Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Un any nou ple de llum ...





Aviat que començarà un nou any és temps de canvis, de fugir, d'escapar de la rutina, i de tots aquells moments que ens esborren el somriure i fan de nosaltres éssers simples en mans d'obligacions i destins que ens acorralen.

La sensació de viure en llibertat en un viatge on una ànima sense tornada obre les ales per embolicar en elles totes les picades d'ullet, els instants, les recerques, les troballes... tot el que no es veu i que és imprescindible per ser feliç i que no cap en cap maleta.

Volar quan l'aire es torna irrespirable, obrir les finestres i deixar que el sol ens il·lumini la cara, buscar en un mateix l'autèntica necessitat d'estimar-se, de difuminar-se entre mil cels escampant-se en tots ells sense carregar responsabilitats en esquenes alienes.

No conformar-se a tapar buits, omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades... de vides que transcorren paral·leles a la nostra i que assaborida en la seva intensitat pertorba els fonaments mal assentats de les obligacions.

Creuar el pont que ens porta a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap al lluny per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes.

Deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a aquestes mans, a aquestes mirades que ens desfan i amb les que no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

Enterrar pors, fugir de la pena de què cada any ens falti una part nostre irreemplaçable, lliurar-nos sense regles, sense normes, arribar a aquest lloc tant intim i personal al que tantes vegades hem posat traves per accedir i viure'ns en tempestats de passió, tempestes d'humitats i pell, fosos en llengües deslligades i cors que van més allà de cossos assedegats de sexe.

Lope de Vega va dir: "Som un moment de llum entre dues foscors eternes", jo afegeixo que som passos lents i ferms en la voluntat de veure cada vegada més a prop aquesta ombra de llibertat que s'endevina en l'horitzó.

I desitjo que en aquest nou any aprenguem a desxifrar teoremes d'amor en aquells espais tan buits on poques vegades ha sortit el sol perquè la vida m'ha ensenyat que l'important no és saber llegir els silencis...l'important és saber com omplir-los.

Aquesta Àfrica meva





L'Àfrica que jo he conegut és l'Àfrica que fuig de qualsevol ideologia que no sigui la llibertat, és una forma de vida, gent compromesa amb la terra que trepitgen, és el sentiment que retorna la pau i la força bruta que recorre les venes i ens fa sentir plens.

La gran desconeguda des de fora perquè la vella Europa cada vegada més deshumanitzada esta plena de prejudicis, de mitges notícies, d'imatges buides, i jo d'ençà que vaig sortir al món fa anys, vaig decidir viure des de la meva pell i creure fins allà on arriba la meva mirada.

I entre ells descobreixes no només altres mons dins el teu, també et descobreixes tu mateixa, la passió i el desig que em fa forta i em revelen feble, dins d'una sensibilitat que em converteix en inconscient i impredictible, en temorosa i valenta, en sentiment aberrant que desperta el meu costat més amagat i em fa assaborir el prohibit.

És com deixar-se anar per la vida des d'una força que m'inspira i m'apropa a un abisme tan profund, que amb tota supèrbia em fa engolir al món.

L'Àfrica meva són contrastos, colors, somriures, músiques, aromes però també panxes inflades, gana, malalties, desolació i injustícies.

Postes de sol, matinades i llavis humits experimentant la calidesa d'un sentiment submís que brolla de mans de mil colors compartint junts un bhakti.

I enfonsada en aquesta l'Àfrica tan meva em converteixo en una matinada de tons ocres on els sentiments ofeguen les paraules, els records, les frustracions i devoren aquesta part tant intima que només en solitud sóc capaç de profanar.

Obrir els ulls i veure l'extensió de la vida quan s'obre al cel perquè no cap més cel en aquest cel i gravo el meu nom en els núvols perquè em reconeguin i em deixin tornar cada vegada que la vida em buidi, i la pell fosca i els ulls negres d'aquesta beneïda terra em banyin l'ánima sota l' esguard de la seva lluna plena.


 
Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà.
He barallat contra la dominació blanca, i he barallat contra la dominació negra.
He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica
en la qual totes les persones visquin juntes en harmonia i igualtat d'oportunitats.
( Nelson Mandela )
 
 
La meva total admiració per quest guerrer de la Pau.
Descansi en pau..


El Petit mes gran



Leo, ens coneixes, ho saps, el Barça és tan gran que és mirall on mirar-se però també centre de mira de totes les apologies dels necis.

Però tu ets el nostre Leo, el nen que va arribar a la Masia i s'ha educat en els seus valors, el Messi que tantes i tantes vegades en els mals moments ha carregat l'equip a l'esquena i ens ha remuntat als altars de la glòria.

Ni la baixa forma o les lesions faran canviar el concepte, l'afecte i sobretot el suport i agraïment que et tenim tots els barcelonistes perquè estem fets de pell i no som maquines que funcionen per la quantitat de zeros que porta un contracte, el teu almenys no i nosaltres tampoc.

No escoltis a ningú, certs mitjans informatius són la veu del seu amo, manipuladors i mentiders, personatges al servei de la casa blanca, desestabilitzadors de si mateixos i de tot allò que no sigui del seu benefici, sense importar el preu o la dignitat de ningú, disposats a degollar ànimes al preu que els imposin a cada moment.

Leo en Can Barça ets déu, i un exemple per a tots els joves de la Masia, i ho sabem els que ho hem de saber, perquè mentre el barcelonisme roman unit, tota la merda que baixa des de l'altiplà i mes a baix passarà de llarg i serà la fossa on ells aniran caient d'un a un amb cadascun dels teus gols.

Som el Barça gent!!!
i no un equip feixista que fitxa a cop de talonari, on la intel·ligència es mesura per l'altura de la cresta que porten i on els diners és el que regeix l'estat físic dels jugadors.

Som sensacions, sentiments i imatges que perduren de forma intemporal, que sentim properes i intenses i que amb una estranya sensació de complicitat les busquem cada vegada que les necessitem pels racons de la nostra vida per reviure-les i fer-les nostres i en aquest moment tenim en la retina al nostre millor Messi, el de sempre.

PD- Avui un homenatge al "Petit mes Gran" per tota la merda que els mesetaris feixistes escampen des de la Central lechera on tot val per paliar la poca dignitat de les seves conciencies.

Sabors...

