diumenge

Amb un somriure ...




Recordo als meus pares...

El dia de Reis sempre havia estat un dia molt especial a casa meva, era l'aniversari del pare, i durant molts anys va fer de rei al nostre poble, per això al marge de tristes i deplorables que em semblin aquestes festes, el dia 6 estigués on estigués jo, les 12 en punt eren la trobada sense cita, ell ho esperava i jo ho sabia i allà em tènia, a cor obert per explicar-li només tot el millor de mi .

Aquest any ja farà tres anys que s' en va anar i dos que es va anar la mare, m'adono que cada vegada fujo més de moments que puguin reportar-me tristesa, que m'embolico en capes d'estupidesa i tendeixo a fer un gir a totes les coses que em fan mal, tal vegada perquè segueixo pensant que des que vaig tornar d'Egipte aquesta societat em ve molt gran.

I aquest matí buscant la còpia de la hipoteca perquè tinc la revisió a final de mes i entenc poc o gens d'euribor o IPH vull informar-me ben abans que em tornin a sagnar , m'he abstret en mi, en ell, en la meva mare, en el meu fill i en tot allò que son bocinets de la meva història.

Els millors records amb el meu pare és curiós però els tinc en extrems, els de la meva infància d'una banda i els últims anys de la seva vida, perquè la meva adolescència va ser molt rebel, vaig independitzar-me amb 18 anys portant la contra a tota la família, emportar-me també les il·lusions dels meus pares i la seva alegria, sóc la petita de dos germans que em porten més de 15 anys, era tant el seu motor com la seva desesperació, l'eterna inconformista que es manifestava amb pancartes pels passadissos de casa seva quan no es sentia compresa.

Avui en la distància i a un dia del seu aniversari, penso en ell, en el nostre ultim temps junts, en les llargues xerrades pausades que vam trigar tants anys a tenir, sense retreure'ns actituds, sense necessitat de mitges veritats i amb la certesa com sempre he dit que és una putada que els teus pares et tinguin passats els 45 anys perquè es viu molt de pressa i a destemps, sense poder oferir-los el millor de mi.

Però ja no només penso en mi sinó també en el meu fill que ha hagut de bregar en un any amb la mort dels seus avis als quals estava molt unit perquè el meu pare sempre va ser la seva figura paterna i és quan em multiplico per deu i penso que encara que aquesta vida sigui una gran filla de puta per molts i variats motius, mes ho sóc jo quan es tracta de defensar l'alegria i el futur, encara que de vegades sigui la mateixa vida la que m'esclata a la cara per imprudent.

Cada vegada estic més convençuda que som el resultat de la suma de tots els moments de la nostra vida, i he recordat a la Marta nena, la que els diumenges al matí es ficava al llit dels pares perquè ell li expliqués les històries de Lluïsa, Marta i Maria, curiosament aquesta Marta dels contes del meu pare era sempre la més rebel i xarraire, escenificant la meva mateixa realitat, anys després rèiem encara que durant el temps que durava el conte jo embadalida no feia mes que preguntar-me el perquè de tanta casualitat.

La Marta que parlava amb el seu amic imaginari, aquest que tenim tots quan som petits i que desapareix quan el cor creix, i li preguntava on estaven els meus papers d'adopció perquè estava segura que d'uns pares tan grans jo no podia haver sortit, perquè tampoc físicament m'semblava a ningú i de caràcter i personalitat molt menys.

Tal vegada fóssim capaços d'entendre que la vida és molt mes senzilla que les històries grisses que de vegades construïm al nostre al voltant, que no existeixen límits , espais o distàncies per ser un mateix, per donar-se en cada pas sense importar el que deixem enrere si no té remei, però si la llum que cadascun de nosaltres albira des de l'horitzó.

Del meu passejar per la vida he après que malgrat el viscut no totes les paraules estan inventades, ni totes les mirades buides,ni totes les sensacions viscudes, que sempre ens queden ales per seguir volant en altres cels, nits de lluna plena per banyar-nos en una pluja d'estels i assecar-nos a l'ombra de l'arbre dels somnis penetrant en les seves arrels per poder enterrar les penes i els fracassos.

I avui que a més d'ells, també em falta Reme, la meva amiga i companya de pis a Egipte, un altre dels meus puntals imprescindibles, ahir al vespre vaig tornar a mirar al cel embolicada en el meu plec de sentiments a buscar-los en aquest estel que sempre hi és i mai he posat nom perquè em farien perdre l'essència del que sóc.

14 comentaris:

  1. Per un motiu o un altre, les festes nadalenques són una font de nostàlgies perquè encara quno vulguem sempre ens obliguen a fer un repàs de la nostra vida, de moments entranyables i d'altres de desagradables, i el resultat de tot plegat acostuma a estar mlt lluny del "Alegria, alegria", que ens volen vendre pertot arreu. Aquesta vigília de reis has reviscut passats i has arribat a conclusions força éncertades; amb la riquesa de tot el que has viscut fins ara, faràs camí sempre endavant des de la coherència i la sinceritat amb tu mateixa... Crec que ets una persona que val molt, molt la pena, Marta.
    Una gran abraçada i molta sort per al camí que tens davant per recórrer!

    ResponElimina
  2. He recordat la part intima d'un nadal, la que arrossega sentiments sense intimidar i ens deixa ser lliures fora d' aquesta societat tan politicament correcta i irreal.
    Gràcies per les teves paraules, petons guapa

    ResponElimina
  3. Com si fos un examen anual on es recullen espurnes de vida, per fer una petita musica o un poema amb tot l'ho apres, que sempre es poc i sempre es massa, el Nadal ens rebota la vida amb sanglots i somriures barrejats que es al cap i la fi: .VIURE.!
    Bon Any
    Avet_blau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Son dies embolicats en somriures i llacets de colors que no son ni molt menys la veritable realitat del nostre JO mes profund
      Bon any Xavier !!!.

      Elimina
  4. El teu escrit d'avui és molt sincer i entranyable. És cert que no totes les paraules estan inventades però ara fent una pausa a final d'any n'has dit algunes ... abans de seguir caminant.

    Bona tarda i una abraçada Marta :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre endavant malgrat tot Pere i esperant que al menys el 2014 ens ompli d' il.lusió.
      Una abraçada

      Elimina
  5. No perdre mai la il·lusió de viure, en això estic Marta.
    De vegades no trobo la força, perquè com bé dius, aquest no és el meu món.
    Cert és que els records s'amunteguen a finals d'any, records de persones, temps i llocs que ja no hi són.
    Potser per això, també fujo d'aquestes festes, el silenci i la solitud d'alguna manera em porten a aquesta trobada amb mi mateixa.

    Seguirem caminant, omplint-nos en aquest nou any.
    Aferradetes ben fortes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. LLuna a vegades tot plegat és una merda i és cert, segueixo pensant que aquest món no és per mi, manca sinceritat i sobretot manca viure de cara endins.
      Seguirem sobrevisquen fins a trobar el nostre lloc.
      Aferradetes immenses

      Elimina
  6. Marta quins sentiments més bonics. Quan ets jove consideres que no et poden entendre i sol tu tens la raó, fins que no et dones, tu mateix, un cop de cap, ningú et convencé. Com passen els anys t’adones de la seva constància , de que sempre hi son darrera teu, per ajudar-te, de la tendresa amb que et tracten. I quan arriba el moment de que et falten, caus en tant que els necessites, de quant importants son per tu i llavors resten al teu record per donar-te forces, per recordar-te quant t’han estimat.
    Es un record preciós i la manera de fer-nos participes dels teus sentiment una meravella,
    Bona nit Marta.

    ResponElimina
  7. Des que que era molt joveneta ja m'havia adonat que havia nascut a destemps, de vegades arribava abans i unes altres molt tard, no sabria com explicar-ho. Ara després dels anys no tinc coses que m'agradaria tenir, i no és res material, ni alguna cosa que es pugui comprar amb diners, són sentiments, sensacions, gent, mirades en les quals ja no puc reflectir-me o silencis compartits. Mai s'és massa major per deixar de necessitar a uns pares, però de vegades resulta molt dur perdre a gent tan imprescindible en tan poc temps.
    I ja és qüestió de supervivència intentar-ho i aprendre a viure sense que aquestes absències facin mal.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Aquest el el segon Nadal sense la Mare i entenc molt be els teu sentiments, a la taula hi falta gent! Per cert, la foto es molt guapa.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Nadal es una festa pels mes petits, o pels creients, jo no ho sóc, pero quan et fas gran cada vegada falta mes gent i tot es remou.
      L'imatge es un desert, el lloc on sempre haig de tornar.
      Una abraçada

      Elimina
  9. No pots imaginar com entenc totes les revelacions que ens has fet. Jo tampoc hi crec en aquestes festes, ni sóc petit, ni sóc creient, però sí és cert que cada any que passa trobes a faltar més gent que abans et feia companyia, explícita o implícitament. L'estel que busques, que busquem tots en realitat, és a la teva magnífica foto, és aqueixa, només cal tancar els ulls i parlar amb ella, està esperant que comencem la conversa.
    Que comences l'any amb el cor ben escalfadet, que no cal que sigui Nadal perquè ocòrrega, ni molt menys. Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Bon any Gabriel i que cap abséncia sigui mes important que qualsevol de les presencies.
    Una abraçada

    ResponElimina