Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Sóc mare pero també m'equivoco...


Des del moment en què tenim un fill ens adonem del valor transcendental dels sentiments, és la condició de l'ésser humà elevada a la perfecció.

Un fill és com un full en blanc que anem omplint de colors, de formes, de matisos, al que des de ben petit parlem i a la seva manera ens respon, instal·lant-se en nosaltres des del moment en què neixen aquest sisè sentit que ens alerta.

Ningú ens ensenya a ser pares, com tampoc ens van ensenyar a ser fills, i personalment quan vaig ser mare vaig prendre consciència del valor d' aquesta paraula, recopilant instants en els quals potser no havia estat del tot justa amb la meva i vaig aprendre a corregir-me i a mirar-la encara mes amb els ulls que es mereixia.

Cert és que no tots ho vivim de la mateixa forma ni a tots se'ns desperten els mateixos instints, i mes quan es trenca una parella i s'intenta per tots els mitjans no trencar als fills el seu nucli familiar.

Però això és qüestió de la parella, dels dos, de pare i mare intentar que els fills ni es converteixin en moneda de canvi ni en centre de frustracions, intentar que la relació personal entre tots canviï el menys possible i fer-li mes suportable la seva nova vida.

Els fills som el que fem d'ells sense lloc a dubte, és cert que l'entorn d'amistats pot arribar a influir, però amb uns fonaments morals apropiats, llargues xerrades i la disposició sempre d'escoltar-los, són formules per fer d'un fill una bona persona amb plena capacitat de diferenciar el be del mal, del que és ètic al que no ho és i sobretot a respectar a si mateix i als altres .

I no parlo de rebel·lies , perquè tots hem tingut les nostres, parlo d'aquestes etapes en les quals es converteixen en adolescents plens de força, il·lusions, dubtes i ganes de descobrir i obrir-se al món.

I ahir en una conversa al seu institut entre el seu tutor i la psicòloga , als que haig de donar les gracies de tot cor, sobretot perquè amb el seu tutor hem tingut els nostres desencontres en diverses ocasions, em vaig adonar de l' equivocada que estava volen protegir un sentiments que ell mateix ja sabia com gestionar sense intermediaris, sense necessitat de fer-li les coses mes fàcils, i sense voler adonar les coses que ja tenien nom propi.

El meu fill es un nen dels que diuen superdotats i aixo implica ventatges però també inconvenients perquè son persones que viuen les situacions molt intensament i a vegades el seu interior es una olla expres i  es molt difícil arribar als seus pensament mes íntims.

Però ahir tots plegats ens varem sincerar i vaig aprendre que a vegades un excés de protecció ens pot abocar a un túnel llarg i mes profund que la mateixa realitat.

I a la reunio el meu fill va parlar i va parlar molt i sobretot em va demanar que el deixes decidir el que li feia mal i el que no, que no l' amagues res perquè ell havia pres una decisió que el feia feliç i era el no voler tornar a saber res del seu pare, que li havia donat moltes oportunitats i les havia desaprofitat totes i a mi sobretot amb va dir que el tractes como a tots els altres, dient el que cal en el moment que cal sense amagar veritat ni dir mitges mentides per no fer-li mal, perquè ell no el necessitava a la seva vida, perquè sé pare o mare no es qüestió de sang i si de tots aquells lligams que anem forjant a cada instant i ens fan imprescindibles a les vides dels demès i els necessitem a la nostra pròpia..

I jo no vaig reparar en els moments en els que el meu silenci va pogué arribar a ser un arma perillosa que va permetre seguir gestionant sentiments aliens sense pensar conseqüències ni danys ,i vaig necessitar d' aquella xarrada a quatre per vomitar tot allò que tènia enquistat i que per respecte a no influir en els sentiments del meu fill havia obviat i va ser llavors quan ell en un acte de maduresa brutal per a la seva edat em va exposar els seus sentiments i es va sentir alliberat. 

Ara sé que l' edat no vol dir res, ell amb tretze anys m' ha donat una lliçó de cordura, i sobretot d' entendre que protegint-lo no l' estava fent mes fort, si no mes vulnerable davant la vida per negar-li el dret a enfortir-se sabent que sempre tindra la meva ma per agafar-se en el moment que ho necessiti.

"Tot el que fem en la vida té el seu ressò a l'eternitat" ...deia una frase a la pel.licula Gladiator i ara n'estic plenament segura.

divendres

La meva odissea




Des de sempre hem tingut gos a casa, recordo la meva infància envoltada de animalots entre gossos, gats, tortugues de terra i peixos d'aigua freda en una peixera de pedres que el meu pare va fer al jardi de casa, això sense parlar de les tortoles, gallines, conills, etc.

