dijous

Som com som




Diuen que el temps ens canvia, i ens reorganitza, que ens va embolicant en capes d'indiferència i de fredor, perquè ningú pugui tornar arribar al nostre fons, a penetrar en la nostra tendresa, perquè es perd pel camí la capacitat de bolcar tots els sentits en un sentiment que ens engoleixi sencers.

Jo no ho crec, en el que sí crec, és que el temps, o millor dit les experiències, a la majoria ens fan més selectius, ja no et conformes en menys del que has tingut, i et vesteixes amb una cuirassa invisible, només perceptible per tu.

No té res a veure amb la fredor, ni amb la por, ni amb la resignació, perquè no vius resignat a res, vius un dia a dia quotidià, gaudint dels moments, sense involucrar als sentiments, sense donar masses voltes a res i  sense voler que ningú intenti entrar, ni evadeixi el teu espai personal d'emocions.

Ahir parlava amb la meva excunyada, més aviat germana, i em deia que tenia parella i que no li havia dit als seus fills ni a la seva familia, perquè no sabia bé com qualificar la relació, no percep aquella complicitat mental i física que és necessita per deixar-se anar, aquella desinhibició de cos i ànima quan saps que aquell cor, és el teu lloc. 

Em preguntava que faria jo, la meva resposta fa ser curta i concisa, fes que el que vulguis, pero no et conformis en estimar, ni que t'estimin a mitges.

I aquests dies que tenim tant temps de tot, rellegint entre els meus papers he trobat  una declaració d'intencions que vaig escriure fa temps.

Estimar-te és aquesta força que m'empeny a desitjar-te cada dia més, ancorada en el teu cos, en el teu temps i en el que em provoques quan em mires.

Senzill oi? 




dimecres

La nostra gent gran

A


Amb totes aquestes notícies que escoltem sobre les residències d'avis, no puc evitar pensar en els meus pares.

Entre l'estranya sensació de tranquil·litat perquè ja no hi són, i s'han evitat viure moments com aquests, ja van tenir els seus en la postguerra, l'enyorança, i el trobar a faltar aquesta abraçada atemporal que ens embolica en el seu caliu de protecció, més idíl·lic que real, perquè per llei de vida, som els fills els que acabem protegint-los a ells.


No m'agrada el dolor humà en ningú, però encara menys en els nostres grans, no entenc la deshumanització ni la falta d'escrúpols d'una societat que ens ha portat fins on som, en una carrera de fons que no acabarà aquí.


De petits ens ensenyen una sèrie de principis, oblidant-se d'ensenyar-nos també a mesura que passa el temps aquests principis els adaptem a la nostra conveniència, transformant tot el que ens molesta, perquè no entorpeixin les nostres prioritats. 


No som conscients de la nostra fragilitat, i ens emboliquem en capes de supèrbia que transformem en incendis que arrasen amb tot cada vegada que ens sentim acorralats, no ens aturem a escoltar la vida, a mirar el nostre entorn, perquè tot el que no siguem nosaltres ho aparquem en doble fila sense mesurar que el temps passa i el que fem, serà el que ens queda. 


No he estat una filla modèlica per res, de fet sempre he dit que he nascut a destemps, perquè arribo tard a la vida de tothom, també a la dels meus pares, però jo, més rebel que assenyada, sé que s'han sentit estimats fins al final a casa seva, i la seva marxa a part de dolor i sensació de buit, em va deixar la pau d'haver fet les coses be.


Ara veig les noticies i fan mal, no entenc aquesta manca d humanitat, ni entenc com es pot passar de puntetes per situacions tant dramàtiques com la mort d' avis sols en una residencia. 


Com vaig llegir una vegada, les persones perdem la consciencia de les coses de tan aprendre a no mirar-les...això sí, quan ja no hi siguin els ploraran tots, però ja no seran a temps...


dilluns

Egipte posat al meu nom I



Aquests dies tenim molt temps per pensar de tot i amb tots, de fet jo l'estic aprofitant per retrobar-me amb les meves coses, i amb els meus passats, col·locant a les estanteries del cor, el que viurà per sempre en mi.

I he decidit compartir amb vosaltres de tant en tant uns capítols del meu Diari de vida, els que són publicables...  que vaig començar a escriure quan vaig arribar a Egipte.