 
 
 
Entre la llengua i el paladar...
en aquest lloc exacte on es degusten sucs inoblidables d' intimitat
Et respiro avui, com des de sempre
a l'ombra del teu cos com si fos un rellotge de sorra
on desig i sentiment recórren la nit sobre les teves passes
fins a arribar a la cantonada on es fonen tots dos
tu i jo sota la llum d'un fanal
saborejant muts les gotes de pluja que vessen les nostres vides.

Com tinc tant de temps ...




Doncs si, no tinc res més per a fer, per això jo que soc una sibarita, m'encanta cuinar, però no em demaneu una sopeta i verduretes eh? no, no!!

Jo sóc la dels sopars temàtics, avui toca Egipte, doncs tot de plats àrabs, que toca Xina, doncs vinga cosetes de per allà, Catalunya dons ving all i oli i ganes, m'agrada improvisar, posar imaginació i la casa plena de gent, amb una taula plena d' espelmes i aromes d' on toqui, el que es diu una romántica empedernida.

Com m'avorria darrerament i no en tinc prou amb la feina, l'adolescent amb les hormones alterades, l' AMPA de l'institut del de les hormones alterades, m'he dit, i perquè no un curs d' enologia així puc diferenciar un Don Simón de qualsevol altre.

I amb això estic,  en un curset els dissabtes a la nit, molt sorpresa perquè la majoria son separats o dispersos!!! però gent molt maca amb un ambient molt sá de converses enriquidores, on t' adones que passats el quaranta la vida encara pot ser molt mes incitant perquè l'edat només és una data insulsa al DNI, on no hi som tot els que els tenim i molts dels que no els tenen hi haurien d' estar, doncs hi han persones on la edad es només un tema numeric perque el cor i les ganes de viure son insultantment encisadores.

 

El meu fill





                                                         Disfressat amb una peluca penosa

Tinc els seus petons a les meves galtes, les seves abraçades de cada dia, la seva veu enfoten-se dels meus despistes, un sms quan surt amb els amics o va a l'institut dient-me que m'estima, els seus secrets que encara no m'ha explicat i jo ja els sé.

Tinc el seu amor, la seva confiança, les seves ganes jugar , la seva coherència quan cal, el seu somriure quan el necessito i jo el tinc a ell que és el meu regal des de ja fa 15 anys, ens tenim tots dos i divendres va ser un dia especial pel meu fill, no perquè fos dia de les absències, potser perquè des que els pares ja no hi son he après a gestionar el dolor i els recordo cada dia des del somriure.

Tal dia com divendres no és més que un dia en vermell qualsevol en el meu calendari.

S'ha fet gran i per primera vegada he afeitat al meu fill perquè m'ho va demanar, ell ho veia molt complicat fins que s'adonat que tot era molt més fàcil del què es pensàvem como totes les coses que es fan per primera vegada .

I potser pensareu aquesta tia es tonta, això es motiu per una entrada?,

Dons si, perquè he après que a la vida cada moment el podem fer únic, i jo que em sento molt orgullosa d'estar criant-lo sola des de sempre penso que estic fent una bona feina.

Es un luxe de fill, i encara que ens queda encara molt camí per recórrer junts i per separat, vull que es perdi entre els seus castells de sorra i s'enfonsi en ells, sense pensar en futurs, que visqui, que respiri, vull seguir veient el cel obert en els seus ulls on la seva dolçor em deixa sense paraules i em fa emmudir.

Lope de Vega va dir: "Som un moment de llum entre dues foscors eternes" , jo afegeixo que som passos lents i ferms en la voluntat de veure cada dia  més a prop aquesta ombra de llibertat que s'endevina en l'horitzó.

dissabte

L' edat ...




40 putades de tenir 40 anys és el titul d'un article del Huffingonpost de la setmana passada on d' una forma més o menys sarcàstica explicava que passa quan arribem a 40 anys les dones.

Bé l'article pot resulta més o menys graciós depén de lo cabrejades que tinguem les hormones aquell dia com sempre dic, però el que és realment al·lucinant és l' opinió d'algunes dones d'aquesta edat.

La meva resposta va ser:

Ey, Ey, Ey Las mujeres de 40 años somos espectaculares de cuerpo y mente, liberadas, sin la necesidad imperiosa de tener que quedar bien con nadie, ni de vivir sometidas a nadie. Somos independientes, nos gusta el sexo, disfrutamos con él, solas y en pareja, no tenemos complejos y nos da absolutamente igual lo que piensen de nosotras porque nadie nos quiere tanto como nosotras mismas.

Una va respondre :

Eso es mucha teoría bonita, pero jode... y no me digas que no porque tengo 55 y ya pasé por eso, es la edad en que los hombre sobretodo a partir de las segunda mitad de esa década te empiezan a ignorar porque las de 20 o 30 están mucho mejor que tu...Es realidad, vas para vieja

Un altra :

Querida "cuarentona", estamos jodidas. Pues... lo peor, es que iremos a peor. Ha faltado una: Antes me molestaba que me miraran el culo, ahora, cuando lo hacen, pienso "menos mal, aún no soy invisible.

El sentit comu aquesta vegada el va posar un home de 50 anys que va dir:

Cuando en mi entorno, para "justificar" ciertos comportamientos dicen: es que le gustan mucho las mujeres. Yo contesto que claro como a mi me gustan los osos hormigueros no entiendo su comportamiento.
Un cuerpo joven, ya sea de mujer o de hombre es ciertamente más atractivo, pero ir detras de cuerpos jovenes no te devuelve la juventud pasada. Y en muchos resulta patético.
Además que los intereses de una persona con 30 años no son los mismos que los de una de 40 o 50 ... 
Por cierto a los 50 no estamos viejos, más bien en nuestro punto, a la mitad de la vida. Todavía nos queda mucha guerra por dar. 


I en privat veient la meva resposta va dir-me

Marta, estoy separado desde hace dos años y las mujeres os quejaís, pero a nosotros nos cuesta la misma vida encontrar a una mujer que irradie optimismo, activa, dulce y cariñosa que no piense solamente en ella y sobretodo a la que no le moleste mi hijo y no este tan profundamente motivada para preguntarme absolutamente todo de mi situación social y economica.

