, si això hagués implicat ser mala persona o ser menys professional, perquè el cabró mai hagués estat ell i jo si una indecent per no afegir paraules mes mal sonades.

Vaig pensar en tots aquests "San Benitos" que s' otorguen per gelosia, per enveges o simplement per incapacitat d'arribar més enllà de res.

En tots aquests rumors o blasfemíes que poden arribar a complicar la vida de qui els rep.

Des de sempre he pensat que el que diguin o pensin els altres no porta mes conseqüències que les que un mateix aquest disposat a acceptar.

I des de llavors he tingut altres "trobades" amb la reputació i vaig aprendre que no estem fets a mesura de ningú ni a semblança dels altres, que passa la vida i acabes acostumant-te a tot, a ser jutge i botxí tenint d'aliat al mateix temps que és el que posa les coses en el lloc que li corresponen malgrat les versions de tots.

Amb els anys he comprovat com els rumors...són armes de doble tall que serveixen per trencar amistats, separar familias , esfondrar pedestals i doblegar voluntats... mers utensilis per danyar a les persones.

La millor actitud és la indiferència perquè si es rebat és allò que..."el que es pica és que alls menja"

Si no contestes és que ..."el que calla atorga".

Amb la qual cosa facis el que facis, estàs venut.

No entenc perquè sempre és necessari pensar que existeix un costat fosc en tot allò que els altres no comprenen, quan s'actua des de la consciència les coses poden adquirir un gran ventall de probabilitats que en cap cas tenen perquè ser nocives .

Però cada vegada queden més adeptes amb menys escrúpols buscant la seva salvació en la condemna dels altres.

No es poden controlar els pensaments, les actituds i menys les llengües enverinades de tothom però si s'hauria d'otorgar el benefici del dubte i no convertir en certeses les suposicions tenint en compte la pròpia consciència i el criteri personal.

I desprès d' escoltar al meu amic li he aconsellat que no s' escolti a ningú perque la seva ex es una gran mare i més enllà d' aixo nomes li pertany a ella, que tanqui boques i la defensi perquè hi ha qui viu enganxat a la necessitat de reflectir en els demès les seves misèries com argument que justifiqui les seves manques personals.

O no?

Esbossos d' un mati


Aquest mati he estat recluida una vegada mes a la habitació dels" mals rotllos" com jo l'anomeno perquè es plena de tot allò que em sublima però que també molesta, aquells petits detalls que cada vegada que estic disposada a tirar a les escombraries em dono mitja volta, em sento en qualsevol lloc lliure d'embalums i desempolso l'arxiu de la memòria.

Reconec que en aquest moment haig de ser mes practica doncs necessito anar buidant el pis, necessito amplitud i lliurar-me de tot allò que moltes vegades al passar per davant és com si m' estires de la samarreta per retenir-me un moment i ficar-se de nou dins de la meva memoria.

Ni que dir que els records es porten dins, que no fan falta aromes, imatges, lletres o tal vegada alguna peça intima de roba que ens retorni cada detall del que un dia va ser, però la vida es tan punyetera que fa que quan un està ple, qualsevol moment passat es difumina sense necessitat d'evocar-lo, de trobar a faltar el que ja no existeix, és curiós que nomes apareguin en aquells instants quan per mil raons l'ànima implora tot el que li manca.

He obert una caixa de llauna d'aquestes tan Ikea i he decidit baixar-me de la vida una estona, assossegar l'esperit , allunyar-me sense demanar permís, distanciant-me dels records que avui passaven de puntetes per la meva vida.

Deixo les finestres obertes i admeto que hi ha calaixos que millor no obrir, perquè existeixen cuirasses inherents des de ja abans d'existir...

És un fluir de raons, de preguntes, un fluir d'emocions que van mes allà del que desitjaria, on s'esgoten les mirades de tant imaginar-les i escapen per no recordar-les.

I m'he trobat amb una carta que vaig escriure fa anys amb la certesa que ella mai la llegirà, una de les millors maneres que tinc de vomitar el cor sense tornar a tacar a ningú.


" Hi han ferides que mai s' acaben de tancar
tu necessitàs temps i jo necessito trobar tot allò que poques vegades hem sapigut buscar juntes.

Els sentiments, l' amor, la complicitat no s'escriu en paper mullat
i sovint he pensat de quina manera ens van educar els pares
per no tenir aquesta necessitat d'abraçarnos sense motius
i dir-nos que ens estime'm.

Recordo quan vaig marxar de casa...
aquella carta que nomes podia obrir a l' avio perquè no volias que llegís davant teu
 aquella carta que em va trencar el cor fent-me pensar que et deixava sola
 que abandonava tot el que havia sigut meu
 un trencall que no et deixaria viure la teva vida
 ni continuar amb la meva cada vegada que tornés
perquè em deies que había trencat la vida dels demès.

Peró vaig marxar estimant-te i vaig tornar per estimar-te
i des de sempre no he deixat de fer-ho mai
malgrat els moments que et vaig necessitar i tu no hi eras.

Et trobava llunyana, apartada, freda...
i jo necessitava trobar en tu tot allò que ja no em podia donar la mare
i no es l' edat, i no es la distancia, no es res de tot allò físic que pugui marca al ser humà
es una especie de pared alta i gruixuda que cada vegada costaba més puja i que al final esgota.

Dius que vaig a la meva sense pensar si tot allò que faig o dic li afecta als demès
però no es soberbia, ni tan sols prepotència
és por
per no sapiguer mai a quin lloc pertanyo i si tenia cabuda al que pertanyies tu...


Ara no hi ha volta enrera
 per tu sempre he arribat massa tard o massa d'hora
i m' has ensenyat a viure sense tu
a ser una mes de les persones que he deixat de necessitar a la meva vida
algú amb qui em manca'n paraules i em vesteixo d' indiferència
t' estimat molt però de que serveix un sentiment que rellisca sensa mullar la pell".


Hi es curios, han passat els anys, ella segueix sense llegir aquesta carta perque vaig aprende que no amb tothom es pot vomitar el cor, es massa intim i personal que ens deixa despullats davant de qui a vegades li sobren ganes per fer-nos mal, i jo segueixo en aquesta habitació plena de pols i amb una cervesseta gelada disposada a omplir les escombraries.
Aprofito per desitjaros un bon estiu i que hi tornem a ser-hi tots plegats a la tornada.  

dissabte

Prou d' una vegada

Per exemple ENTRE ALTRES...



Articulo del padre de Manu Chao sobre los catalanes.