Feia dos mesos que havia arribat a Egipte i després d'un període breu de trobades i desacords amb la supèrbia aclaparadora dels que pensen que tot ho poden perquè és fàcil, vaig descendir al món dels humans i vaig aprendre a ser persona.

Recordo encara com si fos ahir, el dia que caminant pel carrer Taha Hussein, camí a Nefertiti, la meva primera agencia, a pocs metres de casa meva, vaig tenir per primera vegada la sensació que ho tènia tot.

En un instant em vaig atrevir a preguntar-me, puc ser més feliç?

I vaig donar un cop d'ull ràpid al meu entorn, la botiga de fruita, la carnisseria, la botigueta de begudes i telèfon, l'ambaixada Espanyola a la cantonada, i Abdu, el meu Abdu, un senyor gran, cuiner Sudanès de l'agència corrent per quant arribéssim cadascú amb el nostre peculiar humor matutí, socorre'ns amb el seu especial te amb menta i llet a primera hora.

Eren les 10h, pot ser una hora una miqueta tardana pel nostre país, però a Egipte el món gira més lent, es viu la nit com si fos el dia i els horaris es limiten al nostre temps de treball, que sempre acaba molt entrada la matinada.

Havia estat fent el "ckek in" fins a les tres del matí a l'Hotel Semiramis, amb Abd Aziz ( Sisin), que és va convertir desprès en un dels meus millors amics, del Transfer, i Salama guia natiu, un dels guies més savis del país, feia escassos treballs i sempre per a grups importants, era una font de saviesa, les hores d'espera eren tot un aprenentatge per a mi, no sols en el merament històric, sinó en les formes, en el pensament i sobretot en la mentalitat de qui deia no tenir pressa perquè el món no anava cap enlloc, tot un visionari.

Sempre he pensat que Egipte hi ha dos tipus de guies, els que veneren el seu treball i els que veneren els diners, la diferència entre uns i altres és l'actitud, els coneixements i sobretot el temps. 

Però com tantes coses a la vida, oi?

Temps sense presses per a ensenyar als que venim de fora la història del país que dorm a la vora del Nil, amb tots els seus matisos de presents i passats que s'han abocat en aquest actual Egipte que ens acapara, que ens ensenya a detenir-nos a pensar, a separar ànima i cos, i a raonar abans d'actuar.

De fet aquest Egipte tan desconegut, no és el que ens venen les agencies quan vols conèixer els veritables fonaments de la seva cultura, i endinsar-te en la seva gent.

I entre la senzillesa de les paraules sàvies de Salama i la seva mirada franca i paternal, em van desaparèixer els dubtes i l'inconformisme, per endinsar-me en un món de sorpreses i descobriments que moltes vegades no sàvia com ordenar, prenent consciència que aquell era el meu món i jo part de la seva gent, i que després d' aquesta vivencia, ja no podria encaixar mai més en un món tan superficial i de vanitats, com el nostre.

Continuarà... (si voleu)


diumenge

Utopies



"Homo sum, nil humanum a me alienum puto"

Hauria de ser el punt de partida de tot humà...



dissabte

Eterns

En moments com aquest l'alegria és un acte revolucionari
Cuidem-nos!!

divendres

Escoltem-nos


Pot ser la vida,
 ens està donant una segona oportunitat per deixar de maltractar-nos.
Escoltem el món
escoltem la natura
escoltem la vida...
els errors serveixen per canviar en nosaltres
 tot allò que no ens agrada quan ens mirem al mirall.

Estem a temps


dijous

Filosofant una mica més


No us passa que si poguéssiu apagaríeu la vida una estona?


Dies com aquests que estem vivim, on ens apareix desafiant, esborrant tots els límits entre el bé i el mal, aniquilant consciències, acaparant vanitats, adormint futurs, i ferint de mort, presents.


Una vida tan summament impertinent, que et recorda a mossegades que ara res és a les nostres mans, però com no és humana, és incapaç de calcular els metres de pell que necessitem per no sentir-nos nus.



dimecres

Filosofant...


Possiblement
a la vida tot és complica
 el dia que deixem de saltar a les xarques
perquè ens taquem la roba...





dimarts

Portes que mai es tanquen...


