dissabte

Sempre etern !! ....



Avui mirant les noticies de El Caire he tornat a recordar a un gran home, entranyable per els qui vam tenir el plaer de conèixe'l, un gran escriptor que malgrat els seus detractors, els mateixos que aran volen condemnar a Egipte al islamisme mes radical, va ser Nobel de Literatura.

El vaig conèixer a " Khan el Khalili" al Caire, en el mateix lloc on anys abans vaig tenir el plaer de coincidir amb Terenci Moix.

Hi ha moltes cafès en aquest lloc, però hi ha un que és lloc obligat de molts personatges enigmàtics i bohemis de la cultura àrab, el "Fishway o "Cafè dels Miralls", on estan basades moltes novel·les seves i on passava tantes tardes.

És pot dir que per part meva, és punt de trobada amb companys de qualsevol nacionalitat.

Sempre portava a la meva motxilla algun dels seus llibres, en versió àrab, m'anaven bé per practicar l'idioma, em va començar agradar aquest autor a partir d'unes conferències que vaig anar quan estava estudiant àrab  a l' Universitat de El Caire.

Gairebé mai estava sol, i quan ho estava em resultava incòmode atosigar-lo amb la meva intromissió,  ell bevent un te amb menta amb el prou feines perceptible so d'un banjo i amb l'aroma de poma de la "pipa d'aigua" poc convidava a que jo li demanés que em signés el llibre, la veritat és que em semblava una actitud fins i tot frívola per part meva.

Però vaig tenir sort i una tarda esperant al grup, es va apropar un guia Egipci amb el que sempre que coincidíem intentàvem arreglar el món, el seu i el meu pels criteris tan dispars que teníem tots dos.

Portàvem una bona estona xerrant quan l'escriptor que es trobava a un parell de taules ens observava, parlàvem en àrab sobre els últims atemptats integristes a la capital, en els quals va morir una companya nostra, una guia alemanya.

El senyor Mahfouz llavors va intervenir en la conversa amb una frase tan simple com a contundent:
"Tots els valors de l'ésser humà ancorats en un sol punt solament poden generar conflictes de falta de tolerància"

El vaig contestar en àrab que tots els extrems són dolents, i que no encertava a entendre perquè l'Islam no havia evolucionat en el temps i en la mesura que la societat demanava.

Vaig reacciona de seguida pel meu impuls, vermella com un titot vaig demanar disculpes no nomes pel àrab bastant poc fluid en aquell moment, la qual cosa em causava inseguretat  i no poc problemes de comprensió, per deixar anar alguna bajanada en una lletra mal posada, o per la contundenciá de la resposta sense parar-me a pensar si el comentari podria resultar poc oportú.

Però ell al contrari, ens va convidar a que continuéssim la xerrada en el mateix idioma, i amb la mateixa sinceritat que havíem començat, l' interessava molt el concepte que teníem el Europeus que vivíem a Egipte de tot plegat.

A partir d'aquí va començar una llarga xarrada on l'escriptor no només ens va preguntar pels incidents que havíem tingut la desgràcia de viure, sinó que ens va explicar tots els problemes que havia tingut amb les seves novel·les precisament per ser contràries al regim i enfocar l'Islam des d'un altre prespectiva.

Ens va parla de la novel·la "Fills del nostre barri" la qual només va poder publicar-se a Beirut, la Suïssa Europea en el 1967, estant encara prohibida en l'actualitat en gran part dels Països àrabs.

Ens va parla de la vida, de la pau, dels drets humans, de la religió, no se si em vaig oblidar que tènia un llibre guardat perquè el signés, o l'oblit va ser intencionat, perquè una conversa d'aquest tipus, no mereixia ser interrompuda per tan absurda presuncio per part meva.

Al poc temps va patir un atemptat en mans dels integristes islàmics "Gamaa el Islamiya"(germans de l'Islam), els mateixos que van assassinar al president Sadat i que ara pretenent movilitzar el pais en contra de la sentencia al seu ex President Mubarak, disfrassats de badells pero amb les mans plenes de sang..

Aquets mateixos "democratas" que li van ocasionar la perduda d'un ull, perduda d' audició, i tota la mobilitat en el braç esquerre, pel fet d'escriure sobre l'Islam des d'un punt de vista tolerant i obert al món.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer des de diverses perspectives el món del Fonamentalisme Islàmic, no va ser sola una tarda, varem coincidir més vegades en el mateix lloc, fins a poc temps abans de l'atemptat,potser no amb la intensitat del primer dia, però sempre al passar per davant no em faltava la seva encaixada de mans i el seu somriure.