Artículo aparecido en " La Voz de Galicia"

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.

Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Firmado: Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao.



Carta de un noi de Capellades




Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y
se pongan en mi lugar (se que no va a ser así).
Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se
tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental
llamado, Ciudadanos de segunda? ¿y saben qué? Me han hecho llorar.
Suena penoso, ¿no?
Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de la Anoia (provincia
de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido
escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he
destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando
a repetir 1º de bachillerato.
Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho
curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz
de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de
argumentación en su lengua, el argentino. Y no solo me atrevo a
decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco
cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero
capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz
de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano
mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he
sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que
ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que
envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y
se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el
Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16.
¿Me creen incapaz
de leer El Lazarillo de Tormes o la Celestina?
Se equivocan.
¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado?
Se equivocan.
 ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mi?
¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en
castellano des de siempre!; de hecho, des de primero de ESO estoy obligado a
leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer
uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada
Literatura Castellana.
 Pero también leo por iniciativa propia en castellano,
en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en
castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que
una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde
punto de vista.
Yo soy catalán, independentista, de estos malos malos, como diría Joel Joan
o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque
me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que
hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco?
¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para
ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la
libertad de expresión?
No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de
estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como
siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores.
Por cierto,mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de
estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país,
destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no
todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho,
matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano,
además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores
optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro
totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el
catalan en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
 Las lenguas son como
las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser
traumática en ojos de cualquier humano(un español, por ejemplo),
de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo,
una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
 No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo,
nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.
¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que
no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que
vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si
busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se
vaya.
 Los catalanes no podemos ser
racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores,
estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la
mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran
catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas.
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre
de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria
el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los
racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno,
considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos
válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar,
pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he
hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que
sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que
me han hecho derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y
con ansias de libertad para mi pueblo. Ladran, luego cabalgamos, como
se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:
Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància
.


El meu pare sempre em deia que volia que l' ultim burro de casa fos ell, potser perquè era fill d' immigrants vinguts d' Almeria i que per qüestions de l' època no li van pogué donar estudis i aviat es va buscar la vida sol, tan es aixi, que quan els avis van emigrar a França per problemes polítics amb 14 anys no va voler marxar amb ells perquè sempre va considerar Catalunya una terra on fer arrels.


I va conèixer a la mare, catalana ella de soca i arrel, els meus avis de la Pobla,republicans i força catalanistes, segurament uns idealistes explosius per alguns .


Diuen que dos que dormen en el mateix matalàs es tornen de la mateixa opinió. I ha de ser cert, doncs sempre he cregut que la convivència entre dues persones s'estableix pel nivell més baix de qualsevol dels seus components, però en aquest cas no va ser aixi dons la mare en quatre dies, mestre d' escola i terca com una mula com jo, va aconseguir que el pare parles un català digne del tot convertin-se en el seu idioma habitual, encara que quan parlava castellà sembles acavat d' arrivar del "pueblo" pero era la seva senyal d' identitat que encara que graciosa treia de polleguera a vegades.


Diuen també, que darrere de qualsevol gran home o dona, es troba a una gran dona o home. I em pregunto què hagués passat si a Virginia Wolf o Madame Curie els hagués tocat viure amb qualsevol dels nostres compatriotes cabrejats que s'alimenten diàriament de prejudicis i mentides a força d'escoltar la Cope, Intereconomia i d' altres o les bajanades que ministres, consellers o presidents d' una u altra comunitat diuen un dia si i un altra també sobre una realitat al carrer que ni saben ni volen entendre, però que és la que compra vots.


Segurament passaria el que va cami de passar que acabarien demanant l'ensenyament obligatori de religió, la prohibició del català, l' absolució dels matrimonis gays, i el paredo per milers de nosaltres per independentistes.


És clar que els seus marits no anaven a interessar-se per la física nuclear, de la mateixa manera, si Mozart o Einstein s'haguessin casat amb unes ricatxones enjoiades com a ruques , no farien una altra cosa que anar de botigues o veure "Salvame". Seria impossible que elles es commoguessin amb una sonata o amb la teoria de la Relativitat.


Pel mateix mecanisme d'igualtat, els catalans tenim que començar el mati esmorza'n tots els dies amb l'última ocurrència dels milers d' Aguirres, Sanchez Camacho, Tribunal Constitucional, etc, tan plens de caspa ideològica que els nostres somnis es perden en l'horitzó.


Passar el dia, amb totes les seves hores, sense que aquesta caspa ens maltracti la moral és una empresa molt complicada, dons la baixada que porta fins a la més absoluta estupidesa és molt suau i resulta molt fàcil lliscar-se per ella i fins i tot cagar-se en tot quan algun grup de brètols ben assesorats politicament deixent anar alló de "Catalunya ens te discriminats perque no es parla català a les escoles".


Cal aixecar-se tots els dies i dir-se diverses vegades davant el mirall que no ho podem permetré mes, ara ja no, que un polític extremeny "cazurro", un tribunal feixista i d' altres desestabilitzadors de la nostra societat ens maltractin i enfonsin la poca moral que ens queda.


I ho dic jo catalana d' arrel, amb vinculs molt afectius e indispensables per la meva vida andalusos, amb un cor que t'estima en català, amb un sentiment que és el catalanista pero amb un respecta inmens a totes les llengues del estat sense pretendre que la meva estigui per damunt de cap altra, pero si amb tot el dret a estimar, parlar i sentir com em surti de la barretina i no vibrar amb la "roja" perque no la sento meva, pero respectant als que si ho fan perque la llibertat es tracta de viure i deixar viure.


Perquè és cert allò de que el pensament català rebrota i sempre reviu als seus il.lustres enterradors, siguém solidaris amb nosaltres mateixos d' una vegada i estimem-nos una mica mes, diu el meu admirat Jordi Basté a RAC1 al llegir certes noticies, "cada dia neix un independentista mes" i quina raó te perque jo ciutadana del mon cada vegada em sento mes catalana i menys imbecil.

Ho va deixar clar el President Companys, "Catalunya nomes ens te a nosaltres", som-hi dons!!.

diumenge

Sense titul



Aquest matí parlava amb Ashraf, i una vegada mes reincideixo en el curiós que resulta que la nostra amistat malgrat la distància i els anys segueix sent com una espècie de fil invisible on una trucada mai és inoportuna i sempre es deu a un sisè sentit que ens alerta.

