Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Parella, complicitat ...amor




Si poguéssim no sacrificar els nostres propis espais
que són la màgia de l'espai compartit.
Si poguéssim no intentar canviar aquelles coses
que són les que fan que ens apropem.
Si poguéssim deixar de controlar el que "ens amenaça"
darrere de falsos "ajustos".
Si poguéssim no desdibuixar lo més bonic que viu en nosaltres
per viure amb un altre.
Si per viure amb un altre
no calgués desdibuixar el més bonic que viu en ell.
Si poguéssim comprendre'ns des de la pell
sense deixar de ser pell.
Si poguéssim deixar-nos il.luminar
sense fer-nos ombra.
Si pogués ser jo...
simplement volent estar amb tu.
Si sapiguéssim acceptar el desafiament d'estimar-nos i respectar-nos lliurement tal vegada
seria bonic viure en parella.
( Cecilia Spangelberg )


I ho seria amb un cafè a mitja tarda, una bona conversa plena de rialles, una cervesa al vespre comentant el dia dur de feina descarregant-nos mutuament de problemes, ser amics, un passeig agafats, una mirada, un somriure ple de petons, compartir i compartir-nos i entre nosaltres com a única possessió, el temps.

Dies en què el desig es fa amo del cos i em desperto viva, plena d' aquest cumul de sentiments fets de tendresa i pell disposada, dies en els que miro a l' altra costat del llit on ell dorm i el desig s'escorre em gotes entre les meves cuixes.

Moments sense demanar on el despullo em presses, on les mans tenen ales i les boques una sola obsessió, moments per compartir el mateix aire quan el seu cos es el mes dolç dels refugis.

Complicitat beguda, llepada i mossegada, humitejant amb saliva tots els seus buits, tornant-me a enamorar cada vegada que em veig en els seus ulls i em sento entre els seus malucs profanant-lo sencer obert de bat a bat per vestir-me de vida.

Amor, estimar, no és omplir necessitats i manques, ni suplir-les, és donar-se sencer sense perdre ni substituir nostre JO mes íntim.

Ser parella no és rutina, no son els anys que passen acomodats, no es deixar-se de besar apassionadament sense motius, ni deixar les mans quietes en moments compromesos.

L' amor, la complicitat és perversió, es fa olor, es respira, es toca, s'assaboreix, s'aprèn, es té, es comparteix...es viu.

Ser parella no és nomes carinyo o estima, es estar enamorat sense limits, un plec de sentiments lligats al cor i a la pell que em fan tremolar tota sencera.

Que en penseu de la parella, es pot viure permanentment enamorat?

Personalment considero que i tant que si !! ...sempre que no deixem d' alimentar els sentiments perque com diu "El Petit Princep, l'essencial és invisible als ulls".

dissabte

Divagant una miqueta amb mi mateixa ...





L' altra dia escoltant la musica que em transporta a nits de discoteques a El Caire on els guies sempre fem temps pels vols domèstics de matinada pensava en els casualitats i amb l' estranya sensació que he tingut sempre d' anar deu passos per davant en el temps, és curiós, però he recordat moments en els que m'ha faltat un espai intemporal en el que em podria haver estalviat no pocs maldecaps i un sense fi de dreceres en el que hauria estat l'arriba a temps en el que ha sigut el desprès de la meva vida.

Possiblement hi ha qui parlaria d' errors, qui ho sap, el que no son amb tota seguretat son arrepentiments però segons quina decisió, fa que la vida ens costi molt mes, i a mi m'ha costat molt tornar a col·locar-me en la meta de sortida perquè durant anys ha estat un estira i afluixa entre avançar i recular precisament per fer-ho tot al inrevés.

Sempre m' agradat mourem a ritme de batecs, és estimulant i crea addicció i amb els anys t' adones que l'important no és arribar, sinó sortir del lloc on no vols estar, i que sovint els objectius que ens proposem no són una fi en si mateixos, sinó una forma de seguir, d'estar, el permís moral que d' alguna forma ens permet perdre'ns i desviar-nos del camí tantes vegades com ho necessitem.

I en una època tan inconformista com la que estic visquen no em lamento pel succeït, penso que formen part del meu equip de vida els obstacles, les interferències i sobretot les equivocacions amb nom propi i amb majúscules.

