Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

L' edat ...




40 putades de tenir 40 anys és el titul d'un article del Huffingonpost de la setmana passada on d' una forma més o menys sarcàstica explicava que passa quan arribem a 40 anys les dones.

Bé l'article pot resulta més o menys graciós depén de lo cabrejades que tinguem les hormones aquell dia com sempre dic, però el que és realment al·lucinant és l' opinió d'algunes dones d'aquesta edat.

La meva resposta va ser:

Ey, Ey, Ey Las mujeres de 40 años somos espectaculares de cuerpo y mente, liberadas, sin la necesidad imperiosa de tener que quedar bien con nadie, ni de vivir sometidas a nadie. Somos independientes, nos gusta el sexo, disfrutamos con él, solas y en pareja, no tenemos complejos y nos da absolutamente igual lo que piensen de nosotras porque nadie nos quiere tanto como nosotras mismas.

Una va respondre :

Eso es mucha teoría bonita, pero jode... y no me digas que no porque tengo 55 y ya pasé por eso, es la edad en que los hombre sobretodo a partir de las segunda mitad de esa década te empiezan a ignorar porque las de 20 o 30 están mucho mejor que tu...Es realidad, vas para vieja

Un altra :

Querida "cuarentona", estamos jodidas. Pues... lo peor, es que iremos a peor. Ha faltado una: Antes me molestaba que me miraran el culo, ahora, cuando lo hacen, pienso "menos mal, aún no soy invisible.

El sentit comu aquesta vegada el va posar un home de 50 anys que va dir:

Cuando en mi entorno, para "justificar" ciertos comportamientos dicen: es que le gustan mucho las mujeres. Yo contesto que claro como a mi me gustan los osos hormigueros no entiendo su comportamiento.
Un cuerpo joven, ya sea de mujer o de hombre es ciertamente más atractivo, pero ir detras de cuerpos jovenes no te devuelve la juventud pasada. Y en muchos resulta patético.
Además que los intereses de una persona con 30 años no son los mismos que los de una de 40 o 50 ... 
Por cierto a los 50 no estamos viejos, más bien en nuestro punto, a la mitad de la vida. Todavía nos queda mucha guerra por dar. 


I en privat veient la meva resposta va dir-me

Marta, estoy separado desde hace dos años y las mujeres os quejaís, pero a nosotros nos cuesta la misma vida encontrar a una mujer que irradie optimismo, activa, dulce y cariñosa que no piense solamente en ella y sobretodo a la que no le moleste mi hijo y no este tan profundamente motivada para preguntarme absolutamente todo de mi situación social y economica.

És llavors quan realment penso si entre tots ens hem begut l'enteniment, ja no perquè els 40 anys d'ara no són els de fa anys, sinó perquè la majoria de dones tenim unes expectatives mes amplies que pensar si ens miren o no el cul pel carrer a l'espera de qualsevol bajanada que ens vulguin deixar anar.

Quan has passat per relacions fallides, sense buscar l'únic que esperes és trobar algun dia pogué compartir tot allò que potser només veus tu i que per la resta de la gent segurament passa desapercebut.

Moments, sensacions, mirades, batecs ...

Els homes són com les dones, al mateix que hi ha homes superficials que buscant només físics impressionant, hi ha dones que els hi agrada un de tants despendolats que hi ha avui en dia, plens de tatuatges, silicona al cul i arrecadetes.

La superficialitat no és patrimoni de l'home ni de la dona però es inquietant com hi ha essers tan summament profunds per pensar que a 40 anys ja no ens miren el cul pel carrer i que és plantegen seriosament si tallar-se les venes o deixar-les llargues depenent si els hi entra la minifalda o és torcen un peu per portar talons d'agulla.

diumenge

Et trobo a faltar ...



90 dies ... 15 hores ... 38 minuts... 20... 21 ...22 segons...

Sense tenir-te entre les meves mans, sense assaborir-te d' un glob, sense sentir entre els meus dits el teu tacte delicat , les teves sinuoses formes entre els meus dits...

90 dies ... 15 hores ... 39 minuts... 20... 21 ...22 ... 23 segons...