Ell és un dels incondicionals de la meva vida des de fa tans anys que forma part de la meva existència des de sempre, testimoni de totes les meves històries i confessor de tots els meus desvaris com ell diu, ens parlem des del melic, per la sinceritat que desbordem quan sentim que el nostre jo mes intim té la llibertat suficient per desinhibir-se i vomitar sinceritat sabent que mai blasfemàrem tal fidelitat.

I mentre parlàvem des de la confiança de haver estat testimonis de totes les històries personals viscudes de cadascun, i en uns dies que em resultan especialment durs, per culpa meva però sobretot pel que comporta el meu concepte de vida, he sentit la necessitat de no dir res, nomes d'escoltar i trobar a faltar la despreocupació, el poder viure de cara al sol sense que res enterboleixi el meu rostre, la sensació placentera de que aquest món no va amb mi i que qualsevol boci o insinuació de mal estar rellisca per la meva pell des del cap fins a la punta del peu perquè res que jo no volguí em traspasarà i s'instalarà en mi.

M'explicava la situació a Egipte d'una manera tranquil·la, sense pors, sense angoixes, em parlava de com estan vivint tots aquest període transitori que pot anar del mal al pitjor, i una vegada mes la "patxorra" en la seves paraules, en la precisió, en la forma de llegir aquesta realitat que esta vivint m'ha transportat als moments en els quals hauríem d'instal·lar-nos tots i que segurament farien de nosaltres persones diferents.

M'ha vingut al cap una vegada que vam quedar per dinar a casa meva, ell vivia en l'altra punta del Caire , a Heliopolis, jo a l' Avinguda Haram, eren ja les 16h, horari habitual de menjar a Egipte pels qui treballem en turisme, es van fer les 17, 18, 19, 20, 21h i el senyor sense venir, al final va aparèixer a les 21.30 relaxat, feliç, amb un pastís immens de Konafa (crema i hojaldre) que m'encanta i un somriure d'orella a orella, tan que per un moment vaig pensar que havíem quedat per sopar i era jo la confosa, però desprès d' aclarir-ho i amb una considerable mala hòstia per part meva no vaig poder mes que començar a riure per la cara de sorprès que va fer quan li vaig preguntar perquè havia trigat tant i em va contestar, Martita no erats a casa? veritat que no t'he fet esperar al carrer? doncs que et queixes? Egipte without time hauries d' haver-te acostumat ja.

I tal vegada aquesta forma d'entendre la vida sense temps, sense preocupacions ha estat la que ara em porta a entendre poca cosa , i sé que és complicat encaixar quan una s' acostuma al fet que viure és la rutina de descobrir emocions a les quals posar-li nom, retozar en moments que m' embarguen i m'acaparen sense temps a recol·locar-los, sense airejar llençols o obrir finestres perquè és l'ànima la que cuido i deixo ben estesa sobre el llit, per poder reconèixem en el plaer assossegat d'assaborir una bona conversa , aquesta implicació rotunda d'emocions plenes que m'omplen de ganes, paradisos emocionals on els sentiments pernocten eternament.

I alguns pensareu que li passa a aquesta bleda que darrerament es tan pesada? res, no em passa res però de vegades em vesteix la decepció volent disfressar-la de centenars d'excuses, i és quan jo sola m'enfado i em plantejo seriosament la possibilitat de lligar-les una a una en una cinta llarga per regalar-les a qui les volgui i fugir.

Asharaf em deia que la vida com a procés total no existeix perquè els projectes han estat substituïts pel dia a dia i els seus vertiginosos canvis arriben sense el més mínim indici i marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència, he pensat que tènia raó, la vida ja no és una carrera de fons, sinó una seqüència de diferents situacions.

L'amor es substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es difama, el treball va i ve o no torna, l'alegria es dosifica, i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un fonament que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè quan començi el nou dia se les emportara, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti mes útil en aquell moment.

I abans de despedir-nos m'ha dit , "des del primer dia que et vaig veure vaig saber que eres una privilegiada per haver-te atrevit a travessar-te sencera, a desinhibir l'ànima sense pors tal com ets, i no et permetré que ara pensis que estas equivocada i has de canviar perquè no seràs de cap lloc ni de ningú fins que no aprenguin a mirar-te amb els meus ulls, ulls de qui reconeix que veritablement és molt difícil donar amb algú com tu i deixar-la passar sense quedar rendit als seus peus.
Aixi que espavila i torna a ser tu perquè si surts de la teva pell et faltaràs sempre i faltaràs als qui t'estimem".

I quan he penjat he sortit a la terrassa i he vist un sol imponent damunt les meves tomaqueres i m' he adonat que ja han florit malgrat ser la primera vegada que les planto però ha sigut amb tan i tan d' amor e il.lusió que la meva poca destresa i experiència han quedat amagades entre les branques on també quedaran els dies com avui on potser el meu "jo"( sense prepotencies ho puc ben jurar), necessitava ser compres per tornar a tenir-me, i olorant les fulles he pensat amb el pare i en com el trobo a faltar, potser perque en el fons tot forma part de la mateixa absència.

Nou vegades et somio ...



Vaig descubri fa temps a Alberto Ruy-Sánchez a una llibreria del casc vell de Barcelona, em va cridat l' atenció el titul  "Els noms de l'aire" que després va resultar ser un quintet, i de ser un autor desconegut per a mi, es va convertir en un dels meus imprescindibles i de com a poc a poc he anat col·leccionant totes les seves obres i com he quedat fascinada per els seus textos com aquest de "Nueve veces te sueño"


" Así quisiera yo trazar en tu piel, Jassiba, la geometría secreta de nuestro paraíso.
Una figura que sólo tú pudieras ver y descifrar en un lenguaje inventado por nuestros cuerpos.
Las líneas y las formas que nunca permitirían que se te olvidara cada sensación que tuvimos como amantes.
Quiero ser en tu piel la línea escrita de la felicidad.
Marcarte con la huella fugaz de mis dedos cuando te acarician
con la tinta invisible de mi saliva recorriéndote
con la traza que dejan mis ojos cuando te miran muy a fondo en el rostro o entre las piernas.
Quisiera ser la Jena que te cubre y que viene de ese lugar fuera del mundo que por un instante compartimos" .

