diumenge

L' educació com a principi ...






No és el mateix educar que instruir, recordo que a BUP teníem una assignatura anomenada Ètica que res tenia a veure amb la religió però que tocava temes de condició social i humana que ens preocupaven a tots.

Era una època complicada i la nostra una edat difícil, els de la meva generació érem uns idealistes, precursors de vagues que ens portaven a tallar en aquells diez la A-7 per reivindicar els drets dels treballadors, dels estudiants i tot el que vulnerés la llibertat de les persones.

Va ser la meva època hippy,de faldilles llargues, de "macutos" destenyits dibuixats amb el símbol de la Pau i l'amor lliure, la dels porros en els passadissos de les aules i les de les "campanes" a ultima hora de la nit dels que com jo acudíem a classes del nocturn perquè treballàvem de dia.

En aquella època com a totes les altres  sempre hi ha hagut el mateix als carrers, però ens educaven fent pinya pares i profesors, cada edat té el seu, però amb el diàleg com a major exponent d'una educació que havia de ser ben entesa per part de tots.

Portem un temps en aquest país discutint d'educació, segons quina autonomia és un problema o un altre, si més classes de llengua castellana, de religió , d'història d'Espanya...etc

Però i l'educació en l'ampli sentit de la paraula?
I l'ètica?

On estan els fonaments que ajuden als nostres fills a convertir-se en bones persones?, a racionalitzar i a convertir les intransigències en diàlegs buscant opcions en comú .

El respecte als grans i les bones maneres, on queden quan estem farts d'escoltar paraules dèspotes de menors cap als seus progenitors o cap als seus amics que espanten,com no espanten menys les dels seus progenitors cap als seus fills, amb una falta de respecte considerable per les dues parts.

Jo no entenc de codis del menor, entenc de formes i del que es deu o no fer davant la indisciplina dels nostres fills, la manera amb les quals poder tractar les seves diferents etapes .

D'una banda els professors de la Facultat es queixen que cada vegada els alumnes arriben a les seves aules amb pitjor nivell d'estudis.

Els professors de secundària fan la mateixa queixa per referir-se als extralimitats i violents adolescents que arriben a l'ESO.

Els mestres de primària es queixen dels nivells dels alumnes que arriben de l'Educació Infantil... i els d'infantil de l'excés de manyagues i consentiments als petits.

Són problemes que han existit sempre, però la societat ha canviat i el fonamental és que ara els uns i els altres fem front comú,que l'educació sigui alguna cosa bidireccional, el professor instrueixi a l'alumne i alhora aprengui d'ell escoltant-li,solament es tracta de dedicació i temps.

El carrer pot ser un mestre terrible sense una bona estructura ben assentada, sense una estabilitat familiar correcta o sense una disciplina per part de tots, pot conduir als nostres menors a llocs dels quals els serà difícil tornar, compartir aquests objectius entre tots i assumir el rol que a cadascun li correspon.

No valen xantatges emocionals, (que n'hi ha) com tampoc serveix etiquetar als fills de famílies monoparentals com a conflictius, en l'educació cal fer un front comú tots, independentment de la condició familiar perquè estem educant als ciutadans del futur i ensenyar-los a afrontar la vida és tan valuós com que treguin un màster en astrofísica.

En algun lloc es defineix a la cultura com la manera en què les persones aprenen a organitzar el seu comportament i el seu pensament en relació amb l'entorn físic en què habiten.

I no és més que això, d'aquí la precisa frase que "viatjar és cultura" perquè pel camí et vas trobant situacions en les quals has d'anar aprenent com passejar per aquests mons sense el suport de cap manual d'instruccions.

S'educa més que abans però no sé si en l'adreça correcta, és un cercle viciós, la vida puja, els pares treballen més hores i el nen esta sol mes temps.

La poca estona que estan amb els fills els satisfan de capritxos i són molt permissius sense corregir els defectes o les males actituds, i sense inculcar-los que tot té les seves conseqüències, amb la qual cosa s'arriba a adolescent sense valors, sense apreciar el veritable sentit de les coses i tenint  responsabilitat en tot allò que els interessa pero poc mes.

Recordo quan em vaig separar, el pare del meu fill l'omplia de regals, un dia el vaig castigar no recordo per quina raó i el vaig enviar a dormir sense veure els seus dibuixos preferits en la tele.

Es va posar dret davant meu i desafiant-me em va dir que s'anava a viure amb el seu pare perquè ell l'hi deixava fer tot,i no era la primera vegada que m'amenaçava amb allò, li vaig dir que d'acord, li vaig preparar la maleta i la hi vaig posar a la porta...


Ni que dir l'angoixa que em va entrar perquè jo sóc tossuda però aquest fill meu esta fet a la meva imatge i semblança, així que vaig simular una trucada al seu pare perquè vingués a recollir-lo.

Li vaig preparar algunes de les seves joguines i les seves coses i les vaig posar en el replà de l'escala, al cap de dos minuts es va asseure al meu costat en el sofà i em va dir que no volia anar-se que ho havia dit de broma i que no pensava que ell m'importés tan poc, li vaig dir que sí que m'importava però que no volia viure amb un nen del qual tothom em digués que era un maleducat.

Es va agafar al meu coll, ni que dir que desprès vaig passar la meva estoneta plorant per la tensio de la situació mateixa, però des d'aquell moment vaig respirar perquè vaig marcar jo les pautes que van acabar per sempre amb la ximpleria desmesurada i els xantatges emocionals d'un nan de 6 anys.

