dimecres

Dissertacions meves



M'agrada molt llegir i anar a tota mena de conferència que em pugui ajudar a tenir més coneixements en qualsevol àmbit, i quan vaig descobrir a Oliver Sacks em vaig adonar que el cervell és un univers per explorar, i l'òrgan més important.

I amb Shinya Hiromi, com des del mateix cos ens podem curar i prevenir moltes malalties.

El meu fill em parlava molt de la viròloga xinesa Shi Zhengli, i dels
professors Dr. Tasuku Honjo i James P.Allison, guanyadors del Nobel de medicina del 2018, a les classes de química debatien el tema, perquè esta fent el TSG de final de carrera, i debatien si el virus corona és o no natural, per la forma de contagi que tenia.

I vaig començar a llegir-me els seus articles i els d' altres experts i viròlegs que no son dubtosos d'estar sota les ordres de cap govern... 


De fet, el virus no com a tal, si no com a situació, està reflectit a molts llibres de Astronomia, en el de Nostradamus mateix, però com són sures que has d' interpretar, jo l' havia interpretat malament, com la III Guerra mundial, que ben analitzat, per les victimes i la situació són força paral-leles.


No sóc cap experta, però si que penso que si fos un virus natural no hauria afectat a tothom, perquè els entorns són diferents, les defenses que tenim també i la climatologia sabem que són determinants alhora de desarrollar un virus. 

Hi han estudis que diuen que amb el canvi climàtic i per tant la descongelació dels glacials i del Pol Nord, tornen a aparèixer molts virus, que porten hibernats durant segles, i que només viurien a llocs càlids.

Un virus natural, només hauria afectat països amb la mateixa temperatura que a la Xina, per exemple. En canvi, s'estén a un país com Suïssa, de la mateixa manera que s'estén a zones desèrtiques. Mentre que si fos natural, s'hauria estès en llocs freds, però hauria mort en llocs calurosos, com deien al principi, i que ara han rectificat que no nomès no mort, si no que pot mutar.

Conspiració?

Doncs no ho sé, el que realment m' interessa es acabar amb aquest mal son, aquesta tragedia que estem vivint i els milers de morts que ens està costant, i tornar a abraçar a la gent que estimo ...

dilluns

Mirant-me al mirall




Ahir parlava amb la meva ex cunyada de passats, va entrar a casa quan jo tenia 5 anys, varem parlar de plans, de com hem canviat conceptes, perspectives i realitats...com havia canviat jo i com passant per damunt de tot una vegada més, em volia tornar a posar el món a l' esquena.

Té ous la cosa que en el moment que estem, parlem de futur, oi?

Parlàvem de assignatures pendents passades que ho havien deixar de ser, perquè ja no hi havia la necessitat d' entendre res.

Quan es va separar, va agafar la vida a la motxilla, i va anar a viure a Sant Feliu de Guíxols, i jo que conec bastant bé la Costa Brava, no coneixia els seus hiverns, i són el lloc perfecta on quedar-se.

No sé als altres, jo a mida que em faig gran, més a prop estic de donar un gir a tot plegat, es van tenint menys obligacions, els fills tenen la seva vida, i nosaltres tornem a l'origen i a retrobar-nos amb tot el que varem deixar a mitges.

A estones, vas remodelant el que serà el teu futur, i el meu més proper no esperarà a l'edat de jubilació, em falta massa encara per anar perdent forces pel camí, excitada pel que està per venir i per com poc a poc vaig dissenyant l'infinit ventall de possibilitats que té la vida.

El de menys és on, al final casa teva ets tú i el lloc que fas teu, tant sigui, Sant Feliu, Aswan o qualsevol poblet amagat de la costa o la muntanya, l' important és que mai ens torni a caure el cel, ni s'apagui la llum de la mirada quan ens adonem de tot el que ens falta i hem deixat de ser.

No cal inventar un món a mida, només cal fer-lo nostre, assaborir l'instant, ser addictiu a una pell, al misteri d'una posta de sol i a veure des de la finestra com són ràpids i lents els hiverns, perquè el rellotge és capritxós.

I quan s'acabi tot això, perquè s'acabarà, vull veure com el món s'omple de primeres vegades, un altre cop.


dimecres

Captivada ...