Soñé que mientras te besaba, tu boca se iba volviendo más profunda, tus labios sabían de pronto ser anchos o delgados según la sed, el hambre, el ansía que teníamos. Tu lengua sabía ser leve anuncio de la humedad o invasión total de tus mareas, torrente, marejada en mi boca, en mi cuerpo. Eras tantas y la misma que te adoré de mil maneras. Con la misma llama encendida. Pero además del arcoiris de formas que tu cuerpo era, había una sola transformación constante: el canto cada vez más grave de la edad. Cambiábamos juntos. Saboreábamos las nuevas hendiduras de nuestros labios madurando. Nos alegrábamos de comprobar, con la lengua, que en la comisura de nuestros ojos la risa compartida tanto tiempo había dejado ya sus huellas. Líneas de fuga, marcas de acumuladas alegrías. Todo esto sucedía mientras hacíamos el amor, como tantas veces, interminablemente, sin principio ni fin, sin buscar una sola cumbre sino muchas repartidas entre tu piel y la mía. Entre una luna llena y la siguiente; o la anterior, porque el tiempo era un río extraño que simultáneamente bajaba y subía. Viajábamos en el tiempo. Y había de pronto hendiduras entre nuestros besos, donde parecían asomarse otras personas, que éramos tú y yo pero no éramos. Otros viajeros del tiempo amoroso, andaban entre nuestros besos. ¿Quiénes eran? Tal vez tú y yo mañana. Tal vez ancestros del hambre de nuestros cuerpos. Nuestros Sonámbulos.

Es només una petita part de tota una antología de poemes, noveles, contes, un plaer pels sentits, un reconvertir-se poc a poc mentre el vaig anar llegint a la seva sensibilitat passejant-me pels paisatges de Mogador, caient submissa als peus del seu " halaiquí ", sumida en la tensió emocional de les seves paraules, en el misteri de tot allò que es reflecteix en els sentits que es perceben a través del desig, el sexe i l'amor.

Històries que emboliquen, sedueixen i em parlen a cau d'orella, històries explicades per un home que ha sabut entendre a les dones des del mes íntim de la seva essència, sense demorar-les i empenyent-les sense vergonya cap al coneixement del plaer mes infinit.

Paràgrafs per ser llegits entre mirades desvirgades, on cada paraula convida a deshinibir-se en una vida profanada per un desig que neix embriagat d'olors, colors, sabors i li atorga l'etern poder de somiar-nos.

Els seus llibres són relats que dibuixen la pell i llisquen els seus dits entre els buits continguts que els reben per deslligar el cos humit d'una dona i recórrer-ho fins a sadollar-ho.

Escriptor i lector es descobreixen en la intensitat d'un mateix desig on l'aire es beu l'alè en cada moviment , el caminar per un món extens i deshinibit, on el plaer sensorial ens porta fins a la plenitud quan els sentits desxifren els desitjos que se'ns desvetllen en paraules, alimentant nostres mes agitats somnis abarrotats en un sexe obert que ens cobreix les parpelles.

" Nomes tu podràs veure'm on ja no hi soc  " diu, en una sublimació cap a la plenitud del meravellós on tots som carn, llum, veu humida i somnis desperts.

dissabte

Sempre etern !! ....



Avui mirant les noticies de El Caire he tornat a recordar a un gran home, entranyable per els qui vam tenir el plaer de conèixe'l, un gran escriptor que malgrat els seus detractors, els mateixos que aran volen condemnar a Egipte al islamisme mes radical, va ser Nobel de Literatura.

El vaig conèixer a " Khan el Khalili" al Caire, en el mateix lloc on anys abans vaig tenir el plaer de coincidir amb Terenci Moix.

Hi ha moltes cafès en aquest lloc, però hi ha un que és lloc obligat de molts personatges enigmàtics i bohemis de la cultura àrab, el "Fishway o "Cafè dels Miralls", on estan basades moltes novel·les seves i on passava tantes tardes.

És pot dir que per part meva, és punt de trobada amb companys de qualsevol nacionalitat.

Sempre portava a la meva motxilla algun dels seus llibres, en versió àrab, m'anaven bé per practicar l'idioma, em va començar agradar aquest autor a partir d'unes conferències que vaig anar quan estava estudiant àrab  a l' Universitat de El Caire.

Gairebé mai estava sol, i quan ho estava em resultava incòmode atosigar-lo amb la meva intromissió,  ell bevent un te amb menta amb el prou feines perceptible so d'un banjo i amb l'aroma de poma de la "pipa d'aigua" poc convidava a que jo li demanés que em signés el llibre, la veritat és que em semblava una actitud fins i tot frívola per part meva.

Però vaig tenir sort i una tarda esperant al grup, es va apropar un guia Egipci amb el que sempre que coincidíem intentàvem arreglar el món, el seu i el meu pels criteris tan dispars que teníem tots dos.

Portàvem una bona estona xerrant quan l'escriptor que es trobava a un parell de taules ens observava, parlàvem en àrab sobre els últims atemptats integristes a la capital, en els quals va morir una companya nostra, una guia alemanya.

El senyor Mahfouz llavors va intervenir en la conversa amb una frase tan simple com a contundent:
"Tots els valors de l'ésser humà ancorats en un sol punt solament poden generar conflictes de falta de tolerància"

El vaig contestar en àrab que tots els extrems són dolents, i que no encertava a entendre perquè l'Islam no havia evolucionat en el temps i en la mesura que la societat demanava.

Vaig reacciona de seguida pel meu impuls, vermella com un titot vaig demanar disculpes no nomes pel àrab bastant poc fluid en aquell moment, la qual cosa em causava inseguretat  i no poc problemes de comprensió, per deixar anar alguna bajanada en una lletra mal posada, o per la contundenciá de la resposta sense parar-me a pensar si el comentari podria resultar poc oportú.

Però ell al contrari, ens va convidar a que continuéssim la xerrada en el mateix idioma, i amb la mateixa sinceritat que havíem començat, l' interessava molt el concepte que teníem el Europeus que vivíem a Egipte de tot plegat.

A partir d'aquí va començar una llarga xarrada on l'escriptor no només ens va preguntar pels incidents que havíem tingut la desgràcia de viure, sinó que ens va explicar tots els problemes que havia tingut amb les seves novel·les precisament per ser contràries al regim i enfocar l'Islam des d'un altre prespectiva.

Ens va parla de la novel·la "Fills del nostre barri" la qual només va poder publicar-se a Beirut, la Suïssa Europea en el 1967, estant encara prohibida en l'actualitat en gran part dels Països àrabs.

Ens va parla de la vida, de la pau, dels drets humans, de la religió, no se si em vaig oblidar que tènia un llibre guardat perquè el signés, o l'oblit va ser intencionat, perquè una conversa d'aquest tipus, no mereixia ser interrompuda per tan absurda presuncio per part meva.

