Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

El pla infinit de vida


Per què no?  Deixa-la que plori  -va dir Silvana-
Plorar no és dolent, no passa res per plorar -va insistir-
Al principi ploraràs tot el temps
després ploraràs una estona cada dia per les nits segurament.
Després cada vegada que vegis alguna cosa que t'ho recordi
o de cop i volta sense més ni més
però un dia al ficar-te al llit t'adonaràs que no has pensat en ell
que ja no el trobes a faltar
 i tant és si aquest dia triga deu anys en arribar.
 
Carmen Amoraga

"Algo tan semblat a l' amor"
(Finalista del Premio Nadal 2007)


Que alguna vegada ens hagin trencat el cor és inevitable, tant de bo no ho fos i quan passa em de tenir el nostre temps de dol, deixar-nos cicatritzar com les ferides a la pell, poc a poc de dins cap en fora, amb recaigudes inesperades quan un color, una cançó o nomes una paraula ens fa tornar a records que ens fan mal.

A vegades ens pesa tant la vida que ens girem a observar si ha valgut la pena el que deixem enrere sabent que som part del recorregut, que no existeixen cels ni paradisos dissenyats a mida i que sovint ens venç la por a equivocar-nos i la incertesa del desconegut.

Ens queden absències disfressades d'indiferència per amagar el nostre costat mes feble i incomplet, aquell que no pot encaixar en cap buit estrany perquè ens coneixem tant i hem perdut tan que ja nomes volem el temps per viure i assaborir mirades, assajar picades d'ullet, aprendre somriures, forjar il·lusions, inventar paraules, riure sense parar, sentir el món sota els peus i en els peus sense rexistar tenir-hi al món.

I és llavors quan t' adones que tens entre les mans a un món inexplorat, nou, que ens obre les portes de la imaginació, on sempre hi ha la possibilitat que tot canviï i que ens passi allò que desitgem i ens atorgui el plaer de sentir-nos vius.

I ens entreguem avits al sentiment oblidat de fer l'amor sense principi ni fi, sense buscar un sol cim sinó molts repartits entre una pell i l' altra, entre una lluna plena i la següent, perquè el temps és un riu estrany que baixa i puja i en cada moviment ens mulla de desig sense esquerdes, sense rutines, caminant entre els nostres petons cada vegada que ens mirem i embriagats de nosaltres dos ens dona el plaer d' assaborir-nos.

16 comentaris:

  1. No entenc la paciència d'oblidar l'amor, només veig aquest llarg camí que ens mostres a la fotografia.
    Cal recórrer-ho amb impaciència esperant trobar noves emocions i conèixer meravelles desconegudes.

    Bon dia Marta :)

    ResponElimina
  2. No crec en la paciencia d'oblidar res Pere i si en la capacitat de passar pagina aprenent a viure amb els records del passat arxivats a l' estanteria de les vivencies sense més.

    ResponElimina
  3. Yo siempre pienso que existe algo "a medida", pero de seguro que lo dificil es dar con la tienda, de modo que hay que bregar y bregar, sin más.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Existe Roigbaterra y tanto que existe y cuando lo encuentras te das cuenta de lo absurdo que ha sido todo hasta entonces sin necesidad de poner nombres a los sentimientos porque es tanto y tanto que lo empequeñece todo.

      Elimina
  4. El fragment del llibre de Carmen Amogara m'ha semblat un retrat exacte de la realitat. No podem fer-hi res, només anhelar el moment en què ens adonem que ja no pensem en ell i que ja no el trobem a faltar. Només a partir d'aquell moment sóm capaços de decidir si volem llançarnos novament al món inexplorat o si optem per no tornar a viatjar mai més.
    Cada persona és ben diferent d'una altra, i les experiències també, però em sembla que les emocions no difereixen gaire entre uns i altres. I tan incompresos que ens sentim, quan ens en passa alguna, com si fóssim la primera persona del món que ha descober tel dolor...!
    Una abraçada, bonica!

    ResponElimina
  5. Tens raó Montse pero també penso que amb els anys t' adones que estimar no es patir i es una gran mentida alló de que "qui t' estima et fara patir" perque quan es pateix no serveix de res empecinar-se en estimar i si buscar altres firmaments on el sol ens acaroni els instants compartits.
    Petonet bonica

    ResponElimina
  6. Un fragment preciós i tan proper...
    Avui tinc el dia TONTO. Sí, tonto amb majúscules...Després de dos anys encara avui he plorat...Però lo més important és que malgrat aquests moments, ara torno a riure, a desitjar, a gaudir, els meus ulls tornen a estar plens de llum i la meva vida torna a tenir color...,malgrat aquests moments.
    Una abraçada càlida!

    ResponElimina
  7. Dons no ploris Ona no ploris i no tornis la vista enrere, col.loca el records a l' estanteria dels teus moments, allà a ma dreta en un raconet de la vida i somriu perquè ets única i aixi ho has de sentir.

    Una abraçada immensa

    ResponElimina
  8. Avui has tornat a escriure des del fons del cor. Un somriure.

    ResponElimina
  9. Sempre ho faig Albert, pero a vegades el tema no dona per masses romanticismes tal i com esta la situació del nostra Pais Petit i prefereixo vomitar tot alló que m' emprenya, pero avui no, avui em venia de gust parlar de sentiments.
    Un somriure i gràcies,mil gràcies per la teva nominació al meu bloq, a veure si m' aclareixo una mica i continuo.

    ResponElimina
  10. Trobar el que ens fa sentir vius i gaudir-lo el temps que passi, sense més.

    Una aferradeta Marta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Viure lluna i no conformar-nos només em sobreviure.
      Aferradeta bonica

      Elimina
  11. Y llega un día en que sorprendes al Universo conspirando...Un beso plus fort Marta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y ese dia se convierte en cada uno de los dias de una existencia
      Petonet Joan

      Elimina
  12. molt bé marta,
    és una bona reflexió, una inviatció a mirar endavant

    celebro que t'hagi agradat el meu relat sobre la trempera

    abraçades
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre endavant Joan.
      El teu relat realment trempat...jajaja

      Elimina