La meva ultima gosseta va ser Popsie, un Pomerano blanc que em va regalar una ex parella meva quan viviam junts i a la que tractàvem com a un fill, tant és aixi que quan ens vam separar vam posar una espècie de regim de visites perquè tots dos li teníem molt d'afecte i compartiem els seus cuidados, això pot semblar una estupidesa però quan estimes a un animalet la possibilitat de no tornar-lo a veure resulta summament dolorosa.

Al final i despres de molts anys la vaig haver de sacrificar perquè tènia una malaltia molt dolorosa que hagués acabat fen-la patir molt, em vaig prometrà llavors a mi mateixa no tornar a tenir cap mes animalet, sóc summament pesada quan els tinc i m'encapritxo fàcilment i la veritat em va deixar molt tocada la seva mort tant que no estava disposada a tornar-ho a passar malament.

Després va venir la gosseta del meu pare que es va escapar de casa seva desprès de morir ell i que ens van avisar els Mossos d'Esquadra per informar-nos que la havien atropellat i ens van localitzar gràcies al xip

El meu fill i jo ens vam passar hores,dies buscant-la, tant és aixi que encara no he estat capaç de dir-li que està morta perquè la seva desaparició afegida a la mort del seu avi l'hi van fer passar realment malament.

Ara des de fa uns mesos el meu fill em va insistint amb la possibilitat d'adoptar un cadell, portem "negociant" des de fa mesos, de fet no puc coaccionar-li amb el tema de les notes perquè les té immillorables, aixi que li he anat donant llargues, fins a fa un mes aproximadament.

Vaig començar el meu peregrinar a la recerca d'un cadell, des de les protectores, fins a anuncis via web, l'opció que mes li agradava era Carlino o Pomerano, dos races força carinyoses pero que evidentment això complica la recerca ja que no son facils de trobar en cap protectora, però és cert que són dues races que creixen poc són molt afectuosos i s'adapten bé.

La història és que a les poques hores de penjar un anunci en algunes web d'animals, em van contestar molt amablement teòricament amos d'aquestes mascotes en les quals m'indicaven que encara que s' els tenien que treure de damunt perquè el seu treball no els permetia mantenir-les, i que les despeses que em sol·licitaven eren para tramit de paperassa i enviament, ja que la majoria eren fins i tot de fora d'Espanya.

A totes aquestes adjunt l'interrogatori que en tots eren mes o menys el mateix:

Hola,gracias por el mensaje y por el interes que tiene en la adopcion de mis cachorros.

Raza ..... pomerania (pura raza)
Edad.......2 meses y medio de vida
sexo.......machos y hembras
salud......están en buen estado de salud
socialidad ....están bien socializados.
color..........diferentes colores
Nuestros cachorros se entregan con la siguiente documentación:

- INSCRIPCIÓN EN LA CANINA (L.O.E).
- MICROCHIP.
- CARTILLA SANITARIA ACTUALIZADA.
- VACUNADOS.
- PEDIGREE
- DESPARASITADOS.
- CERTIFICADO VETERINARIO DE BUENA SALUD.

Los cachorros que tenemos son machos y hembras de pura raza,están bien educados y vacunados,vienen con todos sus papeles veterinarios y les encanta jugar con los niños y otros animales de companía,los cachorros no estan en venta,son para adopcion ya que por cambios de trabajo no podemos cuidarles.
Todo lo que necesitan  es un buen hogar y alguien que  pueda darles el cariño del que siempre han gozado,que es todo lo que necesito de usted.Yo pongo a mis cachorros en adopcion ya que me veo incapaz de cuidarlos y no quiero verlos sufrir porque son como mis hijos,si puede cuidar de los cachorros no tengo problema en dartelos,solo debe  confirmarme que cuidara muy bien de ellos.perdone por mis pregunta

-¿Que sexo le interesa?
-  Cuantos quiere?
-  Donde se encuentra usted?
-  Cual es su profesion?
-  Esta casada?
-  Que edad tiene?
-  Tiene hijos?


 Te adjunto fotos recientes de los cachorros con sus nombres para que escojas el que quieras y me envies todos tus datos personales también: Nombres y apellidos, DNI, Dirección, Localidad, Telefono esperando recibir lo antes posaible noticias tuyas.


