Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dilluns

El meu altre jo ...



Quan puc m' agrada sentar-me en un racó de la vida a escoltar-la, veure passar gent, fa dies que tenia la necessitat de estar sola, sense obligacions d'horaris, de paraules, de moments pendents, trobar un racó per fer-lo meu i deixar passar el temps.

Tot i que soc molt xarraire a vegades busco moments on col·locar en ordre tot allò que d' una u altra manera no troba lloc en la meva estanteria d' instants.

M' agrada viure de lluny la diversitat de colors, de llenguatges i de pells fa que tregui el cap per la barana i contempli el món que ens envolta des d'una altra perspectiva, potser perquè la diversitat quotidiana es conjuga amb la monotonia de les nostres responsabilitats, com si el rellotge s'hagués parat i intentés recuperar el seu ritme habitual en un món aliè on tot és possible i no existeixen les presses, la utopia que el temps no m'atrapa sinó que sóc jo la que puc atrapar al temps, mentre plegats ens prenem un te amb menta.

I mirant-me en altres firmaments m'oblido de mi, de la feina,de la pujada d' hipoteques, de l' atur, de les neurones alterades del meu fill, de les retallades,de tot allò que fa que cada dia sigui més complicat situar-se en aquest context de xafarderies, de desacreditacions mútues, i sobretot de blasfèmies que són utilitzades en benefici propi.

I t' adones des de la distancia de veure passar als demès que sempre hi ha un minut per a la tendresa i per a observar des de mi mateixa als altres,bén orientada amb aire pur i renovat, on no s'han perdut les formes i on el paisatge està ple de llibres, petons, música, amistat, mirades, sentit comú, riures, abraçades, generositat,senzillesa i món .

Escena quotidianes on la vida sembla més amable, més humana menys rara, encara que sigui un món impersonal on les mirades tinguin noms desconeguts, ànimes bessones esbossen un somriure de complicitat oblidant-nos dels pensaments globalitzats d'occident i les seves potències gastades amb mentides, degustant centenars de sabors al ritme d'un anar i venir de gents que aporten una gran diversitat de possibilitats, retrobant-me amb les meves mancances i endinsant-me mentalment en camins nous sense explorar, amb altres brúixoles i amb altres noms.

I desprès torno a casa despullada de temps i disposada a fondre'l amb l' intensitat de tots els meus moments.

17 comentaris:

  1. La senzillesa del món vista des dels racons ón
    només som espectadores, ens fan recobrar la il.lussió per tornar a seguir caminant cap
    els nostres somnis.

    Bessets sezills.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades es bo parar-se i baixar de la vida una estona.
      Petonet guapa

      Elimina
  2. posar ordre a dins el cap és una cosa que sempre hem de fer i de vegades surts realment renovat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Retrobar-se amb un mateix es sempre necessari

      Elimina
  3. És allò que per simplificar en diem "desconnectar", i que ens permet després continuar amb la nostra vida quotidiana amb una mica més de forces... M'alegro que ho hagis pogut fer. Per cer, la foto és preciosa!
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades Montse només és el fet de respirar fons per continuar.

      Elimina
  4. Què maco Marta tot el que dius.
    Me n'alegro que aquests dies t'hagin fet sentir tant.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ona tot i que sóc un sac d' incongruencies em necessito.

      Elimina
  5. La bellesa del Mon es la que hi posa l'Home , va dir l'Àngel. M'agrada quan t'acarones amb la vida i deixes per un moment la lluita .M'agrada quan ets tu bondad.

    ResponElimina
  6. El meu pare t'hagues dit que soc una "ni si ni no, sino tot el contrari ero sempre et trobem" i aixo potser es la meva gran virtut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu d'això ni cas !! no veus que és un atac a la teva autoconfiança,?? Així et tenen amb el peu al coll. Fen-te dubtar de TU mateixa. Quan dia a dia demostres al mon i al teu fill i a Tu, que ets prou madura , valenta i persona per portar tu sola la teva vida,,,i de pas ajudar als altres.Sense croses de "Si, pèro no"; No se txiqueta, jo ja fa molt de temps que et veig així, No és que faci quatre dies que et conegui, tampoc no? El pares ho fan molt això amb les filles .Els hi trenquen l'autoestima perque tenen por de perdre-les.

      Elimina
    2. Ei si per be o malament jo sóc única i inimitable, però el meu pare si que m'ho deia perquè mai sabia per on agafar-me, però ja t'hauràs adonat que el que diguin els demès de mi tan em fa , perquè sincerament jo a qui sempre he donat explicacions és a la meva consciència.

      Elimina
  7. Aquest petit acte de senzillesa pot donar sentit al nostre caminar diari. Personalment crec, que si fem les coses sense sentit, deixar-nos emportar pel brugit del demés, mai sabrem qui som.
    Es bó, aturar-se de tant en tant, reflexionar i seguir amb més empenta.
    Quan la solitut es buscada i trobada es de agrair. Quan te le trobes com a companya és un altre història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo de tan en tan necessito la solitud per carregar piles, però reconec que la pitjor solitud es la que es viu acompanyada, és la mes cruel i de la que costa mes sortir, però d' aixo nomes t' adones quan et alliberes i aconsegueixes estar a l'altra costat del mirall.

      Elimina
  8. Tens raó Marta, quanta falta ens fa evadir-nos d’aquesta realitat que a vegades ens ofega.
    En canvi jo l'altre dia vaig escriure una carta a mi mateix, era totalment al revés. No m'atreveixo a publicar-la.

    salutacions

    ResponElimina
  9. Jo tinc una llibreta que es diu "Retalls de Pell" que de fet hi escric de tot, hi ha coses que no es podrien publicar perquè escandalitzarien, no perquè tinguin una carrega intima o eròtica, les persones estem plenes de tot, mal aniria si no fos aixi, sinó perquè a vegades ens despullem tan a nosaltres mateixos que donar-ho a coneixa seria com desprotegir-nos de alguna manera d' aquesta coraça que moltes vegades ens posem per por a que els demès sàpiguen tan de nosaltres com nosaltres mateixos.

    Però es bo, molt bo retrobar-nos des de el mes intim en nosaltres mateixos.

    ResponElimina