Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Prou d' una vegada

Per exemple ENTRE ALTRES...



Articulo del padre de Manu Chao sobre los catalanes.

Artículo aparecido en " La Voz de Galicia"

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.

Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Firmado: Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao.



Carta de un noi de Capellades




Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y
se pongan en mi lugar (se que no va a ser así).
Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se
tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental
llamado, Ciudadanos de segunda? ¿y saben qué? Me han hecho llorar.
Suena penoso, ¿no?
Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de la Anoia (provincia
de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido
escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he
destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando
a repetir 1º de bachillerato.
Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho
curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz
de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de
argumentación en su lengua, el argentino. Y no solo me atrevo a
decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco
cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero
capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz
de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano
mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he
sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que
ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que
envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y
se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el
Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16.
¿Me creen incapaz
de leer El Lazarillo de Tormes o la Celestina?
Se equivocan.
¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado?
Se equivocan.
 ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mi?
¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en
castellano des de siempre!; de hecho, des de primero de ESO estoy obligado a
leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer
uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada
Literatura Castellana.
 Pero también leo por iniciativa propia en castellano,
en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en
castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que
una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde
punto de vista.
Yo soy catalán, independentista, de estos malos malos, como diría Joel Joan
o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque
me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que
hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco?
¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para
ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la
libertad de expresión?
No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de
estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como
siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores.
Por cierto,mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de
estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país,
destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no
todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho,
matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano,
además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores
optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro
totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el
catalan en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
 Las lenguas son como
las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser
traumática en ojos de cualquier humano(un español, por ejemplo),
de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo,
una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
 No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo,
nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.
¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que
no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que
vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si
busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se
vaya.
 Los catalanes no podemos ser
racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores,
estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la
mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran
catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas.
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre
de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria
el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los
racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno,
considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos
válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar,
pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he
hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que
sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que
me han hecho derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y
con ansias de libertad para mi pueblo. Ladran, luego cabalgamos, como
se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:
Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància
.


El meu pare sempre em deia que volia que l' ultim burro de casa fos ell, potser perquè era fill d' immigrants vinguts d' Almeria i que per qüestions de l' època no li van pogué donar estudis i aviat es va buscar la vida sol, tan es aixi, que quan els avis van emigrar a França per problemes polítics amb 14 anys no va voler marxar amb ells perquè sempre va considerar Catalunya una terra on fer arrels.


I va conèixer a la mare, catalana ella de soca i arrel, els meus avis de la Pobla,republicans i força catalanistes, segurament uns idealistes explosius per alguns .


Diuen que dos que dormen en el mateix matalàs es tornen de la mateixa opinió. I ha de ser cert, doncs sempre he cregut que la convivència entre dues persones s'estableix pel nivell més baix de qualsevol dels seus components, però en aquest cas no va ser aixi dons la mare en quatre dies, mestre d' escola i terca com una mula com jo, va aconseguir que el pare parles un català digne del tot convertin-se en el seu idioma habitual, encara que quan parlava castellà sembles acavat d' arrivar del "pueblo" pero era la seva senyal d' identitat que encara que graciosa treia de polleguera a vegades.


Diuen també, que darrere de qualsevol gran home o dona, es troba a una gran dona o home. I em pregunto què hagués passat si a Virginia Wolf o Madame Curie els hagués tocat viure amb qualsevol dels nostres compatriotes cabrejats que s'alimenten diàriament de prejudicis i mentides a força d'escoltar la Cope, Intereconomia i d' altres o les bajanades que ministres, consellers o presidents d' una u altra comunitat diuen un dia si i un altra també sobre una realitat al carrer que ni saben ni volen entendre, però que és la que compra vots.


Segurament passaria el que va cami de passar que acabarien demanant l'ensenyament obligatori de religió, la prohibició del català, l' absolució dels matrimonis gays, i el paredo per milers de nosaltres per independentistes.


És clar que els seus marits no anaven a interessar-se per la física nuclear, de la mateixa manera, si Mozart o Einstein s'haguessin casat amb unes ricatxones enjoiades com a ruques , no farien una altra cosa que anar de botigues o veure "Salvame". Seria impossible que elles es commoguessin amb una sonata o amb la teoria de la Relativitat.


Pel mateix mecanisme d'igualtat, els catalans tenim que començar el mati esmorza'n tots els dies amb l'última ocurrència dels milers d' Aguirres, Sanchez Camacho, Tribunal Constitucional, etc, tan plens de caspa ideològica que els nostres somnis es perden en l'horitzó.