Aixo es un "copia i enganxa", al  principi vaig pensar que al final hauria de passar un examen psicotècnic d'actitud per saber si jo era apta per a l'adopció, fins i tot en alguns altres correus em pregunten per la meva actitud personal, és a dir si sóc o no afectuosa.

La primera vegada com una beneïda vaig contestar il.lusionada, era un tal Kelvin i em deia que era com una espècie de diplomàtic i volia que l' envies totes les meves dades personals perquè el seu advocat tramitaria els papers del gosset al meu nom.

Em va semblar molt amable però m'ho vaig pensar perque un sexte sentit em deia que no envies cap dada meva en aquest paio, aixi que li vaig contestar que moltes gràcies pero que havia conseguit un gosset i a mes a prop de casa cosa que no era veritat pero es que aquesta historia no em lligaba per enlloc.

Per situacions que no vénen al cas es van desbaratar les meves il·lusions de conseguir el Carlino que gairebé ja tènia per un altra costat, aixi que davant el plom del meu fill que diàriament em dona la pallissa sobre el tema, aquesta setmana de nou he tornat a posar diversos anuncis en pagines web de adopció d'animals.

La meva sorpresa va ser que va tornar a contestar-me entre altres el tal Kelvin, aquesta vegada no era un Pomerano el que oferia, sinó un Carlino, però igual hagués estat un Dogo o un Dalmata, el xaval té de tot, amb la mateixa cantinela que és la seva mascota de tota la vida però que com és investigador es veu obligat a viatjar a cada moment i no el pot cuidar.

Evidentment les preguntes eren les mateixes i suposo que ell no s'enrecordaba del meu correu però jo si del seu amb la qual cosa em va fer pensar que tot allò era un frau o millor dit un negoci a gran escala, perquè la resta de persones que em van contestar eren també de Portugal i a mes tots amb les mateixes fotos dels cadells.

Com sóc un cul inquiet que m'agrada arribar al fons de qualsevol situació sigui quin sigui el final em vaig posar a investigar i la meva sorpresa va ser quan vaig descobrir una llista important d'il·lusos com jo que han confiat en aquestes persones fins al punt que no van parar a temps com vaig poder fer jo i al final, desprès de reiterar que no era una venda i nomes demanaven 180euros pel trasllat i paperassa del gosset rebien una trucada demanant 500 euros mes perquè estava retingut en l'aeroport i si algun d'ells va decidir pagar-los i decidien seguir endavant amb l' adopcio el tornaven a trucar demanant 400 euros mes per impostos i taxes d'entrada a Espanya, total, hagués sortit el gos NO VENUT per un ull de la cara d'haver-ho rebut perquè al final cap d'ells va rebre res.

Jo no sé fins que punt això és denunciable perquè suposo que els noms, correus, etc no pertanyen a persones reals però haurien de començar a legislar el tema de les compres d'animals aixi com castigar aquest tipus de fraus que juguen amb les il·lusions de les persones i fins i tot amb la salut dels animals perque hi havia un cas que finalment van rebre el gosset desprès de pagar molts diners i va morir a les dues setmanes perque estaba molt malalt.

 Segueixo sense gos pero el pitjor es que m'han fet sentir realment estúpida.

dissabte

Parlem de la veritat



"... la correctíssima dependenta em va preguntar què classe de veritat desitjava jo comprar: veritat parcial o veritat plena. Vaig respondre que, per descomptat, veritat plena. No volia fraus, ni apologies ni racionalitzacions. El que desitjava era la meva veritat nua, clara i absoluta. La dependenta em va conduir a una altra secció de l'establiment en la qual es venia la veritat plena.
El venedor que treballava en aquella secció em va mirar compassivament i em va assenyalar l'etiqueta en la qual figurava el preu. "El preu és molt elevat, senyor", em va dir. "Quin és?" li vaig preguntar jo, decidit a adquirir la veritat plena a qualsevol preu. "Si vostè la hi porta", em va dir, "el preu consisteix en no tenir ja descans durant la resta de la seva vida".
Vaig sortir de la tenda entristit. Havia pensat que podria adquirir la veritat plena a baix preu. Encara no estic llest per a la Veritat. De tant en tant anhelo la pau i el descans. Encara necessito enganyar-me una mica a mi mateix amb les meves justificacions i les meves racionalitzacions. Segueixo buscant encara el refugi de les meves creences incontestables."

