dimecres

La nostra gent gran

A


Amb totes aquestes notícies que escoltem sobre les residències d'avis, no puc evitar pensar en els meus pares.

Entre l'estranya sensació de tranquil·litat perquè ja no hi són, i s'han evitat viure moments com aquests, ja van tenir els seus en la postguerra, l'enyorança, i el trobar a faltar aquesta abraçada atemporal que ens embolica en el seu caliu de protecció, més idíl·lic que real, perquè per llei de vida, som els fills els que acabem protegint-los a ells.


No m'agrada el dolor humà en ningú, però encara menys en els nostres grans, no entenc la deshumanització ni la falta d'escrúpols d'una societat que ens ha portat fins on som, en una carrera de fons que no acabarà aquí.


De petits ens ensenyen una sèrie de principis, oblidant-se d'ensenyar-nos també a mesura que passa el temps aquests principis els adaptem a la nostra conveniència, transformant tot el que ens molesta, perquè no entorpeixin les nostres prioritats. 


No som conscients de la nostra fragilitat, i ens emboliquem en capes de supèrbia que transformem en incendis que arrasen amb tot cada vegada que ens sentim acorralats, no ens aturem a escoltar la vida, a mirar el nostre entorn, perquè tot el que no siguem nosaltres ho aparquem en doble fila sense mesurar que el temps passa i el que fem, serà el que ens queda. 


No he estat una filla modèlica per res, de fet sempre he dit que he nascut a destemps, perquè arribo tard a la vida de tothom, també a la dels meus pares, però jo, més rebel que assenyada, sé que s'han sentit estimats fins al final a casa seva, i la seva marxa a part de dolor i sensació de buit, em va deixar la pau d'haver fet les coses be.


Ara veig les noticies i fan mal, no entenc aquesta manca d humanitat, ni entenc com es pot passar de puntetes per situacions tant dramàtiques com la mort d' avis sols en una residencia. 


Com vaig llegir una vegada, les persones perdem la consciencia de les coses de tan aprendre a no mirar-les...això sí, quan ja no hi siguin els ploraran tots, però ja no seran a temps...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada