Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Va per ells


Feia dos mesos que havia arribat a Egipte per quedar-me definitivament, tenia 18anys i després d'un període breu de trobades i desencontres amb mi mateixa i la meva supèrbia vaig descentre al món dels humans i vaig aprendre a ser persona.

Recordo encara amb precisió aquell dia que caminant pel carrer Taha Hussein al barri de Zamalek, camí a "Nefertiti" la meva agencia llavors a pocs metres de casa meva,  vaig tenir per primera vegada la sensació de tenir-ho tot.

En un instant vaig em vaig atrevir a preguntar-me, puc ser mes feliç?

I vaig fer un cop d'ull ràpid al meu entorn, la tenda de fruita, la carnisseria, la paradeta de begudes i telefon, alguna que altra ambaixada a les cantonades, i Abdu, el nostra fidel Abdu, el cuiner Sudanès de l'agència amunt i avall per quan arribéssim un a un amb el nostre peculiar humor matine socórrer-nos amb el seu especial te amb menta i llet a primera hora del matí.

Eren les deu,  pot ser una hora una mica tard pel nostre pais, però a Egipte el món gira mes lent, es un país sense temps, es viu la nit com si fos el dia i els horaris es limiten al nostre temps de treball.

Havia estat fent el "ckek in" fins a les tres de la matinada a l'Hotel Semiramis, amb Abd Aziz el meu cap, (Sisin li deia jo, llavors el meu arab era distret ) i Salama un dels guias mes savis del país que feia escassos grups,sempre grups importants, un home gran ,una font de saviesa, les hores d'espera eren tot un aprenentatge per mi, no nomes en pla històric, sinó en les formes, en el pensament i sobretot en la mentalitat de qui deia no tenir pressa perquè el món no anava cap a cap lloc.

Sempre he pensat que Egipte hi ha dos tipus de guies, els que veneren el seu treball i els que veneren els diners, la diferència entre els uns i els altres és l'actitud, els coneixements i sobretot el temps.

Temps sense presses per ensenyar-nos als que venim de fora la història del país que dorm a la vora del Nil, amb tots els seus matisos de presents i passats que s'han abocat en aquest actual Egipte que ens acapara, que ens ensenya a detenir-nos a pensar, a separar ànima i cos i a raonar més que actuar.

I es aquest Egipte el que vull recordar ara, el que amb va ensenyar a obrir els ulls i apendre a viure sense equipatges, a ser viatgera de la meva pròpia vida, sense presses, sense temps, aprenent a mirar i a veure'm, a reconèixer les meves emocions, derrocant fronteres dins meu i fora del meu territori.

El meu Egipte es part de mi, fins i tot part de la meva sang , dons en el meu fill malgrat que nomes es meu i ha sortit mes català que el "pa amb tomàquet", hi batega sang àrab cosa de la que n'estic molt orgullosa.

I en aquests moments on s' ha perdut el nord i la cordura amb quedo amb la veritable essència del país, la seva gent, la seva dolçor, la ma sempre amiga pels que arribàvem, l' abraçada a temps dels qui ens van adoptar com a fills, els consells, les nits de Ramadà, els partits del Barça als hotels on treballàvem quan ens cedien una sala sencera per exercir de catalans i de culers i on hi havien molt companys meus seguidors del Al Ahly, trist protagonista aquest últims dies i el Zamalek, els dos equips de la capital on els seus seguidors son majoritàriament també del Barça i on alguns dels seus jugadors amics també venien a veure els partits amb nosaltres perquè quan el Barça guanyava la senyera catalana i cule onejava per El Caire.

No es mereix Egipte aquest govern i amb xerrades amb els amics ho he dit sempre,despres de Mubarak res, caos i el final un govern Islàmic, el mateix fonamentalisme que es va carregar a Sadat quan li va estendre la ma per governar, perquè son aixi, perquè la llibertat porta vel i perquè no volen que s' obri a Europa i a tots els seus defectes, malgrat no nomes el turisme sinó que la corrupció,les drogues, la prostitució ha omplert sempre les arques del "govern democràtic" de la Republicà Egípcia.

Però tant se me'n fot com tinguin les butxaques, quin govern no las te si tot esta podrit, jo vull que Egipte torni a somriure, a viure la vida instant a instant sense pensar amb demà, perquè demà es massa lluny i la vida es qüestió de moments que forja'n sentiments, sensacions, mirades i batecs, on jo vaig aprendre a pensar amb els altres, a estimar, a plorar, a emocionar-me amb una posta de sol, a agrair al taxista del hotel que m' esperava de matinada despres del seu torn que jo acaves la feina per portar-me a casa sense voler cobrar res perque no volia que agafes el taxi d' algun tarat, a tremolar quan vaig veure il.luminada a Keops per primera vegada, a maleir en un atemptat i desesperar-me amb la mort d' amics e inocents, a tenir por en un terratrèmol, ajudar a escapar a qui estava retingut contra la seva voluntat i a reverlar-me contra tot alló que feria la dignitat de aquest meu pais.

I ara sóc el que ha fet Egipte de mi, i vull que Egipte sorti a ser el que tots volem i deixin de manipular a les persones, de assassinar indiscriminadament encoberts en partits de futbol, revoltes o manifestacions, aquest país no es mereix un govern aixi, i aquest deu, el seu deu no es mereix que un grup d' assassins sense escrúpols, de mercenaris politics s' aprofitin del seu nom per tancar les portes del seu país i omplir-lo de foscor.

Va per ells, per tots els que m' estimo, i pels que no conec, perque tornin les nits de mil aromes, els dies de colors, els somriures i les abraçades i on jo mirant al cel d' una nit qualsevol de lluna de xerrada quan em preguntin per mesures pugui tornar a dir que no sé res perque nomes la meva fe en la vida és la única cosa que entra dins els meus càlculs. 


N' estic segura



20 comentaris:

  1. Marta, la (mala pràxis) política ho acaba embrutant sempre tot. Bé, no, sempre no, hi ha per sort (moltes?) excepcions; però per a bona part de la població del món, la política és la font dels seus problemes. La gent és majoritàriament decent; ens queda aquest consol, i l'esperança que algun dia, d'alguna forma, les coses puguin anar d'una altra manera.

    ResponElimina
  2. Es cert Ferran, però casi mai tenen en compte a les persones a les bones persones i jo sempre he dit que es pot mentir un temps, però no es pot mentir tot el temps i un país que lluita per la seva llibertat i sobretot per la seva dignitat s' en sortirà perquè s' ho mereixen i perquè a tots els que em tingut l' oportunitat de créixer amb ells sempre ens han donat una lliçó de vida.

    ResponElimina
  3. Potser aquest Egipte que estimes no tornarà més, el tipus de vida de què parles avui només està a l'abast de pocs occidentals.
    Tant de bo m'equivoqui, les teves paraules m'han arribat molt endins com si visqués el teu somni.

    Bona tarda Marta.

    ResponElimina
  4. Pere gràcies per aixo he volgut compartir amb vosaltres les meves vivencies perquè hi ha un altre Egipte digne de ser conegut, el que estimem tots els que hem viscut entre les seves gents i que perdurarà sempre.

    ResponElimina
  5. Marta TU t'els estimes la gent d'aquest Pais, esta molt clar que pateixes per la seva situació i n'ets una profunda coneixedora dels seus valors . Nosaltres no en sabem res , només tòpics i prejudicis .El teu escrit no fa sino Dignificar-te.

    ResponElimina
  6. Marta, molt bonic el teu post. Expliques un Egipte que has viscut profundament i estimes. I ens el fas viure als qu eet llegim. Moltes gràcies

    ResponElimina
  7. Miquelet estic sincerament preocupada perquè sé quina es la situació personal de molts dels meus amics i companys ara amb aquesta revolta i des de que va començar tota aquesta pantomima política, a ells perquè els conec i als que no conec perquè no es mereixen un govern aixi,es un pais lluitador que sempre ha pugut escollir la seva opcio religiosa i hem conviscut tots plegats indistintivament de nacionalitats o religions. Realment et puc asegurar que si algo em dignifica a mi es haver-los conegut.

    Jaume Egipte no nomes es un do del Nil com deia Herodoto, si no que durant anys ha sigut un veritable exemple de convivència i una escola de vida per tots els que d' arreu del mon varem arribar

    Gràcies a vosaltres per llegir-me

    ResponElimina
  8. Hola Marta,
    Egipte ha estat un país que sempre he volgut visitar però no ho he pogut fer, i al llegir el teu relat he sentit tristor pel que expliques. Jo estic segura que Egipte tornarà a tenir el color, l'aroma i el caliu que descrius. I hem de confiar que la bona convivència i la cordura tornaràde nou.

    Tot ni el meu optimisme, entenc la teva indignació i com et sents. Un petó :)

    ResponElimina
  9. Lamentablemente estamos viviendo un colapso del mundo tal y como lo conocemos, y ojo, no solo en Egipto, en vez de un futuro de progreso avanzamos a un futuro de regresión en el que están en juego los derechos humanos. Ya nada volverá a ser lo que era, al menos eso pienso yo.
    Besos Marta.