Passar el dia, amb totes les seves hores, sense que aquesta caspa ens maltracti la moral és una empresa molt complicada, dons la baixada que porta fins a la més absoluta estupidesa és molt suau i resulta molt fàcil lliscar-se per ella i fins i tot cagar-se en tot quan algun grup de brètols ben assesorats politicament deixent anar alló de "Catalunya ens te discriminats perque no es parla català a les escoles".


Cal aixecar-se tots els dies i dir-se diverses vegades davant el mirall que no ho podem permetré mes, ara ja no, que un polític extremeny "cazurro", un tribunal feixista i d' altres desestabilitzadors de la nostra societat ens maltractin i enfonsin la poca moral que ens queda.


I ho dic jo catalana d' arrel, amb vinculs molt afectius e indispensables per la meva vida andalusos, amb un cor que t'estima en català, amb un sentiment que és el catalanista pero amb un respecta inmens a totes les llengues del estat sense pretendre que la meva estigui per damunt de cap altra, pero si amb tot el dret a estimar, parlar i sentir com em surti de la barretina i no vibrar amb la "roja" perque no la sento meva, pero respectant als que si ho fan perque la llibertat es tracta de viure i deixar viure.


Perquè és cert allò de que el pensament català rebrota i sempre reviu als seus il.lustres enterradors, siguém solidaris amb nosaltres mateixos d' una vegada i estimem-nos una mica mes, diu el meu admirat Jordi Basté a RAC1 al llegir certes noticies, "cada dia neix un independentista mes" i quina raó te perque jo ciutadana del mon cada vegada em sento mes catalana i menys imbecil.

Ho va deixar clar el President Companys, "Catalunya nomes ens te a nosaltres", som-hi dons!!.

diumenge

Sense titul



Aquest matí parlava amb Ashraf, i una vegada mes reincideixo en el curiós que resulta que la nostra amistat malgrat la distància i els anys segueix sent com una espècie de fil invisible on una trucada mai és inoportuna i sempre es deu a un sisè sentit que ens alerta.

Ell és un dels incondicionals de la meva vida des de fa tans anys que forma part de la meva existència des de sempre, testimoni de totes les meves històries i confessor de tots els meus desvaris com ell diu, ens parlem des del melic, per la sinceritat que desbordem quan sentim que el nostre jo mes intim té la llibertat suficient per desinhibir-se i vomitar sinceritat sabent que mai blasfemàrem tal fidelitat.

I mentre parlàvem des de la confiança de haver estat testimonis de totes les històries personals viscudes de cadascun, i en uns dies que em resultan especialment durs, per culpa meva però sobretot pel que comporta el meu concepte de vida, he sentit la necessitat de no dir res, nomes d'escoltar i trobar a faltar la despreocupació, el poder viure de cara al sol sense que res enterboleixi el meu rostre, la sensació placentera de que aquest món no va amb mi i que qualsevol boci o insinuació de mal estar rellisca per la meva pell des del cap fins a la punta del peu perquè res que jo no volguí em traspasarà i s'instalarà en mi.

M'explicava la situació a Egipte d'una manera tranquil·la, sense pors, sense angoixes, em parlava de com estan vivint tots aquest període transitori que pot anar del mal al pitjor, i una vegada mes la "patxorra" en la seves paraules, en la precisió, en la forma de llegir aquesta realitat que esta vivint m'ha transportat als moments en els quals hauríem d'instal·lar-nos tots i que segurament farien de nosaltres persones diferents.

M'ha vingut al cap una vegada que vam quedar per dinar a casa meva, ell vivia en l'altra punta del Caire , a Heliopolis, jo a l' Avinguda Haram, eren ja les 16h, horari habitual de menjar a Egipte pels qui treballem en turisme, es van fer les 17, 18, 19, 20, 21h i el senyor sense venir, al final va aparèixer a les 21.30 relaxat, feliç, amb un pastís immens de Konafa (crema i hojaldre) que m'encanta i un somriure d'orella a orella, tan que per un moment vaig pensar que havíem quedat per sopar i era jo la confosa, però desprès d' aclarir-ho i amb una considerable mala hòstia per part meva no vaig poder mes que començar a riure per la cara de sorprès que va fer quan li vaig preguntar perquè havia trigat tant i em va contestar, Martita no erats a casa? veritat que no t'he fet esperar al carrer? doncs que et queixes? Egipte without time hauries d' haver-te acostumat ja.

