dijous

Molta llum per tots nosaltres ...


Avui un dels dels Jordi's imprescindibles de la meva vida des de fa anys i anys, el meu estimat amic Jordi S. em deia que perquè felicitava el Nadal si no hi creia, i per una part te rao pero penso que ningú te la culpa de que jo sigui tan poc tradicional i que cada vegada m' agradin menys aquests dies perquè entre altres coses cada dia em falta mes gent.

Pero el meu agnosticisme es meu i encara que no crec en tots aquests dies envoltats en llacets de colors i bons propòsits, us vull desitjar molta llum en el nostra dia a dia i que siguem capaços de trobar pous de vida en el nostre desert particular,  emborratxar-nos de tendresa i inflamar-nos d' il.lusios, trobant cada dia milers de raons per continuar.

diumenge

Sempre eterns ...



Aquesta setmana els pares haguessin celebrat 65 anys de casats, vaig arribar molt tard a les seves vides i s'han perdut la mitat de la meva, pero d'una u altra manera jo vaig poder gaudir de tota la seva,

M'adono del petita que sóc quan el sol acaba i em dóna l'esquena, sempre m' ha meravellat aquesta sensació de llibertat quan s' obre el cel a l' horitzó i la cara de la mare quan per primera vegada va veure posar-se al sol darrera Les Piràmides d' Egipte...

Em va donar les gracies per donar-li l' oportunitat de viure aquell moment, les gracies ella a mi? quina improcedència, perque havia de ser jo la que rendida a la seva immensitat li dones les gracies per tot el que sóc.

Vaig sentir una sensació estranya quan vaig viure desprès de que marxessin per primera vegada una d' aquestes postes de sol que t' omplen quan et sents buida, o quan obres la porta de casa i no sents la seva olor, la veu del pare cantant "cagarades de bou" la seva canço de capçalera que cap de nosaltres sabiem  d'on la havia tret per treure de polleguera a la mare i l' agafava per la cintura per ballar plegats a la cuina,moments plens de tendresa que entens amb el temps i al fer-te gran.

Perquè un matrimoni no nomes es un contracte, una costum o la necessitat de o estar sol, una parella es l' amor en tot el seu sentit i la seva passio, amb tots els seus mals moments i les seves retrobades, son pells enceses i llits desfets, retalls de tots dos que s' enganxen una i un altre vegada quan semblen trencar-se.

 I a vegades com vaig llegir una vegada sembla que les persones perdem la consciencia de les coses de tant aprendre a no mirar.les...potser es per aixo que hi ha nits que sota els llençols senti només silenci i la sensació de que un boci meu s' ha adormit en el temps.

Seran el que fem d' ells ...




Sovint em pregunto si els pares no som culpables de certs comportaments dels nostres fills, de la permissibilitat amb la qual els estem criant.

Fa un parell de setmanes va ser la reunió de primer de batxiller del meu fill en l'institut, és la reunió de principi de curs que es fa amb el director i després amb la tutora i tots els pares alhora, després ja es realitzen individualment.

Des d' primer d''ESO tenen una professora de matemàtiques molt dura, que els estreny, de l'antiga escola, on no nomes es limita a ensenyar el que els ve en el llibre sinó que sempre va més enllà, quan el meu fill en aquella època em va comentar tot emprenyat el complicat que era la matèria per l'insistent que era la professora li vaig dir que era el millor que li podia passar i que no es queixés que amb el temps l'agrairia.

Doncs bé aquesta setmana passada, hi ha alumnes que han passat de la privada en l'ESO a la concertada de batxiller i les queixes de les mares d'aquests alumnes eren descomunals contra la professora de mates la qual els havia suspès a la meitat d'ells per no estar a l'altura, es deia a la tutora que demanés a la professora que baixés el nivell.

I  allà és on jo i tres pares més, tres!!!  de 32 ens plantem i vam dir que ni parlar-ne, baixa el nivell, estem bojos o que?

M'agrada aquesta professora, m'agrada que els estrenyi, m'agrada que sigui damunt de l'alumne, m'agrada que quan l'hem necessitat hi sigui en persona, telefònicament o per mail es pugui comptar amb ella, es preocupi per cadascun d'ells i ens orienti als pares, però això actualment està en decadència per a alguns pares que nomes busquen la comoditat dels seus fills i que no els donin massa treball a l'hora de plantejar-se un futur o de no complicar-los el present.