És llavors quan realment penso si entre tots ens hem begut l'enteniment, ja no perquè els 40 anys d'ara no són els de fa anys, sinó perquè la majoria de dones tenim unes expectatives mes amplies que pensar si ens miren o no el cul pel carrer a l'espera de qualsevol bajanada que ens vulguin deixar anar.

Quan has passat per relacions fallides, sense buscar l'únic que esperes és trobar algun dia pogué compartir tot allò que potser només veus tu i que per la resta de la gent segurament passa desapercebut.

Moments, sensacions, mirades, batecs ...

Els homes són com les dones, al mateix que hi ha homes superficials que buscant només físics impressionant, hi ha dones que els hi agrada un de tants despendolats que hi ha avui en dia, plens de tatuatges, silicona al cul i arrecadetes.

La superficialitat no és patrimoni de l'home ni de la dona però es inquietant com hi ha essers tan summament profunds per pensar que a 40 anys ja no ens miren el cul pel carrer i que és plantegen seriosament si tallar-se les venes o deixar-les llargues depenent si els hi entra la minifalda o és torcen un peu per portar talons d'agulla.

diumenge

Et trobo a faltar ...



90 dies ... 15 hores ... 38 minuts... 20... 21 ...22 segons...

Sense tenir-te entre les meves mans, sense assaborir-te d' un glob, sense sentir entre els meus dits el teu tacte delicat , les teves sinuoses formes entre els meus dits...

90 dies ... 15 hores ... 39 minuts... 20... 21 ...22 ... 23 segons...

Trobant a faltar el teu sabor, la teva essència mullant els meus llavis, llepant les tevés formes, relliscant suaument per la meva gola, amb aquestes petites gotetes que de vegades es perden entre el meu pit i la meva llengua acapara impacient omplint-me de mil sensacions que exploten una a una...


90 dies ... 15 hores ... 40 minuts... 20... 21 ...22 ... 24 segons...


Sense beure Coca-Cola !!!!!

 
 


Hercólobus, realitat o ficció ?



Estic tornant a llegir les "Profecies de Nostradamus", fa anys m'el va regalar un amic del meu pare, però com passa de vegades quan deixes llibres li vaig perdre la pista, aixi que m'el vaig tornar a comprar.

Recordava lleument que estava dividit en Centúries i cadascuna d'elles pertanyia a un temps de la nostra història.

Les vaig repassant una per una fins a tornar a arribar a Hercólobus, el planeta fred o vermell com li diuen algún, que roman amagat des de fa mes de 25.000 anys i que segons Nostradamus apareixerà per arrossegar amb la seva massa de ferro magnetizat totes les llums del cel.

Aquest astre ja ha estat detectat per la Nasa en l'actualitat encara que no donin ressò la majoria de científics per no crear alarmes.

De fet diu que l'ocàs  d'aquesta Humanitat, está simbolitzat en l'eclipsis solars.

Des d'aquest moment les coses han anat a pitjor, i ja s'està veient amb els terratrèmols de Turquia, Grècia, Taiwan, Mèxic, els Àngels, els diferents huracans , inundacions en diversos llocs, genocidis, guerra a Txetxènia, Irak, Somalia, desastres de tot tipus, despertar de volcans, i un llarg etc.

I no sé si seran veritat o no la resta de successos futurs, però el que si sé és que hi ha coses a la vida que no es poden deixar per demà, per més que la mateixa vida s'entossudeixi a proposar-nos el contrari.

El meu raconet ...

 
 
M'agrada molt la decoració i canvia les coses de lloc continuament.

M' agrada des de passejar-me per "Zocos" de qualsevol país, a mercats medials, d'antiguitats o qualsevol lloc que estigui ple de coses rares que nomes em criden l'atenció a mi.

Casa meva esta plena de racons bohemis, racons molt Marta segons els meus amics, m'encanten les estades a mitja llum, plenes de coixins, puffs, on la nit conjuga amb una llum tènue que m'embriaga al ritme de música que pot anar des del Soul, passant per un Chillout suau fins a convergir en la melodia més ètnica arrencada de les més profundes arrels africanes o en sol de guitarra i com no de la musica del meu Petit País.

Ahir vaig trobar uns cubells de colors que han d'anar amuntegant-se i s'il·luminen cadascun d'ells quan estan perfectament alineats convertint-se en llum de formes desiguals.

A la nit els vaig col·locar en un racó del meu refugi, en la tauleta de ferro forjat darrere la meva llum de sal de l'Himalaia i al costat d'una espelma de canyella, i una bona pel·lícula amb aromes de Padmini que em van retornar a instants retinguts en la pell i en la memòria.

Arraulida en el meu fons vaig pensar en els centenars de petites coses que em commouen i m'intimiden, en aquestes altres que em fan mal i m'allunyen i en les que d'un instant fan la meva fe de vida.

Sempre he pensat que l'essència del que som es reflecteix a la nostra casa i repasso racons que davant meu romanen quiets i adormits, on he dibuixat boques en les línies de les meves mans i he murmurat paraules mudes per cadascun dels sentits...

I dibuixo pau, silenci, pensaments i desitjos, i des de les finestres observo una lluna còmplice de somnis embullats que m'acapara l'ànima fins a fastiguejar-me.

Somric en recordar cares que han escrit la meva història, respiro moments que es van anar, ordeno noms, m'estremeixo en instants compartits i de reüll en el mirall veig la meva ombra somrient i fugitiva d'un desig obstinat que m'habita tota, és llavors quan m' adono que la meva casa és tot el que jo sóc.
 

Relaxing cup of café con leche please !!!



Va, cap a casa que ja han fotut massa el ridícul entre uns i altres , és el millor que ha pogut passar perquè era una incongruència i un insult al sentit comú que es pretengués organitzar uns Jocs olímpics a Espanya quan hi han centenars de retallades en els més primordials drets dels ciutadans com són l'educació, sanitat i el dret a un habitatge digne.

Ja està bé de montar el numeret aquest govern d'inútils, i a tota la xaranga política que ha anat a defensar la candidatura Espanyola.

Tinc vergonya aliena de veure com s'han en fotut de la situació de tanta gent que estan en condicions precàries i inverteixin uns diners que podrien servir per pal·liar molts problemes de la nostra societat actual.

Ara el més decent seria que amb el pressupost que tenien estipulat per robar als contribuents i endeutant-nos cada cop més per a aquests jocs, ajudin a les famílies i inverteixin en sanitat i educació.