Trobant a faltar el teu sabor, la teva essència mullant els meus llavis, llepant les tevés formes, relliscant suaument per la meva gola, amb aquestes petites gotetes que de vegades es perden entre el meu pit i la meva llengua acapara impacient omplint-me de mil sensacions que exploten una a una...


90 dies ... 15 hores ... 40 minuts... 20... 21 ...22 ... 24 segons...


Sense beure Coca-Cola !!!!!

 
 


Hercólobus, realitat o ficció ?



Estic tornant a llegir les "Profecies de Nostradamus", fa anys m'el va regalar un amic del meu pare, però com passa de vegades quan deixes llibres li vaig perdre la pista, aixi que m'el vaig tornar a comprar.

Recordava lleument que estava dividit en Centúries i cadascuna d'elles pertanyia a un temps de la nostra història.

Les vaig repassant una per una fins a tornar a arribar a Hercólobus, el planeta fred o vermell com li diuen algún, que roman amagat des de fa mes de 25.000 anys i que segons Nostradamus apareixerà per arrossegar amb la seva massa de ferro magnetizat totes les llums del cel.

Aquest astre ja ha estat detectat per la Nasa en l'actualitat encara que no donin ressò la majoria de científics per no crear alarmes.

De fet diu que l'ocàs  d'aquesta Humanitat, está simbolitzat en l'eclipsis solars.

Des d'aquest moment les coses han anat a pitjor, i ja s'està veient amb els terratrèmols de Turquia, Grècia, Taiwan, Mèxic, els Àngels, els diferents huracans , inundacions en diversos llocs, genocidis, guerra a Txetxènia, Irak, Somalia, desastres de tot tipus, despertar de volcans, i un llarg etc.

I no sé si seran veritat o no la resta de successos futurs, però el que si sé és que hi ha coses a la vida que no es poden deixar per demà, per més que la mateixa vida s'entossudeixi a proposar-nos el contrari.

El meu raconet ...

 
 
M'agrada molt la decoració i canvia les coses de lloc continuament.

M' agrada des de passejar-me per "Zocos" de qualsevol país, a mercats medials, d'antiguitats o qualsevol lloc que estigui ple de coses rares que nomes em criden l'atenció a mi.

Casa meva esta plena de racons bohemis, racons molt Marta segons els meus amics, m'encanten les estades a mitja llum, plenes de coixins, puffs, on la nit conjuga amb una llum tènue que m'embriaga al ritme de música que pot anar des del Soul, passant per un Chillout suau fins a convergir en la melodia més ètnica arrencada de les més profundes arrels africanes o en sol de guitarra i com no de la musica del meu Petit País.

Ahir vaig trobar uns cubells de colors que han d'anar amuntegant-se i s'il·luminen cadascun d'ells quan estan perfectament alineats convertint-se en llum de formes desiguals.

A la nit els vaig col·locar en un racó del meu refugi, en la tauleta de ferro forjat darrere la meva llum de sal de l'Himalaia i al costat d'una espelma de canyella, i una bona pel·lícula amb aromes de Padmini que em van retornar a instants retinguts en la pell i en la memòria.

Arraulida en el meu fons vaig pensar en els centenars de petites coses que em commouen i m'intimiden, en aquestes altres que em fan mal i m'allunyen i en les que d'un instant fan la meva fe de vida.

Sempre he pensat que l'essència del que som es reflecteix a la nostra casa i repasso racons que davant meu romanen quiets i adormits, on he dibuixat boques en les línies de les meves mans i he murmurat paraules mudes per cadascun dels sentits...

I dibuixo pau, silenci, pensaments i desitjos, i des de les finestres observo una lluna còmplice de somnis embullats que m'acapara l'ànima fins a fastiguejar-me.

Somric en recordar cares que han escrit la meva història, respiro moments que es van anar, ordeno noms, m'estremeixo en instants compartits i de reüll en el mirall veig la meva ombra somrient i fugitiva d'un desig obstinat que m'habita tota, és llavors quan m' adono que la meva casa és tot el que jo sóc.