diumenge

El mite de les reputacions



Els entrebancs a la vida t'ensenyen a caminar sobre els teus passos per evitar traïcions, falsos comportaments, actituds i sobretot suposicions.

Quan vaig començar a estudiar periodisme en un xerrada col·loquial algú va dir " el rumor és l'avançament de la notícia", no sé en el que derivaria aquesta conclusió en el mon de l' informació perquè poc desprès vaig deixar penjada la carrera, però a la vida d' aquesta conclusió discrepo bastant.

Amb els anys m'he adonat que tant el rumor com la suposició quan se li fan cas són les pitjors armes que existeix per destruir la reputació d'una persona.

I opino com Mae West quan deia : " He perdut la meva reputació. Però no la trobo a faltar" ...

Aquest matí xarrant amb un ex company de feina i amic em deia que estava molt amoïnat per la petita que te 6 anys perquè la mare de la seva filla, separat ell, estava agafant molt mala reputació i patia per les repercusions a la nena.

L' explicat les incoherencies de la reputació quan vaig aconseguir el meu primer contracte important de treball a El Caire precisament per no ficar-me al llit amb un individu, el qual quan el vaig conèixer mesos abans jo no sàvia que temps després seria l'encarregat de fer-me l'entrevista en una selecció de personal per la meva nova agència.

I no ho dic jo, m'ho va dir ell mateix quan temps desprès varem coincidir en una ruta i li vaig preguntar per què jo?, en un moment en el qual jo era molt conscient de que encara estava bastant peix en angles i nul·la en àrab.

Em va dir que la reputació és molt important i li vaig qüestionar si tenia la mateixa forma de mesurar les reputacions dels altres com la seva, dons la d' ell en concret havia estat molt qüestionada i no per això perdia la credibilitat ni la confiança de tots els que treballaven amb ell que el consideraven un gran professional, sense entrar per res en la seva vida personal.

Després que això succeís vaig pensar que hagués passat d'haver-me ficat al llit amb ell, si això hagués implicat ser mala persona o ser menys professional, perquè el cabró mai hagués estat ell i jo si una indecent per no afegir paraules mes mal sonades.

Vaig pensar en tots aquests "San Benitos" que s' otorguen per gelosia, per enveges o simplement per incapacitat d'arribar més enllà de res.

En tots aquests rumors o blasfemíes que poden arribar a complicar la vida de qui els rep.

Des de sempre he pensat que el que diguin o pensin els altres no porta mes conseqüències que les que un mateix aquest disposat a acceptar.

I des de llavors he tingut altres "trobades" amb la reputació i vaig aprendre que no estem fets a mesura de ningú ni a semblança dels altres, que passa la vida i acabes acostumant-te a tot, a ser jutge i botxí tenint d'aliat al mateix temps que és el que posa les coses en el lloc que li corresponen malgrat les versions de tots.

Amb els anys he comprovat com els rumors...són armes de doble tall que serveixen per trencar amistats, separar familias , esfondrar pedestals i doblegar voluntats... mers utensilis per danyar a les persones.

La millor actitud és la indiferència perquè si es rebat és allò que..."el que es pica és que alls menja"

Si no contestes és que ..."el que calla atorga".

Amb la qual cosa facis el que facis, estàs venut.

No entenc perquè sempre és necessari pensar que existeix un costat fosc en tot allò que els altres no comprenen, quan s'actua des de la consciència les coses poden adquirir un gran ventall de probabilitats que en cap cas tenen perquè ser nocives .

Però cada vegada queden més adeptes amb menys escrúpols buscant la seva salvació en la condemna dels altres.

No es poden controlar els pensaments, les actituds i menys les llengües enverinades de tothom però si s'hauria d'otorgar el benefici del dubte i no convertir en certeses les suposicions tenint en compte la pròpia consciència i el criteri personal.

I desprès d' escoltar al meu amic li he aconsellat que no s' escolti a ningú perque la seva ex es una gran mare i més enllà d' aixo nomes li pertany a ella, que tanqui boques i la defensi perquè hi ha qui viu enganxat a la necessitat de reflectir en els demès les seves misèries com argument que justifiqui les seves manques personals.

O no?

16 comentaris:

  1. Si puc, a mi m´agrada posar les coses ben claretes, encara que tots ho sabem, que si dius perquè dius i sinó, perquè no . Però així sóc conseqüent amb el que penso i tot el que arribi després, ja ho tinc assumit.
    Hi ha gent què no té altra cosa per fer que criticar els altres, com dius molt bé, la necessitat de reflectir les seves misèries i no veuen més enllà d´ells mateixos.

    Bentornada preciosa...uns bessets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d' acord Lluna, però a vegades tot es tan summament subjectiu que jo penso que allà cadascú perquè hi ha gent molt cansina.

      Ben retrobada guapa, petonàs

      Elimina
  2. La reputació moltes vegades la decideixen els altres sense que puguem fer-hi res.
    L'important és ser honestos, actuar en llibertat i no dependre de la opinió dels altres.
    Aquesta foto del taló d'agulla punxant un espàrrec fa pensar en moltes coses i té connotacionas sàdiques i fetitxistes alhora.