A. de Mello (El Canto del pájaro)

És una dels molts ensenyaments orientals, un tresor de saviesa ancestral que aplega la gran tradició espiritual del Mig Orient a les quals ens té tan acostumats aquest capella Jesuïta, molt similars d'altra banda als del Mulá Nasrudín en les ves tematiques espirituals.

És tracta de buscar la veritat, aquesta veritat nostra o aliena de vegades tan gastada ,que és l'envoltori de l'ànima devant dels ulls que la desmenteixen o confirmen, com l'última peça a encaixar d'un trencacoscles qualsevol.

Però és la vida la que té el poder, el sentit, l'emoció, l'amor, la tendresa, el desig...en definitiva la manifestació del que som,del que diem i del que el silenci moltes vegades assenteix i accepta.

De vegades prejutgem i dubtem de la veritat dels altres per l'únic motiu que no encaixa en la nostra, i no per això aquesta veritat és menys autentica.

Ens emparem en la nostra realitat, en la nostra veritat que és la que en l'ens justifica i ens reconforta davant nosaltres mateixos ,quan potser pels altres calificariem de mentides els nostres autoenganys.

Ningú sap del nostre interior mes que nosaltres pero no tenim ni idea de com funciona el món, ni de com funcionem les persones, sense plantejar-nos ni per un moment per què un dia deixem de veure les coses tal com eren per covertir-les en el pol oposat a les nostres necessitats i gustos.

Simplement ens deixem portar guiant-nos pels canons que marca la consciència, indistintament de si són o no encertats perquè en aquest moment l'única cosa que ens preocupa és enaltir o matisar la nostra realitat fins als limitis sinó de la perfecció pels altres si de la comprensió i acceptació per part de tots.

És la nostra veritat i és indiscutible per a nosaltres, per això de vegades és millor no fer-se preguntes, ni pensar en allò que la " veritat us fara lliures" perquè un simple apropament a segon quines veritats pot imperdir ser feliç i entendre el sentit de la frase que va dir José Ramón Ayllón
"la veritat necessita de persones acostumades a reconèixer-la".

Jo amb el temps he arribat a pensar que segons quina veritat mes que lliures ens pot fer conscients de la nostra esclavitud.

L' orgull de ser Catalana



Haig de dir que fa temps pel be de la meva salut mental a casa no tinc Intereconomia, ni escolto tots aquells programes que son un insult a la llibertat del esser humà. Els anys m' han portat seny i ja no m' escalfo ideològicament perquè m' adonat que no es poden rebatrà opinions si la persona que tens davant no te el do de la tolerància, per aixo vaig decidir no perdre el temps amb qui no em mereix cap respecta perquè la seva llengua nomes destil.la odi e intolerància.

Primer l' estatut, desprès el finançament, ara el català sembla que Catalunya hagi d' esta sotmesa a continus exàmens per valorar si és digna de pertanya a l' estat Espanyol, i jo preguntó, qui hi vol pertanya en tals condicions?

Aquí tot deu es passa per la barretina les concessions financeres a Madrid o al País Basc i Catalunya una vegada mes es el punt de mira de quins nomes buscant excusàs per no permetrà que crerixi perque els hi fa por.

Estem farts els Catalans de haver de suportar els que continuen percebent Catalunya (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat.

Els catalans paguem impostos sense privilegi foral, contribuim amb el nostra esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra, afronte'm la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat, parlem una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acatem les lleis, per descomptat, sense renunciar a la nostra pacífica i provada capacitat d’aguant cívic i dret a la pataleta,pero una vegada mes aquets dies, els catalans pensem, sobretot, en la nostra dignitat i aixo convé que se sàpiga.

Apareixen extranyament families, entitats solidaries, etc que vetllen pels drets de tots els ciutadans de Catalunya,jo convido a que s' analitzi el fons d' aquesta gent i també el seu passat ens quedariam assombrats de qui tenen darrera.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables baixades de pantalons de la Catalunya actual, que ningu sigui tan bretol d' erra el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats, els catalans no som febles, postrats i disposats a assistir impassibles al deteriorament de la nostra dignitat.

No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i donem una oportunitat a la justicia, però ningú que conegui Catalunya posa en dubte que el reconeixement de la identitat i la llengua, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social.

Si és necessari hi tornarem una i cent vegades perque la solidaritat Catalana tornarà a donar la legítima resposta d’una societat responsable, com va dir Xirinacs "la independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat.".