Que voleu que us digui, la selectivitat és la mitjana entre 1º i 2º de batxiller , mes la nota de l'examen, el meu fill en la preevaluacio de primer te un 9,8,  li costa, clar que li costa, hores d'estudi a la tarda i a la matinada però aquí estem, i jo al seu costat sense compadir-li, però donant suport en el què necessiti i fent-li entendre que la vida et retorna el que li dónes, que res és fàcil i que ara està construint-se els fonaments per demà i que si té la sort de comptar amb una professora que s'ha bolcat tant en ells que ho aprofiti perquè les lamentacions nomes serveixen per perdre el temps.

L' empremta de l' amistat


No necessito veure mocadors roses ni un dia commemoratiu per pensa en tu, de fet cada vegada que a la meva vida passen coses hi ets, pero amb el temps, potser amb l 'edat, m' estic tornant mes selectiva, mes solitària, amb menys ganes de quedar be i amb mes prejudicis per tot el que es mou al meu voltant i intenta trencar-me l'estabilitat que cada dia haig d' anar colo-cant a l' estanteria de les meves emocions.

I en cadascun d' aquests instants et recordo, et veig, et penso i ja no torno a dir-me l' injusta que es la vida, de fet segueixo pensant que es una gran filla de puta pero la columna de llum que em vaig edificant amb totes les meves absències em donen la empenta per lluitar contra els miralls, contra els buits, i no rendir-me a les voluntats dels records.

Et trobo a faltar, instal·lada en alguna part de la meva energia ho saps, i ets la pedra que cada nit deixo caure al pou buit de somnis per l'endemà treure-la xopa de vida..


PD- Per la Reme, per l' amistat en MAJÚSCULES, per les que ja no hi son i per les que lluiten per quedar-se.

Casa meva ...



Fa olor a Padmini, a canyella, a intimitat, a pau, a perfum de nit...

I quan obro la porta del carrer em respiro en pinzellades de sentiments, amb aquests aromes que em retornen a l'infinit d'un moment màgic, únic, d'aquests que la vida obsequia en petites dosis, on jugo a parar el temps i l' atrapo una i un altra vegada.

M'agrada pertorbar els sentits al meu llit, entre els meus llençols, a la meva roba interior i regalar-me esgarrifances en la lluentor de les mirades que encenc i que potser ja no hi son, però que retinc entre la pell i la memòria i embolicada en sensacions em lliguen a instants indescriptibles que em recomponen sencera com un gran trencaclosques a qui encaixen totes les peces.

I a la solitud de casa, bategant en silenci em torno a enamorar de mi, del món, de la vida, del que sóc i del que potser no seré mai més, o si, qui sap ... però em fascina retrobar-me a cada plec de la meva pell, despullar-me de pors conjugant passat i present sense comptes pendents, recordant el meu cos sepultat sota paraules lentes...com un naufragi infinit d'amor que s'ajusta a la meva pell i s'estén immens.

Santa Llúcia ...





La setmana passada mentre estava al carrer esperant l'autobús, es va parar davant meu un 4x4 amb dos homes dins, jo a poc més de 5 metres, tampoc sóc molt destra mesurant distàncies però més o menys...

Situació:

dos caps inclinats mirant-me...
dues cares gesticulant-me
jo al principi mirant de reüll i passant ...
tocada de clàxon
i davant la insistència tota digna aixeco els ulls del terra i deixo anar:

Tu i ell, podeu anar els dos a la merda i deixar-me en pau que no vaig a cap lloc!!!!

Girada de cap tota digna per part meva a l'altra punta de la parada de l'autobús mentre pensava, ostres Marta cada vegada tens més èxit ...

I en aquest moment escolto una veu que em diu

Marta hòstia, encara estem així, vols anar d'una puta vegada a l'oculista?????, aixeco la mirada i era un ex cap meu amb el seu germà!!!!!

