Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Per ells, per nosaltres, per la vida ...





Fa un temps em va passar una cosa estranya...

Anava pel carrer i em va parar una dona d'avançada edat demanant-me per favor que li tragués diners del caixer amb la seva llibreta del banc a la mà.

Al principi em vaig quedar sense saber que fer, la dona va dir-me que no entenía aquests invents moderns i que necessitava diners per pagar uns encàrrecs a la nit.

Em va donar el seu numero secret, li vaig treure diners i vaig comentar-li el perillós de fer allò, em va dir que ella ja sabia a qui demanar-li perquè m'havia mirat als ulls mentre estava al forn comprant el pa.

Mirar-me als ulls..., em vaig quedar amb aquella frase tan senzilla perque jo sóc molt de mirar als ulls i es una situació que em va recordar molt a la meva vida a El Caire on la mirada es una mena de aval moral.

Mes tard en comentar-ho amb els meus companys de treball la resposta general va ser la mateixa
- estàs boja????
- perquè fas una cosa aixi????
- no saps que pot ser un parany???
- sempre has de triar el perill???

Vaig pensar que eren un bretols cagats que no veien més enllà.

Fa dos dies, vaig veure una noia de la meva edat ajupida plorant a una cantonada d' unes galeries, tothom passava pel davant, la mirava un moment i fugia, d' altres fins i tot es giraban a contemplar-la però ningú li deia res. M' he ajupit al seu costat i li he preguntat si estava bé i podia ajudar-la, la noia m' ha dit que li acabaven de dir que s' havia quedat sense feina,tenia dos fills petits i era tan inesperada la noticia que sense adonar-se s' havia quedat allà quieta plorant per tot el que li venia damunt.

La vaig veure tan indefensa que no sabia que dir, nomes la he abraçat i li he dit que de tot s'en surt, que la vida es una gran filla de puta que s' ensanya amb nosaltres quan menys no esperem però que sempre hi haurà una llum per seguir endavant encara que costi veure'la.

I és en moments com aquests t' adones de com va el món i com ens estem tornant les persones, voldries no haver-te fet gran perque al teu voltant tot fos de color rosa, pero la vida es de molts colors i a vegades ens traspassa i ens supera sense saber gaudir dels seus moments,dels matisos, d'aquests detalls que tantes vegades ens passen desapercebuts.

La por a aprofundir... a observar... és el camí que ens permet fugir sense donar masses voltes a res ni mirar en el nostre entorn.

Tenim por a la vida i fugim dels canvis...del risc...i de nosaltres mateixos...

No ens atrevim a desafiar el temps, aquest justicier implacable que de vegades inunda, ens travessa amb ràfegues contínues i ens deixa indefensos, desemparats i disposats a canviar el sentit de les coses, contemplant l'adversitat que ell mateix introdueix en nosaltres per a mutar-lo... per viure'l i matar-lo.

I ara que a la meva vida la majoria son absències, on vaig empalmant pèrdues una darrera l' altra, on aquesta setmana he enterrat a la meva millor amiga, la Remei, alguna vegada os he parlat d' ella, m' adono que passem la vida a remolc del destí, triant com ser mes que ningú oblidant com abandonar-nos al moment, com vivir-nos mantenint calmades converses amb la vida, cara a cara, amb valentia, com preludi del que pot ser un petó o l' abans d'un adéu...

Ens estem convertint en maquines, sense sentiments ni respecte per l'entorn dels altres, que a vegades no és tan privilegiat com el nostre...o potser si.

Jo sóc molt simple i  puc triar asseure'm el sofà una tarda de diumenge sense pensar, amb el comandament a distància a la mà, amb la boca plena de galetes de xocolata mirant programes de cotilles que embotona'n la ment i aixafen el espiri't, pero sóc la mateixa que agafa una motxilla i surt al món.

Sóc propietària de les meves equivocacions i les gaudexo per que han fet de mi el que sóc, pero aquest món em va massa gran, que ens passa? tots estem plens de paraules pero buits de empenta, de sentiments, de abraçades ... de solidaritat.

I avui quan ja fa una setmana que la Reme no hi és i em sento mes buida que mai, quan extranyo l' abraçada de la mare, fins i tot les reganyines del pare, quan el meu Egipte esta patint , quan Catalunya esta mes sotmesa que mai, quan he descobert que per alguns la decencia és pels demés, que les mentides una carta de presentació, l' aparença una careta on amagar la merda que porten dins, on al carrer la gent passa fam no desisteixo en atrapar el meu somni perque si, perque nomes tenim una vida i no em resisteixo a entregar-la a tan baix preu.

I trio seguir envellint amb dignitat, apurant instants, perquè l' edat es una circumstancia de la vida, no un limit a res i per ells, per mi, per tota la gent anónima i no tant, pel dolor d' aquest moment i també pel record de tots ells m' acosto al sol i em deixo acariciar per les seves mans, sense cremar-me, apoderant-se de la meva pell i mostrant-me des d'on sorgen els seus llamps.

PD- Per la Conce, per la Neus, per la Fina, per mi i tots aquells que en aquest moment les absencies son més importants que qualsevol de les presencies.

