Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Tossudament alçats ...



Es cert, la vida t' ensenya que no hi han somnis, nosaltres som els somnis, la nostra lluita, la fe en nosaltres mateixos i en els altres, el respecta i el record dels qui hi ha no hi son i van tenir un dia els nostres mateixos somnis.

Catalunya té poques coses a fer-se perdonar, ni amb mordassa perquè aquest país no té per què callar quan l' agredeixen ni amb por perquè els fantasmes son vius i no tenen ni la nostra alçada.

En llibertat, amb el cap ben alt però sense trepitjar a ningú, a la manera d' aquí, en català i en castellà, i lluny de la camisa destenyida del feixisme.
Ara si volen poden tapar-se els ulls o fer el sord, però el concert, l'imatge i el missatge ja són historia pel mon sencer, la pell humida amb "els segadors", les veus trencades amb el "boig per tu", no podia faltar, encara que Dyango no fos en Carles i Pep Sala també se'l mires ensimismat, ahir els catalans érem un país, un mirall de llibertat i seny, la fe d' un poble que creu en ell mateix i en els demès, que plegats fem pinya sense mirar mes enllà del voler ser lliures.

El clam d' una societat que ni és una província ni un virregnat en decadència. Ho diguin o no ho diguin els estatuts o les constitucions, tinguin o no tinguin valor els preàmbuls o els articulats, Catalunya és una nació i reclama que se la tracti com una nació, és igual el que diguin els demés, ni totes les campanyes de desprestigi que es facin des dels mateixos llocs de sempre, ahir Catalunya va parlar i va parlar com sempre, amb moltes veus, molts idiomes i un sol crit unitari de seny, pau i tolerància, on catalans d'arrels i bons catalans vinguts de qualsevol part es van agafar de la má per continuar plegats.

No som un somni, som un futur que ahir va començar a caminar

Reunions amb ex companyes



Fa uns dies vaig rebre una invitació per assistir a una festa d'antigues alumnes de les Dominiques del meu col·legi, després d'haver-hi anat una vegada vaig arribar a la conclusió que el fet d'haver compartit un passat no para el temps ni ens deté a nosaltres, possiblement perquè creixem en direccions diferents i a vegades les conseqüències d' una vida i el que esperem d' ella faci que no existeixin punts on retrobar-se.

No sóc molt donada a aquest tipus de reunions i especialment poc sociable en entorns que no em sento còmoda, ho reconec, és algo innat que no puc evitar, potser perquè considero que las coses que es fan per obligació no son mes que lligams dels que es pot prescindir.

I em va venir al record la trobada del any passat on nomes aparcar el cotxe vaig preguntar-me on m' havia fotut?? i obrint la meva caixeta dels records va sortir la fotografia d' aquella ultima i única nit amb les meves ex companyes d' EGB.

L' imatge de unes Sres, si Sres, perfectament vestides, extraordinàriament maquillades i encara millor pentinades acabadetes de sortir de la perruqueria i el meu "ai" al cor meu per si es fotien de cap entre pedres i herba mullada amb aquelles plataformes.

La veritat és que en aquell moment vaig pensar en donar-me mitja volta però desprès de la típica reflexió de " ostia on m'he fotut" vaig seguir caminant i vaig dir-me "Marta amb dos collons"!!

No vaig analitzar una per una a les meves ex-companyes, però si les nostres converses, mirades i sobretot els nostres discrets "repassos" mutus.

La majoria estaven feliçment casades, amb marits ben situats, amb mes de dos fills totes, la majoria amb tres, perfectes mestresses de casa que han estat a simple vista ben tractades per la vida, sense necessitat de treballar i dedicant-se a fer "obres socials" inscrites en totes les associacions que existeixen i si no les inventen per estar mes distretes.

Amb vaig retrobar amb Maribel, la companya amb la que ens trucavem de tan en tan, un cel de nena, però clar lesbiana ella i separada jo no érem un bon exemple i si el centre de totes les preguntes.

Va ser molt bo perquè una vegada a taula, una d' elles va dir-me si jo també portava les pròtesis PIP, amb va agafar la rissa, i li vaig dir que les úniques pròtesis que portava era les dentals, amb va mirar estranyada i vaig pensar "a que m' agafa les mamelles???,ben mirat jo no encaixava en tota aquella pantomima de famílies perfectes.

Jo, feliçment divorciada i amb un fill, sóc a ulls del PP una família desestructurada, amb un treball brutal sense normes, horaris, ni temps, sense un marit que em mantingui ni m'amargui i havent de bregar sola amb un preadolescent.

Per les meves ex companyes totes molt creients era impensable la meva vida, el meu tarannà i sobretot el sentir-me feliç amb tan poc i trobant pau en països tan poc glamurossos com els Africans,aixi que sense comentaris.

La trobada consistia, en aperitiu, sopar, tertúlia i una espècie de xou, al principi no sabia sí era mes adient a un comiat de soltera que a un retrobament escolar, però clar, veient després el panorama vaig pensar que aquestes aprofitaven la "escapada" per almenys mentalment donar-se alguna alegria.