Tocada de peus a terra i reflexió, perquè entre aquesta situació i que la setmana passada em vaig confondre de cotxe i pensant que era el de la meva ex cunyada que m' esperava em vaig fotre dins el cotxe d'un xines aturat al semàfor, anar a l' oculista ja no es una opció ... es una necessitat urgent !!!!

dijous

Qui perd els seus orígens...

... perd la seva identitat.  (Joan Salvat-Papasseit)



Bona Diada per tothom i que quan acabi el dia la força mes poderosa hagi sigut el seny i la sensació de poder viure en llibertat.

diumenge

Es curios...


 Sempre Cortázar ... 

El temps passa i les seves paraules reescriuen els sentits en la tremolor d'uns llavis 
bategan sensacions,
 ofeguen l'alè embogint el cos, 
i fan resorgir el sentiments amagats entre la pell i el cor 

dissabte

Desvarís ...





Veure el sol quan cau com plom damunt la sorra rendint voluntats

descobrint noves rutes plenes de presagis

il·lusionats amb el risc temptador de no voler ser nomes espectador...


diumenge

Diu la vida ...




Saps que una mirada pot provocar tot un esclat...
També saps que la meva oculta transparència guarda sencer un tresor amb clau
mons que amaga'n la passió que em soste nua
amb la pell cremant
segura de la meva mirada sostinguda davant els teus ulls

On em faig absoluta
infinita i rotunda adoradora del teu desig
col.locat en aquesta porció d'ànima
 on enganyem l'espai amb el temps
buscant aquest candau que trenqui les pors i assoleixi seduir-me
cremar, gaudir, gemegar, plorar i fondre'm vençuda a la força de la teva abraçada.

L' Espanya fosca ha tornat ...




Tot això te pintes d'una campanya molt ben orquestrada, com per via legal no hi havia forma de convèncer a ningú que no es fes la consulta, a mes ERC ha guanyat les eleccions, aquesta gent com a l'època més negra de l'Espanya feixista ha començat a tirar pel dret, i com?, doncs desestabilitzant a la gent del carrer i creant alarma social del que passarà si Catalunya surt d' Espanya i no pot amb aldarulls com aquests.


Per altra part no entenc que per quatre xorrades dites a la web es busqui a gent, i per un grupet que diu com i de quina manera passarà encara estiguin al carrer sense que passi absolutament res.


I de retruc no oblideu que molta guàrdia civil i policia nacional els hi van donar l'opció d'entrar als mossos quan els hi van donar les competències a Catalunya, l'enemic el tenen entre ells també, perquè si no, no s' enten moltes de les coses que han passat.


Per mi l'única opció som nosaltres mateixos intentant desbaratar en aquesta colla d'imbecils que l'únic que volen és retransmetre com som de violents i indomables els catalans pel món.

Les preguntes tipiques ...


Ahir el meu fill en una feina per l'institut em preguntava que com veía jo el que era l'amor, la vida, i els sentiments en general.

I m'assabento que m'ha triat com a personatge de la seva entrevista.

L'explico que la vida no són futurs fets a mida, ni matinades pintades de colors, la vida és respirar moments, trobar entre llençols la pau que es descobreix cada dia en uns ulls que ens miren a la llum dels seus, la tendresa d'unes mans que ajuden a travessar el llarg camí.

I parlant amb ell m'he adonat que ja sóc molt gran, que deixo molt camí enrere i a cada pas una part important de la meva història, però sóc aquí, amb l'ànima entregada a un món més enllà del que veuen els meus ulls.,

I el miro i sé que encara tinc molta feina a fer, veig el silenci dels seus llavis en el meu silenci quan una vegada li vaig fer a la mare la mateixa pregunta:

Mare que és l'amor?, i ella va contestar-me, és un racó de pell del que ja no podràs marxar, és
confiança, respecte, fidelitat, tot allò que esgarrifa la pell sense posar noms.

I en Nil em pregunta:

I com s'esgarrifa la pell?,
I com sé que és veritat?,
I com ho vas saber tu?,

I al final davant aquella carona tan innocent pero amb els ulls tan avits de saber només puc contestar el que la seva àvia ja m'havia dit a mi,
l'amor és veritat quan t' assabentes que has desfet els somnis que un dia vas cosir amb records.