Recordo que quan era petita recriminava a la mare que m'hagués tingut tan tard, de fet ja tènia 45 anys quan jo vaig néixer, la vaig poder gaudir poc perquè els meus nebots tenien pocs anys menys que jo i la meva germana que treballava la necessitava mes i de rebot jo que els tenia tot el dia a casa i no es que no m' els estimes, eren un cel, però tot sovint ens barallàvem per l'atenció de la mare.

Quan em vaig fer gran sovint li comentava el fet que mes que mare vaig tenir una àvia, i vaig pogué gaudir molt poc d' ella fins i tot el meu fill no va poder viure-la perquè el maleït Alzheimer es va encarregar de que ell no la pogués gaudir.

I penso que potser per aixo sóc tan desarraigada com diuen els meus, de fet quan vivia a Barcelona em refotien molt que les celebracions per Nadal es convertissin una diada de bones intencions, de petons i d' abraçades embolicades en paper de regal quan la resta del any amb gran part de la família ni tan sols ens trucàvem.

Desprès quan vivia a l' estranger jo ja procurava en aquesta època nadalenca tenir molta feina o inventar-la, perquè malgrat que mai m' han agradat aquest dies, no volia seguir sent l' eterna buscadora de raons i motius per estimar per tradició o per lligams de sang.

I aquesta setmana tan summament estranya, buida i fins i tot aliena, repassant la meva vida en una conversa de nou vaig pensar que sempre arribo tard a tot arreu, i que és molt complicat trobar qui pensi com jo, perque em dona la sensació de que la vida desprès d' haver passat per davant meu troba totes les respostes perquè la majoria eren qüestió de no fer-se preguntes, per incontinència de sentiments, fins i tot per covardia.

Hi ha un llibre que em fascina d' Àngel Gonzalez ,120 poemes que en una estrofa diu:

"Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras
 si todo en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
Lo sé, pero lo que yo siento es de verdad."

I és que de vegades busquem alguna cosa i sense voler trobem molt més, perqué tot és viu dins nostre.

PD- Post alimentat de les meves mamarules que com quasi sempre no volen dir res.

dijous

La paraula viva ...


Potser perquè sóc una llunàtica i necessito sentir-me acaronada entre els seus dits, he triat aquesta paraula i he fet d'ella una descripció molt intima i personal:


Lluna

T' he viscut en nits buides de paraules, en mirades intimes que m'acaronen els llavis i em ressegueixen amb la punta dels teus dits humits.

Et contemplo i els meus ulls s' emborratxa'n de tu fonent-me els sentits, despullant-me de tot el que sóc  mullada en sensacions i perfum de nit.

Et miro i em fascina l'esbós que faig de la vida amb tu de la mà, on puc compartir alens i batecs, instants que es deixen portar pel desig que esborra limitis i confon pells, on torna la calma i es separen boques i llengües, es desacceleren cors i apareixes tu immensa com un oasi de pau on poder enfonsar-me per no sentir-me nua.

dissabte

Gràcies Pep


Gràcies per la filosofia, gràcies pel lideratge, gràcies per els èxits, però sobretot gràcies per guiar-nos a tots en el camí dels valors i el saber estar junts davant les adversitats.

Gràcies per tornar-nos la fe i la consciencia de país , sé que et trobarem a faltar , a tu i les teves rodes de premsa, les teves paraules, els teus somriures i les teves emprenyament-es perquè ets autentic.

Ens has donat el que somiàvem, després més del que mai haguéssim somiat i encara mes perquè ens han ensenyat a somiar més enllà amb un possible futur meravellós que ni imaginàvem.

Ens has fet feliços, ens has fet més grans, ens has fet millors i ens has donat un futur amb esperança.

I no et dic adéu perquè tornaràs a casa, pertanys al Barça i dins de la tristor de saber que marxes amb queda la il.lusio de que la teva feina continua endavant amb el Tito i que el Barça net, digne i lluitador que tots estimem mantendrà per sempre mes la seva essència.

Mai cap titul haurà sigut tan important com la dignitat que ens han tornat i el lloc privilegiat en el que deixes al Barça a l'historia.

Amb el cinturó ben cordat com ens demanes i el cor humit , fins aviat Pep !!!