I no em vaig equivocar, la veritat és que no vaig arribar ni a estar una hora, estava atabalada perquè no encaixava allà, parlant les unes de les altres malgrat l'estupenda relació que suposava mantenien on es posaven a parir discretament i d'aquestes "confessions" ens assabentem d'infidelitats, borratxeres, reconstruccions de pit, infiltracions de botox, i altres cosetes que anaven de la jugular d'una a l'altra.

A la mitja hora passada, ja m' havia menjat el llapis de llavis, fet una "cua" i tret el ventall perquè era asfixiant, i comprovat tota la flora del jardí, no sé si la calor, la situació o l'ambient, el cas, és que Maribel va venir a rescatar-me amb un " que et sembla si ens anem a sopar tu i jo i ens posem al dia" ?

Val a dir que no qüestiono la vida de cap d'elles, a la vista dels altres la meva pot semblar bastant mes sinistra, és el contrast de mentalitat en persones de la mateixa generació i educades de la mateixa forma però amb diferent evolució.

No tinc l' instint familiar convencional, sóc una desarrelada ho reconec i per a mi és brutal aquest concepte de família tradicional perquè l'he viscut i no hi crec, no almenys en l'establerta per l'església de "fins que la mort ens separi" aquesta on els sentiments s'evaporen i nomes queda l' aparença, el costum, la necessitat o la pena que comporta carregar amb aquesta creu.

Seran mes feliços que jo segurament, tampoc és alguna cosa que em plantejo, però no m' agrado en aquest mirall de vanitats en els que probablement de no haver marxat en el seu moment em veuria reflectida també, i sé que som alguna cosa mes que tot això que ens venen, aquesta felicitat en pildoras imprescindibles per sobreviure i que tant danyen a l'ésser humà malgrat engrandir el seu ego.

Suposo que el "ésser" en la vida, és una circumstància de lloc i sobretot de saber el lloc al que vols arribar, no com a meta, sinó com a camí a escollir , que malgrat haver de deixar moltes coses enrere, val la pena detenir-se i contemplar-ho.

És molt difícil saber que ens passara, i a més és un risc inútil nomes pensar-hi, però tot consisteix a buscar un punt de partida sense mirar enrere tenint ganes, intensitat i entusiasme.

Amb Maribel parlem de passats, de fracassos, d'assoliments, d'amor, desamor, il·lusions, amb tot el que és la vida, normal de dues persones de la generació dels 80 que els queda poc per arribar a la meitat de la seva vida, perquè sé el temps que he viscut però desconec la resta que em queda per viure..

I ni ella ni jo ens vam amagar d'explicar-nos la vida, amb les nostres misèries i les nostres conquestes que han fet el que som, dues dones en sintonia amb elles mateixes veient passar una vida per davant i una altra vida per darrere.

I faig meva aquesta frase de Borges:

"Si d'alguna cosa sóc ric és de perplexitats i no de certeses" potser perquè les certeses que ens fan felices no són les mateixes per a tots".

Aixi que aquesta setmana quan he rebut un mail amb una nova trobada no ho he pensat dues vegades i he dit que estava a l' altra punt del món i era impossible anar-hi perque pensó que a vegades , nomes a vegades hi han parts d' un mateix on ens sobre la mitat.

dijous

El buit del desprès ....



A mida que em vaig fent gran m' adono de coses, de situacions, i col·loco a l' estanteria de las prioritats tot allò que no es pot tocar amb les mans.

Sovint penso que no hi han paraules suficients per a escriure la història d'una vida, necessitaria molt espai a la memòria per a rememorar un a un els moments que ens converteixen en el que som, però darrerament molts d' ells tenen un punt en comú, la decepció.

Qui m' ha llegit alguna vegada sap que soc agnòstica, que no crec en cels o en inferns que vagin mes enllà de la meva consciencia i el fi que persegueixo es que em deixin tranquil.la per pogué ser com soc.

En poc temps he viscut dues situacions similars que m' han fet replantejar-me la meva estupidesa, el fet de no ser capaç de defensar el record i la voluntat dels qui ja no hi son, però puc dir que m' he vist tan superada de mentides i falsedats que han vençut inclòs la meva capacitat de reaccionar.

A vegades quan no t'entens amb algú d' aprop teu penses que cada persona som un mon i per tant som mil diversitats diferents de vides, però quan enganxes aquesta persona amb mentides tan insultants que fereixen l' anima sense possibilitat de retorn començàs a acceptar la misèria del esser humà.

Gent buida de principis però plenes d' aparença's, col·laboradors de cara en fora perquè els demés siguin testimonis del que fan i no sigui la fe en els demés el que cada dia els empenta a donar un cop de ma a tots aquells que no son tan privilegiats com ells, i es fotut, molt fotut quan han sigut part important a la teva vida, i no parlo de parelles, l' amor va i be i si es queda alguna vegada benvingut,  parlo d' amistat, de família, de tot allò que hauria d'estar per damunt d' interessos, de diners, de posicions i de fraus morals.

I darrerament la meva vida és un anar i venir de realitats, de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, potser perque no sóc una vida guionitzada plena d' aparença's i davant de "beatas"sense conciencia, ploramiques indecents nomes em surten silencis amb dens contingut poc recomanable, fent sense proposar-ho als silencis molt mes savis que qualsevol paraula foradada.