I un altra cosa, nosaltres treballadors de peu, que quan tenim entrevistes de feina només els hi falta demanar-nos una prova ginelocológica i d'orina, sis plau una mica mes de cultura i decència pels càrrecs públics, que el nivell d'angles dels polítics semblava el de "chiquito de la calzada" i hem quedat retratats de cara al món sencer.

Així potser no caldria fotrans un "relaxing cup of café con leche in plaza mayor" !!!, amb unes birretes haguessim fotut the same ridícul.






dimecres

Tan senzill ...



Avui he escoltat aquesta frase a la serie "La Riera":

"He menjat de molts plats, però després de tastar-te l'únic sabor que vull a la meva boca, és el teu".


I m'ha semblat una declaració d'amor preciosa...

dilluns

El Cactus pervertit

M'agraden molt les plantes i en una de les terrasses interiors de casa tinc una preciosa dama de nit, un jazmí, un llimoner acabat de plantàr i cactus, molts cactus, però ahir mentre fèiem la tertúlia de desprès de dinar amb un grup d'amics, un d'ells, en Jordi es dedicava a fer-nos fotografies quan tot sorprès mira cap a la terrassa i em pregunta tot serios:

Marta em podries dir perquè tots els teus cactus tenen aquesta forma??

Jo, rient com una descosida fa anys que m' ho pregunto, però no puc evitar enfotrem cada vegada que el miro o quan veig la cara del veí del costat quan surt a fumà al balcó i s'el queda mirant embobat.

A que és gracios?



diumenge

Sense definicions





Ahir en una conversa amb la meva ex cunyada, ex dona del meu germà i mes que amiga, germana perquè donada la diferència d'edat amb els meus germans, va entrar a casa quan jo tènia amb prou feines 3 anys, varem parlar d' amor i per primera vegada de les seves pors, i de la seva poca valentia per afrontar una nova relació.

Esta enamorada d'un ex company de treball casat, però la relació de parella d' ell és de simple convivència i ella l'únic atreviment que té és aparcar el cotxe davant de casa seva per poder fer que s'el ha trobat per casualitat, el far de riure els dies que tenim que caminar mig poble perquè ella deixi el cotxe davant la casa de l'altre, perquè es cert, les tonterias per amor no tenen edat.

Em demanava consell de com actuar, com comportar-se, !! consell a mi !! que tinc ple el cúmul d'estupideses d'aquesta vida i d'alguna mes d'existir, però només li vaig preguntar, l'estimes de veritat?, doncs molta paciencia, comprensió i que fes d'aquest món un micromón on poder viure els dos sense preguntes.

El meu concepte de parella ara mateix no te res que veure amb el que tenia anys enrera, ningú neix ensenyat i amb el temps t'adones que el sentit de la vida, és una vida amb sentit, sense anar mes enllà de res perquè el futur com a procés total no existeix i els projectes són instants compartits plens de nosaltres mateixos, sense pensar en aquests vertiginosos canvis que arriben sense el més mínim indici i es marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència.

Jo l' únic que vaig poder fer és obrir-li el meu cor i que no faci els mateixos errors que he comès jo, perquè potser com a mi no li donaran tampoc l'oportunitat de rectificar.

Des de el meu jo mes intim i per expèriencia li vaig recomenar que no perdi el temps en preguntes, que no surti d'aquest espai construït pels dos i s'aferri als moments, que visqui, disfruti, assaboreixi aquest immens sentiment de pertanya a algú i que algú ens pertany perquè és molt complicat trobar la part incomplerta d'un mateix en una altra persona, perquè l'amor en el seu ampli sentit de la paraula és únic, i tota la resta ens vindra poc a poc, quan el que hem viscut són un altre tipus de sentiments disfressats en aquesta carrera de fons que és la vida en una seqüència de diferents situacions.

De vegades l'amor se substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es maquilla, els moments van i vénen, l'alegria es dosifica i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un senyal que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè la posta del sol se les emportarà, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti més útil en aquest moment.

Però quan t'enamores t'adones de la privilegiada que ets deixant-te travessar sencera per un sentiment que et deshinibeix cos i ànima sense por al fracàs perquè per fi has arribat al teu lloc.

I el reconeixes quan encara que començant sent amics, t'enamores i segueix sent el teu millor amic, perquè no només t'uneix una pasio desenfrenada al llit i a la vida, sino que un immens sentiment ho omple tot, des del sexe més brutal i salvatge a la tendresa més dolça i afectuosa, perquè ho és tot per tu, amic, amant, i la persona per la que t' enfilaries amb una escala al firmament per posar-li el seu nom a un estel, perquè la lluna només aconsegueixes tocar-la enfonsada en el seu cos.

Quan t' adones que ets una apassionada d'ell tot sencer, de la seva boca, de les seves cuixes, del seu sexe, de les seves perversions, quan pinta, quan toca la guitarra, quan et desborda la seva tendresa, et fascina la seva intel·ligència, t'enamora la seva sensibilitat, et desfà la seva veu, et rendeix una trucada a destemps i que no esperes, t' emociona aquell sms de complicitat quan mes desasperat estás i quan et diu " Eres como el arcoiris en un charco de gasolina sobre la calle mojada" poses cara de ximple perquè no saps si somriure o plorar.

Deia ell, que els somnis són la prolongació del desig que es formula al Còsmic, i com deia Coelho "quan algú demana un desig l'Univers conspira per aconseguir-ho", aixi sigui i que puguem aconseguir un nou punt de partida per anar construint-nos mentre caminem, aixó és amor, la resta son prejudicis dels qui posen limits a les formes d' estimar.

dijous

En nom del seny !!!



Ahir es van posar en contacte amb mi els serveis informatius de RAC1 perquè els fes una valoració del que aquesta succeint a Egipte en aquest moment, òbviament la meva valoració ara mateix no es seriosa, ni real, ni justa per no trobar-me a El Caire, però si els vaig remetre a alguns companys meus de diferents agències perquè els entrevistessin i poguessin donar una opinió no sé si objectiva però almenys si personal i a peu de carrer.

Em van demanar el meu opinió personal i sincerament no vaig saber donar-la perquè no em quadra tota la situació en aquest moment amb l'Egipte al que jo em reconec.