I la primera vegada mare?
I com és?
I com va ser el teu primer amor?
Tenies ganes de perfumar-te?
Volies afaitar-te cada dia el bigoti?
I que feies amb la olor de peus?
I perqué no em creix la titola cada vegada que em creixent els  peus?



I aguantant-me una risotada i veient que no acabarem mai li pregunto:

T'has enamorat fill meu?,

I tot digne em contesta:
 Apaaaaa,  no dona és per facilitar-te les respostes perquè et veig una mica paradeta.
Digne fill de la seva mare ....

Una obligació moral ...

Foto


He recordat als meus avis que van haver d'emigrar a França i mai van tornar, al meu pare que amb 14 anys va estar retingut al camp de concentració d' Argelers i a tants i tants que van lluitar per la llibertat i els drets.


Jo no que no entenc de política i que ser catalana és un sentiment que va més enllà d'un mapa de geografia o d'una situació de naixement, repasso d'un a un els moments aquells en els quals la meva mare emocionada m'explicava el dolent que va ser la postguerra, com part de la seva família van quedar en el "altre bàndol" d'aquesta Espanya fosca i casposa on ens van ensenyar a odiar-nos.

I els meus avis paterns, andalusos ells, emigrants a Catalunya, van aprendre a parlar català en la França que els va acollir, en el Perpinyà que es va ser construint amb els trossos que a cadascun de nosaltres se'ns anaven marxant.

I quan anys després camí a França per veure el avis, en creuar la frontera de Portbou per canviar de tren passàvem per Argelers el meu pare m'explicava les nits de lluna plena amagats a les platges, bevent aigua del mar i recollint el que bonament podien dels camps que hi havia per menjar, una Espanya negra de misèria, gana i abandó.


Per tot això i molt mes perquè cadascú de nosaltres té la seva pròpia història de melancolia, els hi devem a tots ells i a tots els que ens vénen darrere, dignitat.



dissabte

Sensacions ...




Cada nit quan tanco els ulls m'acarona els llavis
i l' amor em toca.
Em ressegueix amb la punta d'els dits humits, sincers...
em coneix l'olor, em distingeix al tacte
em reconeix la veu i  m' endevina darrera la porta que s' obra.
Aquest amor que camina enmig de la lluna mentre conta estels i onades
i sota el seu cos sento la fi del món
per tornar-me a crear cada cop que em mira.

diumenge

L' educació com a principi ...






No és el mateix educar que instruir, recordo que a BUP teníem una assignatura anomenada Ètica que res tenia a veure amb la religió però que tocava temes de condició social i humana que ens preocupaven a tots.

Era una època complicada i la nostra una edat difícil, els de la meva generació érem uns idealistes, precursors de vagues que ens portaven a tallar en aquells diez la A-7 per reivindicar els drets dels treballadors, dels estudiants i tot el que vulnerés la llibertat de les persones.

Va ser la meva època hippy,de faldilles llargues, de "macutos" destenyits dibuixats amb el símbol de la Pau i l'amor lliure, la dels porros en els passadissos de les aules i les de les "campanes" a ultima hora de la nit dels que com jo acudíem a classes del nocturn perquè treballàvem de dia.

En aquella època com a totes les altres  sempre hi ha hagut el mateix als carrers, però ens educaven fent pinya pares i profesors, cada edat té el seu, però amb el diàleg com a major exponent d'una educació que havia de ser ben entesa per part de tots.

Portem un temps en aquest país discutint d'educació, segons quina autonomia és un problema o un altre, si més classes de llengua castellana, de religió , d'història d'Espanya...etc

Però i l'educació en l'ampli sentit de la paraula?
I l'ètica?

On estan els fonaments que ajuden als nostres fills a convertir-se en bones persones?, a racionalitzar i a convertir les intransigències en diàlegs buscant opcions en comú .

El respecte als grans i les bones maneres, on queden quan estem farts d'escoltar paraules dèspotes de menors cap als seus progenitors o cap als seus amics que espanten,com no espanten menys les dels seus progenitors cap als seus fills, amb una falta de respecte considerable per les dues parts.

Jo no entenc de codis del menor, entenc de formes i del que es deu o no fer davant la indisciplina dels nostres fills, la manera amb les quals poder tractar les seves diferents etapes .