La formació és molt important, l'educació ho és mes, perquè som simples models d'una societat que ens perfila, sense reparar que mai dos llenços puguin encaixar de la mateixa forma ni ser dibuixats amb el mateix traç.

11 comentaris:

  1. Entre la sobreprotecció i la manca d'implicació de qui li toca les coses van per mal camí i costarà molt d'adreçar el camí de l'adolescència.

    ResponElimina
  2. Es complicat pero es pot, sobretot si els pares tenim clar que serán el que nosaltres fem d' ells.

    ResponElimina
  3. Difícil, Sí, Marta, en aquests temps. Però un adolescent amb una mare com tu que se l'estima, que té les idees clares i els valors essencials ben definits, sabrà recórrer el seu camí amb la seguretat.d'una mà que l'acompanya.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Marta, gracies per l’entrada. Això es educar i com mestre em satisfaig molt més que ho facis com mare. Els infants necessiten que li diguem que poden fer i que no. I quan, com dius, fixem be les bases de la convivència i les bones maneres, ells ho agredeixen.
    Potser, mai s’ha parlat més a l’escola de valors com ara. Els mestres ens sentim sols, però també, els pares-mares, estan sols. Sempre hi ha un veí al qui li donen tot, un cosí que te tots els capritxos, un amic que fa el que li dona la gana. Tot fa, que a vegades, el nen no entengui per que el no pot fer el que fen els altres.
    Llavors deurem mirar a la societat que hem, entre tots, fabricat. Quin models son els qui li presentem. A la televisió surten els del “pelotazo”, mai els científics o aquells que han aconseguit el que tenen amb l’estudi o l’esforç. Així cada vegada es fa més difícil destacar, davant d’ells, el valor de l’educació i la cultura. El que fa que avui el treball de mestres i pares-mares sigui molt, molt complicat.
    Et torno a dir que es un article magnífic. Bona nit Marta i feliços somnis

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo solament puc tenir paraules d'agraïment cap a tots els professors que ha tingut el meu fill fins ara, però amb moltíssima mes raó als de primària que va ser l'etapa en la qual jo em vaig separar i el meu fill tènia 5 anys. Un suport total en tots els àmbits, tant és així que encara avui dia en què el meu fill esta a 4ª ESO els professors de primària segueixen trucant-me i preguntant-me per ell, perquè de tant en tant el meu fill es passa pel col·legi a saludar-los. És deure tots, de pares i professors ajudar al fet que madurin i es converteixin en bones persones, i torejar de la millor forma totes aquestes etapes d'adolescència que arribaran fins a on nosaltres vulguem perquè un NO a temps pot evitar molts problemes i a més com ja em deien els meus pares, prefereixo que plori ell que no acabar plorant jo pel que es podria haver evitat.
      Una abraçada

      Elimina
  5. Quan tenia cinc o sis anys la meva mare em va fer el mateix. No sé per quin motiu.
    Vaig arribar amb la maleteta fins a la cantonada del carrer i després vaig tornar a casa.
    Ara tinc seixanta-quatre anys i encara recordo "divertit" aquesta ... traumàtica experiència.

    Bona nit Marta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És necessari Pere perquè són molt llestos i saben com tocar-nos la fibra, però arriba un moment en què ens hem de plantar i marcar distàncies perquè de no ser aixi pensarien que tot ho poden i podem fer d'ells uns autentics dèspotes.
      Bon dia !!

      Elimina
  6. La mateixa situació en l'etapa d'adolescent potser no s'hagués resolt de la mateixa manera. Quan hi ha dues formes diferents d'educar (la del pare i la de la mare), el risc que agafin la maleta i surtin corrents és més probable, encara que després (temps després) s'adonin de la realitat.
    De vegades no n'hi ha prou amb voler que creixin amb valors i encara que t'esforcis en això, la societat que hem creat del "ara mateix" i "com més millor" guanya la partida, malauradament fins que no són adults i de vegades per sempre.

    Et felicito per la teva feina!
    Aferradetes, nina :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Lluna, per sort el meu fill es nomes meu pero tot i axi costa moltissim encarrilar-los perque una cosa es dins a casa i un altra l' entorn que viu dia a dia amb els amics i a l' institut, de momento anem fen camí.

      Elimina
  7. Una bina reflexió sobre el món de l'ensenyament i estic d'acord amb la majoria de les teves opinions...
    Instruir i educar , penso que no és pas el mateix; instruir és fer que els alumnes adquireixin coneixements, i educar és fer que els infants esdevinguin persones amb uns valors que els facin ser solidaris amb tothom, fer que tinguin clar que l'esforç ajuda a aconseguir els objectius que tenim a la vida, que entenguin que les persones les hem de valorar pel què són , no per allò que tenen...
    Dius que s'educa més que abans i jo no ho tinc gaire clar...Ja que la família cada vegada pot dedicar menys temps als infants i delega instrucció i educació a l'escola. Per descomptat que jo sempre he pensat que aquesta ha de fer les dues coses, però els fonaments de l'educació han de venir de casa.
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. .Potser M.Roser he estat massa contundent al dir que s'educa més que abans, però el que si estic segura es que el temps no te gaire a veure, i si la calitat d'aquest temps, és un altra societat, un altra forma de viure, però en menor mesura el poc temps que tenim es pot aprofitar perquè a la majoria les vivències ens acompanyen i abans ja hem passat pel mateix camí. Instruir i educar, es complementen i es necessiten, tal com pares i educadors ens necessitem per fer d' ells bones persones.

      Elimina