    Bona tarda Marta :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Pere és el que diem, tot té tantes connotacions com un mateix li vulgui donar, en el meu cas l' imatge implica lo feble que podem ser quan ens deixem trepitjar, el sadisme en el context del text podria ser perquè parlo de reputacions i de l' exposats que estem a la llengua enverinada dels altres , però fetitxistes no li trobo jo el punt de trepitjar un espàrrec i el taló d' agulla punxant per mi es un referent mes de la disparitat de criteris entre un sexe o un altre a alhora de difamar o juzgar.

      I referent a la reputació a certa edat es mes una raó per riure que altra cosa.

      Elimina
  3. Ben tornada, Marta.
    La duresa del taló amb la feblesa de l'espàrrec, allò dur contra el tou, la vertical contra l'horitzontal. Tot i això, els espàrrecs creixen vora els marges, "oloren" perfums segur que desagradables i aguanten més que segons quines sabates que donen cops de taló per fer-se notar.
    I ser sensat costa. Però llegint-te a tu, a mi se'm fa més fàcil. Com sempre, gràcies, moltes gràcies per ser-hi.

    ResponElimina
  4. Nena jo mai ho hagués dit millor, però una cosa si que vull que sàpigues, sensata jo poc, et diria ara mateix que gairebé res però em fot molt els que no veuen mes enllà dels seus nassos i s' atreveixen a qüestionar als altres i no es veuen les seves miseries.
    Gràcies a tu per ser-hi

    ResponElimina
  5. La reputació se la fa un mateix i per un mateix, si és del nostre gust els altres que s'hi posen fulles.......encara que soni egoista, es el cami a seguir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d' acord amb tu, i no, no es egoista, es sincer i fins i tot llogic tal i com està funcionant aquesta societat.

      Elimina
  6. La reputació no és més que el judici que et fan els altres i que molts/es babaus agafen com a veritats. Etiquestes que posa la gent que necessita classificar per clasificar-se.
    M'agrada el teu bloc, enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es com alló de "difama que algo queda" no? pero es que sempre son els quatre pringats de sempre que no saben que fotre amb les seves vides.
      Gràcies a tu per llegir-me

      Elimina
  7. Cadascú mesura la reputació dels altres,i ningú mesura igual,i sempre hi ha diferents
    “escales de mesura”, massa variables sovint.
    Sentir la remor del vent no significa que faci vent, pero si les branques properes grinyolen, potser tinguin raó, i si ho fa tot el bosc....val mes creure s'ho.
    Els humans tenim molta tendència a qüestionar conductes, que ens son alienes, i les valorem com a dolentes, i ens mirem poc al mirall de la veritat. Els rumors, quasi sempre fan mal.
    Avet_blau

    ResponElimina
  8. Xavier no sé els demes pero a mi la vida dels altres mentre no afecti a la meva me la bufa del tot, i penso que com a societat guanyariem molt mes si tota aquesta gent que s' atreveix amb la vida dels altres fos menys hipocrita i fessin el que volguessin a la seva i es dediquessin a ser feliços.

    ResponElimina
  9. Doncs, sí, Marta. La vida ja és prou complicada com per a anar posant etiquetes a uns i als altres. Amb la rapidesa que passa el temps com per a perdre'l mirant la gepa aliena. A qui li piqui que s'hi posi fulles (la natura pot arribar a ser molt terapèutica).
    Rep una abraçada.

    ResponElimina
  10. I tan que si, i oi que a certa edat ens ho passem tot pel forro??? noia es un desinhibició tan brutal que no hi cap res mes per molt que parlin.
    Petonet guapa

    ResponElimina
  11. Sí.
    I a més, les anomenades reputacions sovint reposen en criteris morals subjectius que no tenen fonament. Hi ha accions que són objectivament reprobables, que són les que fan mal algú. La majoria d'accions, però, i especialment les que s'acostumen a fer servir per construir una reputació, no són objectivament bones ni dolentes, amb la qual cosa no només ens hem de despreocupar del que pensin els altres perquè ningú té dret a controlar-nos o a limitar-nos, sinó perquè el judici dels altres és subjectiu, sovint errat, i està gairebé sempre fora de lloc. Sempre dins d'uns límits, que són els que ens fan sentir bé amb nosaltres mateixos i amb la nostra vida.
    Per cert, tens una vida molt interessant; això de l'entrevista i de El Caire podria servir per una novel·la o un bon relat.

    ResponElimina
  12. Totalment d'acord amb tot el que dius, els criteris morals son molt personales i mai fets a la mida de tots.
    La meva vida a El Caire i a Paissos Arabs es per escriure un llibre, de coses bones, d'altres no tant i d' algunes espantoses per haver-me trovat en mig d'invasions, atemptats i terratremols, pero tot plegat m' ajudat a veure la vida amb altres ulls.

    ResponElimina