Al poc temps va patir un atemptat en mans dels integristes islàmics "Gamaa el Islamiya"(germans de l'Islam), els mateixos que van assassinar al president Sadat i que ara pretenent movilitzar el pais en contra de la sentencia al seu ex President Mubarak, disfrassats de badells pero amb les mans plenes de sang..

Aquets mateixos "democratas" que li van ocasionar la perduda d'un ull, perduda d' audició, i tota la mobilitat en el braç esquerre, pel fet d'escriure sobre l'Islam des d'un punt de vista tolerant i obert al món.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer des de diverses perspectives el món del Fonamentalisme Islàmic, no va ser sola una tarda, varem coincidir més vegades en el mateix lloc, fins a poc temps abans de l'atemptat,potser no amb la intensitat del primer dia, però sempre al passar per davant no em faltava la seva encaixada de mans i el seu somriure.

Vaig tenir la sort de conèixer a un gran home, a un defensor de la llibertat ,que una de les tardes es va-acomiadar dient-me:
"Tens tota la raó, tots els extrems religiosos, siguin del signe que siguin, mai s'han distingit per ser guardians dels valors fonamentals de l'ésser humà, sinó el mal que els condemna"

Dos anys més tard va ser qualificat de "heretge" i sentenciat a mort per grup de radicals islàmics. Des de llavors va romandre pràcticament reclòs en la seva llar, amb sortides esporàdiques i controlades per la policia.

Creia en el Déu en el qual va defensar sempre, el Déu sense nom, en l'ésser just i imparcial i no en les feristeles que s'escuden en ell per segar vides humanes...

I avui especialment que he parlat amb tota la meva gent a El Caire els sento tan meus com sempre i des de la distancia recorro pam a pam tots els racons que porto tatuats a la pell com part imprescindible del que soc i torno a llegir l' escrit que teniam a l' entrada de l' agencia amb una impressionant foto de Gizeh al fons.

I segueixo pensant en els moment que malgrat les adversitats i les circunstancies,  en el mes profund d' un  desert sempre hi brota una flor, potser plena d' aristas tallants, pero una flor que entre els dits assenyala un horitzo infinit i Egipte sense dubte sempre serà un horitzó etern.

Si no llevo brújula
 ¿cómo voy a saber hacia donde voy?
¿ Que más da que el cuerpo vague perdido en la oscuridad
si las estrellas pueden guiar el alma?.
A veces sonrío
y lo hago mirando como se desace el peinado de una nube que me recuerda a la luna.
Pero solo he imaginado el peinado y he imaginado la luna...

Amlah ya âmar inàqak fassahar
 

diumenge

Parella, complicitat ...amor




Si poguéssim no sacrificar els nostres propis espais
que són la màgia de l'espai compartit.
Si poguéssim no intentar canviar aquelles coses
que són les que fan que ens apropem.
Si poguéssim deixar de controlar el que "ens amenaça"
darrere de falsos "ajustos".
Si poguéssim no desdibuixar lo més bonic que viu en nosaltres
per viure amb un altre.
Si per viure amb un altre
no calgués desdibuixar el més bonic que viu en ell.
Si poguéssim comprendre'ns des de la pell
sense deixar de ser pell.
Si poguéssim deixar-nos il.luminar
sense fer-nos ombra.
Si pogués ser jo...
simplement volent estar amb tu.
Si sapiguéssim acceptar el desafiament d'estimar-nos i respectar-nos lliurement tal vegada
seria bonic viure en parella.
( Cecilia Spangelberg )


I ho seria amb un cafè a mitja tarda, una bona conversa plena de rialles, una cervesa al vespre comentant el dia dur de feina descarregant-nos mutuament de problemes, ser amics, un passeig agafats, una mirada, un somriure ple de petons, compartir i compartir-nos i entre nosaltres com a única possessió, el temps.

Dies en què el desig es fa amo del cos i em desperto viva, plena d' aquest cumul de sentiments fets de tendresa i pell disposada, dies en els que miro a l' altra costat del llit on ell dorm i el desig s'escorre em gotes entre les meves cuixes.

Moments sense demanar on el despullo em presses, on les mans tenen ales i les boques una sola obsessió, moments per compartir el mateix aire quan el seu cos es el mes dolç dels refugis.

Complicitat beguda, llepada i mossegada, humitejant amb saliva tots els seus buits, tornant-me a enamorar cada vegada que em veig en els seus ulls i em sento entre els seus malucs profanant-lo sencer obert de bat a bat per vestir-me de vida.

Amor, estimar, no és omplir necessitats i manques, ni suplir-les, és donar-se sencer sense perdre ni substituir nostre JO mes íntim.

Ser parella no és rutina, no son els anys que passen acomodats, no es deixar-se de besar apassionadament sense motius, ni deixar les mans quietes en moments compromesos.

L' amor, la complicitat és perversió, es fa olor, es respira, es toca, s'assaboreix, s'aprèn, es té, es comparteix...es viu.

Ser parella no és nomes carinyo o estima, es estar enamorat sense limits, un plec de sentiments lligats al cor i a la pell que em fan tremolar tota sencera.

Que en penseu de la parella, es pot viure permanentment enamorat?

Personalment considero que i tant que si !! ...sempre que no deixem d' alimentar els sentiments perque com diu "El Petit Princep, l'essencial és invisible als ulls".

dissabte

Divagant una miqueta amb mi mateixa ...





L' altra dia escoltant la musica que em transporta a nits de discoteques a El Caire on els guies sempre fem temps pels vols domèstics de matinada pensava en els casualitats i amb l' estranya sensació que he tingut sempre d' anar deu passos per davant en el temps, és curiós, però he recordat moments en els que m'ha faltat un espai intemporal en el que em podria haver estalviat no pocs maldecaps i un sense fi de dreceres en el que hauria estat l'arriba a temps en el que ha sigut el desprès de la meva vida.

Possiblement hi ha qui parlaria d' errors, qui ho sap, el que no son amb tota seguretat son arrepentiments però segons quina decisió, fa que la vida ens costi molt mes, i a mi m'ha costat molt tornar a col·locar-me en la meta de sortida perquè durant anys ha estat un estira i afluixa entre avançar i recular precisament per fer-ho tot al inrevés.