I tal vegada aquesta forma d'entendre la vida sense temps, sense preocupacions ha estat la que ara em porta a entendre poca cosa , i sé que és complicat encaixar quan una s' acostuma al fet que viure és la rutina de descobrir emocions a les quals posar-li nom, retozar en moments que m' embarguen i m'acaparen sense temps a recol·locar-los, sense airejar llençols o obrir finestres perquè és l'ànima la que cuido i deixo ben estesa sobre el llit, per poder reconèixem en el plaer assossegat d'assaborir una bona conversa , aquesta implicació rotunda d'emocions plenes que m'omplen de ganes, paradisos emocionals on els sentiments pernocten eternament.

I alguns pensareu que li passa a aquesta bleda que darrerament es tan pesada? res, no em passa res però de vegades em vesteix la decepció volent disfressar-la de centenars d'excuses, i és quan jo sola m'enfado i em plantejo seriosament la possibilitat de lligar-les una a una en una cinta llarga per regalar-les a qui les volgui i fugir.

Asharaf em deia que la vida com a procés total no existeix perquè els projectes han estat substituïts pel dia a dia i els seus vertiginosos canvis arriben sense el més mínim indici i marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència, he pensat que tènia raó, la vida ja no és una carrera de fons, sinó una seqüència de diferents situacions.

L'amor es substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es difama, el treball va i ve o no torna, l'alegria es dosifica, i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un fonament que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè quan començi el nou dia se les emportara, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti mes útil en aquell moment.

I abans de despedir-nos m'ha dit , "des del primer dia que et vaig veure vaig saber que eres una privilegiada per haver-te atrevit a travessar-te sencera, a desinhibir l'ànima sense pors tal com ets, i no et permetré que ara pensis que estas equivocada i has de canviar perquè no seràs de cap lloc ni de ningú fins que no aprenguin a mirar-te amb els meus ulls, ulls de qui reconeix que veritablement és molt difícil donar amb algú com tu i deixar-la passar sense quedar rendit als seus peus.
Aixi que espavila i torna a ser tu perquè si surts de la teva pell et faltaràs sempre i faltaràs als qui t'estimem".

I quan he penjat he sortit a la terrassa i he vist un sol imponent damunt les meves tomaqueres i m' he adonat que ja han florit malgrat ser la primera vegada que les planto però ha sigut amb tan i tan d' amor e il.lusió que la meva poca destresa i experiència han quedat amagades entre les branques on també quedaran els dies com avui on potser el meu "jo"( sense prepotencies ho puc ben jurar), necessitava ser compres per tornar a tenir-me, i olorant les fulles he pensat amb el pare i en com el trobo a faltar, potser perque en el fons tot forma part de la mateixa absència.

Nou vegades et somio ...



Vaig descubri fa temps a Alberto Ruy-Sánchez a una llibreria del casc vell de Barcelona, em va cridat l' atenció el titul  "Els noms de l'aire" que després va resultar ser un quintet, i de ser un autor desconegut per a mi, es va convertir en un dels meus imprescindibles i de com a poc a poc he anat col·leccionant totes les seves obres i com he quedat fascinada per els seus textos com aquest de "Nueve veces te sueño"


" Así quisiera yo trazar en tu piel, Jassiba, la geometría secreta de nuestro paraíso.
Una figura que sólo tú pudieras ver y descifrar en un lenguaje inventado por nuestros cuerpos.
Las líneas y las formas que nunca permitirían que se te olvidara cada sensación que tuvimos como amantes.
Quiero ser en tu piel la línea escrita de la felicidad.
Marcarte con la huella fugaz de mis dedos cuando te acarician
con la tinta invisible de mi saliva recorriéndote
con la traza que dejan mis ojos cuando te miran muy a fondo en el rostro o entre las piernas.
Quisiera ser la Jena que te cubre y que viene de ese lugar fuera del mundo que por un instante compartimos" .