D'una banda els professors de la Facultat es queixen que cada vegada els alumnes arriben a les seves aules amb pitjor nivell d'estudis.

Els professors de secundària fan la mateixa queixa per referir-se als extralimitats i violents adolescents que arriben a l'ESO.

Els mestres de primària es queixen dels nivells dels alumnes que arriben de l'Educació Infantil... i els d'infantil de l'excés de manyagues i consentiments als petits.

Són problemes que han existit sempre, però la societat ha canviat i el fonamental és que ara els uns i els altres fem front comú,que l'educació sigui alguna cosa bidireccional, el professor instrueixi a l'alumne i alhora aprengui d'ell escoltant-li,solament es tracta de dedicació i temps.

El carrer pot ser un mestre terrible sense una bona estructura ben assentada, sense una estabilitat familiar correcta o sense una disciplina per part de tots, pot conduir als nostres menors a llocs dels quals els serà difícil tornar, compartir aquests objectius entre tots i assumir el rol que a cadascun li correspon.

No valen xantatges emocionals, (que n'hi ha) com tampoc serveix etiquetar als fills de famílies monoparentals com a conflictius, en l'educació cal fer un front comú tots, independentment de la condició familiar perquè estem educant als ciutadans del futur i ensenyar-los a afrontar la vida és tan valuós com que treguin un màster en astrofísica.

En algun lloc es defineix a la cultura com la manera en què les persones aprenen a organitzar el seu comportament i el seu pensament en relació amb l'entorn físic en què habiten.

I no és més que això, d'aquí la precisa frase que "viatjar és cultura" perquè pel camí et vas trobant situacions en les quals has d'anar aprenent com passejar per aquests mons sense el suport de cap manual d'instruccions.

S'educa més que abans però no sé si en l'adreça correcta, és un cercle viciós, la vida puja, els pares treballen més hores i el nen esta sol mes temps.

La poca estona que estan amb els fills els satisfan de capritxos i són molt permissius sense corregir els defectes o les males actituds, i sense inculcar-los que tot té les seves conseqüències, amb la qual cosa s'arriba a adolescent sense valors, sense apreciar el veritable sentit de les coses i tenint  responsabilitat en tot allò que els interessa pero poc mes.

Recordo quan em vaig separar, el pare del meu fill l'omplia de regals, un dia el vaig castigar no recordo per quina raó i el vaig enviar a dormir sense veure els seus dibuixos preferits en la tele.

Es va posar dret davant meu i desafiant-me em va dir que s'anava a viure amb el seu pare perquè ell l'hi deixava fer tot,i no era la primera vegada que m'amenaçava amb allò, li vaig dir que d'acord, li vaig preparar la maleta i la hi vaig posar a la porta...


Ni que dir l'angoixa que em va entrar perquè jo sóc tossuda però aquest fill meu esta fet a la meva imatge i semblança, així que vaig simular una trucada al seu pare perquè vingués a recollir-lo.

Li vaig preparar algunes de les seves joguines i les seves coses i les vaig posar en el replà de l'escala, al cap de dos minuts es va asseure al meu costat en el sofà i em va dir que no volia anar-se que ho havia dit de broma i que no pensava que ell m'importés tan poc, li vaig dir que sí que m'importava però que no volia viure amb un nen del qual tothom em digués que era un maleducat.

Es va agafar al meu coll, ni que dir que desprès vaig passar la meva estoneta plorant per la tensio de la situació mateixa, però des d'aquell moment vaig respirar perquè vaig marcar jo les pautes que van acabar per sempre amb la ximpleria desmesurada i els xantatges emocionals d'un nan de 6 anys.

La formació és molt important, l'educació ho és mes, perquè som simples models d'una societat que ens perfila, sense reparar que mai dos llenços puguin encaixar de la mateixa forma ni ser dibuixats amb el mateix traç.

Amb un somriure ...




Recordo als meus pares...

El dia de Reis sempre havia estat un dia molt especial a casa meva, era l'aniversari del pare, i durant molts anys va fer de rei al nostre poble, per això al marge de tristes i deplorables que em semblin aquestes festes, el dia 6 estigués on estigués jo, les 12 en punt eren la trobada sense cita, ell ho esperava i jo ho sabia i allà em tènia, a cor obert per explicar-li només tot el millor de mi .