Per a un pessimista, el dia està entre dues nits.
Per a un optimista, la nit està entre dos dies.
Per mi
la vida no entén ni de dies ni de nits
La vida
és l'horitzó immens 
que sempre altera les línies del destí...


dilluns

Dret a la pataleta



Si d'alguna cosa aquesta servint aquest Estat d'Alarma, és per a constatar la imbecil·litat i la ignorància de molta gent.

De què ens serveix acaparar tant de menjar, obviaré el tema del paper WC, perquè encara té menys sentit, però, i el realment important?

Es decreta una quarantena i els il·luminats marxen a fer turisme, o a la caseta de Benidorm, de Múrcia, o de la Costa Brava, fent córrer el virus a plaer i posant en perill als qui si estan acatant totes les normes d'OMS, que d'altra banda, no acata el Govern Espanyol, en negar-se a tancar Madrid i negar al President Torra el tancament Catalunya tal com li va demanar la setmana passada.

He vist les imatges del metro de Barcelona i Madrid aquest matí, i només puc dir que estan condemnant a milers de persones a la seva sort, solucionant la crisi com uns miserables, això si, la UME patrullant carrers, es veu que el realment important era militaritzar-nos.

Puta pena el que les patronals exigeixen i el silenci dels sindicats.

Però com som una, gran però cada vegada menys lliure, aquí es fa el que els surt dels seus patriòtics collons.

No parlaré del discurs de Sánchez, perquè semblava més el dia de la Constitució que el d'un President que vetllava per l'integritat i la salut del seu país.

Un virus...que ha servit per a desplegar l'exèrcit, prendre competències i drets a les autonomies i tenir al clatell un implacable 155, tal com anaven perseguint fa temps perquè no podien acceptar la insubordinació de determinats plebeus.

I eh aquí, que estan demostrant que ni capacitat tenen per a gestionar una pandèmia que cada vegada està deixant més morts i més interrogants.

Una sanitat pública que era la millor del món, actualment està sense mitjans, sense personal, sense màscares, i gairebé sense força per a poder contenir tota aquesta quantitat de malalts, amb la preocupant sensació de que si seguim així és farà un triatge ètic, com a Italia, el que no tinc massa clar, és si a nosaltres ens ho arribaran a dir...com quasi tot.

I per rematar donya Colau, deixant anar la llagrimeta fàcil, com sempre, perquè ahir a les 20 h va sortir al balcó de casa seva amb els seus fills a rendir un homenatge amb aplaudiments als sanitaris que s'estan deixant la seva vida per salvar la de tots.

No sé, potser, si en lloc d'apujar-se el sou un 40%, ofegar a l'autònom i enfonsar Barcelona, l'hagués donat, segurament no estaríem parlant de tanta precarietat i manca de mitjans als hospitals.

Però la picaresca no queda aquí, i ahir molt oportú ell "Preparao VI" renúncia a l'herència de "Trempat I" quan l'Art 991 del Codi Civil disposa que "Ningú pot renunciar a només una part de l'herència i hauria d' abdicar "....

Però mira, no hi ha mal que per bé no vingui, que la seva majestat aprofiti aquest atac de generositat per a donar-ho tot a la Sanitat Publica, així almenys, entre comissions, corrupcions, putes i altres ... Ens sentirem menys atracats i compensaria una mica a les arques de la seva país, i els anys que s'ha estat enfoten de nosaltres.

PD- Potser no té cap sentit el que dic, però en tot cas és el que penso.

diumenge

Dones... sempre




No em considero feminista, penso que homes i dones som equitatius.

No entenc tampoc aquesta necessitat de reivindicació en ple segle XXI d'un dia especial per les dones, quan dones som cada dia de l'any, amb els mateixos drets i necessitats .

Segueixo les meves pròpies doctrines i codis ètics sense que ningú em marqui les pautes, però sí que tinc molt clar que a vegades confonem els drets i l'amor propi, amb el modernisme i en una "igualtat" mal entesa.

No entenc per exemple, com ningú i menys dones, es presten a un programa de TV per a quedar en ridícul i barallar-se entre elles per un home, a enfotre's d'altres dones per segons elles, no ser tan atractives o per no portar uns pits siliconats, però d'això ningú parla perquè "són lliures i poden fer el que els hi doni la gana", sense veure el doble missatge que poden donar, està clar que allà elles i la seva llibertat individual.