Les religions mai havien estat un impediment per a la convivència, en els nostres entorns mes pròxims tots sabíem els qui eren els més partidaris de regims islàmics però d'un islamisme moderat on encaixàvem tots i estava obert al món.


Aquests ultims dies en una conversa personal amb un antic company de treball que es va posar en contacte amb mi per un comentari que alhora jo vaig fer en una xarxa social em va qualificar d'insurgent, insurgent jo!! per no recolzar l'Islam i creure que els germans musulmans són uns assassins.


Bé, arribats a aquest punt vaig haver de dir-li que no el reconeixia, ell, el meu company de feina durant el dia, i i el meu amic en les llargues nits al Caire, el de les escapades al Mar Roig i el de les insistents proposicions a turistes que arribaven soles amb els grups.

Ell, liberal i fins a promiscu el podria qualificar, en aquest moment m'estava qüestionant a mi la meva "insurrecció" a uns islamistes que mereixen tot el meu menyspreu perquè en una de les seves accions en els anys 90 es van emportar per davant a molta gent, entre elles a una companya nostra guia d'alemany en el pont de Gizeh, i si nosaltres no vàrem caure en l'atemptat a la Vall dels Reis o a la porta de l'Hotel Europa va ser perquè el destí va voler que jo retardés la sortida del grup 15 m per motius que no vénen al cas.

No m'agraden les religions, cap, i res que coarti la llibertat de pensament de l'ésser humà, però aquesta vegada si que he vist mes que als carrers, en les persones una esquerda molt important de llibertat, de realitat i sobretot de voler tancar els ulls a la realitat del segle XXI i retrocedir en el temps i en la història perque els hi prometen el cel en parceles.

Però aquests germans musulmans, no són l'Islam, com no va ser la inquisició el catolicisme, aquests són uns depravats amb set de sang caracteritzats per una falsa moral de la qual es podria parlar molt i molt, que van assassinar a Sadat i ho farien amb qualsevol altre que intentés fer del seu país, un país lliure, es perd la raó amb la violencia.

L'Islam, és aquest Egipte obert al món on convivíem tots i compartíem nits de Ramada i Nadals on els somriures eren companys de vetllades interminables de diàlegs i idees, on les ideologies eren contrastades i compartides i on tots anàvem a una perquè compartíem vida.

Deia Naguib Mahfouz:

"Tots els extrems religiosos, siguin del signe que siguin, mai s'han distingit per ser guardians dels valors fonamentals de l'ésser humà, sinó el mal que els condemna"

"Tots els valors de l'ésser humà ancorats en un sol punt nomes poden generar conflictes de falta de tolerància"


Víctima d'atemptats integristes, qualificat de "heretge" i sentenciat a mort per radicals Islàmics, creia en el Déu que va defensar sempre, en l'ésser just i imparcial i no en les feristeles que s'escuden en ell per segar vides humanes.

I ahir quan vaig escoltar a la meva amiga Reham plorar d'impotència i po des de aprop de Zamalek on viu em vaig sentir impotent perquè es metge i li havien prohibit anar a la feina per ajudar a ningú, quina banda de brètols!!

Seny, nomes cal seny, a uns i als altres perque tots son igual de culpables.

diumenge

Campus Ítaca




El dijous passat va la cerimònia de cloenda del Campus Ítaca organitzat per la UAB, un campus on els alumnes són escollits per la mateixa universitat i els fan un seguiment per valorar no només el seu rendiment escolar sinó també les seves actituds personals.

Aquest any va ser escollit el meu fill, ni parlar del que he sentit, potser perquè com diem tots els pares, estan en una edat molt difícil, 14 anys, edat fonamental on resulta tan fàcil anar cap a una adreça com cap a l'altra.
Em va emocionar veure centenars d'alumnes de tots els IES de Catalunya amb una mentalitat tan sana, solidària, comunicativa i tolerant.

En aquests temps on sembla que la joventut només es dedica al botelló, als valors merament físics, encaminats als NINI, estem preparant gent amb futur.

Van fer les seves exposicions sobre els mitjans audiovisuals, arqueologia, vida en altres planetes, la ceguera, fecundació invitro, etc.

I ho van fer brillantment malgrat que la majoria no arribaven als 15 anys.Va ser una tarda-nit memorable on vaig enrecordar-me molt dels meus pares i els vaig trobar a faltar, una tarda plena d'absències però amb el somriure còmplice del meu fill i d'altres pares que com jo els han criat sols amb moltes pors i dubtes.

Pero de moment fins aquí hem arribat, amb un homenet de quasi 1'80, que vol ser científic, amb la seva part infantil que em treu de polleguera, però molt orgullosa de fer poc a poc d'ell l'obra d'art de la meva vida, encara que com a mare sé que em queda molt per fer i mai l'acabaré del tot.

Aferradetas ...


Per fi...quina necessitat de abraçar-te i de reduir la vida al contorn del meu pit. Quantes vegades he imaginat aquest moment, sentir desfer-se la meva pell entre els teus dits al ritme de la teva llengua que em fa esclava i amb rendeix.
Portes el perfum que em torna boja i fa que encara et desitgi mes, des de l'amor, des de la bogeria...des de la passió, des del ressorgir del meu cos modelant els meus malucs a la teva mida, t' apretes,rellisques,t' enfonses mullat i vençut a la meva humitat.
No deixis d' abraçar-me i fes-me creure que només vius per fondre't en mi, passeja't per les meves cicatrius, besa-les,llepa-les,cura-les, dóna'm la teva llengua i mossega'm.
Allibera'm de tot el que em pesa entre llençols negres i fluïts blancs, deixa'm que et marqui amb delir i plaer amb llengua de foc.
Agafa el meu sexe i beu-te'l d'un glop, saboreja'm, olora'm, mastega'm, provoca'm vertigen entre les cuixes
conquesta els meus mugrons, reneix entre les meves cames i dóna'm la teva olor, empassa't el meu sabor,
omple'm la boca de tot tu mentre et bec tot sencer...

Marta, Marta, Martaaaaa estàs sorda ?  em passes el pa sis plau!!!!


PD- LLUNETA, el meu granet de sorra.

Tossudament alçats ...



Es cert, la vida t' ensenya que no hi han somnis, nosaltres som els somnis, la nostra lluita, la fe en nosaltres mateixos i en els altres, el respecta i el record dels qui hi ha no hi son i van tenir un dia els nostres mateixos somnis.