Aquest any ja farà tres anys que s' en va anar i dos que es va anar la mare, m'adono que cada vegada fujo més de moments que puguin reportar-me tristesa, que m'embolico en capes d'estupidesa i tendeixo a fer un gir a totes les coses que em fan mal, tal vegada perquè segueixo pensant que des que vaig tornar d'Egipte aquesta societat em ve molt gran.

I aquest matí buscant la còpia de la hipoteca perquè tinc la revisió a final de mes i entenc poc o gens d'euribor o IPH vull informar-me ben abans que em tornin a sagnar , m'he abstret en mi, en ell, en la meva mare, en el meu fill i en tot allò que son bocinets de la meva història.

Els millors records amb el meu pare és curiós però els tinc en extrems, els de la meva infància d'una banda i els últims anys de la seva vida, perquè la meva adolescència va ser molt rebel, vaig independitzar-me amb 18 anys portant la contra a tota la família, emportar-me també les il·lusions dels meus pares i la seva alegria, sóc la petita de dos germans que em porten més de 15 anys, era tant el seu motor com la seva desesperació, l'eterna inconformista que es manifestava amb pancartes pels passadissos de casa seva quan no es sentia compresa.

Avui en la distància i a un dia del seu aniversari, penso en ell, en el nostre ultim temps junts, en les llargues xerrades pausades que vam trigar tants anys a tenir, sense retreure'ns actituds, sense necessitat de mitges veritats i amb la certesa com sempre he dit que és una putada que els teus pares et tinguin passats els 45 anys perquè es viu molt de pressa i a destemps, sense poder oferir-los el millor de mi.

Però ja no només penso en mi sinó també en el meu fill que ha hagut de bregar en un any amb la mort dels seus avis als quals estava molt unit perquè el meu pare sempre va ser la seva figura paterna i és quan em multiplico per deu i penso que encara que aquesta vida sigui una gran filla de puta per molts i variats motius, mes ho sóc jo quan es tracta de defensar l'alegria i el futur, encara que de vegades sigui la mateixa vida la que m'esclata a la cara per imprudent.

Cada vegada estic més convençuda que som el resultat de la suma de tots els moments de la nostra vida, i he recordat a la Marta nena, la que els diumenges al matí es ficava al llit dels pares perquè ell li expliqués les històries de Lluïsa, Marta i Maria, curiosament aquesta Marta dels contes del meu pare era sempre la més rebel i xarraire, escenificant la meva mateixa realitat, anys després rèiem encara que durant el temps que durava el conte jo embadalida no feia mes que preguntar-me el perquè de tanta casualitat.

La Marta que parlava amb el seu amic imaginari, aquest que tenim tots quan som petits i que desapareix quan el cor creix, i li preguntava on estaven els meus papers d'adopció perquè estava segura que d'uns pares tan grans jo no podia haver sortit, perquè tampoc físicament m'semblava a ningú i de caràcter i personalitat molt menys.

Tal vegada fóssim capaços d'entendre que la vida és molt mes senzilla que les històries grisses que de vegades construïm al nostre al voltant, que no existeixen límits , espais o distàncies per ser un mateix, per donar-se en cada pas sense importar el que deixem enrere si no té remei, però si la llum que cadascun de nosaltres albira des de l'horitzó.

Del meu passejar per la vida he après que malgrat el viscut no totes les paraules estan inventades, ni totes les mirades buides,ni totes les sensacions viscudes, que sempre ens queden ales per seguir volant en altres cels, nits de lluna plena per banyar-nos en una pluja d'estels i assecar-nos a l'ombra de l'arbre dels somnis penetrant en les seves arrels per poder enterrar les penes i els fracassos.

I avui que a més d'ells, també em falta Reme, la meva amiga i companya de pis a Egipte, un altre dels meus puntals imprescindibles, ahir al vespre vaig tornar a mirar al cel embolicada en el meu plec de sentiments a buscar-los en aquest estel que sempre hi és i mai he posat nom perquè em farien perdre l'essència del que sóc.