diumenge

Atemporal




La veritat és que no m'afecta especialment res, els anys t'ensenyen a gestionar les teves prioritats i emocions, i l'altre dia en una xarrada amb amics, parlaven del poc que ens preocupa envellir quan ho intentes fer en plenes facultats tant físiques com mentals, i és cert, no penso en futurs llunyans, només en deixar-me portar i viure el moment immediat al després, tal com vingui.

Sé que sempre centro el meu "jo" a l'abans i després d'Egipte, però no pot ser d'altra manera, perquè sense aquesta més que experiència, fe de vida, no seria com sóc, i hauria deixat pel camí molts altres jo que conviuen amb mi i que em fan sobreviure entre els meus dimonis.


Fa uns dies quan va sortir Sergio Dalma a televisió, em va sortir de l' ánima posarme a cantar com una posesa, i explicar-li al meu fill que quan va sortir "Esta chica es mia" allà pels anys 90, jo vivia a El Cairo, i una amiga que va venir de vacances a veurem, em va portar el CD, i em va agradar tant i tant la canço que la posava a tota hostia cada dia, fins que un matí un veí, musulmà ell, em va dir que perquè no baixava la musica que cada dia estàvem igual i li vaig dir, amb el meu encara escuet àrab de llavors i careta de nena bona, que era la Biblia cantada.... i em va demanar disculpes.

El meu fill (una copia molt i molt millorada de mi) em va dir, Marta quan sigui gran vull tenir la teva poca vergonya...la veritat és que m' ho vaig agafar pel costat bo...

Més que un cos, som energia, i ens movem per impulsos, amb fils apenes perceptibles que són imperibles al pas del temps, i tant de bo sempre sigui així fins el final, perquè donant una ullada a la realitat quotidiana, estic convençuda que res acaba en aquest món tan superficial fet a mida de les vanitats de tothom, quan s' aconsegueix sortir d' aquesta espiral de conformismes i estereotips, guanyem al vertigen del nostra entorn i malgrat semblar ser un caos en les nostres pròpies realitats, ja som molt més lluny del tot plegat.

Seré els teus ulls al camí ....



Ja sabeu que no crec en el Nadal, de fet cada vegada crec en menys coses d'aquesta societat hipòcrita i plena d' aparences, feta a la mida dels que són només la façana del que voldrien ser, dies que només fomenten el consum. 

Sembla que la misèria, la fam, i la falta de recursos de moltes famílies tenen la data de caducitat el 31 de desembre, i durant aquest temps no importa que la resta de l'any visquin en la pobresa, perquè els estatuts del Nadal que ens regeixen només se'ns permet acceptar la seva indigència en aquestes dates.


Dies carregats d'absències, dies en els que no tenim les mateixes presses d'abans, on tenim el dret a equivocar-nos, a enfadar-nos, a perdonar-nos però sobretot a suportar-nos.

Repartim disculpes i perdons embolicades en llaços vermells i paper de regal.

No caldria tanta despesa de temps, d'energies, de ganes, de forces, de diners i de paciència, seria suficient amb dues mirades que es retroben, amb una  abraçada sense temps, la mà estesa, aquella conversa pendent i que totes les paraules tendres dites aquests dies, no les mastegués sense poder-les digerir la resta de l'any.

Molta llum per tots en aquest nou any que és a punt de néixer, i molta sensatesa i seny per intentar un món més amable, més tolerant i més humà.