dissabte

Reliquies



Ahir la tarda vaig anar a un magatzem d'aquest de segona mà on pots trobar de tot, volia una espècie d'estanteries o tablons de fusta vella amb les seves tares per muntar un moble que només existeix a la meva imaginació.

I com sempre em passa quan vaig aquests llocs em vaig embovar entre passadissos, i raconets per veure quanta història hi havia allà dormita'n.

En les estanteries dels llibres autentiques relíquies de tots els temes, amb enquadernacions bucòliques i de sobte va caure a les meves mans un de Mario Benedetti, no sóc molt de llegir Benedetti , però m'agraden algunes de les seves conclusions simples de l'amor, de la parella i de la realitat del quotidià.

Però en aquell llibre vell, fins i tot descolorit em va cridar l'atenció perquè estava ratllat, algú s'hi havia ensanyat i el vaig obrir.

Jo no crec en les casualitats, com tampoc crec en el destí, de fet he comprovat que som nosaltres el que movem els fils i quan ens quedem quiets és quan quedem en les seves mans, però per la nostra desídia, apatia i falta de ganes, no pel destí en si mateix.

I subratllat hi havia aquesta estrofa

"Bé, i què era? Encara no ho sé. M'atreien els seus ulls, la seva veu, la seva cintura, la seva boca, les seves mans, el seu riure, el seu cansament, la seva timidesa, el seu plor, la seva franquesa, la seva pena, la seva confiança, la seva tendresa, el seu somni, el seu pas, els seus sospirs.
Però cap era prou motiu per atreure'm compulsiva, totalment.
Cada atractiu es recolzava en un altre. Ella m'atreia com un tot, com una suma insubstituïble d'atractius, per ventura substituïbles."

I a la mateixa pàgina escrit a ma en un paper molt deteriorat, marronós, vell i doblegat, una frase:

Per Julia, a la que vaig sentir a la llum del dia clar i vaig estimar a les fosques ...

Em vaig emocionar, senzillament sublim, ni que dir que m' el vaig emportar cap a casa...

2 comentaris:

  1. Así son ciertas decisiones cuando buscamos algo que no hallamos, cuando las vemos claramente y no las pensábamos que estarían delante de nosotros y se cruzaron ante nuestra mirada. Pero estaban en algún estante, precisamente en la idea de ese mismo instante pero en el estante que esperaba. También nosotros amueblamos los espacios de esos estantes interiores con contenidos que nos gustan. ¿Será mera casualidad, Marta?

    ResponElimina
  2. Yo creo que las casualidades no existen Elisa, de hecho el otro dia, en una pelicula decian, estoy aquí y ahora porque quiero y alguien le llamara destino, y así és, por mucho que la vida o el destino como quiera llamarle se empecine en trazarnos una dirección si no existe el firme propósito nuestro de andar hacia esa dirección y dar el paso, nunca llegaremos. Otra cosa es que uno este predispuesto y encontraremos lo que buscamos aunque sea a oscuras y con las manos atadas. A veces mi hijo me pregunta, como sabes siempre lo que tienes que hacer? y siempre le contesto lo mismo, no te equivoques, casi nunca sé lo que tengo que hacer, y rectifico mil veces lo andado, pero lo que nunca haré es esperar una señal divina que me dé una señal porque tal vez esa señal no llegue nunca y yo siga en el mismo sitio.

    ResponElimina