Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Seran el que fem d' ells ...




Sovint em pregunto si els pares no som culpables de certs comportaments dels nostres fills, de la permissibilitat amb la qual els estem criant.

Fa un parell de setmanes va ser la reunió de primer de batxiller del meu fill en l'institut, és la reunió de principi de curs que es fa amb el director i després amb la tutora i tots els pares alhora, després ja es realitzen individualment.

Des d' primer d''ESO tenen una professora de matemàtiques molt dura, que els estreny, de l'antiga escola, on no nomes es limita a ensenyar el que els ve en el llibre sinó que sempre va més enllà, quan el meu fill en aquella època em va comentar tot emprenyat el complicat que era la matèria per l'insistent que era la professora li vaig dir que era el millor que li podia passar i que no es queixés que amb el temps l'agrairia.

Doncs bé aquesta setmana passada, hi ha alumnes que han passat de la privada en l'ESO a la concertada de batxiller i les queixes de les mares d'aquests alumnes eren descomunals contra la professora de mates la qual els havia suspès a la meitat d'ells per no estar a l'altura, es deia a la tutora que demanés a la professora que baixés el nivell.

I  allà és on jo i tres pares més, tres!!!  de 32 ens plantem i vam dir que ni parlar-ne, baixa el nivell, estem bojos o que?

M'agrada aquesta professora, m'agrada que els estrenyi, m'agrada que sigui damunt de l'alumne, m'agrada que quan l'hem necessitat hi sigui en persona, telefònicament o per mail es pugui comptar amb ella, es preocupi per cadascun d'ells i ens orienti als pares, però això actualment està en decadència per a alguns pares que nomes busquen la comoditat dels seus fills i que no els donin massa treball a l'hora de plantejar-se un futur o de no complicar-los el present.

Que voleu que us digui, la selectivitat és la mitjana entre 1º i 2º de batxiller , mes la nota de l'examen, el meu fill en la preevaluacio de primer te un 9,8,  li costa, clar que li costa, hores d'estudi a la tarda i a la matinada però aquí estem, i jo al seu costat sense compadir-li, però donant suport en el què necessiti i fent-li entendre que la vida et retorna el que li dónes, que res és fàcil i que ara està construint-se els fonaments per demà i que si té la sort de comptar amb una professora que s'ha bolcat tant en ells que ho aprofiti perquè les lamentacions nomes serveixen per perdre el temps.

4 comentaris:

  1. Marta sempre que parles de l'educació dels fills i de l'escola m'agrada molt. Tots voldríem tenir a les nostres escoles mares com tu.
    I tens tota la raó, avui dia, entre el mim mal entès cap als fills i el paper de la televisió i les maquinistes costa molt fer-li veure als alumnes que cal raonar, que primer cal entendre el que et diuen i després resoldre , que has de ser cada vegada més autosuficient en el teu aprenentatge, que et poden ajudar, donar-te suport però la feina l'has de fer tu, arriba al punt que en la majoria dels casos els alumnes ni t'escolten, per després dir-te: "Mestre aquí que es posa".
    Pot ser que la duresa d'aquesta mestra és això que vol que els seus alumnes facin servir el cap per pensar, que arribin al coneixement a través del raonament, que es facin persones crítiques, amb una opinió pròpia i tot això em sembla que avui està molt malament vist. Com més dòcils i menys pensants siguem millor.
    M'ha encantat el post. una abraçada

    ResponElimina

  2. Jo sempre ho he dit i em ratifico, nomes puc sentir agraïment per tots i cadascun dels mestres que han anat passant per la vida del meu fill, no ha sigut facil, doncs l' estic criant jo sola des de que tenia 4 anyets i a vegades si que he necessitat tenir la certesa de que ho estava fent be, pero la vida al final et va tornant el que li dones, i jo que la meva mare havia sigut mestre també tenia molt clar el grau de permissibilitat que podia tenir i per descomptat sempre he sigut de les que davant dubtes parlar amb el mestre era el millor, pero mai desacreditar-lo davant de ningú i menys davant del meu fill. Mai estaré el suficientment agraïda a tots ells, i en concret a la de Matemàtiques, la Zoila, un tros de dona, un tros de persona amb la que he pogut comptar sempre. Els pares a vegades no som conscients del mal que podem fer als nostres fills i ens pensem que ser permissius es garantia de res i no es aixi, estan a les nostres mans i no nomes es tracta de fer-los bones persones sino també de ensenyar que a la vida no tot val.
    Gràcies Alfons per les teves paraules.

    ResponElimina
  3. Quan era petit no m'agradava estudiar però vaig tenir un professor que em va obligar a fer-ho i fins i tot anava a casa a xerrar amb el meu pare quan treia males notes, jo li vaig arribar a odiar per això, em semblava exagerat i obsessiu. Anys després me'l vaig trobar pel carrer, ell viu a prop del col·legi on estudiava i ara ja jubilat me'l trobo sovint, i sempre que el veig li dono les gràcies per tot el que va fer per mi. Després de molt de temps de no estudiar, fa uns anys quan vaig perdre la meva feina i em vaig quedar a l'atur, vaig decidir tornar a estudiar i agafar els llibres sense saber si després de 30 anys estaría capacitat per això i per a la meva pròpia sorpresa em vaig adonar que servia para estudiar i que a més m'encantava, també em vaig adonar que el meu pare no em va exigir i que havia estat un error abandonar els llibres. Jo no sóc pare, així que no parlo des de l'experiència, però em sembla que el que fas és l'adequat, la responsabilitat és de tots, dins el professor, fora el pare i molta comunicació entre els tres. Les persones que abracen els llibres i la cultura són menys manipulables, però en aquesta societat de consum els valors no cotitzen en borsa, tu i la professora li esteu inculcant la cultura de l'esforç i això li farà madurar molt, encara que em sembla que pel que dius ja és un noi responsable i això ajuda també. Espero que et dongui moltes satisfaccions perquè t'ho has guanyat a pols traient-lo endavant tota sola. Ànims a tots dos...

    ResponElimina
  4. Els fills son el que nosaltres fem d' ells i jo que també vaig tenir una monja que em va amargar tota la EGB mai li podre agrair tot el que em va putajar en aquell moment perque vaig treure el millor de mi nomes per demostrar que s' estava equivocant. I sobre criar a un fill sola, hi han moltes dones i moltes homes que ho fan, no hi ha res millor per una persona per demostrar el que som quan la vida ens posa al limit i ens adonem que som tot el que tenim i portem una motxilla que depen de nosaltres, es llavors quan ens multipliquem per mil i ens mengem al mon a caxalades.

    ResponElimina