Pertanyo al tipus de dones que no han necessitat cap home per res, si bé, per estimar, enamorar-me i gaudir quan succeeix, però ni econòmicament, ni sexualment, i menys com a dependència vital, si no com a company de vida colze a colze.

Sexe en podem tenir si volem cada dia, sense necessitat de cap compromís més, com diuen vulgarment i soni molt bestia, no cal tenir un porc a casa per menjar botifarra...

Amb tot això vull dir, que tant per un costat com per l'altre, s'estan fent les coses molt malament, evidentment, aquí no incloc la violència de gènere, per mi una plaga d'aquesta societat actual i que cal erradicar el més aviat possible.

Mentre milers de dones en el món són maltractades, i perden la llibertat de triar, de viure en un país en democràcia, d'estudiar, treballar i ser lliures en el seu entorn i amb la seva vida, en aquesta Europa gran i desenvolupada, algunes pensen que ser dones és només reivindicar el dret a vestir i beure tant com vulguin els seus ovaris...

Potser és això, i l'equivocada sóc jo que sempre vull anar més enllà de tot plegat, però hi han dies que costa tant la vida, que ser dona, és ser autosuficient en tots els aspectes, no dependre de ningú, encara que esculli o no, compartir el meu cos, el meu llit, en definitiva la meva vida amb qui estimo, i no estigmatitzar a ningú per no deixar-me ser com vull, perquè tinc clar, que sempre l'ultima decisió respecta a la meva vida, la tinc jo.

El concepte de les edats...


Fa uns dies em vaig trobar a una coneguda de Montcada, no la puc considerar amiga doncs feia molts anys que no ens veiem, tants com des de que vaig marxar de casa els pares, desprès ens hem trobat dues o tres vegades, i sempre casualment. 

Té la meva edat i ens hem mig explicat la vida, molt per sobre, i el temps que dona prenent una cerveseta.

M' explicava que segueix casada després de 25 anys, molt feliçment perquè clar, el desig, la passió, l'enamorament passa i el que queda és el carinyo pel pare dels seus fills, en aquest cas dos.

Que la seva vida, és la "normal" a la seva edat, mestressa de casa amb una mitja jornada, i els caps de setmana a la caseta de la muntanya per buscar espàrrecs o bolets, i un altra cap de setmana més.

Que el seu marit es perfecta, no és queixa de res, però que com ja son "grans" el sexe s'ha limitat a res o quasi res any depenen d' ell clar, perquè ella no el busca perquè ja no té edat ni li ve de gust...

Que emocions poques, perquè ja no tenen ganes, ni edat de fer "l'imbècil", ni de muntar "numerets" propis de gent jove o de críos, ni desarmar-lo amb llenceria sexi, joguets en parella, sopars amb espelmetes, ni improvisar un viatge, res...

Que són un matrimoni com cal i serios....

Clar, jo sóc molt respectuosa però que una paia de la meva edat em digui que ja no té edat per sorprendre's la parella mútuament, que el carinyo, i el respecta substitueix al sexe, a la la passió i a l' enamorant, a fer alguna que altra burrada, com que la meva cara ho deia tot.

I m'ha preguntat si jo no ho veia igual, doncs no mira li he dit, està clar que cadascú viu la seva vida com vol o li deixen, però hòstia!!! aquest paper de dona antiga, envellida per les seves mateixes idees i amb un futur tant poc excitant i atractiu al costat de segurament un bon jan, però gens estimulador, com que no.

Evidentment no ens entendrem mai, ser de la mateixa generació no implica tenir el mateix concepte de tot plegat, i segurament la seva postura és la més intel-ligent i cómoda perquè no s' arrisca en res, però per mi seria sentenciar al meu futur a sobreviure, sense il-lusions, ni projectes.

L'edat és un estat d'ànim, sempre ho he dit, no hem de deixar de fer el que ens agrada per el sol fet de cumplir anys, sentim, vivim, patim, ens buidem, ens tornem a omplir, pugem i baixem, busquem més i més, però tot serveix per sentir-nos vius i gaudir-nos, per donar plaer, per rebre'l, i donar-nos sencers, per volar, per aterrar, però mai per donar-ho tot fet i enterrar-nos en vida encara que ho disfressem de qualsevol altre cosa.

Com diu el meu fill, la vida no és un vol rasant