Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dimarts

Despullada...



Si, aquesta és la paraula amb la que m' he sentit aquests darrers dies, despullada i com si em faltes l' altra mitat de mi, del meu passat.

La setmana passada em van atracar, ja no només és el susto, el sentir-te desprotegida és tot allò que no suposarà res per qui ho hagi llençat i que per mi eren les restes d' un tot i que mai podré tornar a tenir.

El diners encara que important, només son diners , la targeta s' anul.la, el DNI es torna a fer, encara que suposi temps i maldecaps, pero fotos petites dels pares dedicades per darrera des de que vaig marxar de casa, les notes plenes de sentiments d' una Rosa de Sant Jordi, d' un dia d' aniversari, tot allò que forma part d' una vida.

I m' indigna pensar que part dels meus moments, els bocins de vida, de tot el que sóc han acabat a una paperera o perduts a l' oblit.

10 comentaris:

  1. Ostres Marta, em sap greu! Com bé dius, no és el valor material de les coses el que dol, sinó el valor sentimental que les converteixen en úniques i intransferibles... Per sort, no t'han robat la memòria, i amb ella els teus objectes no hauran marxat del tot.
    Ànims bonica, i una abraçada!

    ResponElimina
  2. Graciés Montse, la veritat és que ha sigut un disgust perquè hi han coses que mai més podré tornar a tenir, d' alguna manera una mena de lligams invisibles o al menys a mi em donava aquesta sensació, però cert, em queda retingut a la memòria tot el viscut.
    Petons guapa

    ResponElimina
  3. Quina mala sort i què nosa Marta. Els papers i els diners, encara que et escalfaran el cap un temps, més del que vols, al final s'acaben. Però aquests petits records que tanques dins d'una cartera com si es tractés del teu propi interior, aquests no es recuperen i sempre que la teva memòria els evoqui a la teva presència ho farà al costat de la tristesa que els van a arrabassar un dia nefast. Això és el que fa més mal i el que dura sempre.
    Espero que a poc a poc et recuperis de l'ensurt i que per aquestes sorpreses que dóna la vida, arribin a les teves mans de nou aquests records que enyores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Alfons, i més jo que soc de guardar tot allò que d' una u altra manera ha format part de la meva vida per molt banal que els hi sembli als demés, petits detalls que et fan recordar dates, moments, situacions, etc, però be, com diu la Montse son aquelles coses que malgrat tot viuen en nosaltres.
      Una abraçada

      Elimina
  4. Físicament poden haver desaparegut els records, però com a mínim els records que tens dins del cap no te’ls podran robar mai

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això esta clar Pons, però sap greu i més a mi que sóc una "pejiguera" amb aquests temes sentimentals i guardo tot allò que han format part dels meus moments. imaginat doncs les fotos dels pares que ja no hi son, ara això si, culpa meva per portar-ho damunt.

      Elimina
  5. Em sap greu, Marta, aquestes coses són una marranada però com bé diuen per aquí dalt, els records i les vivències no te les treu ningú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert Ferran, però sap greu perquè pels demés això no tindria cap valor i al menys ho podien haver tornat.

      Elimina

  6. És ben cert que podrien haver tingut en compte moltes coses, en primer lloc no robar-te en cap cas i, en segon, considerar allò que té més relació amb l'interior de l'ésser i dol més si es perd per sempre.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esta clar Jordi pero tal i com estan les coses en aquesta societat sense respecta per quasi res tot es possible que passi. El pitjor tots els bocinets de mi que s' han perdut.
      Una abraçada !!!

      Elimina