No ens quedem a la meitat...

Avui quan he entrat a llegir a Twitter, he vist a "Tendències" la mort del marit de Paz Padilla, m'he aturat a llegir la seva historia d' amor.

Es van enamorar molt joves, ho van deixar estar, cadascú es va casar pel seu costat, i al cap dels anys es van tornar a retrobar.

Els ha durat poc la felicitat, i ell ha marxat per una, de tantes maleïdes infermetats. 

Segurament és la història del molts, però al ser un personatge públic es més visible. Aquests darrers mesos i en plena pandemia, hi han moltes histories semblants, vides que s'han quedat a mitges, quedant tot encara per fer.

Viure és urgent, com deia l' estimat Pau Donés i segons passen els anys, ja no per l'edat, que sempre he pensat que és un estat emocional, sinó per la situació del món, sembla que s'hagi obert el temps enrere de la humanitat.

Segueixo llegint paràgrafs de Nostradamus, el vaig aparcar fa anys, i no fa massa el vaig tornar a recuperar perquè desgraciadament tot està escrit, i no em preocupa el final, em preocupa l' ara, el saber aprofitar el poc o molt que ens pot quedar, que no em quedi res pendent de tot el que vull, del que necessito fer, de tancar portes o obrir-les del tot, però no quedar-me al mig.

No cal buscar incansablement senyals que et diguin que estàs en el camí correcte, o buscar l'ordre, evitant frenades brusques, i vertigens. 

Cal deixar-se anar, i caure en el cor, en el cos, en el lloc, correcte o incorrecte, però que ens desboqui i ens despulli de pors.

Un punt i coma fet de bocins de tots els passats, que arriben del no-res,sense demanar, sense avisar i que no cal que et diguin, ja estic aqui.