Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Una de tantes histories...


Ahir al vespre vaig veure "Un monstruo viene a verme".

Ja havia llegit el llibre i com sempre em passa vaig trobar més descafeïnada la versió cinematogràfica, em va passar de forma descomunal amb "la Passió Turca" que ni de bon tros reflectia l'ànima de la història.

Sembla una història de terror, però és una trama intensa, que barreja a la perfecció la fantasia amb la més crua realitat.

Per mi el monstre és la vida, el món, el nostre món, tan vell i tan savi alhora.

Ho sap tot, i obliga al personatge a explicar-li la seva història, perquè sap que només quan ell s'enfronti a la seva realitat podrà ser feliç.

Ensenya a ser capaços d'expressar els nostres sentiments encara que no siguin els correctes. El silenci dol, i la resta de les lliçons que li dóna el monstre són també importants.

A mi no em va fer plorar el llibre ni tampoc ahir la pel·lícula, potser perquè el final era previsible o potser perquè a la vida ja he passat pels meus monstres, i al final t' adones que el pitjor enemic que tens ets tu mateix quan no li plantes cara al destí, a les situacions, a tu mateix i t' abandonis en la pena i en compadir-te.

Amb tot el respecte a qui li va agradar perquè és una novella que per qui no estigui preparat et destrossa per dins, però encara que soni molt bèstia el dia a dia de moltes persones es tant o mes dur que aquest encara que no el disfressin de monstre.

I encara que enganxa per la seva qualitat, perqué és un gran llibre i una gran pel·lícula, no t'adones de fins a quin punt està jugant amb els teus sentiments fins al final.