—Mai has parat el món?
—Què és parar el món?
—Parar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per a millorar-te i millorar-lo. Per a poder moure't i moure'l millor.
En aquest temps has d'intentar que ningú ni res et creï problemes.
Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d'una única persona que t'inspiri en aquest món. I saps què…?
—Què? —vaig dir emocionat i fascinat.
—Després el món et premia. L'univers conspira a favor dels que el mouen. I aquests són els que ho paren.

Perquè quan portes anys acceptant que la teva vida és el que et passa i no el que origines, lamentablement, t'acabes acostumant.
I a vegades, el món sembla molt complicat, un puzle que no entens, fins que apareix la peça definitiva…

 (Albert Espinosa, Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine.)



Tot és molt subjectiu, també l' opinión sobre un llibre, però aquest llibre sense grans pretensions, m'han enganxat i és tot allò que necessito per continuar llegint, i per quan acabas de llegir-lo, adonar-te que no tot el que ens passa és mera coincidència. 

dimarts

L'enigma d' Abu Hol



Fa temps que es coneix que hi ha túnels que condueixen des de Abou Hol, (la Esfinge), a l'interior de la gran Piràmide, jo sempre he sigut de les que no vull que es trobin i mantinguin l'enigma, perquè ja sabem el que pot fer la mà devastadora de l'home.

Sovint ho he parlat amb amics guies, i com sempre dic, cada guia egiptòleg, tenen una versió molt particular del que és la història d'Egipte. 


En primer lloc, depèn molt de si han estudiat a Ains Shams o no, i han passat per les mans d'un dels grans professors, Abdelkarim.


Però hi ha altres professors que també tenen les seves versions i tots coincidim en el fet, de què la història a vegades cal protegir-la. 


Hi ha sis passatges, un d'ells està situat en la part posterior de l'Esfinx. 

Un altre es troba a nivell del terra en el costat nord de l'Esfinx, prop de la seva cuixa i el tercer túnel només s'ha sap a partir de fotografies preses en 1926 i es troba en el costat nord, prop del centre i estava cobert de maçoneria durant el "treball de restauració". 
El quart està sota l'orella de l'Esfinx. 
Cinquè en el centre del seu cap des de dalt, que ara es troba tapat.. 
El sisè passatge es troba entre les potes de l'Esfinx.

Hi ha hagut moltes expedicions al llarg de la història, però en recordo una especialment, perquè jo era allà, i va ser de japonesos on van morir asfixiats, presumptament, després d'haver trobat el primer tunel de connexió amb la gran Piràmide. 


Com tot el que passa a Egipte i ells no volen, no transcendeix al món, però aquell dia, jo tenia visita amb un dels meus grups i tot ens arriba d'una manera o d'un altra.


Sempre dic que la història, s'ha de viure, s'ha de sentir, ha de bategar dins teu per aprendre assaborir cadascú dels moments, dels aromes, i dels sabors que hi han a Gizeh adormits en el temps i en un passat que cal mantenir imperible.

dilluns

El "solet"


Ahir vaig riure molt, parlava per telèfon amb una amiga, doncs això de plans , de com ens estava canviant la percepció de tot plegat amb aquesta situació, de les pors, les necessitats, de quan i quan es troba a faltar el contacte humà, les abraçades, els petons, les mirades, els somriures...

Encara que jo ara em passo el dia petonejant i abraçant el meu fill, ell, que és com un cactus, haig de dir que està molt dolç també.

Sempre hem parlat de futurs, ella sap des de sempre que el meu més immediat començarà quan el meu fill acabi la carrera, ja està a l'últim any, treballi i no em necessiti per res.

No sóc de les que necessito un futur fet a mida, el vull anar construint a base de vivències, sensacions, i sobretot molt lluny d'estereotips, rutines i protocols socials.

Vaig parlar de les coses que tinc al cap, de com fer-les, de projectes, de com m'estic preparant, de llocs, de tot una mica...

Quan vaig penjar, ve el meu fill com un llamp, m'abraça i em diu, Marta, però tan aviat marxes?, i em deixes solet? ...

Solet? ...