21 comentaris:

  1. Un petó, ple d'energia i tendresa que et faci perseverar en ser així!
    Petonàs.

    ResponElimina
  2. No em queda mes remei, o la vida o jo, no he arrivat fins aqui per deixar-me anar.Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Fa temps que no llegia un post tant per aplaudir com aquest teu d'avui, Marta. En què ens hem convertit? o potser sempre hem estat així? jo també m'ho pregunto, gairebé cada dia. El pes de la nostra manera de fer, de ser, com a societat, de vegades es fa massa feixuc, casi insuportable. Tenim por, tanta por que no sortim del lamentable guió escrit per algun dimoni. Tan de bo algun dia, en alguna civilització futura, les persones siguin capaces de mirar-se sempre als ulls i tenir-se, sempre, les unes a les altres.

    Un escrit per reflexionar molt. Gràcies.

    ResponElimina
  4. No ho sé Ferran, tan de bo tingues respostes per fer una mica millor aquest mon, per no sentir aquesta buidor que no es pot omplir amb res material, pero mentre quedin inconformistes com nosaltres res estan perdut.
    Gràcies a tu per llegir-me.

    ResponElimina
  5. Tens molta força a dins, Marta! No m'estranya que la dona del caixer confiés en la teva mirada, hi ha gent molt intuïtiva que saben llegir els gestos i entrar dins les persones sense paraules. Gràcies per compartir aquesta història, les teves emocions i reflexions. Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Silvia mes que força jo em calificaria de inconformiste malgrat tot. Una abraçada

    ResponElimina
  7. De vegades hem de deixar-nos de pors i fer el que tots hauriem de fer, ser nosaltres mateixos. Sempre endavant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ser mes persones Joan, no es tracta de res mes, perque d'un canto a l' altra de la vida només hi ha un instant.

      Elimina
  8. Una abraçadeta i un record meu per la remei , se com vas patir per ella i se com son els teus ulls Jo també et demanaria que treguessis peles del caixer , sense cap mena de por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per la Reme i per tots aquells que han marxat que mai ens falti la seva llum i ells sapiguen trovar la seva i per nosaltres, per tot aquest mon ple de merda en que alguns l' estan convertint que sapiguem sortir de la foscor.

      Elimina
  9. Marta, ets de les persones que fa mes anys que conec de per aquest mont d'internet.
    I no deixes de sorprendrem el cor tan gran que tens.
    No ens adonem de les persones que estimen fins que les perdem,
    això es lo mes trist de tot plegat.
    Quan m'agradaria tenir tan de mont vist com ho tens tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si Xarnego, des del 2004 exactament en aquell foro polític, pero malgrat tot seguim sent els mateixos, la vida al voltant varia pero l' essencia d' un mateix persisteix al temps i no cal canviar encara que la vida ens possi en mil entrebancs, al contrari aixó en fa ser millors persones.

      Elimina
  10. Jo tinc la creença que en aquesta vida venim a recórrer el nostre camí.
    Cadascú te el seu camí a fer i per molt que el neguem la vida ens fa tornar a repetir fins haver superat la lliçó.
    En ell ens trobem gent, amics, companys, estimats, familiars que ens acompanyen part del temps, per fer-nos superar les lliçons que la vida ens prepara, estem " sols" fent el nostre camí.
    Nosaltres som els únics que hem de fer camí que experimentem el que la vida ens prepara.
    Dins una mateixa situació pots tenir diferent reaccions que una altre persona, diferent experiència percebre una cosa diferent i això que vius la mateixa experiència. Que passa quan t’enamores? potser tu ho vius més intensament que l’altre, el teu grau d’estimació es més intens que el de l’altre persona.
    Si que hem de recolzar, animar i ajudar a tot aquell que esta passant un mal moment la vida ens els posa davant per que d'ells em d’aprendre a valorar el que tenim, el que podem perdre o el que podem tenir ens els posa davant per aprendre a estimar sense demanar res a canvi.
    Crec, que venim aquesta vida aprendre a perdonar, a créixer i creixent es quan podem ajudar els altres.
    Per això t'envio una abraçada, pensa en tot el que has après de tots els estimats que ja t'han deixat, les coses passen per alguna cosa i les persones que coneixem ens fan aprendre, ens fan créixer i les em de deixar anar i continuar el nostre camí, com elles ha de fer o ja han fet el seu camí.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo penso que la vida es com un gran viatge i pel camí et vas trobant gent de tota mena, uns no els deixes marxar i d' alguna manera els tens amb tu sempre, encara que físicament no siguin al teu costat i d' altres els deixes passar perquè no valen la pena. Em sento molt afortunada per tota la gent que m' ha deixat estimar-los, per tota la motxilla que porto de tot una mica i estic tranquil.la perquè sempre he intentat donar el millor de mi mateixa. Una vegada un company meu guia em deia que nosaltres estàvem fets d'una raça especial perquè en aquesta feina ens omplíem d' absències, i es cert, la gent va i ve, i quan tornem al mateix lloc mai hi ha la mateixa gent. I si es veritat hem crescut però a partir d' ara tot serà diferent perquè quan algun s'en va s' emporta una part de tu i t' adones que no pots seguir fent les mateixes coses amb ningú mes perquè aquelles eren les "nostres coses", amb els demés en tindre altres de coses, potser tan simples com les nostres pero era tot un ritual per nosaltres quan estavem molt agobiadas de feina i parelles anar a Les Pirámides amb una ampolla de Blanc Pescador a veure sortir el sol i explicant-nos la vida sense parar de riure.Segurament absurd per molts, pero la vida encara es molt mes absurda perque no la deixat ser feliç.
      Una abraçada i Gràcies.