Catalunya té poques coses a fer-se perdonar, ni amb mordassa perquè aquest país no té per què callar quan l' agredeixen ni amb por perquè els fantasmes son vius i no tenen ni la nostra alçada.

En llibertat, amb el cap ben alt però sense trepitjar a ningú, a la manera d' aquí, en català i en castellà, i lluny de la camisa destenyida del feixisme.
Ara si volen poden tapar-se els ulls o fer el sord, però el concert, l'imatge i el missatge ja són historia pel mon sencer, la pell humida amb "els segadors", les veus trencades amb el "boig per tu", no podia faltar, encara que Dyango no fos en Carles i Pep Sala també se'l mires ensimismat, ahir els catalans érem un país, un mirall de llibertat i seny, la fe d' un poble que creu en ell mateix i en els demès, que plegats fem pinya sense mirar mes enllà del voler ser lliures.

El clam d' una societat que ni és una província ni un virregnat en decadència. Ho diguin o no ho diguin els estatuts o les constitucions, tinguin o no tinguin valor els preàmbuls o els articulats, Catalunya és una nació i reclama que se la tracti com una nació, és igual el que diguin els demés, ni totes les campanyes de desprestigi que es facin des dels mateixos llocs de sempre, ahir Catalunya va parlar i va parlar com sempre, amb moltes veus, molts idiomes i un sol crit unitari de seny, pau i tolerància, on catalans d'arrels i bons catalans vinguts de qualsevol part es van agafar de la má per continuar plegats.

No som un somni, som un futur que ahir va començar a caminar

Reunions amb ex companyes



Fa uns dies vaig rebre una invitació per assistir a una festa d'antigues alumnes de les Dominiques del meu col·legi, després d'haver-hi anat una vegada vaig arribar a la conclusió que el fet d'haver compartit un passat no para el temps ni ens deté a nosaltres, possiblement perquè creixem en direccions diferents i a vegades les conseqüències d' una vida i el que esperem d' ella faci que no existeixin punts on retrobar-se.

No sóc molt donada a aquest tipus de reunions i especialment poc sociable en entorns que no em sento còmoda, ho reconec, és algo innat que no puc evitar, potser perquè considero que las coses que es fan per obligació no son mes que lligams dels que es pot prescindir.

I em va venir al record la trobada del any passat on nomes aparcar el cotxe vaig preguntar-me on m' havia fotut?? i obrint la meva caixeta dels records va sortir la fotografia d' aquella ultima i única nit amb les meves ex companyes d' EGB.

L' imatge de unes Sres, si Sres, perfectament vestides, extraordinàriament maquillades i encara millor pentinades acabadetes de sortir de la perruqueria i el meu "ai" al cor meu per si es fotien de cap entre pedres i herba mullada amb aquelles plataformes.

La veritat és que en aquell moment vaig pensar en donar-me mitja volta però desprès de la típica reflexió de " ostia on m'he fotut" vaig seguir caminant i vaig dir-me "Marta amb dos collons"!!

No vaig analitzar una per una a les meves ex-companyes, però si les nostres converses, mirades i sobretot els nostres discrets "repassos" mutus.

La majoria estaven feliçment casades, amb marits ben situats, amb mes de dos fills totes, la majoria amb tres, perfectes mestresses de casa que han estat a simple vista ben tractades per la vida, sense necessitat de treballar i dedicant-se a fer "obres socials" inscrites en totes les associacions que existeixen i si no les inventen per estar mes distretes.

Amb vaig retrobar amb Maribel, la companya amb la que ens trucavem de tan en tan, un cel de nena, però clar lesbiana ella i separada jo no érem un bon exemple i si el centre de totes les preguntes.

Va ser molt bo perquè una vegada a taula, una d' elles va dir-me si jo també portava les pròtesis PIP, amb va agafar la rissa, i li vaig dir que les úniques pròtesis que portava era les dentals, amb va mirar estranyada i vaig pensar "a que m' agafa les mamelles???,ben mirat jo no encaixava en tota aquella pantomima de famílies perfectes.

Jo, feliçment divorciada i amb un fill, sóc a ulls del PP una família desestructurada, amb un treball brutal sense normes, horaris, ni temps, sense un marit que em mantingui ni m'amargui i havent de bregar sola amb un preadolescent.

Per les meves ex companyes totes molt creients era impensable la meva vida, el meu tarannà i sobretot el sentir-me feliç amb tan poc i trobant pau en països tan poc glamurossos com els Africans,aixi que sense comentaris.

La trobada consistia, en aperitiu, sopar, tertúlia i una espècie de xou, al principi no sabia sí era mes adient a un comiat de soltera que a un retrobament escolar, però clar, veient després el panorama vaig pensar que aquestes aprofitaven la "escapada" per almenys mentalment donar-se alguna alegria.

I no em vaig equivocar, la veritat és que no vaig arribar ni a estar una hora, estava atabalada perquè no encaixava allà, parlant les unes de les altres malgrat l'estupenda relació que suposava mantenien on es posaven a parir discretament i d'aquestes "confessions" ens assabentem d'infidelitats, borratxeres, reconstruccions de pit, infiltracions de botox, i altres cosetes que anaven de la jugular d'una a l'altra.

A la mitja hora passada, ja m' havia menjat el llapis de llavis, fet una "cua" i tret el ventall perquè era asfixiant, i comprovat tota la flora del jardí, no sé si la calor, la situació o l'ambient, el cas, és que Maribel va venir a rescatar-me amb un " que et sembla si ens anem a sopar tu i jo i ens posem al dia" ?

Val a dir que no qüestiono la vida de cap d'elles, a la vista dels altres la meva pot semblar bastant mes sinistra, és el contrast de mentalitat en persones de la mateixa generació i educades de la mateixa forma però amb diferent evolució.

No tinc l' instint familiar convencional, sóc una desarrelada ho reconec i per a mi és brutal aquest concepte de família tradicional perquè l'he viscut i no hi crec, no almenys en l'establerta per l'església de "fins que la mort ens separi" aquesta on els sentiments s'evaporen i nomes queda l' aparença, el costum, la necessitat o la pena que comporta carregar amb aquesta creu.

Seran mes feliços que jo segurament, tampoc és alguna cosa que em plantejo, però no m' agrado en aquest mirall de vanitats en els que probablement de no haver marxat en el seu moment em veuria reflectida també, i sé que som alguna cosa mes que tot això que ens venen, aquesta felicitat en pildoras imprescindibles per sobreviure i que tant danyen a l'ésser humà malgrat engrandir el seu ego.

Suposo que el "ésser" en la vida, és una circumstància de lloc i sobretot de saber el lloc al que vols arribar, no com a meta, sinó com a camí a escollir , que malgrat haver de deixar moltes coses enrere, val la pena detenir-se i contemplar-ho.

És molt difícil saber que ens passara, i a més és un risc inútil nomes pensar-hi, però tot consisteix a buscar un punt de partida sense mirar enrere tenint ganes, intensitat i entusiasme.

Amb Maribel parlem de passats, de fracassos, d'assoliments, d'amor, desamor, il·lusions, amb tot el que és la vida, normal de dues persones de la generació dels 80 que els queda poc per arribar a la meitat de la seva vida, perquè sé el temps que he viscut però desconec la resta que em queda per viure..

I ni ella ni jo ens vam amagar d'explicar-nos la vida, amb les nostres misèries i les nostres conquestes que han fet el que som, dues dones en sintonia amb elles mateixes veient passar una vida per davant i una altra vida per darrere.

I faig meva aquesta frase de Borges:

"Si d'alguna cosa sóc ric és de perplexitats i no de certeses" potser perquè les certeses que ens fan felices no són les mateixes per a tots".

Aixi que aquesta setmana quan he rebut un mail amb una nova trobada no ho he pensat dues vegades i he dit que estava a l' altra punt del món i era impossible anar-hi perque pensó que a vegades , nomes a vegades hi han parts d' un mateix on ens sobre la mitat.

dijous

El buit del desprès ....



A mida que em vaig fent gran m' adono de coses, de situacions, i col·loco a l' estanteria de las prioritats tot allò que no es pot tocar amb les mans.

Sovint penso que no hi han paraules suficients per a escriure la història d'una vida, necessitaria molt espai a la memòria per a rememorar un a un els moments que ens converteixen en el que som, però darrerament molts d' ells tenen un punt en comú, la decepció.

Qui m' ha llegit alguna vegada sap que soc agnòstica, que no crec en cels o en inferns que vagin mes enllà de la meva consciencia i el fi que persegueixo es que em deixin tranquil.la per pogué ser com soc.

En poc temps he viscut dues situacions similars que m' han fet replantejar-me la meva estupidesa, el fet de no ser capaç de defensar el record i la voluntat dels qui ja no hi son, però puc dir que m' he vist tan superada de mentides i falsedats que han vençut inclòs la meva capacitat de reaccionar.

A vegades quan no t'entens amb algú d' aprop teu penses que cada persona som un mon i per tant som mil diversitats diferents de vides, però quan enganxes aquesta persona amb mentides tan insultants que fereixen l' anima sense possibilitat de retorn començàs a acceptar la misèria del esser humà.

Gent buida de principis però plenes d' aparença's, col·laboradors de cara en fora perquè els demés siguin testimonis del que fan i no sigui la fe en els demés el que cada dia els empenta a donar un cop de ma a tots aquells que no son tan privilegiats com ells, i es fotut, molt fotut quan han sigut part important a la teva vida, i no parlo de parelles, l' amor va i be i si es queda alguna vegada benvingut,  parlo d' amistat, de família, de tot allò que hauria d'estar per damunt d' interessos, de diners, de posicions i de fraus morals.

I darrerament la meva vida és un anar i venir de realitats, de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, potser perque no sóc una vida guionitzada plena d' aparença's i davant de "beatas"sense conciencia, ploramiques indecents nomes em surten silencis amb dens contingut poc recomanable, fent sense proposar-ho als silencis molt mes savis que qualsevol paraula foradada.

diumenge

Per ells, per nosaltres, per la vida ...





Fa un temps em va passar una cosa estranya...

Anava pel carrer i em va parar una dona d'avançada edat demanant-me per favor que li tragués diners del caixer amb la seva llibreta del banc a la mà.

Al principi em vaig quedar sense saber que fer, la dona va dir-me que no entenía aquests invents moderns i que necessitava diners per pagar uns encàrrecs a la nit.

Em va donar el seu numero secret, li vaig treure diners i vaig comentar-li el perillós de fer allò, em va dir que ella ja sabia a qui demanar-li perquè m'havia mirat als ulls mentre estava al forn comprant el pa.

Mirar-me als ulls..., em vaig quedar amb aquella frase tan senzilla perque jo sóc molt de mirar als ulls i es una situació que em va recordar molt a la meva vida a El Caire on la mirada es una mena de aval moral.

Mes tard en comentar-ho amb els meus companys de treball la resposta general va ser la mateixa
- estàs boja????
- perquè fas una cosa aixi????
- no saps que pot ser un parany???
- sempre has de triar el perill???

Vaig pensar que eren un bretols cagats que no veien més enllà.

Fa dos dies, vaig veure una noia de la meva edat ajupida plorant a una cantonada d' unes galeries, tothom passava pel davant, la mirava un moment i fugia, d' altres fins i tot es giraban a contemplar-la però ningú li deia res. M' he ajupit al seu costat i li he preguntat si estava bé i podia ajudar-la, la noia m' ha dit que li acabaven de dir que s' havia quedat sense feina,tenia dos fills petits i era tan inesperada la noticia que sense adonar-se s' havia quedat allà quieta plorant per tot el que li venia damunt.

La vaig veure tan indefensa que no sabia que dir, nomes la he abraçat i li he dit que de tot s'en surt, que la vida es una gran filla de puta que s' ensanya amb nosaltres quan menys no esperem però que sempre hi haurà una llum per seguir endavant encara que costi veure'la.

I és en moments com aquests t' adones de com va el món i com ens estem tornant les persones, voldries no haver-te fet gran perque al teu voltant tot fos de color rosa, pero la vida es de molts colors i a vegades ens traspassa i ens supera sense saber gaudir dels seus moments,dels matisos, d'aquests detalls que tantes vegades ens passen desapercebuts.

La por a aprofundir... a observar... és el camí que ens permet fugir sense donar masses voltes a res ni mirar en el nostre entorn.