Soñé que mientras te besaba, tu boca se iba volviendo más profunda, tus labios sabían de pronto ser anchos o delgados según la sed, el hambre, el ansía que teníamos. Tu lengua sabía ser leve anuncio de la humedad o invasión total de tus mareas, torrente, marejada en mi boca, en mi cuerpo. Eras tantas y la misma que te adoré de mil maneras. Con la misma llama encendida. Pero además del arcoiris de formas que tu cuerpo era, había una sola transformación constante: el canto cada vez más grave de la edad. Cambiábamos juntos. Saboreábamos las nuevas hendiduras de nuestros labios madurando. Nos alegrábamos de comprobar, con la lengua, que en la comisura de nuestros ojos la risa compartida tanto tiempo había dejado ya sus huellas. Líneas de fuga, marcas de acumuladas alegrías. Todo esto sucedía mientras hacíamos el amor, como tantas veces, interminablemente, sin principio ni fin, sin buscar una sola cumbre sino muchas repartidas entre tu piel y la mía. Entre una luna llena y la siguiente; o la anterior, porque el tiempo era un río extraño que simultáneamente bajaba y subía. Viajábamos en el tiempo. Y había de pronto hendiduras entre nuestros besos, donde parecían asomarse otras personas, que éramos tú y yo pero no éramos. Otros viajeros del tiempo amoroso, andaban entre nuestros besos. ¿Quiénes eran? Tal vez tú y yo mañana. Tal vez ancestros del hambre de nuestros cuerpos. Nuestros Sonámbulos.

Es només una petita part de tota una antología de poemes, noveles, contes, un plaer pels sentits, un reconvertir-se poc a poc mentre el vaig anar llegint a la seva sensibilitat passejant-me pels paisatges de Mogador, caient submissa als peus del seu " halaiquí ", sumida en la tensió emocional de les seves paraules, en el misteri de tot allò que es reflecteix en els sentits que es perceben a través del desig, el sexe i l'amor.

Històries que emboliquen, sedueixen i em parlen a cau d'orella, històries explicades per un home que ha sabut entendre a les dones des del mes íntim de la seva essència, sense demorar-les i empenyent-les sense vergonya cap al coneixement del plaer mes infinit.

Paràgrafs per ser llegits entre mirades desvirgades, on cada paraula convida a deshinibir-se en una vida profanada per un desig que neix embriagat d'olors, colors, sabors i li atorga l'etern poder de somiar-nos.

Els seus llibres són relats que dibuixen la pell i llisquen els seus dits entre els buits continguts que els reben per deslligar el cos humit d'una dona i recórrer-ho fins a sadollar-ho.

Escriptor i lector es descobreixen en la intensitat d'un mateix desig on l'aire es beu l'alè en cada moviment , el caminar per un món extens i deshinibit, on el plaer sensorial ens porta fins a la plenitud quan els sentits desxifren els desitjos que se'ns desvetllen en paraules, alimentant nostres mes agitats somnis abarrotats en un sexe obert que ens cobreix les parpelles.

" Nomes tu podràs veure'm on ja no hi soc  " diu, en una sublimació cap a la plenitud del meravellós on tots som carn, llum, veu humida i somnis desperts.

dissabte

Sempre etern !! ....



Avui mirant les noticies de El Caire he tornat a recordar a un gran home, entranyable per els qui vam tenir el plaer de conèixe'l, un gran escriptor que malgrat els seus detractors, els mateixos que aran volen condemnar a Egipte al islamisme mes radical, va ser Nobel de Literatura.

El vaig conèixer a " Khan el Khalili" al Caire, en el mateix lloc on anys abans vaig tenir el plaer de coincidir amb Terenci Moix.

Hi ha moltes cafès en aquest lloc, però hi ha un que és lloc obligat de molts personatges enigmàtics i bohemis de la cultura àrab, el "Fishway o "Cafè dels Miralls", on estan basades moltes novel·les seves i on passava tantes tardes.

És pot dir que per part meva, és punt de trobada amb companys de qualsevol nacionalitat.

Sempre portava a la meva motxilla algun dels seus llibres, en versió àrab, m'anaven bé per practicar l'idioma, em va començar agradar aquest autor a partir d'unes conferències que vaig anar quan estava estudiant àrab  a l' Universitat de El Caire.

Gairebé mai estava sol, i quan ho estava em resultava incòmode atosigar-lo amb la meva intromissió,  ell bevent un te amb menta amb el prou feines perceptible so d'un banjo i amb l'aroma de poma de la "pipa d'aigua" poc convidava a que jo li demanés que em signés el llibre, la veritat és que em semblava una actitud fins i tot frívola per part meva.

Però vaig tenir sort i una tarda esperant al grup, es va apropar un guia Egipci amb el que sempre que coincidíem intentàvem arreglar el món, el seu i el meu pels criteris tan dispars que teníem tots dos.

Portàvem una bona estona xerrant quan l'escriptor que es trobava a un parell de taules ens observava, parlàvem en àrab sobre els últims atemptats integristes a la capital, en els quals va morir una companya nostra, una guia alemanya.

