diumenge

L' empremta de l' amistat


No necessito veure mocadors roses ni un dia commemoratiu per pensa en tu, de fet cada vegada que a la meva vida passen coses hi ets, pero amb el temps, potser amb l 'edat, m' estic tornant mes selectiva, mes solitària, amb menys ganes de quedar be i amb mes prejudicis per tot el que es mou al meu voltant i intenta trencar-me l'estabilitat que cada dia haig d' anar colo-cant a l' estanteria de les meves emocions.

I en cadascun d' aquests instants et recordo, et veig, et penso i ja no torno a dir-me l' injusta que es la vida, de fet segueixo pensant que es una gran filla de puta pero la columna de llum que em vaig edificant amb totes les meves absències em donen la empenta per lluitar contra els miralls, contra els buits, i no rendir-me a les voluntats dels records.

Et trobo a faltar, instal·lada en alguna part de la meva energia ho saps, i ets la pedra que cada nit deixo caure al pou buit de somnis per l'endemà treure-la xopa de vida..


PD- Per la Reme, per l' amistat en MAJÚSCULES, per les que ja no hi son i per les que lluiten per quedar-se.

Casa meva ...



Fa olor a Padmini, a canyella, a intimitat, a pau, a perfum de nit...

I quan obro la porta del carrer em respiro en pinzellades de sentiments, amb aquests aromes que em retornen a l'infinit d'un moment màgic, únic, d'aquests que la vida obsequia en petites dosis, on jugo a parar el temps i l' atrapo una i un altra vegada.

M'agrada pertorbar els sentits al meu llit, entre els meus llençols, a la meva roba interior i regalar-me esgarrifances en la lluentor de les mirades que encenc i que potser ja no hi son, però que retinc entre la pell i la memòria i embolicada en sensacions em lliguen a instants indescriptibles que em recomponen sencera com un gran trencaclosques a qui encaixen totes les peces.

I a la solitud de casa, bategant en silenci em torno a enamorar de mi, del món, de la vida, del que sóc i del que potser no seré mai més, o si, qui sap ... però em fascina retrobar-me a cada plec de la meva pell, despullar-me de pors conjugant passat i present sense comptes pendents, recordant el meu cos sepultat sota paraules lentes...com un naufragi infinit d'amor que s'ajusta a la meva pell i s'estén immens.