Tenim por a la vida i fugim dels canvis...del risc...i de nosaltres mateixos...

No ens atrevim a desafiar el temps, aquest justicier implacable que de vegades inunda, ens travessa amb ràfegues contínues i ens deixa indefensos, desemparats i disposats a canviar el sentit de les coses, contemplant l'adversitat que ell mateix introdueix en nosaltres per a mutar-lo... per viure'l i matar-lo.

I ara que a la meva vida la majoria son absències, on vaig empalmant pèrdues una darrera l' altra, on aquesta setmana he enterrat a la meva millor amiga, la Remei, alguna vegada os he parlat d' ella, m' adono que passem la vida a remolc del destí, triant com ser mes que ningú oblidant com abandonar-nos al moment, com vivir-nos mantenint calmades converses amb la vida, cara a cara, amb valentia, com preludi del que pot ser un petó o l' abans d'un adéu...

Ens estem convertint en maquines, sense sentiments ni respecte per l'entorn dels altres, que a vegades no és tan privilegiat com el nostre...o potser si.

Jo sóc molt simple i  puc triar asseure'm el sofà una tarda de diumenge sense pensar, amb el comandament a distància a la mà, amb la boca plena de galetes de xocolata mirant programes de cotilles que embotona'n la ment i aixafen el espiri't, pero sóc la mateixa que agafa una motxilla i surt al món.

Sóc propietària de les meves equivocacions i les gaudexo per que han fet de mi el que sóc, pero aquest món em va massa gran, que ens passa? tots estem plens de paraules pero buits de empenta, de sentiments, de abraçades ... de solidaritat.

I avui quan ja fa una setmana que la Reme no hi és i em sento mes buida que mai, quan extranyo l' abraçada de la mare, fins i tot les reganyines del pare, quan el meu Egipte esta patint , quan Catalunya esta mes sotmesa que mai, quan he descobert que per alguns la decencia és pels demés, que les mentides una carta de presentació, l' aparença una careta on amagar la merda que porten dins, on al carrer la gent passa fam no desisteixo en atrapar el meu somni perque si, perque nomes tenim una vida i no em resisteixo a entregar-la a tan baix preu.

I trio seguir envellint amb dignitat, apurant instants, perquè l' edat es una circumstancia de la vida, no un limit a res i per ells, per mi, per tota la gent anónima i no tant, pel dolor d' aquest moment i també pel record de tots ells m' acosto al sol i em deixo acariciar per les seves mans, sense cremar-me, apoderant-se de la meva pell i mostrant-me des d'on sorgen els seus llamps.

PD- Per la Conce, per la Neus, per la Fina, per mi i tots aquells que en aquest moment les absencies son més importants que qualsevol de les presencies.

En nom del seny ...


Sempre he cregut que per poder tractar d'un tema, de qualsevol en qualsevol àmbit de la societat cal fer-ho amb propietat i coneixement del tema i la situació. Que sabran ells de sexe, no han jurat celibat? doncs de que estem parlant, tal ...vegada de reprimits?, d'obsessos? o simplement d'éssers ridículs que passen per la vida de puntetes perquè s'escuden en una identitat que no és la que els pertany o agradaria tenir, havent d'acceptar una vida que els va gran, però que molt gran.
El sexe consentit és un dels plaers de la vida i brètols com aquest amb dues vares de mesurar és la que fa mal a l'església perquè justificar la pederàstia i condemnar l'homosexualitat és de miserables i dóna una idea de tota la merda que amaguen sota les sotanes.

El plaer d' assaborir-me...



No puc transcriure tot el que la meva pell sent quan em banyo en els meus moments, és la senzillesa de la vida, aquesta tendresa que s'escorre entre els meus dits i m'acaricia en el sentir de les petites coses, sense limitis ni esperes, sense angoixes ni penes, és l'aliment de l'ànima quan troba en ella mateixa la seva font per ressorgir.

I et penso en una intensa esgarrifança recorrent-me a la matinada com una postal impregnada de nostàlgia en blanc i negre on el teu record la il·lumina de color.

I et perdo en la distància de la teva vida i la meva, on et retrobo en el boci que neix de trossets de les dues, on  m'alimento de la calor del sol, del color de la sorra, de les aromes de l'aire que em remunten en cadascuna de les dunes que travesso lentament per no desvetllar el misteri que jeu sota els meus peus.

No hi ha un altre racó on despullar l'ànima quan els sentits prenen la justa mesura per viure intercalant-se entre els ossos i la pell.

I respiro cadascuna de les escenes que transcorren davant meu fins a perdre-les en l'horitzó deformades i reconvertides en aire per fondre's en algun núvol enrabiat que clama absències.

I és llavors quan sé que el meu món es redueix al contorn dels éssers que l' habitan, on el silenci, la solitud, l'amor i la fe en els altres són trossos de pell que fugen espantats de les paraules,on es suficient imaginar-me un futur nua en algun lloc sense nom , sentin-me tan poderosa que m'atreveixo a desafiar amb els ulls oberts a cels i inferns inventant vides interminables.

Per això davant la vida em quedo amagada entre les seves parpelles quan em sobrevola en els meus somnis deixant la porta oberta, sabent que l' essencial ho podrem veure quan aprenguem a mirar-nos als ulls.

Dolça Primavera a tots!!! ...

dimarts

DOÑA Alicia


La bocamolla va dir:
"Yo no me envuelvo en ninguna bandera"



Aquesta raça es potencialment perillosa...
la Sanchez Camacho i la Chacón un insult per les dones
 podrien lluitar totes dues al premi a la mes fastigosa!!!! 

diumenge

Una delicia pels sentits


Alguna vegada es necessita oblidar les regles i escoltar al cor...

Diu una de les frases de CAIRO TIME, una pel.licula sense motius però amb milers de raons, una historia d' amor adulta, madura,on el final es el de menys.

La musica, les imatges, els sentiments a primera fila en un escenari vesat de mirades, fàcil per parlar de tot i alhora ser capaços d'entendre-ho.

Transportar-me per un moment en qualsevol dels seus personatges i sentir-me despullada per dins  per adonar-me que el passat torna sense memòria, sense dolor, sense temps, per retornar-nos fets present.

No hi ha espai pels silencis buits, perquè encara que alguns diuen que no hi ha amor que duri tota la vida, hi han episodis molt millors que l' obra sencera.