Ni cal dir que el meu fill fa temps que fa el que vol, un paio de quasi 1'90...segons ell s'encongit amb la confinament,enganxat a mi amb cara de pena perquè "el deixo solet"...   


Ell és de la colla de "pitagorins" com els anomeno, només pensen en marxar a viure al Japó, i jo encantada, que voli, que creixi, i em tindrà quan em necessiti, però no a casa cuidant als seus néts, perquè ni ell té edat, ni jo tampoc, i que voleu que us digui, fins als 80 no m'hi veig.

I com sempre li dic, no pensis en res i deixa les portes obertes a tot, el món sempre conspira a favor dels que el mouen.

diumenge

Coses meves



Des de que ha començat aquesta pandèmia, penso molt en els meus pares, en les vegades que el pare m'havia explicat les seves vivències en el camp de refugiats d'Argelers, en com els meus avis es van convertir en refugiats polítics a França... 

En la meva mare, el meu motor, qui a poc a poc va poder anar desfent-se dels seus conflictes interiors de la infantesa, de les seves pors, de vivències que no li tocaven i que va haver d'assumir en la postguerra.


Una gran bufetada del destí quan van marxar, perquè sempre et queda la sensació que t'ha faltat temps, però no de paraules mai dites, malgrat els nostres desacords, em va quedar la immensa pau interior que vaig poder rescabalar-me dels meus egoismes i dels meus parèntesis, més propis d'una ignorant, que de dona conseqüent que sap mesurar el que realment importa és deixar-se portar pel que ens uneix, i no pel que ens separa, encara que en aquest cas, el que ens havia separat era la meva vanitat i supèrbia.

La mort d'uns pares ens trenca els plans a tots, és un caos de buits, i de sentiment d'orfandat, ara només quedes tu per a bregar amb tot, també amb els teus dimonis.

I penso en ells, i en aquesta estranya sensació de pau que m'abraça, perquè no han de patir aquesta situació.

En aquest món confós, fa temps ens barallem contra molins de vent, ens equivoquem d'enemic i seguim entossudits a no anar més enllà del que ens expliquen, perquè és el nostre espai de confort.

Ara mateix, abraçar, besar, quedar a prendre un cafè, sense la llibertat del quotidià, tot queda en espera.

La gent humanitzada o desballestada, els carrers esvalotats o buits, cadascú viu la seva realitat com a preludi de què està per arribar, perquè la incertesa recorre el món.

Us heu adonat com tornen els dofins a les platges de Catalunya?, com ronden els cérvols per la vorera del Riu Ripoll? quin blau torna a tenir el cel?


Cuidar la natura, cuidar-nos nosaltres per a cuidar al altres, no estar temps sense saber de la gent que estimem, fins que arribi el dia de poder tonar-nos a mirar als ulls. Saber que les nostres vivències passades son un luxe, i que floreixen cada vegada que ens deixem portar per la pell.

No cal perdre el temps en estupideses, els humans som així, idiotes, maleducats, intransigents, però per molt trencats que estiguem, sabem que tenim les peces suficients  per reconstruir-nos.


dissabte

Els intermedis..


Deia Galeano, fa uns quatre-cents cinquanta mil anys, la dona i l'home van fregar dues pedres i van encendre el primer foc,que els va ajudar a lluitar contra la por i el fred.

Fa uns tres-cents mil anys, la dona i l'home es van dir les primeres paraules, i van creure que podien entendre's....

I Sembla que encara estem igual, volent ser dos, morts de por, morts de fred, buscant paraules.


Fa un temps amb un grup d' amics parlàvem dels «intermezzos», o intermedis, dels que hem triat o ens han vingut, intermedis on la mateixa vida t'obliga a ser sincer amb tu mateix, dies on ànima, ment, esperit i cos, conviuen sense molestar-se perquè tot forma part del binomi de la vida.


He pensat que potser tot això que està passant és un intermedi, molt mal parit, però ho és, i que aquest virus ens ha de servir per fer-nos més humans, ens faci adonar que la vida no es tracta de sobreviure, de centrar futurs en res material, i passar de puntetes per moments que ens construeixen a mida del cor. 

La vida no són banderes ni fronteres, i hem de trobar entre tots aquesta branca d'olivera des d'on començar de zero.