dissabte

Sense etiquetes



Hi ha persones que fan olor d'amor i acceptació incondicional, d'abraçades llargues on se't tanquen els ulls sense paraules, moments de cor encongit i confiança tan íntima, que un més un... són un.  

Són els que no et eviten el vertigen ni la caiguda, sinó que ofereixen les paraules exactes que només pot regalar-te algú que es va cosir les ferides a aprenentatges. 

Són els que et diuen que això que "'el temps tot ho cura" no té sentit quan has provat a deixar-te bufar sobre les ferides.

Les pots trobar en llocs on l'especial i la senzillesa es troben i es donen la mà, que enriqueix la teva vida en petites dosis i fan deliciosa qualsevol situació en què estigui present i deixa al seu pas l'essència de moments irreemplaçables, perquè donen aquest impuls que necessitem per fer les coses que ens fan por.

Són el paracaigudes perfecte que ens regala confiança en nosaltres mateixos i es converteixen en la dosi exacta de valentia necessària per saltar amb la tranquil·litat de saber-se protegit en la caiguda.

Desprenen aquesta olor tan particular que habita en les petites coses, fan olor de llibre, a tassa de te amb menta, a cafè acabat de fer, a peluix, a nota en una rosa, a terra mullada i a lluna plena. 

Fan olor a vespre, a somnis, a cançó, a una posta de sol a l'estiu i a tarda de manta i peli, que ens trapassa la pell. 

Són expertes en escoltar els silencis i endevinar què passa al teu interior amb el so de la teva veu, perquè et coneixen al detall i saben que no mesures la distància en els quilòmetres que et sobren, sinó en les abraçades que et falten... 

Sempre i per sempre ... 

2 comentaris:

  1. Hola, Marta, un cordial saludo. Hacía tiempo no pasaba por aquí. Hoy te leo de nuevo y busco en tus palabras el ayer y el hoy y sigues siendo la misma, una persona especial y admirable y eso me agrada. Adentrarse en los sentimientos ajenos es descubrir los propios, los similares y en cuanto a nuestra forma de ver la vida como los ajenos con respecto al mundo que nos rodea y a esos corazones que forman parte de un especial e único latido por el que estamos aquí: la vida.

    ResponElimina
  2. Hola Elisa, cuanto tiempo!! Me alegro de volver a leerte, aquí estoy, y afortunadamente siendo la misma, a mi edad ya no se cambia, para que? si al fin y al cabo uno es lo que hace de sí mismo, y cuando los sentimientos son el motor, no hace falta nada mas, lo demás va y viene, pero la esencia de uno mismo es la que perdura en el tiempo.
    Hay que apostar por la vida, estamos de paso y no podemos perdernos entre laberintos que lo único que consiguen es hacernos perder el tiempo, somos parte de un proyecto, el de vivir y dejarnos llevar por todo lo que nos mueve el alma,nos enciende la piel y nos engulle enteros.
    Un abrazo inmenso.

    ResponElimina