diumenge

El plaer d' assaborir-me...



No puc transcriure tot el que la meva pell sent quan em banyo en els meus moments, és la senzillesa de la vida, aquesta tendresa que s'escorre entre els meus dits i m'acaricia en el sentir de les petites coses, sense limitis ni esperes, sense angoixes ni penes, és l'aliment de l'ànima quan troba en ella mateixa la seva font per ressorgir.

I et penso en una intensa esgarrifança recorrent-me a la matinada com una postal impregnada de nostàlgia en blanc i negre on el teu record la il·lumina de color.

I et perdo en la distància de la teva vida i la meva, on et retrobo en el boci que neix de trossets de les dues, on  m'alimento de la calor del sol, del color de la sorra, de les aromes de l'aire que em remunten en cadascuna de les dunes que travesso lentament per no desvetllar el misteri que jeu sota els meus peus.

No hi ha un altre racó on despullar l'ànima quan els sentits prenen la justa mesura per viure intercalant-se entre els ossos i la pell.

I respiro cadascuna de les escenes que transcorren davant meu fins a perdre-les en l'horitzó deformades i reconvertides en aire per fondre's en algun núvol enrabiat que clama absències.

I és llavors quan sé que el meu món es redueix al contorn dels éssers que l' habitan, on el silenci, la solitud, l'amor i la fe en els altres són trossos de pell que fugen espantats de les paraules,on es suficient imaginar-me un futur nua en algun lloc sense nom , sentin-me tan poderosa que m'atreveixo a desafiar amb els ulls oberts a cels i inferns inventant vides interminables.

Per això davant la vida em quedo amagada entre les seves parpelles quan em sobrevola en els meus somnis deixant la porta oberta, sabent que l' essencial ho podrem veure quan aprenguem a mirar-nos als ulls.

Dolça Primavera a tots!!! ...