Vaig tenir la sort de conèixer a un gran home, a un defensor de la llibertat ,que una de les tardes es va-acomiadar dient-me:
"Tens tota la raó, tots els extrems religiosos, siguin del signe que siguin, mai s'han distingit per ser guardians dels valors fonamentals de l'ésser humà, sinó el mal que els condemna"

Dos anys més tard va ser qualificat de "heretge" i sentenciat a mort per grup de radicals islàmics. Des de llavors va romandre pràcticament reclòs en la seva llar, amb sortides esporàdiques i controlades per la policia.

Creia en el Déu en el qual va defensar sempre, el Déu sense nom, en l'ésser just i imparcial i no en les feristeles que s'escuden en ell per segar vides humanes...

I avui especialment que he parlat amb tota la meva gent a El Caire els sento tan meus com sempre i des de la distancia recorro pam a pam tots els racons que porto tatuats a la pell com part imprescindible del que soc i torno a llegir l' escrit que teniam a l' entrada de l' agencia amb una impressionant foto de Gizeh al fons.

I segueixo pensant en els moment que malgrat les adversitats i les circunstancies,  en el mes profund d' un  desert sempre hi brota una flor, potser plena d' aristas tallants, pero una flor que entre els dits assenyala un horitzo infinit i Egipte sense dubte sempre serà un horitzó etern.

Si no llevo brújula
 ¿cómo voy a saber hacia donde voy?
¿ Que más da que el cuerpo vague perdido en la oscuridad
si las estrellas pueden guiar el alma?.
A veces sonrío
y lo hago mirando como se desace el peinado de una nube que me recuerda a la luna.
Pero solo he imaginado el peinado y he imaginado la luna...

Amlah ya âmar inàqak fassahar
 

10 comentaris:

  1. El vas poder conèixer! oooh! i parlar amb ell, dona afortunada. Un somriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat es que era tot un pou de saviessa i d' aquelles coses que et passen a la vida que no les oblides mai perque precisament et ratifiquen mes en les creences que es tenen.

      Un somriure Albert

      Elimina
  2. Quin escrit més maco, quina sort poder comparir pensaments amb una persona tan especial.
    Gaudeix del record, però vigila de no anclar-te en el passat.
    Un fort petó guapa!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no sóc de passats ni de presents, sóc atemporal perque sóc de persones, de moments,de situacions que han fet de la meva vida tot el sóc.

      I si anclar-se en el passat es desitjar que Egipte torni a ser aquella immensa font de vida que va ser per tots els que la vem asssaborir, benvingut sigui el passat.

      Una abraçada

      Elimina
  3. Això no és un post, això és una delícia de relat. Impregant de saviesa, de cultura, d'Egipte, de tolerància i de respecte. Preciós.

    ResponElimina
  4. Es tot el meu sentiment fet paraules Porquet, un pais que ha fet de mi tot el que sóc i al que mai hi estare el suficientment agraïda perque l' estimo com si fos el meu propi, sóc part de la seva gent i de la seva historia.
    Gràcies

    ResponElimina
  5. Es fa notar en l'escrit el fort lligam que hi tens, tant de bo tot fos mes fàcil.
    Almenys et queda un gran record. Bona setmana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nomes et diré Joan que sóc part de la seva gent,i part d' aquest Nil que despres de Catalunya es el meu bocinet de cel.

      Elimina
  6. M'ha emocionat el teu escrit. Vaig estar a Egipte quan em vaig casar, però va resultar una anècdota comparat amb la saviesa i amor amb què el descrius. Per molts anys, Marta, escriguis amb aquesta lucidesa.

    ResponElimina
  7. Cantireta es que quan es viatge per agencia no es veu apenes res d' un país, al menys no d' Egipte i ara et parlo com a guia, us portem als llocs mes emblemàtics i coneguts però la veritable essència del país és la que esta entre carrerons, on no hi han autocars ni turistes i no a cap itinerari organitzat per una agencia, potser també perquè son molt pocs els que busquen el més enllà de lo estrictament famós i conegut d'on van.

    Gràcies a tu per llegir-me

    ResponElimina