    ResponElimina
  10. Ona Egipte tornarà a ser el de les nits plenes de llum i cantonades plenes de fe en els demés. Gràcies maca

    Johnny lo hemos hablado tu y yo muchas veces, y tu como profundo conocedor de su historia sabes que Egipto a lo largo de los tiempos ha sabido reinventarse a si mismo. Israel es el gran beneficiado de toda esta situación y me atreveria a decir que esta moviendo muy bien los hilos de esta revuelta, lo que ello no implica la parte de responsabilidad de los payasos que en este momento estan al mando del pais porque son los mismos perros con distintos collares, que pregunten a Ahmed Abul Gheit ministro de asuntos exteriores con Mubarak.

    Petonet

    ResponElimina
  11. Almenys, Marta, saps que l'Egipte que portes dintre teu no te'l podrà prendre mai ningú, ni els records, ni les vivències, ni les mil aromes de la nit. Sigui quin sigui el futur a què es vegi abocat.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  12. tant de bo tot s'arregli aviat i la gent innocent deixi de patir i pugui sentir nova il.lusió per viure en llibertat
    salutacions marta, has fet un gran homenatge a aquest poble que tant t'estimes

    joan

    ResponElimina
  13. Marta, que bonic el que dius i que trist el que els toca ara. No he anat mai a Egipte, i mira que ho tinc fàcil, ja que una companya meva hi va cada any perquè va estudiar àrab i allà hi té molts bons amics. Realment vivim en un món que es confronta constantment per l'interès econòmic, i no pas humà.
    Que Egipte torni a ser Egipte, i tots els països sotmesos també!!!

    ResponElimina
  14. Felicitats per aquest post, m'agrada molt com i es nota que surt del teu cor! :)

    ResponElimina
  15. Felicitats Marta, una gran troballa el teu blog...m'agrada el que dius i com ho dius. Amb el teu permís et segueixo i enllasso amb el meu blog.

    Una abraçada

    ResponElimina
  16. Montse, Egipte serà per sempre part de mi, si.

    Joan, la pena es que sempre els mateixos son els qui pateixen.

    Dafne, no es momento per anar-hi ara per fer turirme, pero els que hi tenim amics es una visita obligada i de sentiment.

    Peuet, quan s' els coneix no pot ser d' altra manera.

    Victor gràcies i benvingut

    Gràcies a tots per ser-hi

    ResponElimina
  17. Que bó, además esa primera foto de concurso

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roig a que es inmensa esta foto? pues el sonido del silencio era ensordecedor.

      Elimina
  18. Hola marta, tenim dos visions molt diferents d'Egipte, potser he viscut mes la trista realitat, no ho sé, però no en tinc un bon record del que és un dels bressols de la civilització, si que hi ha gent molt maca e interessant com a tot arreu, però malauradament als "turistes" sempre ens toca trobar-nos amb lo pitjor...fins i tot en tinc mal record del menjar jajaja.
    Es curiós però dels molts llocs on he estat diria que es del que pitjor record en tinc i vaig per davant que em declaro enamorat d'Africa, però de l'Africa mes tirant cap al sur ;-)

    Per cert, tens un bloc collonut!!

    ResponElimina
  19. Hola Pere, sé que jo no sóc imparcial a la hora de parlar d' Egipte perquè no ho faig com a turista sinó com a qui a viscut allà, llavors la meva forma de mourem i fins i tot de viure es diferent perquè he fugit de lo merament turístic i nomes he hagut assumir-ho en hores de treball.

    Jo conec el països des de el fons, perquè no tens mes remei que fer-ho aixi quan vius entre ells perquè t' acceptin, fins i tot amb l' idioma, t' han de veure d' igual a igual per tractar-te de la mateixa manera, perquè també es veritat que hi arriba'n persones que s' enfoten d' ells i els hi sembla que estan en el seu apartament de la costa per dir-te algo, menyspreant-los de forma que fins i tot jo alguna vegada he hagut d' intervindra.

    M' apassiona Àfrica de fet sempre he pensat que acabaré la meva vida en algun racó d' aquest Àfrica que m' enlluerna perquè per viure no es necessiten grans coses i si alguna cosa bona he apres per aquest mons de deu, es que quan un es té a si mateix i la consciencia tranquil.la ho te tot assolit perquè es capaç d' entendre la vida des de el seu fons, la resta son banalitats que estan fent que ens mengem uns als altres.

    Gràcies i benvingut

    ResponElimina