Sempre m' agradat mourem a ritme de batecs, és estimulant i crea addicció i amb els anys t' adones que l'important no és arribar, sinó sortir del lloc on no vols estar, i que sovint els objectius que ens proposem no són una fi en si mateixos, sinó una forma de seguir, d'estar, el permís moral que d' alguna forma ens permet perdre'ns i desviar-nos del camí tantes vegades com ho necessitem.

I en una època tan inconformista com la que estic visquen no em lamento pel succeït, penso que formen part del meu equip de vida els obstacles, les interferències i sobretot les equivocacions amb nom propi i amb majúscules.

Recordo que quan era petita recriminava a la mare que m'hagués tingut tan tard, de fet ja tènia 45 anys quan jo vaig néixer, la vaig poder gaudir poc perquè els meus nebots tenien pocs anys menys que jo i la meva germana que treballava la necessitava mes i de rebot jo que els tenia tot el dia a casa i no es que no m' els estimes, eren un cel, però tot sovint ens barallàvem per l'atenció de la mare.

Quan em vaig fer gran sovint li comentava el fet que mes que mare vaig tenir una àvia, i vaig pogué gaudir molt poc d' ella fins i tot el meu fill no va poder viure-la perquè el maleït Alzheimer es va encarregar de que ell no la pogués gaudir.

I penso que potser per aixo sóc tan desarraigada com diuen els meus, de fet quan vivia a Barcelona em refotien molt que les celebracions per Nadal es convertissin una diada de bones intencions, de petons i d' abraçades embolicades en paper de regal quan la resta del any amb gran part de la família ni tan sols ens trucàvem.

Desprès quan vivia a l' estranger jo ja procurava en aquesta època nadalenca tenir molta feina o inventar-la, perquè malgrat que mai m' han agradat aquest dies, no volia seguir sent l' eterna buscadora de raons i motius per estimar per tradició o per lligams de sang.

I aquesta setmana tan summament estranya, buida i fins i tot aliena, repassant la meva vida en una conversa de nou vaig pensar que sempre arribo tard a tot arreu, i que és molt complicat trobar qui pensi com jo, perque em dona la sensació de que la vida desprès d' haver passat per davant meu troba totes les respostes perquè la majoria eren qüestió de no fer-se preguntes, per incontinència de sentiments, fins i tot per covardia.

Hi ha un llibre que em fascina d' Àngel Gonzalez ,120 poemes que en una estrofa diu:

"Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras
 si todo en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
Lo sé, pero lo que yo siento es de verdad."

I és que de vegades busquem alguna cosa i sense voler trobem molt més, perqué tot és viu dins nostre.

PD- Post alimentat de les meves mamarules que com quasi sempre no volen dir res.

dijous

La paraula viva ...


Potser perquè sóc una llunàtica i necessito sentir-me acaronada entre els seus dits, he triat aquesta paraula i he fet d'ella una descripció molt intima i personal:


Lluna

T' he viscut en nits buides de paraules, en mirades intimes que m'acaronen els llavis i em ressegueixen amb la punta dels teus dits humits.

Et contemplo i els meus ulls s' emborratxa'n de tu fonent-me els sentits, despullant-me de tot el que sóc  mullada en sensacions i perfum de nit.

Et miro i em fascina l'esbós que faig de la vida amb tu de la mà, on puc compartir alens i batecs, instants que es deixen portar pel desig que esborra limitis i confon pells, on torna la calma i es separen boques i llengües, es desacceleren cors i apareixes tu immensa com un oasi de pau on poder enfonsar-me per no sentir-me nua.

dissabte

Gràcies Pep


Gràcies per la filosofia, gràcies pel lideratge, gràcies per els èxits, però sobretot gràcies per guiar-nos a tots en el camí dels valors i el saber estar junts davant les adversitats.

Gràcies per tornar-nos la fe i la consciencia de país , sé que et trobarem a faltar , a tu i les teves rodes de premsa, les teves paraules, els teus somriures i les teves emprenyament-es perquè ets autentic.

Ens has donat el que somiàvem, després més del que mai haguéssim somiat i encara mes perquè ens han ensenyat a somiar més enllà amb un possible futur meravellós que ni imaginàvem.

Ens has fet feliços, ens has fet més grans, ens has fet millors i ens has donat un futur amb esperança.

I no et dic adéu perquè tornaràs a casa, pertanys al Barça i dins de la tristor de saber que marxes amb queda la il.lusio de que la teva feina continua endavant amb el Tito i que el Barça net, digne i lluitador que tots estimem mantendrà per sempre mes la seva essència.

Mai cap titul haurà sigut tan important com la dignitat que ens han tornat i el lloc privilegiat en el que deixes al Barça a l'historia.

Amb el cinturó ben cordat com ens demanes i el cor humit , fins aviat Pep !!!

diumenge

El pla infinit de vida


Per què no?  Deixa-la que plori  -va dir Silvana-
Plorar no és dolent, no passa res per plorar -va insistir-
Al principi ploraràs tot el temps
després ploraràs una estona cada dia per les nits segurament.
Després cada vegada que vegis alguna cosa que t'ho recordi
o de cop i volta sense més ni més
però un dia al ficar-te al llit t'adonaràs que no has pensat en ell
que ja no el trobes a faltar
 i tant és si aquest dia triga deu anys en arribar.
 
Carmen Amoraga

"Algo tan semblat a l' amor"
(Finalista del Premio Nadal 2007)


Que alguna vegada ens hagin trencat el cor és inevitable, tant de bo no ho fos i quan passa em de tenir el nostre temps de dol, deixar-nos cicatritzar com les ferides a la pell, poc a poc de dins cap en fora, amb recaigudes inesperades quan un color, una cançó o nomes una paraula ens fa tornar a records que ens fan mal.

A vegades ens pesa tant la vida que ens girem a observar si ha valgut la pena el que deixem enrere sabent que som part del recorregut, que no existeixen cels ni paradisos dissenyats a mida i que sovint ens venç la por a equivocar-nos i la incertesa del desconegut.

Ens queden absències disfressades d'indiferència per amagar el nostre costat mes feble i incomplet, aquell que no pot encaixar en cap buit estrany perquè ens coneixem tant i hem perdut tan que ja nomes volem el temps per viure i assaborir mirades, assajar picades d'ullet, aprendre somriures, forjar il·lusions, inventar paraules, riure sense parar, sentir el món sota els peus i en els peus sense rexistar tenir-hi al món.

I és llavors quan t' adones que tens entre les mans a un món inexplorat, nou, que ens obre les portes de la imaginació, on sempre hi ha la possibilitat que tot canviï i que ens passi allò que desitgem i ens atorgui el plaer de sentir-nos vius.

I ens entreguem avits al sentiment oblidat de fer l'amor sense principi ni fi, sense buscar un sol cim sinó molts repartits entre una pell i l' altra, entre una lluna plena i la següent, perquè el temps és un riu estrany que baixa i puja i en cada moviment ens mulla de desig sense esquerdes, sense rutines, caminant entre els nostres petons cada vegada que ens mirem i embriagats de nosaltres dos ens dona el plaer d' assaborir-nos.

dissabte

Estimada Montse ...



Saps que des de fa molts anys tenim una relació molt especial, de fet ets amb l' única de la teva família que em parlo, i sé que la meva mare no et deixava de donar-te la pallissa quan em trobava perduda per aquests mons de Déu, que per cert, poques companyes de treball tens eh? per "Alà" poca paritat existeix!!.

Tots els anys vinc a veure't, sóc com la cosina que ve des de lluny, mes cosina que lluny però noia la fe i jo tenim un conflicte des que la Germana Emilià va amargar-me l' infància, però tu ets única per mi i t' estimo, ho saps perquè t'anomeno sovint quan et dic , Montse ostia ara això????

Aquesta carta és perquè t' enrecordis de nosaltres, dels catalans, bé avui dels cules, mira portem un any molt fotut, entre retallades, baixades de sou, PP al govern, ja no reposen "Verano Azul" i per si aixo fos poc a un paparra Portuguès tarat que ens puja els triglicèrids.

Avui necessito, t'imploro, et demano en aquesta setmana tan crucial per a la meva existència, que el Barça guanyi al Madrid i al Chelsea.

No és que no m'importin la resta de coses que li succeeixen a la humanitat, i tant que siiiii, de fet estic bastant preocupada per la reserva d'elefants que havia a Botswana i que la "cuchipandi" del Rey els reenumera a trets, pels ditets d'intel·lecte de Froilan i la neurona despendolada de son pare, per el "desmelene"de la reina i per la pujada de "Pimientos de Padrón" que amb faran mes complicat fer-los rellenos, perque els tinc ja rebotits.

Sóc molt conscient de la situació d' aquest país, del meu Pais Petit, l' altra me la rebufa bastant si no fos perquè entre "la morritos calientes" i el "cara de ciri" estan fent que Catalunya es converteixi amb una colonia Somali, mes que res per lo negres que ens tenen a tots plegats.

Be, de pas sis plau en Duran i Lleida que faci algun curset de retrobament amb si mateix perquè no sabem si va o be, te una crisis important d' identitat aquest xiquet.

Ah!! i la Feria d' Abril de Catalunya no la retallen oi?? aisss aquets vots, ai Montse que per les retallades hi han tisores que s' atontorronen segons a quin lloc i patinent segons d' altres....

Be, jo al que et deia, sis plau aquesta nit, vull un Barça Triunfant com diria en Nuñez, si pot ser que Messi no es faci la migdiada al camp com el partit del dimecres i vingui dormit de casa, sé que no ho fa casi mai, però ostres quin dia va escollir el noiet!!!!

També a poder ser que el Pepe no vingui de "nena del exorcista" o de "leñador asesino", perquè de pianista ja sabem que es passa el partit tocant els collons al contrari, envia-li  una rampa de 100 minuts sisplauet,d' aquelles que et deixen les cames agarrotades i la cara d'ui ui ui , i dic 100  perque segons con vagi la cosa allarguen el partit fins els Nadals si cal.

El neures del Portugues no ens preocupa, quan comencin a perdra s'entregara amb cos i anima a la teva companya de feina Fatima, o al mateix dimoni qui sap i els culers treurem la palanganeta per anar netejant-nos la merda que ens anira enviant mentre es caga amb tot el cagable, per aixo no cal que et preocupis reina, tu a lo teu, i jo et prometo que la setmana vinent anire a veuret amb un Ciri Pasqual i deixaré de menjar xocolate amb ametlles cada vespre durant un mes... valeeeeeeee 6 mesos, parauleta de nena bona.

Estem a les teves mans per tota la merda del voltant, per a sobre la gespa hi son ells, els millors, la nostra insígnia, un sentiment que no te paraules i que ens fa mes grans.

I per tu que ets la Fe del poble Català tot el meu respecte, ho saps oi?.

T' estimo montse

PD- Si pots fer algo amb la renovació d'en Pep t' agrairíem, que no ens cap el cul a la cadira reina!!

diumenge

Carta a un imbecil de tans


Pilar Rahola

Señor Abdeslam Laarusi, imán de la mezquita Badr de Terrassa, permítame.

Le escribo como mujer libre que le mira a los ojos y le dice,
sin ambages, que usted no es superior a mí, ni a ninguna mujer.
 Ya sé que considera que las mujeres hemos nacido "de una costilla
 torcida", tal como dijo en un sermón reciente, y que debemos aprender
 las "obligaciones", aunque sea a base de golpes. Sin embargo, le diré
 que es usted el que tiene el cerebro torcido, carcomido por una
 ideología fanática que no es piadosa, sino perversa.

Permítame que le diga que son gentes como usted quienes ensucian el
 buen nombre de los dioses, y manchan la bondad de su fe. Ningún dios
 permitiría nunca estos discursos de dominio y de odio, porque sólo los
 seres humanos son capaces de vincular la trascendencia con la maldad.
 Usted debería ser un vocero de bondades, un puente entre la
 espiritualidad y la humanidad. Sin embargo, ha escogido utilizar un
 púlpito sagrado para llenar con ideas de esclavitud el cerebro libre
 de sus fieles. ¡Quién se ha creído que es, para usar a Dios como
 instrumento de ideas diabólicas! Haciéndolo deja de ser un hombre de
 Dios y pasa a ser un simple fanático, más preocupado de dominar la
 tierra que de ganar el cielo. El problema es que, por el camino de su
 fanatismo, arrastra a muchas personas.

Ha dicho también, en otro sermón, que nuestras leyes son contrarias al
 islam. Entonces, ¿por qué no se marcha corriendo de esta tierra
 infiel? ¿Qué hace viviendo en un lugar tan pecaminoso?