      Elimina
  11. Ho tenim a l'abast de tots per ser feliços.
    Quin tresor és poder donar una aferrada, escoltar el silenci d'una mirada que ho diu tot.
    Ens hem convertit en animals o pitjor, perquè ells són lleials...tampoc ho entenc!

    M'adhereixo al dolor de les teves absències, com a les meves pròpies,
    donant-te tot el meu suport i una fortíssima aferrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluneta aquesta entrada es per tots aquells que trobem a faltar a algú, quan estic tan bloquejada no sé escriure be ni donar forma ni sentit a tot el que penso, em resultaria molt mes fàcil una abraçada i poder transmetre el que sento en aquest moment, perquè d' alguna manera si, la vida segueix però no de la mateixa manera encara que sé que amb el temps aprende a viure amb cada una de les absencies que ara em fan mal.
      UNa aferradeta enorme bonica

      Elimina
  12. Hola, Marta, potser per a mi no és el més trist saber que aquelles persones que hem estimat han arribat al final del seu camí... És trist per als qui quedem, és cert, però la vida no ha fet més que complir el seu cicle, amb tot el de bo i de dolent que això representa. Trobo molt més desolador adonar-me que hi ha cada vegada més persones que, tot i estar en possessió de la vida, sembla que hagin renunciat a tots els valors que comporta pertànyer a la raça humana, i que viuen com si ja estiguessin morts...
    Sento la partida de la Reme, després de tant temps de lluita, i et deixo una abraçada molt gran.

    ResponElimina
  13. Gràcies Montse, jo amb el temps he apres a ser molt selectiva, no tothom em val, he aparcat tot allò d' una persona que no em serveix de res, i encara que pugui semblar presumptuosa, no ho sóc gens, em coneixes, però no tinc temps ni ganes de viure altres vides o una vida que no em pertoca.Vull gent al meu voltant amb principis, gent honesta, tan és que s' hagi equivocat o es segueixi equivocant, jo també m' equivoco moltes vegades però mai volent ni amb la certesa de que faig mal a ningú, per aixo sempre he dit que el meu mal.lait "pronto" en condemna a demanar perdo moltes vegades però soc conseqüent amb la vida, amb les persones i respectuosa amb tot el que m' envolta, per aixo tota aquesta "fauna" que corra avui en dia mancada de tot es a un altra dimensió de la que jo he fugit sempre.
    Per sort queden molt bones persones encara en aquest mon el que passa es que els altres es deixen notar mes.
    Una abraçada ben gran

    ResponElimina
  14. Marta... Temps era temps tenia un blog intitulat El far a trenc d'alba que ara he tornat a obrir. Els motius del seu tancament tenen a veure amb coses que expliques en aquest post. Jo seguia el teu bloc i, fet i fet, havíem intercanviat parers i punts de vista. Per això, en tornar, em feia por pensar que no hi fossis pas. És a dir, tot i el que expliques, sempre he considerat el teu bloc com una finestra oberta a la sensibilitat; tal com tu dius "ens estem tornant maquines." Per això mateix considero que llegir-te és "mantenir la mirada" -l'aval- mitjançant el mot i retrobar-me amb un vincle que no havia oblidat mai. Vinc d'on vinc i sé perfectament el que vols dir. Des de lluny, però ben a prop continuo, a partir d'ara, esperant les teves noves reflexions. Una abraçada.

    ResponElimina
  15. Ben retrobat Jordi, et recordo,compartíem les mateixes filosofies de viatges i de vida, potser perquè ens hem criat a les escoles aquelles on mirar-se als ulls era la fe en els demès i en la mateixa vida. Jo també he estat a punt de deixar el bloc, de fet encara ho penso i vaig fent entrades de tan en tan , son un cúmul de vivències i sobretot de decepcions que potser fan endinsar-se una mica en un mateix cada vegada mes perquè tot el que veus al voltant no m' agrada i necessito quedar-me allà amaga en aquest racó del meu jo per assimilar-ho tot i carregar-me de nou per pogué continuar sense que m' afecti massa tota aquesta societat a la que no encaixo per cap lloc. Ens seguirem llegint. Una abraçada

    ResponElimina
  16. Gràcies per afegir-te a la barqueta del meu bloc. Gràcies per la teva resposta. I tres cops gràcies, la darrera, per continuar escrivint al teu espai. Ens continuem llegint, segur! Una abraçada gran.

    Te'l reenvio, perquè l'ordinador m'ha fet un estrany i ignoro si t'ha arribat el meu missatge...

    ResponElimina