Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dimarts

Ho sento pero no, menys permissibilitat ....


Em poso a la pell com a mare d' un adolescent de 16 anys, al que controlo, m' emprenyo, m' esgarrifo, em sorprenc, i sobretot dialogo molt i mes.

Brego amb el meu fill sola des de que tenia quatre anys, i sempre he hagut de donar les gràcies als seus professors per la seva complicitat que m' ha fet la seva educació molt mes fàcil.

Recordo quan feia 1º ESO, en deia que tenia una professora de mates molt estricta, que "li donava molta canya" i inclòs no els hi deixava presentar els treballs amb borrons, una dona de la vella escola, com la meva mare, mestre de literatura que no em deixava passar ni una alhora de presentar les feines.

Ara a 1º de Batxiller em reconeix que esta molt agraït , que gracies a la professora i al nivell amb el que el va preparar te unes notes altes i ha pogut participar als Campus Itàca i a mes aquest any l' UAB  ha triat el seu treball amb un altra company per ajudar-lo en el treball de recerca.

Reconec que és una edat difícil, per ells i per nosaltres, perquè jo també he sigut adolescent, i he tingut les hormones alterades i els meus pares no van ser res permissius perquè jo era molt rebel i amb el temps els hi he agraït.

La Història es repeteix diuen, i aquí estic bregant amb un cel de nen però ... adolescent , i molts dies no sé si convidar-lo a sopar al Burger o fotra-li dos hòsties perquè amb treu de polleguera la seva paxorra, i de debò que penso que em be gran el càrrec de mare perquè pateixo, perquè hi ha situacions que no sé com gestionar-las perquè es va fent gran, però aquí estic, entregada a ell en una relació molt estreta, soc pare i mare alhora i per això m' haig d' esforçar mes.

Som el que fem d' ells sense dubte i m' enfoto quan sento parlar que normalment els nois conflictius venen de families desestructurades, perquè criar un fill sense pare o mare no es estar desestructurat, al contrari perquè la relació i la comunicació es molt mes intensa. Jo entenc com a desestructurada una casa on cadascú va a la seva sense preocupar-se del altra i amb poques mostres de carinyo.

Per aixo no estic d' acord amb aquest titular, perquè si es un nen, no hauria de tenir aquest tipus d' instints, i em sembla molt be la prudència en aquest moment, però sis plau que no ens facin ser comprensius perquè apart del dany moral en els seus companys, dues families han perdut una part seva i això no els hi tornarà ningú.

Ara no es hora de comprensió si no de prendre les mides que calguin perquè això no torni a passar, es feina de tots.

3 comentaris:

  1. tota la violència està arreu, tothom pot consumir violència i alguns no saben on és la ficció i la realitat.No pot ser que a llocs com estats units censurin abans el sexe que la violència.

    ResponElimina
  2. Tots els actes violents m'esgarrifen, especialment els dels adolescents. Si ja és difícil entendre què va poder passar per la ment, més complicat s'em fa quan es tracta d'un menor.
    Els pares parlem i intentem que la confiança flueixi, però què difícils són aquestes edats en què són (hem estat) tan rebels, en què ens creiem sabedors de tot, en les que estem exposats a tot allò "nou" que succeeix al nostre voltant ...
    És hora de prendre mesures ... serviran per a tothom? aquesta és la pregunta que em faig.

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina