Aquesta setmana els pares haguessin celebrat 65 anys de casats, vaig arribar molt tard a les seves vides i s'han perdut la mitat de la meva, pero d'una u altra manera, vaig poder gaudir tota la seva,
M'adono del petita que sóc quan el sol acaba i em dóna l'esquena, sempre m'ha meravellat aquesta sensació de llibertat quan s'obre el cel a l'horitzó i la cara de la mare quan per primera vegada va veure posar-se al sol darrera Les Piràmides d'Egipte...
Em va donar les gràcies per donar-li l'oportunitat de viure aquell moment, les gracies ella a mi? quina improcedència, perque havia de ser jo la que rendida a la seva immensitat li donès les gràcies per tot el que sóc.
Vaig sentir una sensació estranya quan vaig viure després de que marxessin per primera vegada una d' aquestes postes de sol que t' omplen quan et sents buida, o quan obres la porta de casa i no sents la seva olor, la veu del pare cantant "cagarades de bou" la seva cançó de capçalera que cap de nosaltres sabíem d'on la havia tret per treure de polleguera a la mare i l' agafava per la cintura per ballar plegats a la cuina,moments plens de tendresa que entens amb el temps i al fer-te gran.
Perquè un matrimoni no només es un contracte, una custom o la necessitat de no estar sol, una parella es l' amor en tot el seu sentit i la seva passió, amb tots els seus mals moments i les seves retrobades, son pells enceses i llits desfets, retalls de tots dos que s'enganxen una i un altre vegada quan semblen trencar-se.
I a vegades com vaig llegir una vegada sembla que les persones perdem la consciencia de les coses de tant aprendre a no mirar.les...potser es per això que hi ha nits que sota els llençols senti només silenci i la sensació de que un boci meu s' ha adormit en el temps.