Me imagino que sus ideales en la tierra deben ser paraísos de libertad
 como las dictaduras del Golfo o Irán, o la actual Libia, con su bonita
 aplicación de la charia. Nada, estimado imán, haga usted las maletas y
 corra raudo a vivir en esas tierras tan fantásticas, con esas mujeres
 esclavas, y esas prohibiciones terribles, y esas simpáticas
 lapidaciones. Allí seguro que su ideal islámico se cumple. Por el
 camino, abandone las pérfidas ventajas de nuestra sociedad
 democrática, todas esas ayudas, esa libertad de acción y expresión,
 esa sanidad pública, esa escuela gratuita... ¿O es que resulta que
 somos malos, pero no lo es nuestro dinero? Ya debe ser eso, que somos
 malos y además nos considera tontos.

Por otro lado, señor Abdeslam, y en honor a las mujeres musulmanas que
 admiro y respeto, permítame una última cosa. No hay nada más patético
 que un hombre que se cree superior a una mujer. Como utiliza el nombre
 del islam para vender su machismo feudal, le recordaré que hay grandes
 mujeres musulmanas que luchan contra tipos como usted, que creen que
 amar a Dios es amar la libertad y no defender las cadenas. Quizás si
 las leyera, en lugar de esos panfletos radicales, aún entendería algo.
 Entendería, por ejemplo, que el pecado no lo cometen las mujeres
 libres sino los hombres que las quieren esclavas.
Nada más.
Le saludo atentamente desde mi desprecio.

Pilar Rahola
 La Vanguardia. Barcelona.
 24/03/2012


Estic molt d' acord amb aquesta carta de la Rahola, i com ella be diu aquest tipus i d'altres com ell independentment dels ideals i de les religions no representan a ningú.

Personalment jo dono fe perquè he viscut molt anys a Països Àrabs i mai m' he sentit rebutjada ni menyspreada com a dona, al contrari, des de el primer dia la protecció dels meus companys arabs va ser d' agrair i no em va suposa cap impediment per dirigir un grup de homes a la meva feina.

Soc de les que penso que les religions, totes, portades al seu extrems són nocives, cal diferenciar als malalts d'odi dels sans d'esperit, als enemics mortals dels amics lleials, saber com és el limit que ens fa irracionals.

Hitler i Torquemada, Mussolini i el Mufti no ho van saber o no ho van voler saber, i per això ens van deixar com a herència la barbàrie de les seves idees, la desvergonya dels seus actes, i pàgines de la nostra història escrites amb la sang innocent de les seves víctimes.

Jo des de el meu agnosticisme no vull entrar en les creences de ningú, cadascú utilitza la fe com creu, personalment penso que els diners de l' església anirien molt be per paliar una mica la fam de molt països i la deshumanització de moltes consciencies que es mira'n de lluny aquestes imatges on nens moren de malalties i fam, condemnats a no sobreviure molt abans de néixer i no per fer mes o menys Jornades de Joventut.

I m' emprenyo quan escolto que exemple de joventut son els que van a venerar al Papa, quan hi ha joves sanissims que fins i tot en les seves estones lliures col.labora amb ONG, joventut que anat a treballar a camps de refugiats, joventut que esta en grups de suport de la gent gran i que l' anar o no anar a veure al Papa no els condiciona per ser bones persones.

La fe va molt mes enllà que el creure o no creure amb els ídols que ens venen a la terra, la fe es creure amb un mateix i amb el demès, es no quedar-se impassible davant el patiment del demès i humanitzar-se davant els problemes aliens.

Les minories fonamentalistes islàmiques, joevas,cristianes, inclós extremistes hindús també,segueixen ensopegant amb la mateixa pedra, i caminen en direcció al mateix precipici.

El fonamentalisme islàmic amb els seus atacs suïcides no nomes maten innocents de la forma més covarda, sinó que esquitxen amb sang innocent l'honor i la imatge de la seva pròpia religió, quedant el nom d'Al·là associat a tanta barbàrie comesa.

El fonamentalisme jueu, organitzat en sectes religioses i civils, intenten imposar les idees d'un déu venjatiu i exclusiu i d'un Gran Israel bíblic al que es va renunciar en signar-se la partició de Palestina, usant no només el discurs i la propaganda, sinó les armes i l'assassinat dels líders de l'Estat d'Israel menys fanàtics , com aixi va passar Rabin.

Per qui no ho hagi viscut, els drets humans haurien de posar ma a totes les poblacions Palestines, son vejats i humiliats diàriament per part dels soldats Jueus, fins el punt de que els mateixos pares de criatures ens donaven els fills perquè els treguesim d' allà malgrat la possibilitat de no veure'ls mes perquè no hi ha futur, però es massa important el capital Jueu al mon perquè ningú intervingui.

El fonamentalisme cristià, incitant a l'odi cap a les altres religions i recolzant i aplaudint la tortura dels enemics del seu Déu totpoderós, transformant el conflicte en una guerra contra l'Islam, i a l'exèrcit dels Estats Units en Soldats de la Cristiandat (les noves croades).

Ja som grandets per deixar-nos arrossegar per consignes falses repetides fins a la sacietat i per pors manipulades dels que s' autoanomenen veus del més enllà i que la seva unica preocupació es el sexe dels demes perque el seu propi el gestionen com volen.

La solució és enfrontar-nos en aquest tot o res que ells proposen, fer la nostra construint un camí que condueixi a la concòrdia i no al naufragi, que és el que aquesta passant en l'actualitat quan individus de qualsevol ideologia o religió se sotmeten al fanatisme de les seves idees siguin quines siguin.

Qualsevol proposta que coarti la llibertat d' acció i pensament del esser humà , es un altra forma de feixisme.

IMÁN DE TERRASA
 "¡Amonestad a las que temáis que se rebelen, pegadlas!"


ARZOBISPO DE GRANADA
" Si la mujer aborta, el varón puede abusar de ella "

.
ARZOBISPO DE BRUSELAS
“El sida es un acto de justicia”

ARZOBISPO DE LA PRELATURA DE CANCÚN-CHETUMAL
“Hay que perdonar a curas pederastas; no sabían lo que hacían”  


OBISPO DE SAN SEBASTIAN
“Existen males mayores que los que esos pobres de Haití están sufriendo en estos días. Nos lamentamos mucho y ofrecemos nuestra solidaridad, pero deberíamos llorar por nosotros, por nuestra pobre situación espiritual, por nuestro materialismo, que es un mal más grande que el que esos inocentes están sufriendo”.



Fundamentalistas judíos profanan un cementerio cristiano y otro musulmán en Jaffa




Em quedo amb la frase de  Robert Charles Wilson:
Jo no poso la meva ignorància en un altar i li dic Déu.