Que no oblidin mai com vaig llegir una vegada , que el pensament català rebrotarà sempre i sobreviurà als seus il·lusos enterradors.

diumenge

Pensades de mati de diumenge



Recordo quan era joveneta i escoltava als meus pares en converses amb els seus amics que parlaven del passat, sempre pensava que d' importants haurien de ser per ells totes aquests records estancats en el temps comparat amb la immensitat dels moments presents i futurs que ens quedaven per viure.

Però com gairebé res es el que sembla, a mesura que ens anem fent grans ens anem adonant de la gran mentida que és la vida, encara que cadascun des del seu humil racó pretengui fer de la seva la mes honrada i utòpica de les realitats venent veritats a interès variable.

Ens ensenyen des de petits una sèrie de principis oblidant-se d'ensenyar-nos també que conforme passa el temps aquests principis els adaptem a la nostra conveniència, transformant tot el que ens molesta en destemps que no entorpeixin les nostres prioritats.

Conscients de la nostra fragilitat, ens emboliquem en capes de supèrbia i les nostres pors es transformen en incendis que arrasen amb tot per amagar la nostra covardia obrint a vegades els ulls al mati en vides alienes que son enganyifes pel cor.

Amb una xerrada amb amics sobre la societat, la manera de viure i sobretot d'entendre aquesta societat tan subtil i tan deshumanitzada parlàvem de l' evolució del món occidental que ens ha conduit a estar immersos en un desastre materialista que ens buida les il·lusions i que ens esta fent tocar fons.

Es difícil saber tornar d'aquest món malenconiós i torbat que ens envolta, buits de vivències que ens transformin i ens encenguin la torxa de l'il.lusió , aquesta que vas mes allà del que veiem, la que ens ensenya a mirar-nos en altres horitzons on l'essencial són els moments que fem únics i irrepetibles sense deixar que el nostre pas per la vida sigui de puntetes i en silenci.

Em venen a la memòria les estones a la coberta del vaixell mentre navegava pel Nil, aprofitava per estudiar itineraris, rutes, etc erà com un ritual per a mi, un d'aquests moments que guardo per mi sola, on de tant en tant miro en el meu fons i em retrobo en cada bocinet de pell i m' esgarrifo perquè estic feta de les petites coses i sovint em superen les sensacions que em produeixen veure'm allà tan petita entre el silenci de la nit nomes subornada pel lleu so de l'aigua.

I entre les dues ribes i veig les casetes de fang perfectament alineades com si d'un pessebre es tractés, pensava en el plaer de despertar tots els dies i en obrir les finestres per respirar aquesta pau que va mes enllà del paisatge ,perquè és el Nil, però podria ser qualsevol altre lloc tan salvatgement natural,on per viure nomes es necessita una immensa pau interior i la certesa de que poc mes es necessita per ser feliç.

I llavors torno a mi perquè no són somnis de sorra, són somnis de pell que transformen sigil·losament el món, que ens ensenyen que després de mirades amorfes i fredes s'amaguen il·lusions, desitjos... però em d'aprendre a saber mirar, reconèixer-les i aprendre a observar el món amb ulls que retornin el color a les galtes i l' esgarrifança a la pell.

Potser el mal d' aquesta societat es que durant molt de temps hem fugit de l' essencial i ens hem amagat entre obligacions, potser ens hem disfressat de herois visquen altres vides que nomes son guions de la societat envoltats d' actors,penjats de somriures fràgils, paraules de paper i vanitat.

I tot es tan senzill quan es pense be , sense necessitat de galopar entre núvols per somriure, ni rebuscar entre somnis amagats, no fa falta viure dins de la nostra vida d'altres que aparquem en doble fila sense explicar els esglaons que ens separen de la realitat al nostre paradís particular.

No som llibres plens d'històries que ens encastellen als altars de la perfecció, on no passa el temps i els dies s'esvaeixen en l'aire sense deixar empremta en el cor de ningú, on encaixa fins a l'ultim detall de cadascun i és just quan amb els ulls tancats recorrem la vida a cegues i despertem nus al peu del nostre llit

Estem fets de sexe i boques extenuades, de carn i pell esgarrifada, de moments, de somriures, de picades d' ullet, estem fets d' abraçades i llàgrimes,de petons, de carícies humides, de cafès a mitja tarda,de tiquets d' autobús sense destí, estem fets de perversions i tendresa, de converses, som pell, desig i potser no es l' amor el que fa gira el mon, però si una mirada, un frec, una il.-lusió pot provocar tot un esclat, perqué no intentar-ho?.

Estem vius!!