El senyor Mahfouz llavors va intervenir en la conversa amb una frase tan simple com a contundent:
"Tots els valors de l'ésser humà ancorats en un sol punt solament poden generar conflictes de falta de tolerància"

El vaig contestar en àrab que tots els extrems són dolents, i que no encertava a entendre perquè l'Islam no havia evolucionat en el temps i en la mesura que la societat demanava.

Vaig reacciona de seguida pel meu impuls, vermella com un titot vaig demanar disculpes no nomes pel àrab bastant poc fluid en aquell moment, la qual cosa em causava inseguretat  i no poc problemes de comprensió, per deixar anar alguna bajanada en una lletra mal posada, o per la contundenciá de la resposta sense parar-me a pensar si el comentari podria resultar poc oportú.

Però ell al contrari, ens va convidar a que continuéssim la xerrada en el mateix idioma, i amb la mateixa sinceritat que havíem començat, l' interessava molt el concepte que teníem el Europeus que vivíem a Egipte de tot plegat.

A partir d'aquí va començar una llarga xarrada on l'escriptor no només ens va preguntar pels incidents que havíem tingut la desgràcia de viure, sinó que ens va explicar tots els problemes que havia tingut amb les seves novel·les precisament per ser contràries al regim i enfocar l'Islam des d'un altre prespectiva.

Ens va parla de la novel·la "Fills del nostre barri" la qual només va poder publicar-se a Beirut, la Suïssa Europea en el 1967, estant encara prohibida en l'actualitat en gran part dels Països àrabs.

Ens va parla de la vida, de la pau, dels drets humans, de la religió, no se si em vaig oblidar que tènia un llibre guardat perquè el signés, o l'oblit va ser intencionat, perquè una conversa d'aquest tipus, no mereixia ser interrompuda per tan absurda presuncio per part meva.

Al poc temps va patir un atemptat en mans dels integristes islàmics "Gamaa el Islamiya"(germans de l'Islam), els mateixos que van assassinar al president Sadat i que ara pretenent movilitzar el pais en contra de la sentencia al seu ex President Mubarak, disfrassats de badells pero amb les mans plenes de sang..

Aquets mateixos "democratas" que li van ocasionar la perduda d'un ull, perduda d' audició, i tota la mobilitat en el braç esquerre, pel fet d'escriure sobre l'Islam des d'un punt de vista tolerant i obert al món.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer des de diverses perspectives el món del Fonamentalisme Islàmic, no va ser sola una tarda, varem coincidir més vegades en el mateix lloc, fins a poc temps abans de l'atemptat,potser no amb la intensitat del primer dia, però sempre al passar per davant no em faltava la seva encaixada de mans i el seu somriure.

Vaig tenir la sort de conèixer a un gran home, a un defensor de la llibertat ,que una de les tardes es va-acomiadar dient-me:
"Tens tota la raó, tots els extrems religiosos, siguin del signe que siguin, mai s'han distingit per ser guardians dels valors fonamentals de l'ésser humà, sinó el mal que els condemna"

Dos anys més tard va ser qualificat de "heretge" i sentenciat a mort per grup de radicals islàmics. Des de llavors va romandre pràcticament reclòs en la seva llar, amb sortides esporàdiques i controlades per la policia.

Creia en el Déu en el qual va defensar sempre, el Déu sense nom, en l'ésser just i imparcial i no en les feristeles que s'escuden en ell per segar vides humanes...

I avui especialment que he parlat amb tota la meva gent a El Caire els sento tan meus com sempre i des de la distancia recorro pam a pam tots els racons que porto tatuats a la pell com part imprescindible del que soc i torno a llegir l' escrit que teniam a l' entrada de l' agencia amb una impressionant foto de Gizeh al fons.

I segueixo pensant en els moment que malgrat les adversitats i les circunstancies,  en el mes profund d' un  desert sempre hi brota una flor, potser plena d' aristas tallants, pero una flor que entre els dits assenyala un horitzo infinit i Egipte sense dubte sempre serà un horitzó etern.

Si no llevo brújula
 ¿cómo voy a saber hacia donde voy?
¿ Que más da que el cuerpo vague perdido en la oscuridad
si las estrellas pueden guiar el alma?.
A veces sonrío
y lo hago mirando como se desace el peinado de una nube que me recuerda a la luna.
Pero solo he imaginado el peinado y he imaginado la luna...

Amlah ya âmar inàqak fassahar